30 de desembre 2006

Ilha das Flores

Ilha das Flores és un documental de 13 minuts, dirigit i escrit per Jorge Furtado l'any 1988. L'he trobat a You Tube.
És la interessant història d'una tomata.
Una tomata és el fruit d'una tomatera. Una tomatera és una planta herbàcia de la família de les solanàcies, de fulles alternes, flors grogues i fruits en baia sucosa, de figura globosa, ovoide, deprimida o piriforme.
El documental és un gènere cinematogràfic deslligat del cinema de ficció que presenta la realitat amb una finalitat bàsicament informativa.
Al començament del documental Jorge Furtado ens informa que: "Això no és un film de ficció. Existeix un lloc que s'anomena Ilha das Flores. Déu no existeix."

Primera part:


Segona part:

The Heart of a Spitted Grave



Fins aquesta tarda el llibre més car que tenia el desig de comprar-me era The Complete Uncollected Short Stories de J.D. Salinger. És, aquest, un llibre fantasma que es pot comprar en algunes llibreries de vell a internet tot i que el llibre no s’ha publicat mai. Els qui conegueu Salinger estareu el cas de les seves manies múltiples, de la seva desaparició i de com de gasiu és amb la seva obra publicada després de l’èxit enorme de El vigilant en el camp de sègol a començament dels anys 50. La seva obra la conformen quatre llibres: El vigilant, Nou contes, Franny i Zooey, i un quart llibre que conté dues novel•les curtes: Pujeu la biga mestre, fusters i Seymour, una introducció. Tots quatre publicats a la manera de Salinger, o sigui sense fotografies de l’autor ni elements decoratius a les portades, sense referència biogràfica i sense ressenya de cap mena a la contraportada.
The Uncollected Short Stories, el cinquè llibre, però llibre fantasma, és un llibre que recull 22 relats que Salinger, entre 1940 i 1965, va publicar en diaris i revistes nord-americanes i que no figuren en cap dels llibres oficials. El llibre està publicat sense permís i sense editorial, però el llibre existeix i els llibreters de vell en fan pagar al voltant dels 1000$. És un llibre rar i els devots de Salinger som nombrosos. No m’estranya, per tant, el preu del llibre. Per un llibre de culte: quan Enrique Vila-Matas, al seu llibre dedicat als escriptor bartlebys o escriptors que deixen de escriure, cita Salinger, cita i recrea una escena de The Heart of a Broken Story, un dels 22 relats del llibre fantasma, un conte que Javier Marías va traduir l’any 1987 per a la revista madrilenya Poesía, un Javier Marías que, en aquesta revista, es vanta de tenir, de poseïr diu ell, el llibre fantasma en dos volums.

La cosa és que, aquesta tarda, buscant per internet un regal dels que tinc pendents encara de comprar, quina murga, o provant de fugir d’aquesta activitat penosa, tan agradable la resta de l’any, però tan carregosa per aquestes dates, m’he entretingut en una llibreria de vell. L’altre llibre que vull i pel qual també demanen un dineral, també 1000$, és aquest:



És una primera edició de J’irai cracher sur vos tombes de Vernon Sullivan. Si us fixeu en la part inferior esquerra de la coberta veureu que hi diu: traduit de l’americain par Boris Vian.
Boris Vian va néixer un any després que Salinger, l’any 1920, a Ville-d’Abray. Si la vida, la de Salinger, que aquest 1 de gener complirà 88 anys, és una vida llarga però de la qual se’n sap poca cosa, la vida de Boris Vian va ser molt curta, va morir amb 39 anys, i en canvi en sabem massa coses: va fer la carrera d’enginyer, va escriure critiques musicals, va publicar una vintena de llibres (novel•les, contes, poesia) i una altre vintena de discs (com a trompetista i també com a cantant). L’any 1946, quan Boris Vian encara no havia publicat cap llibre va adreçar-se a l’editor Jean d’Halluin amb una proposta: volia publicar una novel•la a l’estil de les novel•les negres americanes de moda, però volia publicar-la sota pseudònim o alguna cosa més rebuscada, volia que el seu llibre es publiqués com una traducció d’una veritable novel•la negra americana i la presentarien com a traduïda per Boris Vian al francès. L’editor va acceptar i les novel•les de Vernon Sullivan van aparèixer al París de la post-guerra amb un èxit notable i no sense polèmica perquè són novel•les molt violentes. Boris Vian va trigar a fer-se veure com el responsable. La broma devia divertir-lo suficient com per fer aparèixer en aquests llibres expressions típicament americanes mal traduïdes al francès. És fàcil, ara, trobar edicions franceses de J’irai cracher sur vos tombe molt barates però la majoria van signades per Boris Vian. En castellà, jo tinc a casa dues de les novel•les de Vernon Sullivan, només en l’edició de Todos los muertos tienen la misma piel, a l’editorial Icaria, el nom de Vernon Sullivan apareix (però entre parèntesi) a la portada. En qualsevol cas, em semblen justificats els 1000$ que en demanen per una primera edició.

Una darrera cosa: per triar el seu pseudònim, Boris Vian va prendre el cognom del guitarrista del seu grup de jazz Paul Vernon, i el cognom del pianista Joe Sullivan. La cosa va de cognoms: també Salinger va manllevar dos cognoms per batejar el personatge de El vigilant en el camp de sègol del cartell d’una pel•lícula americana de 1947, Dear Ruth, la imatge del post (un regal perfecte, el cartell, si heu de fer un regal a un devot de Salinger i no us voleu gastar 1000$. Jo ja me l’he regalat).

Boris Vian canta:

26 de desembre 2006

Un regal pel 25 de desembre de 1997

L’any 1996 el pianista Keith Jarret, a l’edat de 51 anys, després 43 anys d’actuacions en públic, va haver de cancel·lar alguns concerts. Ho explica així. Diu:
“No podia tocar. Podia mirar el piano, però no tenia energia per aixecar-ne la tapa. Em suposava massa esforç”
El seu germà afegeix:
“Hi havia dies que no es podia aixecar del llit. Llavors tothom pensàvem que era una cosa psicosomàtica. Va tenir sort de trobar algú que va pensar que era una altre cosa. Ara sabem que aquell home tenia raó”
Diu Keith Jarret:
“Recordo que li vaig dir a la Rose Anne”, que és la seva dona. “ Em sento com si uns alienígenes haguessin envaït el meu cos. I aleshores aquell home de Nashville em va dir que era exactament això el què em passava.”

El pianista Keith Jarret no podia tocar el piano i, a més, estava convençut que no podria tornar a tocar-lo. Els seus companys de grup el telefonaven i Keith Jarret no podia aguantar converses de més de tres minuts perquè s’esgotava. Es passava els dies segut al porxo de la seva casa de New Jersey mirant com creixia l’herba perquè no podia fer una altre cosa.

Aleshores el desembre de 1997, un any després, Jarret es va posar a gravar en secret The melody at night. Diu Keith Jarret: “No podia sortir de casa i no sabia que regalar-li a la Rose Anne”.
Diu la Rose Anne: “Aquell dia de Nadal, ens vam donar els regals, un parell de caixetes. No recordo què era el meu. El seu eren un parell de DATs embolicats amb un llaç. Em vaig quedar de pedra i em vaig posar a plorar: perquè era massa, massa dolç, massa romàntic. El fet que hagués gravat tot el què era capaç de tocar, un minut o dos, em va emocionar de debò”.

Keith Jarret, afectat per una fatiga crònica encara no diagnosticada, va gravar aquell desembre una desena de standards a l’estudi de casa seva amb el seu piano, una desena de cançons d’amor per a la seva dona. Després, ECM, el seu segell discogràfic de sempre, va publicar les gravacions. Els deu temes son breus, molt lluny de les improvisacions de 40 minuts del concert de Colònia. No se sent, sota el piano, el seu canturrejar característic i els seus dits, frenètics, teclegen, en aquest disc, molt pausadament. “Estava transformant”, diu Keith Jarret, “la meva malaltia en una cançó”.

Penjo una de les preses d’aquest disc, del regal que Keith Jarret va fer a la seva dona el 25 de desembre de 1997, Be My Love.



24 de desembre 2006

Ha nascut un minyonet


“Se sap”, escriu Augusto Monterroso a La Oveja Negra i demás fábulas, “o s’hauria de saber, que hi ha hagut infinits Crists, abans i després de Crist. Cada vegada que se’n mor un, en neix immediatament un altre que predica sempre el mateix que el seu antecessor i es rebut d’acord amb les idees imperants en la seva arribada, i mai és comprès.”
Segueix dient l’escriptor guatemalenc: “Adopta noms diferents i pot pertànyer a qualsevol raça, país, i fins i tot religió, perquè no té religió. En totes les èpoques són rebutjats; en ocasions, les més glorioses, per la violència, ja sigui en forma de creu, de foguera, de forca o de bala. Ho consideren una benaventurança perquè escurça el temps de la seva missió i marxen segurs del valor del seu sacrifici. Al contrari, els entristeixen els temps de comprensió, en els quals res no els succeeix i passen ignorats. Prefereixen el rebuig decidit a l’acceptació passiva, i el patíbul o l’afusellament al psiquiatra o el púlpit. Allò que més temen es morir-se massa vells, sense ja predicar ni esforçar-se a ensenyar res a aquells que ni ho volen ni s’ho mereixen; aclaparats perquè saben que com ells en la seva oportunitat, algú, en algun lloc, espera ansiós l’instant de la seva mort per sortir al món i començar de bell nou.”

