16 d’agost 2006

Una ampolla de rom


El secret de l’Unicorn i El tresor de Rackham el Roig són dues de les aventures de Tintin que va escriure i dibuixar Hergé, segurament de les més populars. L’Unicorn és el nom d’un vaixell el qual governava un avanpassat del capità Haddock. En unes reproduccions a escala troben el mapa d’un tresor, el tresor que del pirata Rackham, el Roig. Tintin, Haddock i el professor Tournasol, que apreix per primera vegada a les aventures, s’embarquen per anar a cercar-lo. Troben les restes de l’Unicorn però no hi troben el tresor. De les immersions, en les quals participen Tintin i Haddock, no en surten del tot amb les mans buides. El capità, alcohòlic incansable, troba en les vinyetes que he escanejat una ampolla de rom jamiacà que durant dos-cents cinquanta anys l’ha esperat al fons del mar. “Una pura meravella!”, exclama Haddock sense paraulotes en aquesta ocasió.
En una entrevista radiofònica en la qual es demanava a algunes celebritats cinquanta coses que volguéssin fer abans de morir. L’escriptor Georges Perec situa en la número 21, entre el desig d’anar al Museu del Prado i el de tenir temps per llegir a Henry James, el desig de “beure un rom trobat al fons del mar (com el capità Haddock a El tresor de Rackham el Roig)”.
Me’n vaig de vacances. M’enduc tres novel•les de Henry James i, si faig marrada, podré tornar al Museu del Prado. El rom, me l’hauré de prendre amb coca-cola.

15 d’agost 2006

Embarcar-se


Al inici de Moby Dick, Ismael, el narrador incontinent de la novel•la explica que li cal anar a mar i embarcar-se cada cop que nota que en la seva ànima és novembre humit i rúfol, “cada cop que em trobo aturat involuntàriament davant els magatzems de taüts i m’afegeixo al seguici de tots els funerals que topo”. Jo, com si almenys en una part de la meva ànima fos sempre novembre, tinc sempre a mà el cementiri de Spoon River, les seves dues-centes quaranta quatre làpides amb els seus dos-cents quaranta quatre epitafis. L’any 1915, Edgar Lee Masters va publicar aquest llibre estrany i meravellós, l’Antologia de Spoon River. El llibre recull els dos-cents quaranta quatre epitafis del cementiri d’un poble fictici. Els epitafis, en forma de poemes, posats en boca dels propis morts, són breus autobiografies o reflexions generals sobre la vida i la mort, autoretrats o explicacions de moments significatius de la vida dels difunts, confessions o al•legacions en defensa pròpia. El llibre es podria llegir com una novel•la coral, el retrat de la vida d’un poble i per tant de la vida de tots els pobles. “Jo sóc Minerva, la poetessa”, “Quantes vegades l’Ernest Hide i jo vam discutir sobre el lliure arbitri!”, “Jo volia ser jutge del Comtat”, “Vosaltres, els que teniu aspiracions, escolteu la història del desconegut”, o “Jo no agradava a la gent del poble”, són alguns dels primers versos transcrits a l’atzar. El llibre, per alguna raó que se m’escapa, no ha tingut al nostre país gaire difusió. No hi ha versió catalana i en espanyol no va haver-hi una edició completa fins el 1993. L’edició castellana és a Cátedra, en anglès el llibre es pot trobar a la xarxa, jo me he anat imprimint alguns dels poemes i els guardo retallats dintre el llibre i tinc així una rupestre versió bilingüe que em serveix per els dies que en la meva ànima és novembre i en lloc d’embarcar-me em poso a llegir làpides:
He estudiat moltes vegades,
Diu un dels epitafis
El marbre que m’han esculpit:
Un vaixell amb les veles recollides ancorat al port.
El cert és que no representa el meu destí
Sinó la meva vida.
L’amor se’m va oferir i en vaig fugir per por als desenganys;
Les penes van trucar a la porta, però tenia por;
L’ambició va cridar-me, però em van espantar els riscos.
Malgrat tot anhelava per donar sentit a la meva vida.
I ara sé que hem d’arriar les veles
I prendre els vents del destí
Allà on vulgui que ens dugui el vaixell.
Donar sentit a la vida, pot acabar en bogeria,
Però la vida sense sentit es la tortura
Del desassossec i el desig vague...
És un vaixell que es deleix pel mar però que li té por.