19 de desembre 2006

Més cartes d'amor portugueses


És en una de les primeres escenes de La vida secreta de les paraules, la pel•lícula de l’Isabel Coixet:
Hanna, la infermera que ha anat a la plataforma petrolera a tenir cura d’un home que ha patit un accident, és allotjada a l’habitació del malferit, la més propera a l’infermeria on descansa Tim Robbins, Josef a la pel•lícula. L’escena, doncs, és un moment abans que la Hanna conegui l’home i que la relació entre els dos personatges s’iniciï i comenci de debó la pel•lícula. Hanna xafardeja el mòbil d’ell i hi escolta un missatge. És la veu d’una dona, que diu:
“Josef... Jo... Aquí em tens, estic rellegint les cartes de la monja portuguesa. Ja ho sé, és una bajanada. Però quan llegeixo aquest llibre em sembla que estic parlant amb tu, m’acosta a tu i així no em sento tant culpable. Somnio amb tu cada nit probablement perquè cada nit, quan vaig a dormir, escolto el missatge que em vas deixar al contestador, aquell on dius que t’agrada tant enyorar-me. Josef t’estimo. Com aquella monja portuguesa, potser més, molt més. Si us plau, Josef, truca’m”.

El llibre al qual es refereix la dona, les cartes de la monja portuguesa, va publicar-les en català l’editorial Angle, de Manresa, el passat més de setembre. És un llibre molt petit, de a penes 60 pàgines. A la contraportada hi ha l’advertència: “les cartes d’amor més apassionades mai escrites”. En l’edició de Angle, el llibre es titula: Cartes d’amor de la monja portuguesa i ve signat per Mariana Alcoforado. També l’edició de El Acantilado s’atribueix a Mariana Alcoforado, però en el títol la paraula amor ha saltat. En la contraportada de la edició de El Acantilado s’hi llegeix: “Cartes portugueses” contenia les cinc missives que Mariana Alcoforado, monja portuguesa del convent de Beja, a l’Alentejo, havia escrit al comte de Chamilly, capità de la cavalleria francesa que havia participat en el setge de Ferreira. La història que els va unir no te res de particular: Mariana havia estat seduïda pel comte, i el compte se n’havia tornat a França donant per acabada l’aventura. La monja portuguesa, abnegadament enamorada, escrivia des de la seva cel•la deixant volar la seva passió entotsolada, les seves queixes i els seus deliris.”

El cas és que el llibre es va publicar l’any 1669 a París amb el títol de “Lettres portugaises traduites en français”. En 6 anys es va reeditar una vintena de vegades i va donar peu a un gènere, les cartes a la portuguesa: cartes sense resposta degudes a la ploma de dones seduïdes i abandonades pel seus amants. En la primera edició de les cartes, l’editor adverteix el lector que les cartes han estat trobades i que es desconeix el nom del gentilhome a qui van adreçades, la identitat de la monja i també la identitat del traductor. No va ser fins el 1810 que els erudits o els romàntics, van aconseguir una monja real, històrica, Mariana Alcofarado i un cavaller francès, el compte de Chamilly, com a correlats reals del llibre tan exitós. Així van començar a atribuir-se les cartes a Mariana Alcoforado, tot i que ara sembla, malgrat que els editors segueixen fent figurar la monja, que les cartes les va escriure un francès, un home, un tal Guillargues habitual dels salons del París de la època. De manera que la frase “Estimeu-me sempre”, del final de la primera carta, “ i feu-me patir encara més mals” , és un artifici. Té sentit. Si les cartes fossin d’amor de veritat serien, tal i com va deixar escrit el poeta també portuguès Pessoa, ridícules. "Totes les cartes d’amor són ridícules. No serien cartes d’amor si no fóssin ridícules". I en canvi, les cartes de la monja portuguesa, no en són en absolut, repassen diversos els estats de l’enamorament, de l’amor abnegat de la primera carta fins al ressentiment de la cinquena i la indiferència anhelada de la sisena carta no-escrita. La monja que té enveja del paper on escriu que serà, el paper sí, en mans del comte, la monja que es pregunta si el plaer d’haver estat estimada compensa el dolor d’haver estat abandonada, la monja que es pregunta si és millor que qui ens abandona ens abandoni perquè n’estima un altre o seguir estimar algú a qui només provoquem indiferència. Són cinc cartes en total. A La vida secreta de les paraules, el llibre de la monja hi té una estranya presència secreta. Apareix al missatge al mòbil del pacient que la infermera escolta, i després quan la infermera remena en l’escriptori de l’home de qui té cura troba cinc cartes per obrir, presumiblement de la mateixa dona que ha deixat el missatge. Però sabem molt poc d’aquesta dona.


Hanna, la infermera, és una dona molt hermètica i enormement silenciosa que guarda un secret callant. Tim Robbins, Josef, en canvi, amaga el seu secret parlant pels descosits. Quan els dos protagonistes es troben, ell impedit en un llit i temporalment cec i ella donant-li de beure, Josef fa moltes preguntes i ella aconsegueix no respondre’n cap. Així s’estableix la relació durant la primera meitat de la pel•lícula. Però hi ha un moment que Josef protesta i, encara que menteix, perquè no ha desvetllat el seu secret principal, li diu:
“Ja hi tornem a ser! No et canses de fer-te la dona misteriosa? Vinga jo t’he explicat
totes les meves misèries. Va explica’m alguna cosa!” I aleshores, just en el moment abans de què la Hanna silenciosa comenci a explicar el seu secret, la infermera contesta amb un pregunta: “Et van agradar Les cartes de la monja portuguesa?”. La Hanna fa trampa, perquè el pacient no sap que ella ha escoltat el missatge i Isabel Coixet, també fa trampa, col•locant aquest llibre com a eix d’una història secreta que després la pel•lícula no resol. El llibre torna a apareixer només en un falshback posterior en una escena en què, sota el fons de All the the world is green de Tom Waits, Tim Robbins i Leonor Watling intercanviaran un exemplar de les Cartes portugueses en un parc.



De manera que, de la història d’amor entre Tim Robbins i Leonor Watling, la veu del missatge al contestador, la lectora de les cinc cartes i la redactora de les cinc altres cartes, n’acabem tenint només alguns indicis, queda com una història secreta, com si Isabel Coixet hagués anat a un d’aquells tallers d’escriptura on recorden la frase de Hemingway segons la qual un conte ha de ser com un iceberg on ha de ser més important i voluminós el que no es veu, que el que es veu. En qualsevol cas amb aquest post volia només recomanar-vos el llibre, que és molt bó. Del llibre Josef, quan Hanna li pregunta si li va agradar, diu: “És un llibre molt curt. Només puc llegir llibres curts, no tinc paciència pels altres”. La brevetat d’un llibre sempre és un gran què. Però com que ara ve Nadal i és època de regals, transcric unes paraules més de Josef com a advertència. Diu: “Una vegada vaig regalar aquest llibre a una dona. Sabia que no ho havia de fer però vaig fer-ho”. Tot seguit diu: “Hi ha coses que no s’han de fer mai. Com per exemple regalar certs llibres a persones que passen molt temps soles.”

Una darrera investigació de detectiu inútil: el llibre que hi ha sota de les cartes portugueses en l’escena del parc és Birds of America de la Lorrie Moore. La la Lorrie Moore és l’escriptora americana responsable del conte en què Isabel Coixet va basar La meva vida sense mi. El conte, em sembla, no està en el recull Ocells d’Amèrica, però igualment és un llibre molt bo i, aquest si, el podeu regalar sense por a gent solitària.

All the world is green, Tom Waits


powered by ODEO

16 de desembre 2006

La nuesa


Qui ho ha provat ho sap, diu Calderón a propòsit de l’amor. A propòsit de la lectura, també els qui llegeixen ho saben: les coses que llegim es coordinen amb la realitat de manera misteriosa. Però insistent. Per aquesta raó no m’ha sorprès que, aquest matí, quan m’he posat a rellegir La lentitud, un llibre de Milan Kundera de 1995, m’hagi trobat que l’escriptor txec comentava la notícia de la irrupció dels ocupes de pèl a pèl al mercat de Born per protestar pel desallotjament de Can Ricart que acabava de llegir a al diari Avui.

Dimarts, fent temps i llegint de gorra en una llibreria, em vaig trobar llegint un relat de Vivant Denon, Piont de Lendemain, que ha publicat Atalanta, la nova editorial del Comte de Siruela. És un relat curt i llibertí que es va publicar el 1777 de forma anònima amb una primera frase corprenedora: “Estimava perdudament la comtessa de... ; jo tenia vint anys, i era ingenu; ella em va enganyar, jo em vaig enfadar, ella va abandonar-me.” No sé en quin moment d’aquesta breu lectura vaig recordar la novel·la de Kundera que havia llegit 11 anys enrera i en el qual el relat de Denon s’utilitza com a excusa i com a marc d’aquesta, la penúltima, novel·la de l’autor de la Insostenible lleugeresa de l’ésser. No sé quan vaig recordar-ho. Vaig associar només de fet el relat amb l’obra de Kundera i així, en arribar a casa, vaig passar un estona rebuscant entre els llibres de casa que tan malendreçats tinc ara, fins que vaig localitzar, a la contraportada de La lentitud, la referència a Denon. I em vaig posar a rellegir una estona. Avui quan, havent esmorzat em proposava d’acabar el llibre m’he trobat, al la pàgina 120 el següent comentari:

“Recordo el seguici d’esquerrans alemanys que, als anys setanta, per manifestar la seva ràbia contra alguna cosa (contra una central nuclear, contra una guerra, contra el poder dels diners, ja no ho sé) es van quedar de pèl a pèl i van marxar així, xisclant, pels carrers d’una gran ciutat alemanya.”

Segueix:

“ Què volia expressar la seva nuesa?
Primera hipòtesi: representava per ells la més estimada de totes les llibertats, el més amenaçat dels valors. Els esquerrans alemanys van travessar la ciutat mostrant el seu sexe nu com els cristians perseguits anaven a la mort portant sobre l’espatlla una creu de fusta.

Segona hipòtesi: els esquerrans alemanys no volien pas enarborar el símbol d’un valor, sinó, senzillament, escandalitzar un públic odiat. Escandalitzar-lo, espantar-lo, fer-lo indignar. Bombardejar-lo amb merda d’elefant.”

I després:

“Curiós dilema: ¿la nuesa simbolitza el valor més gran entre els valors, o bé la immundícia més gran que es llança com una bomba d’excrements sobre una assemblea d’enemics?”

La reflexió sobre la nuesa ve a tomb, en la novel·la, a causa del gest de despilotar-se i anar així a pèl cap a la piscina d’un hotel en un antic castell a les ribes del Sena d’un dels protagonistes de la novel·la, però sobretot ve a tomb del record del narrador d’una cosa que ha llegit en un setmanari francès. Transcric:

“La nuesa. Guardo un retall del Nouvel Observateur de l’octubre de 1993; un sondeig: van enviar a dues-centes persones que es deien d’esquerres una llista de dues-centes deu paraules entre les quals havien de subratllar les que les fascinaven, aquelles a les quals eren sensibles, que trobaven atraients i simpàtiques. Uns quants anys abans havien fet el mateix sondeig: en aquella època, entre les dues-centes deu paraules, les mateixes, n’hi havia divuit sobre les quals la gent d’esquerres s’havien entès, confirmant així que tenien una sensibilitat comuna. Ara, les paraules adorades només són tres. ¿Només tres paraules sobre les quals es pot entendre l’esquerra? ¡Oh davallada! ¡Oh decadència! ¿I quines són aquestes paraules? Escolteu bé: revolta; vermell; nuesa. Revolta i vermell són evidents. Però que, a part d’aquestes dues, només la nuesa faci bategar el cor de la gent d’esquerres, que només la nuesa continuï sent el patrimoni simbòlic comú, és sorprenent. ¿És aquest tot el llegat de la magnífica història de dos-cents anys inaugurada solemnement per la Revolució francesa, és aquesta l’herència de Robespierre, de Danton, de Jaurès, de Rosa Luxemburg, de Lenin, de Gramsci, d’Aragon, de Che Gevara? ¿La nuesa? ¿El ventre nu, els collons nus, les natges nues? ¿És aquesta la darrera bandera sota la qual els últims destacaments de l’esquerra simulen encara la seva gran marxa a través dels segles?”

És en aquest context en el qual Kundera parla dels esquerrans alemanys i és en aquest context en el qual m’ha semblat que comentava la notícia de la protesta ocupa. Els ventres nus, els collons nus i les natges nues de Rosa de Luxemburg i de Gramsci i dels ocupes de la Makabra. El dilema sobre si la nuesa és un valor o bé una immundícia per escandalitzar. Però deixeu-me que allargui aquest post encara amb més citacions de La lentitud, un post que hagués sigut molt més curt si hagués trobat les divuit paraules que abans del 93 unien a l’esquerra segons el sondeig de Le Nouvele Observateur. Pregunta Vincent, un dels protagonistes, l’home que anirà despullat a la piscina de l’hotel, a la pàgina 27, just quan el llibre arranca:

“I jo et pregunto: si vols intervenir en un conflicte públic, cridar l’atenció cap una abominació, ajudar un perseguit, ¿Com pots a la nostra època, no ser o no semblar un ballarí?”

Pregunta que m’obliga a transcriure un altre fragment en el qual es detalla la teoria de Pontevin, un altre dels personatges, sobre els ballarins. Diu Pontevin:

“Tots els polítics d’avui són una mica ballarins, i tots els ballarins es fiquen en política, encara que això, ben mirat, no hauria de fer que els confonguéssim. El ballarí es distingeix del polític ordinari en el fet que no desitja el poder, sinó la glòria; no desitja imposar al món tal o tal altra organització social, sinó ocupar l’escenari per fer-hi brillar el seu jo.”

Unes línies més endavant Kundera específica i acota la definició de ballarí segons Pontevin:

“Si un ballarí té la possibilitat d’entrar en el joc polític, rebutjarà ostensiblement totes les negociacions secretes (que són, des de sempre, el terreny de joc de la veritable política) i les denunciarà com a mentideres, poc honestes, hipòcrites, brutes; farà proposicions en públic, en una escenari, cantant, ballant, i comminarà expressament els altres a seguir-lo en la seva acció; hi insisteixo: no pas discretament (per donar a l’altre temps de reflexionar, de discutir contrapropostes), sinó públicament, i si pot ser per sorpresa.”

La nuesa i els ocupes de la Makabra. No sé si el Nouvele Observateur ha tornat a sondejar els esquerrans. Full Monty, la pel·lícula, és de l’any 1997, dos anys després de La lentitud, quatre després de l’enquesta. No sé si la nuesa es manté entre les dues-centes deu paraules. Tampoc sé si pensar en els ocupes sota el dilema del valor o la immundícia o sota la definició dels ballarins, o sigui, okupant (ara sí amb k) un escenari per fer brillar el seu jo.

09 de desembre 2006

Assaltar el cel


Vaig veure Asaltar los cielos, als cinemes Verdi de Gràcia, un estiu a finals dels anys 90. El documental repassa una part considerable del segle XX: la revolució soviètica, la guerra civil espanyola, la segona guerra mundial, la guerra freda i la revolució cubana, l’exili català i l’exili dels trotsquistes, la Barcelona de començaments de segle i el Mèxic de Diego Ribera i Frida Kahlo. Recordo, en haver-la vist aleshores, la nostàlgia que va produir-me. Una nostàlgia o desig de retorn a uns llocs i a unes èpoques que no em corresponen. Per tant una nostàlgia falsa potser una mena de decepció per viure en una època sense grans aventures, sense utopies i, per tant, sense cels per assaltar. La visió d’aquell món perdut em va produir desassossec, un sentiment viciós i inútil que em va privar de veure l’advertiment o l’avís. Dic això perquè en reveure el documental aquests dies m’he trobat que, en l’interval entre les dues visions, dues persones que formaven part del món i que aleshores eren vives, ara ja són mortes. No són les úniques persones, de les que apareixen en el documental, que deuen haver mort des de que jo el vaig veure: amics de Ramon Mercader, nens espanyols exiliats a la URSS, exiliats catalans a Mèxic, el propi germà de Mercader, Luís. Però veure Vázquez Montalban i Cabrera Infante a la pel•lícula m’ha comportat l’atac d’una nostàlgia més legítima, l’enyor d’un món que era el meu on aquestes dues persones eren vives. Pot ser que aquestes visions m’hagin pertorbat més del compte només perquè fa uns dies xerrava per telèfon amb l’amic J. de les diferencies entre llegir escriptors vius i escriptors morts i, entre els escriptors morts, la diferència entre llegir aquells que eren morts quan vam començar a llegir-los i aquells que, es pot dir, se’ns van morir i van assaltar el cel, o només van saltar al cel, amb un llibre seu a les nostres mans.

07 de desembre 2006

Recordar Mercader

“A mi aquesta història”, va dir el passat 1 de desembre el locutor Jiménez Losantos en la tertúlia del programa matinal que fa a la cadena COPE, “em recorda molt la mort de Ramon Mercader.” La història a la que es refereix és l’assassinat amb Poloni 210 del dissident i ex-espia rus Alexander Litvinenko. Segueix Losantos: “Ho explica el seu germà Luis Mercader en un llibre, Ramon Mercader mi hermano. Li van regalar un rellotge d’or com a heroi de la Unió Soviètica, un rellotge d’or que estava contaminat i naturalment al cap d’un any es va morir d’un càncer d’ossos a Cuba.”
La història de Ramón Mercader, l’assassí de Liev Trotsky, és prou coneguda. La història d’aquest estalinista català que, instruït pel KGB, va infiltrar-se en els cercles trotsquistes i el 20 d’agost de 1940 va clavar un piolet al crani del líder bolxevic. Hi ha un documental, de 1996, Asaltar los cielos, que recorre tota la vida de Ramón Mercader des del seu naixement al 1914, fins la seva mort l’any 1976. Jo havia vist aquest documental als cinemes Verdi ja fa molts anys i en sentir el comentari de Losantos vaig pensar-hi i vaig intentar recordar si, en el documental, es feia referència a l’assassinat de Mercader, al rellotge contaminat i radioactiu. Recordava algunes coses del documental, per alguna raó m’havia quedat fixat el fet que havien enterrat Ramon Mercader en un cementiri moscovita amb un altre nom, que Ramon Mercader havia perdut el nom en convertir-se en agent secret i que no va recuperar-lo. Va ser Jacques Mornard, Frank Jacson, i després Ramón López, nom amb el qual va ser condecorat com a heroi de la Unió Soviètica. Recordava també la inutilitat de la vida de Mercader un cop acomplerta la missió, els anys perduts a la presó i sobretot els anys del retorn on ningú no sabia gaire bé que fer amb aquell home. Però recordava res d'un rellotge, ni d'un suposat assassinat. El cas és que he tornat a veure la pel•lícula, i no se'n diu res, de la història del rellotge, tot i que hi parla força el germà de Mercader, Luis. Tampoc he pogut trobar el llibre, ni he trobat cap referència a internet que a Ramon Mercader fos finalment l’estat soviètic qui decidís treure-se’l de sobre.
Al setmanari The Spectator de fa un parell de setmanes, el periodista Neil Barnett va publicar un article a propòsit de l’enverinament de Litvinenko. Al començament de l’article el periodista recordava un trobada amb el dissident rus en un hotel de l’Europa Central. El periodista li preguntava: “Et sents amenaçat, et sents en perill?”. Litvinenko no contestava. Ho feia Vladimir Bukovsky un altre dissident veterà que havia fugit de la URSS als anys 70. Vladimir Bukovsky diu: “Fa unes setmanes Sasha (Litvinenko) va venir a dinar a Cambridge. Havent dinat vam anar a fer una passejada al parc. A Sasha van telefonar-lo al mòvil: era un vell colega del FSB (els serveis secrets de Putin) que va dir-li: Sasha, tu et penses que estàs segur a Londres, i potser ho estàs. Però recorda que li va passar a Trotsky!”
L’article es diu Remember Trotsky, o sigui Recorda Trotsky, però pel què va dir Jiménez Losantos l’article també es podia haver dit, Recorda Mercader.