05 d’agost 2006

Jim Morrison no s'ha mort


Agafant la Ronda de Dalt de Barcelona per l’Avinguda de l’Hospital Militar m’he trobat que algú ha escrit en una paret: Jim Morison no ha mort. És a Mèxic. Busca’l. La pintada no és nova, vull dir que fa molts anys en aquesta mateixa zona, segurament no en aquesta mateixa paret, ja hi havia aquesta mateixa pintada. Va ser-hi durant molts anys. Jo m’hi fixava quan sortíem en cotxe de Barcelona amb els pares quan encara no hi havia rondes i jo no sabia que Jim Morrison era el cantant del grup de rock The Doors i que s’havia mort a París molt jove l’any 1977. Durant molts anys vaig llegir la pintada provant d’imaginar qui seria Jim Morrison. A mi em semblava que la informació del missatge i la invitació a buscar a Morrison no estava dirigit a una segona persona general i per tant també a mi sinó que era un missatge escrit a algú concret com una nota escrita i deixada al parabrises d’un cotxe o passada amb urgència per sota d'una porta. Jugava a imaginar aquell Jim Morrison que s’havia escapat de la mort a Barcelona i també a qui havia d’anar a buscar-lo. Pensava: l’ha de buscar a Mèxic per matar-lo i acabar una feina mal resolta a Barcelona? O bé qui ha de buscar-lo, ha d’anar a donar-li un cop de mà? I també: perquè no anava a buscar-lo i a ajudar-lo qui havia fet la pintada? Imaginava que potser l’autor de la pintada ja no es podia acostar a Jim Morrison sense que Morrison fugís en veure'l o sense que algú li seguís les passes per trobar el fugitiu i per tant tornés a posar en risc la vida de Jim Morrison. Però potser, també pensava, el missatge és en clau i el què vol dir només ho podrà resoldre la persona a la qual està dirigida.
Quan la pintada va desaparèixer jo ja sabia qui era Jim Morrison que a més s’havia convertit en un dels herois de la meva adolescència. Oliver Stone va fer-ne la biopic i em sabia moltes de les seves cançons de memòria. Les morts dels mites solien tenir versions alternatives, ni Elvis ni Marilyn havien mort tampoc, però jo vaig començar a pensar en la pintada en un altre sentit, com una mena d’invitació al viatge, a obrir les portes de la consciència, a trobar a Jim Morrison a través de l’àcid o través del peyote mexicà, a trobar a Jim Morrison viu dintre de nosaltres mateixos. Així, si en la infància, la novel•la que em fabricava veient aquella pintada era una novel•la negra, la història va transformar-se en una mena de relat beatnik, en un relat de la bohèmia drogaaddicta. Algú deu saber la història sencera d’aquella pintada, de la primera però també de la que he vist aquest matí. Segurament no és la primera vegada que algú torna a pintar-la i quan l’esborrin potser algú hi tornarà. Qui ha repetit però aquesta pintada, qui m’ha tornat a la memòria aquella que jo veia de menut, entenc que ja no vol celebrar o reivindicar Jim Morrison, sinó aquella vella pintada mateixa. Com si em digués: aquesta pintada no ha mort, ni el record dels que la vau veure, ni els records de les fantasies que va generar, busca-les i recorda-les.