29 de novembre 2006

La gran pedra negra


Llegeixo l’última novel•la de l’Imma Monsó, Un home de paraula. En aquesta novel•la, que ella diu que no voldria haver escrit, explica la mort del seu company, el Cometa com l’anomena al llibre, com es van conèixer i com el va perdre sobtadament a causa d’un atac de cor una nit de tardor, un divendres de l’any 2003. És una novel•la sobre l’amor, el dol i la mort, a la pàgina 96 llegeixo: “Heu tingut mai la sensació que tot el què us envolta és un decorat, un paisatge impostor, un escenari idèntic al de sempre però absolutament estrany i mai vist?” L’Imma Monsó torna, quan ens fa aquesta pregunta, al poble on ha viscut amb el Cometa dies després de la mort. Diu: “Jo tenia por de veure el poble sense ell. Però això no passa, perquè no és el mateix poble.” I després: “M’enganya de la pitjor manera: disfressant-se del poble que era.” I més endavant: “El que fa el poble tan inhòspit és la indiferència, és a dir, precisament el fet que no hagi canviat res.” “La gent camina com si res.

Els indis piaroa són una tribu amazònica, probablement desapareguda. L’any 1956 un italià, Giorgio Costanzo, en el curs d’una expedició, va quedar fascinat per la poesia d’aquest poble i en va editar unes traduccions a Itàlia. Claudio Magris en reprodueix alguns versos a Utopía y desencanto, una col•lecció d’articles editada per Anagrama. Diuen els piaroa:
La petita hamaca
està buida..., en silènci.
Mira la lluna alta sobre els arbres.
L’aigua del riu corre cap els ràpids.
Les fulles caminen amb el vent.
Tota la selva es mou.
També la teva canoa
es bressola al riu.
Només tu estàs immòbil
sota la gran Pedra negra.
I jo que em pensava que totes les coses
vivien només per a tu.

Està clar que el poeta, o potser els diversos poetes, com diu Magris, que conflueixen en un sol cant, han tingut la sensació a la que Imma Monsó apel•la, la sensació d’estar envoltats per un decorat, per un paisatge impostor, després de la mort d’un ésser estimat. És un fill en el poema piaroa, és l’Amor Absolut en la novel•la i en la vida de la Monsó, i tots dos coincideixen en la perplexitat davant la indiferència del món que ha sobreviscut al mort. “La cruel infidelitat de qualsevol sobreviure”, escriu Magris.

24 de novembre 2006

Veritats, mentides, falòrnies, en la mort de Brian Jones (2a part i ja està)


A Hartfield, al comptat de Sussex, a una seixantena de quilòmetres al sud de Londres, hi ha la granja de Cotchford. A començaments del segle 20 va servir de residència estival per la família d’A. A. Milne. Va ser en aquesta casa on l’escriptor A. A. Milne va inventar les histories pel seu fill Christopher Robin i el seu ós de pelfa, el famós Winnie the Pooh. L’any 1968 Brian Jones va comprar aquesta casa i va instal•lar-s’hi. Va deixar així Londres, la ciutat on havia viscut fins aleshores. Els darrers temps no havíen sigut bons per Brian Jones: havia perdut la xicota, havia tingut diversos judicis per possessió de droga, no s’entenia musicalment amb els companys de grup. La resta de Stones a més començaven a tenir problemes de diners i volien sortir de gira, marxar a Amèrica. Brian Jones no s’hi veia amb cor. En canvi va marxar al Marroc. Amb un ingenier de sò i amb la noia amb qui anava aleshores. Volia que Brion Gysin, un artista beatnik amic de Paul Bowles, que vivia a Tànger l’acompanyés a les muntanyes del Riff per gravar a músics marroquins. Va ser el seu últim projecte músical perquè en el disc que es van posar a gravar els Rollig Stones deprés del Beggars Banquet, el Let it Bleed, Brian Jones només va participar en un parell de temes posant en un l’harmònica i en l’altre una de les percussions marroquines que ara l’obsedien. No es presentava mai al l’estudi, s’havia instal•lat definitivament a la granja de Cotchford on havia començat a fer obres. El paleta que li feia les obres, Frank Thorogood, s’havia posat a viure també a la casa amb la Janet, la xicota del paleta. També vivia a la casa la nova xicota sueca de Brain Jones, l’Anna Wohlin. A Brian li provava la vida lluny de la ciutat. Els seus pares van anar a veure’l. Mentrestant els Stones seguien gravant el disc i començaven a sospesar la possibilitat de expulsar Brian del grup. L’havien de tractar amb cotó fluix, els impedia sortir de gira, i a més Brian estava provant de muntar alguna cosa amb d'altres músics. El més de juny de 1969 Keith Richards i Mick Jagger van decidir fotre’l al carrer. El 9 de juny, Richards i Jagger van anar a visitar-lo a la granja per dir-li que ja no estava a la banda. Van quedar que de cara a la premsa seria Brian qui diria que abandonava el grup, per desavinencies musicals. I així es van escolar els dies fins la nit del 2 de juliol en què Brian va aparèixer mort a la piscina de Cotchford.

La nit de la mort de Brian Jones eren quatre a la casa. El Thorogood i la Janet, Brian Jones i Anna Wohlin. Van sopar, van veure vi, un Blue Nun, segons el record de Anna. S’estaven banyant a la piscina i aleshores va sonar el telèfon. Va agafar-lo la Janet. Era per l’Anna. L’Anna va entrar a la casa i es va posar a parlar per telèfon i aleshores va sentir que el paleta i la Janet cridaven. Quan va sortir de la casa va veure Brian al fons de la piscina. Frank Thorogood va avisar Tom Keylock per avisar de l’accident. Tom Keylock era un home del backstage dels Stones. Ell l'havia posat en contacte amb Brian. Va ser Keylock qui es va encarregar de fer -hi anar la policia i qui va trucar els altres Stones. La mort de Brian va ser portada, lendemà, a tots els diaris. Segons el forense la mort havia sigut per ofegament, però gairebé ningú va donar per bona aquella versió. “No cola”, van dir molts tal i com Subal em va deixar en un dels comentaris a aquest blog.

És possible que morir ofegat en una piscina, sigui poca cosa. Brian Jones tenia 27 anys en morir. Com Janis Joplin, com el seu amic Jimmy Hendrix, com Jim Morrisson, que va escriure una oda a la mort de Brian Jones des de Los Angeles, com Ron Pigpen McKernan, el teclista dels Greateful Death, i com Kurt Cobain. Ell va ser el primer d’aquest grup dels rockers morts als 27. O potser podríem comptar el bluesman Robert Johnson que també va morir amb 27 anys, l’any 1938 a les ribes del Mississipi enverinat pel marit de la seva amant. “Era un nedador excel•lent”, va dir Keith Richards després de la mort, “però tampoc era de la mena de persones que t’imagines amb 70 anys”. El cas és que he estat rastrejant internet mirant de trobar la veritat o almenys alguna teoria que millori la mort a la piscina i he trobat una cosa que no explica gaire res, sobre la mort de Brian Jones, però que potser il•lumina alguna altre cosa.

Després de la mort de Brian Jones, Tom Keylock es va encarregar de tot. Anna Wohlin va marxar a Suècia, Janet i Frank Thorogood van abandonar la granja. La colla de manobres que treballaven per Thorogood si que van tornar-hi, hi van celebrar un aquelarre, van endur-se el què van voler, van emborratxar-se, van calar-hi foc. Els Rolling Stones van actuar a Hyde Park, Mick Jagger va recitar uns versos de l’Adonais de Percy B. Shelley, I weep for Adonais, he is dead!, l’elegia que Shelley va dedicar a la mort del poeta Keats, que va morir als 27 anys de la seva concepció però als 26 del seu naixement. Tot seguit la banda es va posar a tocar un tema de Johnny Winter i Tom Keylock, des de darrera l’escenari va deixar anar 2.000 papallones blanques, bona part d’elles moribunes i asfixiades. Era el 5 de juliol de 1969.

L’abril de 1994 , Frank Thorogood, el paleta, moria de càncer en un hospital anglès. Tom Keylock va acompanyar-lo fins l’últim moment i, segons diu Keylock, les últimes paraules del paleta van ser per confessar que ell havia ofegat Brian Jones, que ell l’havia matat. M’agrada molt que les coses vagin així però aquí hi ha diverses possiblitats. Pot ser que, efectivament, Thorogood matés Brian Jones, però pot ser també que la confessió sigui una invenció i per tant una mentida de Keylock, també pot ser que la cosa sigui una mentida de Thorogood o un deliri de Thorogood. No ho sé. Després de la confessió del paleta, la xicota sueca Anna Wohlin va publicar un llibre, The murder of Brian Jones, on confirmava l’homicidi de Thorogood. Brian Jones i el paleta s’havien discutit per calés, ella no havia vist l’assassinat perquè era al telèfon però havia sentit la discussió i mai havia cregut que Brian Jones s’ofegués tot sol. Del llibre de Wohlin se’n va fer una pel•lícula l’any passat a la que van posar el títol de Stoned.

A començaments d’aquest més, pel voltant del dia de tots sants, Javier Cercas recordava en un article al dominical de El País, uns versos de Salvador Oliva en el quals diu que els morts “els nostres morts, sempre insistint, aferrant-se a la vida”, seguia Cercas recordant la “tossuda vocació de viure que anima els morts, que s’aferren a nosaltres per no morir del tot”. Il•luminat per la llum d’aquests versos, prefereixo imaginar Thorogood mentint. Em semble menys líric imaginar Keylock o Anna Wohlin mentint, encolomant un mort per diners, i no em sembla malament la mort poc glamurosa i desafortunada de Brian Jones. En qualsevol cas em sembla molt millor imaginar Frank Thorogood moribund inventant-se la confessió de l’assassinat per aferrar-se a la vida, per ser recordat i no morir del tot. He trobat una fotografia de Thorogood. És aquesta:


23 de novembre 2006

Dia d'acció de gràcies




Gracias quiero dar al divino laberinto de los efectos y de las causas,
Senyor moltes gràcies pel whisky de malta,
por la diversidad de las criaturas que forman este singular universo,
pel video d’Hatari!,
por la razón, que no cesará de soñar con un plano del laberinto,
per les sabates de Church’s,
por el rostro de Elena y la perseverancia de Ulises,
per l’or madur dels capaltards,
por el amor, que nos deja ver a los otros como los ve la divinidad,
per la gràcia, tan perfecte, de la Deborah Kerr,
por el firme diamante y el agua suelta.

Gàcies pels amics que tenen iot,
por el álgebra, palacio de precisos cristales,
pel tallaungles,
por las místicas monedas de Ángel Silesio,
pel Dry Martini,
por Schopenhauer, que acaso descifró el universo,
pel jardí de la vil•la Mèdici pintat per Velàzquez
por el fulgor del fuego, que ningún ser humano puede mirar sin un asombro antiguo.

Gràcies bon Déu, per la gratitud,
por la caoba, el cedro y el sándalo, por el pan y la sal,
pels elàstics,
por el misterio de la rosa, que prodiga color y que no lo ve,
per les grans odes,
por ciertas vísperas y días de 1955,
per ls galetes d’Inca,
por los duros troperos que en la llanura arrean los animales y el alba,
pel sentit comú,
por la mañana en Montevideo,
per les bones enciclopèdies,
por el arte de la amistad,
pels atles,
por el último día de Sócrates,
per l’invent de la meritocràcia,
por las palabras que en un crepúsculo se dijeron de una cruz a otra cruz,
per la veu d’algú que canta Stromy Weather,
por aquel sueño del Islam que abarcó mil noches y una noche.

Gràcies a Déu sien dades
por aquel otro sueño del infierno, de la torre del fuego que purifica y de las esferas gloriosas,
per la saviesa del Doctor Johnson,
por Swedenborg, que conversaba con los ángeles en las calles de Londres,
pel Tranquimazin 0.50,
por los ríos secretos e inmemoriales que convergen en mí,
pels avions confortables,
por el idioma que, hace siglos, hablé en Nortumbria,
pel xip,
por la espada y el arpa de los sajones,
per les garotes,
por el mar, que es un desierto resplandeciente y una cifra de cosas que no sabemos y un epitafio de los vikings,
per la Bíblia,
por la música verbal de Inglaterra,
pel somriure exel•lent de les dones
por la música verbal de Alemania.

Senyor Gràcies, per atorgar-nos sentit del rídicul,
por el oro, que relumbra en los versos,
per tanta paciència
por el épico invierno,
por el nombre de un libro que no he leído: Gesta Dei per Francos,
por Verlaine, inocente como los pájaros,
por el prisma de cristal y la pesa de bronce,
por las rayas del tigre,
por las altas torres de San Francisco y de la isla de Manhattan,
por la mañana en Texas,
por aquel sevillano que redactó la Epístola Moral y cuyo nombre, como él hubiera preferido, ignoramos,
por Séneca y Lucano, de Córdoba, que antes del español escribieron toda la literatura española,
por el geométrico y bizarro ajedrez,
por la tortuga de Zenón y el mapa de Royce,
por el olor medicinal de los eucaliptos,
por el lenguaje, que puede simular sabiduria,
por el olvido, que anula o modifica el pasado,
por la costumbre, que nos repite y nos confirma como un espejo,
por la mañana, que nos depara la ilusión de un principio,
por la noche, su tiniebla y su astronomía,
por el valor y la felicidad de los otros,
por la patria, sentida en los jazmines, o en una vieja espada,
por Whitman y Francisco de Asís, que ya escribieron el poema,
por el hecho de que el poema es inagotable y se confunde con la suma de las criaturas y no llegará jamás al último verso y varía según los hombres,
por Francis Haslam, que pidió perdón a sus hijos por morir tan despacio,
por los minutos que preceden al sueño,
por el sueño y la muerte, esos dos tesoros ocultos,
por los íntimos dones que no enumero,
por la música, misteriosa forma del tiempo.
I per amagar-te rere d’un núvol esponjós
cada vegada que oblidem la teva llei
i gosam fer literatura.

Gràcies a Jorge Luis Borges per la majoria de versos senars,
i gràcies a Valentí Puig per bona part dels parells.

15 de novembre 2006

Veritats, mentides, falòrnies, en la mort de Brian Jones (1a part)

Al senyor Subal, en un comentari a aquest blog, li sembla que allò de la piscina i el Brian Jones, el guitarrista dels Rolling Stones, no cola.


Hi ha una pel•lícula de Jean-Luc Godard, One plus one, on apareixen, és la primera escena, Mick Jagger i Brian Jones tocant la guitarra. Són als Olympic Studio, de Londres. És el més de juny de 1968. Un any abans de la mort de Brian. Mick Jagger està ensenyant-li una cançó nova. Aleshores la cançó es diu Call me Lucifer, després serà Sympathy for the devil. La pel•lícula de Godard recull tot el procés d’enregistrament d'aquesta cançó ara tant cèlebre salpebrat de discursos de les Panteres negres i d’una tal Eva Democràcia i d'una estrafolària lectura del Mien Kampf. Els Rolling estan gravant Beggars Banquet: l’últim disc on la participació de Brian Jones és significativa. A Let it Bleed, el disc de 1969, Brian Jones només apareix anecdòticament com a responsable d’algunes percussions. Percussions marroquines. L’any 67 els Rolling Stones havíen estat a Marrakech. Si els Beatles van trobar inspiració en l'India, els sitars i les tables; els Stones van trobar-la al Marroc, en les lires, els tebels o les tarijes. Brian havia anat a Marroc amb la Anita Pallenberg, la seva xicota. Però va ser a Marrakech on Keith Richard la hi va prendre o on Brian la va perdre. Això va enfrontar els dos guitarristes. A la pel•lícula de Godard, tret de l’escena que comparteix amb Mick Jagger, i en algun altre moment en què demana una cigarreta o un encenedror a Keith Richards, es veu sempre Brian Jones en un racó de l’estudi, tot sol. Brian Jones encara vivia, durant la filmació de la peli, a Londres, en un pis sense piscina. La distància amb la resta de la banda és molt evident. Els problemes amb les drogues i els problemes sentimentals han minat la confiança. Hi ha una escena molt tensa, a la pel•lícula de Godard, del moment en què els Rolling estàn gravant els cors (uh-uh-uh) per el Sympaty for the devil.


Richards i Jones estan de costat, però al cantó de Richards hi ha Anita Pallenberg. Estan en una rotllana al voltant d'un micròfon, al costat de Brian Jones també hi ha una noia. És morena, de cabells molt arrissats, va vestida de blanc. Potser Jones la ha portat per mostrar que la seva vida sentimental mira cap endavantdel malgrat el seu amic i la seva ex-nòvia. Mentre canten, Brian Jones posa el braç a la cintura de la noia que l’acompanya i aleshores, en un gest que sembla una resposta al gest de Brian Jones, Keith Richards i Annita Pallemberg es fan un petó. Brian Jones fa una mica de llastima. No crec que la noia que acompanya a Brian Jones en aquesta escena sigui Anna Wholan, la última xicota de Brian Jones, la que va endur-se a viure lluny de Londres, en una casa al camp, a la casa amb piscina. Segurament, però és igual, és una altre dona. Tampoc és el petó la única crueltat que contra Brian Jones es produeix en aquesta pel•lícula: en el film podem veure Brian Jones tocant la guitarra en totes les gravacions de Sympathy for the devil. Però no se’l sent. Sembla que algú va oblidar-se de connectar la seva guitarra a l’equip i per tant, ni en la pel·lícula ni en el disc, no es sent la guitarra de Brian Jones. Com si qui la toqués fos ja un fantasma.

Sympathy for the devil:


powered by ODEO

14 de novembre 2006

Falòrnies

Fàlornies
Buscant uns capítols del programa Bullshit! dels mags Penn i Teller, m’he trobat que hi ha un llibre del del filòsof Harry G. Frankfurt que es titula, precisament, On Bullshit. Penn i Teller són dos mags i humoristes nord-americans que es van fer famosos en els late shows de les televisions dels EUA a començaments dels anys 90. Des del 2003 tenen un programa propi, Bullshit!, on s’acosten amb una mirada escèptica als fenòmens paranormals o paracientífics, a alguns dels clixés del políticament correcte, a les teories conspiranòiques i a algun dels tòpics d’això que, en Jordi Barbeta, aquí, en diu la internacional papanata. Bull shit literalment és merda de bou. La paraula apareix sovint als programes, és una mena de crossa despectiva que llencen els mags contra tanta xerrameca. Però fins avui no m’havia parat a buscar-la. En el meu diccionari anglès, la paraula es defineix com un discurs sense sentit en la primera accepció i, en la segona, com un discurs enganyós, insincer o pretensiós. Però H.G. Frankfurt ha dedicat un llibre a aquests discursos, al bullshit i els bullshitters, a diferenciar-los de les mentides i dels mentiders. Diu: “És impossible de mentir tret que creguem conèixer la veritat. Produir “bullshit” no requereix aquesta convicció. Una persona que menteix respon en algun sentit a la veritat, i per tant és respectuosa amb la veritat. Quan un home honest parla diu allò que creu que és veritat i, per un mentider és, en correspondència, indispensable que consideri les seves mentides com a falses. Pel “bullshitter” tot això no té cap importància. No està del costat de la veritat ni al de la mentida. Els fets no li interessen com interessen al honest o al mentider excepte si els fets són pertinents o l’ajuden per anar allà on vol dur el seu discurs.” Per H.G. Frankfurt els honestos i els mentiders comparteixen un sistema de valors, cosa que no es pot dir dels xarlatans o el “bullshitters”. Com que n’ha escrit un llibre no cal dir que, el filosof, considera més perniciosos els bullshitters que els mentiders, també troba és clar que la nostra és una època de xarlatans. He estat pensant una estona en el meu post anterior dedicat als mentiders i ara no sé si el meu amic M. és exactament un mentider. També m’he passat una bona estona mirant de trobar un equivalent català per bullshit. Falòrnia (Idea errònia, raó feble, predicció gratuïta, etc., que hom dóna com a incontrovertible, com a decisiva, com a cosa segura, etc., segons el DIEC) m’ha semblat la paraula més aproximada. Per a bullshitter, xarlatà em sembla també un concepte prou aproximat.