02 d’agost 2006

Basat en fets reals (2a part)

Dan Kavanagh

En un comentari a aquest blog la Mireia senyalava com un dels seus Somerbys favorits, un altre, les novel•les que Julian Barnes va publicar els anys vuitanta darrera el nom de Dan Kavanagh. Són quatre novel•les policíaques que protagonitza Duffy, un detectiu bisexual. Kavanagh és el cognom de la dona de Julian Barnes, la Pat Kavanagh, una agent literària. Durant anys Pat Kavanagh va ser l’agent de l’escriptor Martin Amis. En aquells anys Barnes i Amis eren dues de les cares més populars de la nova narrativa britànica i a més eren amics. Però van barallar-se. Van barallar-se perquè Amis va canviar d’agent literària o bé Amis va canviar d’agent perquè s’havien barallat. Després de l’enfrontament Amis va publicar una novel•la, La informació, organitzada al voltant de la rivalitat malaltissa entre dos escriptors. La novel•la és mordaç i és sòrdida, com són totes les novel•les de Martin Amis. Després de publicar La informació, Amis va publicar Tren de nit, una novel•la curta que protagonitza una detectiu d’homicidis, Mike Hoolihan, amb nom d’home i amb maneres i amb veu d’home, però sexualment atreta per els homes, amb mala sort, però. Encara que la novel•la és ambigua pel què fa al sexe de Mike Hoolihan, o potser només ho és el meu record de la novel•la, i que podria ser que la policia de Tren de nit fos una dona atrapada en el nom i en el cos d’un home, no crec que per això Amis penses en el cas real de Barnes, no Julian, sinó el cas de Phillip primer i Philecia Barnes després, una poli de Cincinatti que va ser expulsada del servei un cop es va sotmetre a una operació de canvi de sexe i que va portar el cas als tribunals que van obligar a indemnitzar-la i a readmetre-la.

Philecia Barnes

En qualsevol cas, perquè una cosa porta a l’altre, la idea dels policies i la transexualitat m’ha dut ha pensar en una pel•lícula, aquesta sí que basada en fets reals, de Sidney Lumet. La peli es diu Dog Day Afternoon, Tarda de gossos, i s’hi explica el cas d’un atracament que es va embolicar de mala manera una tarda d’agost de 1972 a Brooklyn. John Wojtowicz, Al Pacino a la pel•lícula, va entrar en una oficina del Chase Manhatan Bank amb dos homes amb intenció de robar-lo, van trobar-hi pocs diners, no gaire més de 1.000 dòlars, la policia a més va acudir al lloc molt de pressa i els atracadors van prendre 8 hostatges. La cosa va allargar-se durant quatre hores. John Wojtowicz estava desesperat, tres dies enrera havia sigut l’aniversari del seu amant Ernest Aron i ell no havia pogut fer-li el regal que volia, l'amant era al hospital, havia provat de suicidar-se. Ernest Aron era una dona atrapada en el cos d’un home però l’operació de canvi de sexe costava molts cèntims, un atracamet podria arreglar-ho. En la pel•lícula quan Al Pacino negocia amb la policia, l’atracador demana una avioneta per fugir amb els diners, els companys i amb Ernest Aron “la seva dona” que és fora del banc en barnús i amb la policia. En l’estira i arronsa només aconsegueix una limusina per anar a l’aeroport J.F.K però no aconsegueix d’arribar-hi. La pel•lícula acaba malament però la història real va continuar més enllà dels rotlles de cel•luloide. John Wojtowicz va ser condemnat a presó però va vendre els drets de la seva història per fer-ne la pel•lícula i amb aquells calers Ernest Aron va poder operar-se i esdevenir Liz Eden.

Liz Eden

L’any passat un director holandès va fer un documental estirant el fil d’aquesta història. Va parlar amb els policies, amb els hostatges, amb Sidney Lumet i amb John Wojtowicz. Liz Eden es va morir de SIDA l’any 87. El documental prova d’explicar què va passar aquella tarda de gossos, com van explicar-ho Sidney Lumet i Frank Pearson, el guionista, com va afectar als protagonistes de l’atracament la repercussió mediàtica de la seva història. Sembla que Wojtowicz confonia alguns aspectes reals de l’atracament amb la recreació cinematogràfica. La ficció va mesclar-se amb els fets
reals. Walter Stockman, el director del documental, diu al començament del film que pretén tornar la història a aquells als quals pertany, que és estrany com funciona la ment que quan ell va veure les primeres fotografies reals de l’atracament i de l’atracador, va pensar en Al Pacino, però que Al Pacino no havia robat cap banc. El documental es diu Based on a true story o sigui Basat en fets reals.