10 de novembre 2006

Mentides


Al postfaci de Mario Lacruz per l’edició que l’editorial Funambulista ha publicat de la novel·la El mentiroso de Henry James, es cita una anotació als quaderns de l’escriptor de juny de 1884. “Es podria escriure”, diu James, “una nouvelle sobre una dona casada amb un home encantador però totalment mentider, si bé inofensiu. Molt intel·ligent, fina, reservada, de naturalesa elevada i pura, ella es veu obligada a escoltar les seves fanfarronades, fruit de la vanitat, del seu desig de brillar i d’un impuls irresistible.”
Henry James va desenvolupar aquesta idea i va publicar-ne una novel·la molt curta The Liar, o sigui El Mentider, quatre anys més tard, l'any 1888. A la novel·la, el pintor Olivier Lyon coincideix, en una mansió on va a passar el cap de setmana, amb Everina Brant, una dona a la qui va estimar ja fa molts anys. Everina és la dona que s'ha casat amb el mentider compulsiu, el Coronel Capadose, la dona sobre la qual segons l’anotació al quadern se’n podria escriure una novel·la. El Coronel és el mentider inofensiu i encantador i la historia avança pel camí de la moralitat del la dona, fins a quin punt, es pregunta el pintor, ella encobrirà el marit, què passaria si ella també hagués de mentir per salvar una mentida del Coronel.

Tinc un amic. L’anomenaré M. Respon a les característiques del mentider de la nota de Henry James, és una rèplica del personatge del Coronel Capadose, perquè Capadose respon a una personalitat arquetípica. N’he conegut d’altres de mentiders però amb cap hi he tingut tanta relació i durant tant temps. M. és ara un home que ha passat dels trenta anys. Jo, en fa més de 25 que el conec. No recordo que de petit mentís tant, però tampoc les mentides són iguals en la infància. En una sobretaula, els ulls de l’M de cop brillen i pres per una passió comença a explicar una anècdota que es va tornant, a mesura que avança, en una anècdota millor però absolutament més inversemblant. La seva dona seu al seu costat i com tots el que el coneixem segueix l’anècdota estupefacte per la impudícia amb la que s’inventa davant dels nostres nassos la història, però admirada també i expectant per saber fins on de lluny portarà la cosa. Els últims anys ens veiem molt de tant en tant, la nostra ja no és una amistat activa, és una amistat que es sustenta en el fet que en el passat vam ser molt amics i per tant bona part del què fem quan ens veiem consisteix en recordar els anys de la infantesa i de la primera joventut. L’M, és clar, menteix molt sobre la seva infància i n’inventa anècdotes que sovint incumbeixen també la meva, d'infància. “Te’n recordes B.?”, em pregunta i jo no ho recordo perquè mai no va passar o bé si ho recordo és perquè ja li he sentit inventar la anècdota en una altre ocasió. Però es repeteix poc i si es repeteix en la segona versió la història es fa més grossa, com si la anterior hagués estat un assaig, una prova de fins com de justa pot arribar a colar la bola. De fet, en la versió nova, queden només alguns ecos de la versió anterior i en qualsevol cas la pregunta és igualment incontestable perquè no és que no pugui recordar una cosa que no ha passat, sinó que no podria recordar de cap de les maneres una cosa que encara no ha passat, ni encara és, perquè l’M. no prepara les mentides sinó que les inventa mentre les explica, sovint les corregeix i les modifica sobre la marxa . “Te’n recordes, B.?”, pregunta. Jo sempre faig que sí amb el cap, sense saber quin paper em tocarà fer en l’auca inventada, atracar als companys d’escola emmascarat amb un antifaç, estafar un quiosquer o dormir en un cementiri.
Hi ha un aspecte de tot això que fa l’M, que m’admira, una qualitat de les seves mentides que comparteix amb el Coronel Capadose del llibre de Henry James. Les invencions d’aquests mentiders compulsius inclouen multitud de testimonis, sovint testimonis que escolten i són presents en la conversa. Té la seva lògica: un testimoni sempre reforça la versemblança d’una cosa increïble que sinó semblaria inventada. Però a mi em deixa perplex el risc a què s’exposen de que algú els hi pari els peus o els corretgeixi. Ni en la novel·la, ni en els anys que fa que conec l’M., però, mai cap dels testimonis o persones falsament involucrades es queixa i demana de ser deixat al marge de mentida. La indulgència amb el seu pecat és absoluta.
El psiquiatre italià Fausto Manara escriu a Elogi de la timidesa: “Es construeixen un passaport fals, però sempre amb la por que la falsificació i el truc siguin descoberts”. Manara no parla dels mentiders sinó dels tímids. L’M., no cal dir-ho, és una persona molt extravertida, si en alguna ocasió es mostra tímid és una cosa circumstancial, jo no en recordo cap. En canvi pot ser que sigui la meva, de timidesa, molt menys circumstancial, i per tant la meva por constant a ser descobert i a que algú vegi el meu truc, el què em provoqui una fascinació exagerada pels comportaments de l’M. , pels mentiders en general.

06 de novembre 2006

Poetes al carrer Marià Cubí

El 19 de març de 1999 José Agustín Goytisolo va llençar-se per la finestra del seu pis del carrer Marià Cubí de Barcelona. No sé si la seva filla, Julia, la de les Palabras para Julia, va ser l’encarregada de reconèixer el cadàver, l’encarregada d’encarar aquesta escena tant cinematogràfica, de descobrir sota un llençol el rostre inanimat i potser desfigurat del que fins aleshores havia estat el seu pare.

El 29 de març d’aquest 2006, els mossos d’esquadra van detenir l’atracador Miguel Ángel C.R. Era el quart atracament que perpetrava, sempre contra el mateix establiment: la llibreria La Gàbia de Paper, del carrer Marià Cubí de Barcelona.

Recordo, de ja fa uns quants anys, l’habitació del meu amic A. al carrer Villaroel, també de Barcelona, davant d’on fins fa poc tenia la seva seu ERC (Esquerra Republicana de Cornellà, en alguns fòrums avui). A la porta de l’habitació de l’A., on vivia amb la seva mare, hi havia una foto de Jim Morrison i també un paper amb la lletra de les Palabras para Julia, el poema del J.A. Goytisolo. “La vida es bella ya vereás como a pesar de los pesares, tendrás amigos, tendrás amor, tendrás amigos”. Teníem 15 anys i ens agradaven molt aquest versos per contrastar-los als nostres desenganys amorosos. Teníem amics, de tant en tant teníem amors i quan els amors fallaven, tronàvem a tenir amics. L’amic A. va marxar de del pis de Villarroel, va marxar de Barcelona, se’n va anar a viure a Bogotá, a Colòmbia. Se n’hi va anar perquè hi tenia un amor, i els amics d’aquí no vam entendre que marxés i que per tant ens deixés de tenir, però amb l’esperança que un dia l’amor s’acabaria i que tornaria i que nosaltres seguiríem sent allà, tornaria, així, a tenir els amics. La colombiana amb qui va marxar no es deia Julia, no recordo com es deia, tampoc va ser amb la que va tornar. Va tornar amb una altre colombiana, la C., i junts se’n van anar a viure a un pis de Barcelona amb una finestra que dóna al carrer Marià Cubí.

En Miguel Ángel C. R., l’atracador de La Gàbia de Paper, va entrar per primer cop a la llibreria el 17 de febrer de 2006. feia tres dies que no tornava a la presó de Quatre Camins on complia condemna. En paraules de la Cèlia i la Mercè, les propietàries, al diari La Vanguardia, van adonar-se de la presència de l’atracador perquè va pul·lular remenant llibres durant massa estona. “Vam pensar que volia robar un llibre”. Però aleshores Miguel Ángel va acostar-se al mostrador i va preguntar: “Teniu llibres de poesia de la Glòria Fuertes?”.

Hagués estat millor, des del meu punt de vista, que les poesies que hagués buscat fossin del petit dels Goytisolo, poesies del pare de la Julia, del veí de l'A., però, al capdevall, la Gloria Fuertes comparteix cara, i és veïna, en el disc que Paco Ibañez va gravar a l’Olympia de París, on Ibáñez musica de forma inoblidable las Palabras para Julia del poeta suïcida del carrer Marià Cubí.

L'amic A. segueix vivint a Marià Cubí, superant la temptació diària de deixar-se caure per la finestra i també la d’atracar La Gàbia de Paper. No sé si superant la temptació d'escoltar de tant en tant el disc de Paco Ibañez. Jo el volia escoltar avui i m’he adonat que el tinc, però que el tinc en una cinta de casset i que ja no tinc cap reproductor a casa que pugui reproduir cintes de casset. Això sí, tinc al disc dur de l’ordinador dues versions de les Palabras para Julia. Una del Falete i una altre del Kiko Veneno.



Falete:

powered by ODEO

Kiko Veneno d'abans de l'Échate un cantecito:

powered by ODEO

P.S
En Subal de La segona perifèria m'ha passat l'enllaç a la versió del Paco Ibáñez.
Gràcies. A mi també em sembla la millor de les tres:

powered by ODEO

29 d’octubre 2006

L'adorable Rita

Lovely Rita és la desena cançó del Sgt. Peppers, el famosíssim disc dels Beatles. És una cançó senzilla i sobreproduïda com tot el 8è disc dels Beatles, però igualment excel•lent i enganxosa com quasi totes les cançons del disc, amb un solo de piano tremendo del George Martin. Però si ens atenem a la llegenda urbana, també és la primera cançó de Paul McCartney en la qual no canta Paul McCartney, on la veu i el baix les posen el guanyador del concurs d’imitadors de Paul McCartney, un tal William Shears Campbell. Segons la llegenda, Paul McCartney va morir la nit del dimarts 8 de novembre de 1966 en sortir de l’estudi on els Beatles gravaven el Sgt. Peppers. McCartney va agafar el seu Austin descapotable i una autostopista, la Rita, li va fer perdre la concentració. Va estavellar-se contra un fanal, el cotxe va incendiar-se, se li van cremar els cabells i la cara. Van trobar-lo mort a les 5 de la matinada (Wendsday mornig 5 o’clock when the day beggins) tal i com es canta en a She is leaving home una altre de les cançons del Sgt. Peppers.
La llegenda és posterior, però. De quan els Beatles van publicar l’Abbey Road, l’any 1969. Aleshores algú va entendre la senyal que duia amagada la portada, en la famosa foto en la qual els Beatles creuen un pas de vianants al carrer Abbey, tots els Beatles van calçats menys Paul. A algú li va semblar una senyal inequívoca de l’estat de Paul McCartney i es van llegir les cançons que fins aleshores havien publicat els Beatles com a senyals críptics de l’abandonament del món dels vius del baixista de Manchester. Els indicis són tan incomptables, com delirants. No els enumeraré. És difícil entendre perquè Lovely Rita forma part de la llegenda, és una cançó on el cantant es declara enamorat de la Rita, la vigilant del parquímetre que li ha posat una multa, on expressa el seu desig d’anar a perdre un te amb ella. Res més. Però els conspiranoics (ja els d’aleshores) construeixen Sagrades Famílies només amb els fonaments d’un indici. El rumor, la llegenda urbana, va anar prou enllà perquè la Rita de la cançó no només fos un motiu de desconcentració. En algunes versions la Rita va pujar al cotxe i l’accident mortal el van tenir plegats. És igual, el cas és que en el dia d’avui, el dia de Sant Narcís, el dia del patró de Girona, una altre Rita ha nascut a la Clínica Bofill de la ciutat de l’Onyar. No sabem d'ella gairebé res tret del pes i l'alçada. No en sabem res perquè no s'en pot saber gaire bé res té tota, ella sí, la vida per endavant.
Aquest post és per felicitar-la i per felicitar els seus pares.



powered by ODEO

28 d’octubre 2006

Realisme Tràgic


Tragic Realism és el títol d’un disc que LD & The New Critisim van publicar el novembre de l’any passat. No van publicar-lo el dia 1 de novembre, el dia de Tots Sants i el dia dels difunts tot i que està clar que aquesta hagués estat la data més escaient. LD és LD Beghtol . Els que hagueu escoltat les 69 Love Songs dels Magnetic Fields, el grup de Stephin Merrit, el recordareu perquè posa la veu en aquella cançó inoblidable que és All My Little Words (you are a splendid butterfly, it is your wings that make you beautiful, and I could make you fly away but I could’nt never make you stay) i encara quatre o cinc cançons més. The New Criticism és el grup que l’acompanya per aquest disc que es podria dir 16 Death Songs perquè la mort és el tema que recorre totes les cançons. El grafisme del disc senyala cada cançó amb una icona que indica “suïcidi” o “possible suïcidi” o “eutanàsia” i en alguns dels títols la mort hi és encara més explicita: Massa vell per morir jove, Un peu a la tomba i l’altre a la pista de ball, o Si m’estimes, nena, desendolla’m. Quan el disc comença, sobre una guitarra acústica i els xiulets d’una locomotora, LD canta a Elegia per una Ex: “No ploraria si un tren et passés per sobre però en canvi em posaria a riure si el tren et partís per la meitat i el teu cervell quedés escampat com confitura per sobre de les vies”. El disc tracta la mort però no és un disc intimista i emocionant, ho fa des de l’humor més negre i també des del cinisme, igual com Merrit dels Magnetic Fields s’acosta a l’amor en les seves 69 cançons. Com una aclucada d’ull a la tercera pista LD diu: “tot l’amor que duies dintre, mira com s’ha desinflat, com haguessis desitjat compartir-lo (share it) o fer-ne cançons com l’Stephin Merrit”. Però no només els ecos dels Magnetic Fields sonen en aquest disc macabra, els New Criticism, o sigui el frup que acompanya LD, recorda en algun sentit els Pogues, aquella banda boja irlandesa, perquè la instrumentació és folklòrica, alguna cosa entre el country i la música irlandesa. En la pista numero cinc When we dance (At Joe Orton’s Wedding) LD canta: “Trenca’m el cap amb un martell, espatxurra’m el cervell per ensenyar-me com m’estimes. I trobem-nos a l’altre banda tant li fa si és cel com si és l’infern”. M’agrada d’entre totes les cançons del disc aquesta, perquè la tragèdia aquí és real, aguna cosa més que realista. Joe Orton va ser un dramaturg anglès del Swinging London als anys 60. Un escriptor gay que va morir víctima de la seva parella, Kenneth Halliwell. Kenneth i Joe s’havien conegut quan Joe era John Orton i acabava d'arribar a Londres. A començaments dels anys 50. En un acadèmia per actors. Junts van descobrir la seva homosexualitat, tots dos volien triomfar com a escriptors. A Prick up your ears (Obre’t d’orelles, però ears, orelles, és anagrama de arse, o sigui: cul) la bipoic que Stephen Frears va dedicar a Joe Orton, Kenneth Halliwell diu: “ Vaig ser fill únic. Vaig perdre els meus pares. Quan tenia 20 anys em vaig quedar calb. Sóc homosexual. Tinc tots els antecedents i totes les circumstàncies que un artista podria desitjar. Sóc pràcticament un prototipus. He estat programat per a ser un novel•lista o un escriptor de teatre. Però no n’he estat. I tu sí. Tot ho fas millor que jo!”. Van intentar publicar novel•les plegats, però els editors van rebutjar-les. En canvi l’èxit teatral de Joe Orton (Gary Oldman a la peli i a la foto) va dur-lo a ser cridat pels Beatles per escriure un guió per una pel·lícula dels quatre fabulosos. L’èxit va somriure a Joe, i Kenneth es va convertir en la seva secretaria. Fins que la nit del 9 d’agost de 1967 Halliwell (genial Alferd Molina a la peli i també a la foto) va trencar el cap de Joe Orton a cops de martell, 9 cops, i va espatxurrar-li el cervell. Tot seguit Kenneth es va prendre una dotzena de nembutals amb suc de fruita i el xofer de Paul MaCartney els va trobar el dia següent morts, ja a l’altre banda, al cel o a l’infern.

La cançó: When We Dance (At Joe Orton's Wedding) LD & The New Criticism


20 d’octubre 2006

Les pors hereditàries


Fantômas va ser una de les primeres pel·lícules que vaig veure en un cinema. Vaig veure-la al centre parroquial de Sarrià amb les meves germanes. Érem molt petits i la pel·lícula ens va fer por. Havíem vist no feia gaire la Blancaneus de Disney i ens havíem passat mitja pel·lícula cridant, amagant-nos sota les butaques, abraçant-nos tots tres, tapant-nos els ulls. A Fantômas el terror no va ser tant histèric, va ser com si ens administressin un verí i fins que no vam ser al carrer i vam enfilar cap a casa la por no va començar a contaminar-nos.

Hi ha varies pel·lícules basades en Fantômas, el personatge inventat a començaments del segle 20 pels escriptors francesos Marcel Allain i Pierre Souvestre. La que havíem vist era la primera de la sèrie que van fer Jean Marais, com a Fantômas, i Louis de Funès coma inspector Juve. En Fantômas és un criminal d’una vilesa exemplar, un misantrop megalòman, un artista del mal per el mal. Ningú mai li ha vist el rostre i és un mestre absolut de la disfressa. És capaç d’impostar o fer-se passar per qualsevol persona, sovint es disfressa com les víctimes o com els seus perseguidors. És d’un sadisme molt meticulós, barroc i sofisticat, però res d’això fa por. Louis de Funès fa un paper molt còmic en les pel·lícules i les persecucions o les guarides del malvat les acosten més aviat a les de James Bond dels anys 60. Però nosaltres érem molt petits i de cop vam començar a donar voltes a aquell malvat sense cara i que per tant podia tenir totes les cares. És possible que la meva germana gran o les seves amigues ajudessin a suggestionar-nos, no hi havia forma de saber si un home que venia en direcció nostra vorera enllà era o no era un criminal, un Fantômas disfressat. Vam passar por aquell dia i vam arribar corrents a casa on ens sentíem resguardats.

Es va donar el cas, però, que en aquella època ens havíem traslladat a una caseta amb massa habitacions i els pares ens havíen posat a cadascú en una. Jo dormia, per tant sol, en una de les habitacions que donava al carrer, un carreró petit i gens transitat. Als vespres quan era el llit sentia les passes dels vianants així que encaraven la nostra illa i després com es perdien a la cantonada. A vegades aquelles passes s’aturaven i sentia el soroll d’una clau i aleshores un soroll que no venia del carrer si no de dins de casa. S’obria la porta i era el pare que venia d’una reunió. Va ser en la foscor d’aquella habitació i amb la orella parada al carrer que el verí que la pel·lícula m’havia inoculat va començar a expandir-se obsessivament, el meu pare tenia reunions molt sovint, vaig començar a patir, en la soledat del meu llit, perquè no matessin mon pare i també amb com podria reconèixer l’assassí que es vestiria i parlaria com ell, duria un màscara que el faria indistingible, portaria el mateix bigoti. Va ser una por que va durar un temps, prou per tenir por també perquè els fets fossin inevitables, vull dir por a vegades que l’assassí suplantador ja fos a casa, que els fets ja s’haguessin consumat. L’època d’aquesta por va passar i es va acabar, però he tingut present aquestes pors moltes vegades. Fantômas m’ha quedat com alguna cosa més que un record, he tornat a veure les pel·lícules, he comprat alguns dels llibres.

Aquesta matinada, quan clarejava, el meu fill gran ha vingut queixós a l’habitació. Ha vingut ranquejant perquè s’ha fet un esquinç al peu, s’ha queixat que tenia mals sons. Un malson, a sobre, que ja havia tingut moltes vegades. Me l’ha explicat: són lladres o assassins que es disfressen i són iguals que gent que ell coneix, ningú s’adona que són dolents però ell ho nota i intenta foragitar-los. S ’ha despertat sobtat i una mica fastiguejat, per la repetició del somni. Com que faltava poc perquè els despertadors es posessin a sonar, hem baixat a esmorzar a la cuina. Li he preguntat de qui s’havia disfressat el dolent del somni. Era l’àvia, m’ha dit. Li he dit que jo tenia un malson semblant quan era petit com ell pensant que l'empatia podria ser consoladora. Però aleshores ell deu haver recordat que ahir al vespre jo vaig marxar, però no pas a una reunió, i m'preguntat com havien quedat el Barça i el Chelsea.

17 d’octubre 2006

La Biblioteca Brautigan

No sé si la vida imita a l’art o, com es diu a la pel•lícula Marits i mullers de Woody Allen, imita a la mala televisió. L’any 1971 l’escriptor Richard Brautigan va escriure una novel•la, The Abortion, an Historical Romance, 1966, en la qual un dels protagonistes vivia en una biblioteca. La biblioteca era peculiar, un lloc obert 24 hores on en comptes de deixar llibres en préstec els acollien, recollien llibres rebutjats pels editors, era una biblioteca, per tant, d’obres no publicades. En la novel•la es donava el nom i l’adreça de la biblioteca: La Presidio Branch Library al 3159 de Sacramento Street, a Sant Francisco, California, 94115, una biblioteca real. Des del moment de la publicació de la novel·la a la biblioteca van començar a rebre manuscrits rebutjats i van començar també a rebutjar-los. Però vint anys després un tal Todd Lockwood de Burlington, Vermont, va decidir-se a recrear la biblioteca ficcionalitzada en la novel•la, a recollir obres no editades. El primer llibre de la Biblioteca Brautigan va ser un recull de cartes al director d’un veí de Burlington. En els següents cinc anys, de 1990 a 1995, Todd Lockwood va recollir tres centenars de llibres. Novel•les, llibres de filosofia, reculls de poemes, llibres de viatge, tesis doctorals i llibres per a infants. Morir segons la meva mare, un llibre escrit per una infermera per preparar el seu fill per la mort d’un germà. O, el viatge de 13 setmanes, 5 dies, 9 hores i 23 minuts d’un home de 40 anys que deixa la feina i travessa 48 dels estats nord-americans en una furgoneta. David Lee Johnston va enviar-hi el manuscrit de la seva novel•la Èdip a Amèrica amb una nota on deia: “Si el llibre no és prou impublicable, torneu-me’l per revisar-lo”. Els autors havien de pagar la tramesa del llibre i Todd Lockwood va comptar amb l’ajuda d’amics voluntariosos. En la novel•la un milionari mantenia la biblioteca. Lockwood va tenir problemes d’espai i de temps per mantenir la col•lecció. A la biblioteca local la Flechter Free Library van acceptar-la però no van acceptar noves incorporacions al fons. Aleshores Todd Lockwood va posar-se en contacte amb la Presidio Brunch Library, potser ells s’interessarien per la Biblioteca Brautigan, al capdavall era el seu lloc natural. Sembla que la resposta de San Francisco va ser bona. Les converses van començar el 2004, no sé com han acabat.

12 d’octubre 2006

Les amants sordes


Escriu el poeta madrileny Luis Alberto de Cuenca, en un poema que es diu Noche de Ronda:
En otro tiempo hubieras empleado la noche
en hablarle de libros y de viejas películas.
Pero ya eres mayor. Ahora sabes que a ellas
les aburren los tipos llenos de nombres propios,
que tu bachillerato les tiene sin cuidado.
De modo que les dejas tomar la iniciativa,
desconectas y finges que escuchas sus historias,
que invariablemente –recuerdas de otras veces-
versan sobre el amor, los viajes, la dietética,
su familia, el verano, la buena forma física,
el más allá, las drogas y el arte posmoderno.
De cuando en cuando asientes, recorriendo sus ojos
con los tuyos, rozando levemente sus muslos,
y elevas a los cielos una angustiosa súplica
para que aquella farsa termine cuanto antes.
Pasarán, sin embargo, todavía unas horas
hasta que, ebria y afónica, se abandone en tus brazos
y obtengas la victoria pírrica de su cuerpo,
que, pese a los asertos de tres o cuatro amigos,
será muy poca cosa. Y, cuando esté dormida,
saldrás roto a la calle en busca de una taza
de café gigantesca, maldiciendo las copas
que arruinaron tu hígado en la estúpida noche
y pensando que, al cabo, merece más la pena
no comerse una rosca y hablarles de tus libros,
amargarles la vida con Shakespeare y con Griffith,
o buscarse una sorda para que nada falte.

Una amant sorda. El ventríloc gelós que va inventar Pierre Cami per un de les seus esquetxos, va ser molt més radical. Va triar una amant sorda i muda perquè era molt gelós i així la minusvalia impedia l’amant d’escoltar les propostes galants i també de respondre-hi. Per altre banda no deixava cap home entrar a casa seva. Com que el gelós també era ventríloc, utilitzava la seva habilitat per fer parlar l’amant. S’entenien la mar de bé. De fet s’entenien tant bé que el conserge de l’edifici va haver de demanar-li al ventríloc que abandonés el seu pis perquè els veïns estaven escandalitzats amb els crits que feia la seva amant a les nits. “És culpa meva”, diu el ventríloc gelós a un seu amic “Cada nit, per amor propi, m’agrada, amb la meva veu de ventríloc, treure uns esgarrips de plaer formidable que semblen sortits de les entranyes de la meva amant. Em sento molt adulat.”

11 d’octubre 2006

Lauren Slater es fa passar per boja

En un llibre que ha publicat l’editorial Alba aquest 2006, Cuerdos entre locos, grandes experimentos del siglo XX, l’autora, Lauren Slater, doctora en psicologia a la universitat de Boston, dedica un dels capítols a l’experiment de David Rosenham. Lauren Slater relata l’experiment i també les conseqüències de l’experiment. Recull els arguments contraris, algunes de les cartes que va publicar la mateixa revista Science de psiquiatres emprenyats amb Rosenham. “La majoria dels metges no pressuposa que els pacients que busquen ajuda menteixen; per tant poden ser enganyats.” I: “Uns pacients preparats per simular un historial d’infart de miocardi rebrien tractament tenint en compte només l’historial perquè l’electrocardiograma negatiu no té pes diagnòstic, però seria ridícul concloure que la malaltia física no existeix, que els diagnòstics mèdics són etiquetes falses”. No està clar què va demostrar l’experiment de Rosenhan. Lauren Slater escriu: “L’experiment de Rosehan és, potser com totes les grans obres d’art, multifacètic, poderos i imperfecte”. Senyala que, paradoxalment, Robert Spinzer, un dels psiquiatres que més va escriure contra l’experiment de Rosenhan va dedicar-se també arrel de l’experiment a millorar les eines de diagnosi. En una conversa que tenen al llibre Spinzer diu a Lauren Slater: “Puc assegurar que, amb l’aplicació dels nous mètodes de diagnosi, l’experiment de Rosenhan no podria dur-se a terme en l’actualitat.” Després d’aquesta conversa Lauren Slater té una idea, decideix fer-se passar per boja, repetir l’experiment de Rosenhan 30 anys després.

“Podem ajudar-la?”, li demanen per l’interfono d’un hospital psiquiàtric. “Si”, diu ella. Un cop dintre menteix sobre el seu nom, pren el d’una amiga, Lucy Shellman, i sobre la seva professió. La fan esperar en una sala d’urgències. Està molt nerviosa, pot ser que el psiquiatre que l’atengui conegui l’experiment, què farà aleshores? L’atén un infermer clínic especialitzat. Li pren el pols, la troba un punt per sobre de la normalitat. “És clar que qualsevol es posaria nerviós en la sala d’urgències d’un psiquiàtric”. Després l'infermer pregunta: “Què és el que li passa, Lucy?” “Sento una veu." “Què diu la veu?”. “Zas.” “Zas?” “Zas.” “Això és tot?” “És tot.” Li demana a la pacient quan va començar i com, si dorm i menja bé, si alguna tensió en la seva vida ha pogut detonar-ho. La pacient contesta totes les preguntes negativament. L’infermer demana si no hi ha cap trauma que potser... I aleshores Lauren refereix un petit episodi en que un veí seu va morir ofegat en una piscina. En aquest moment l’infermer fa cridar el psiquiatre, que després d’unes preguntes, després de demanar a Lauren si la veu la molesta, decideix receptar-li un antipsicòtic, Risperdal. Lauren pregunta al psiquiatre si creu que és una psicòtica i el metge respon: “Diria que té un punt de psicosi”. Lauren reflexiona: en temps de Rosenhan el que determinava la malaltia era l’esquema psicoanalític, ara és el medicament el que determina la malaltia. “Però, semblo psicòtica?” “Un mica”, contesta el metge, i afegeix: “una mica psicòtica i força deprimida” “Li receptaré un també antidepressiu”. Això afecta més a Lauren Slater. Aquesta psicòloga americana va publicar l’any 1988 el que és el seu llibre més famós Els diaris del Prozac en què va narrar en primera persona les seves vivències de la depressió. Lauren Slater per tant es pregunta si de debò no deu estar deprimida, si el muntatge de l’experiment no n’és un símptoma estrafolari. Però es sobreposa i a la sortida de l’hospital (30 anys després la pseudopacient no és ingressada) es pren l’antipsicòtic i es queda profundament adormida.

Slater repeteix l’experiment vuit dies seguits. Li diagnostiquen depressió amb característiques psicòtiques en totes les ocasions. Li recepten 25 antipsicòtics i 60 antidepressius. Les visites són curtes, enlloc pensen en un ingrés. Quan Slater explica l’experiment al psiquiatre Spinzer, el vell psiquiatre que va discutir Rosenhan, se sent una mica molest amb Slater que ha fet les mateixes trampes però també se sent decebut amb els seus col•legues: “A els metges no els agrada dir “no ho sé”, diu. Slater, per la seva banda, no treu tampoc massa conclusions del seu experiment i lamenta no haver pogut contar per el seu text amb la veu de David Rosehan que des de fa un temps està ingressat en un hospital de Palo Alto afectat per una estranya paràlisi que els metges no han pogut diagnosticar encara.