28 d’octubre 2006

Realisme Tràgic


Tragic Realism és el títol d’un disc que LD & The New Critisim van publicar el novembre de l’any passat. No van publicar-lo el dia 1 de novembre, el dia de Tots Sants i el dia dels difunts tot i que està clar que aquesta hagués estat la data més escaient. LD és LD Beghtol . Els que hagueu escoltat les 69 Love Songs dels Magnetic Fields, el grup de Stephin Merrit, el recordareu perquè posa la veu en aquella cançó inoblidable que és All My Little Words (you are a splendid butterfly, it is your wings that make you beautiful, and I could make you fly away but I could’nt never make you stay) i encara quatre o cinc cançons més. The New Criticism és el grup que l’acompanya per aquest disc que es podria dir 16 Death Songs perquè la mort és el tema que recorre totes les cançons. El grafisme del disc senyala cada cançó amb una icona que indica “suïcidi” o “possible suïcidi” o “eutanàsia” i en alguns dels títols la mort hi és encara més explicita: Massa vell per morir jove, Un peu a la tomba i l’altre a la pista de ball, o Si m’estimes, nena, desendolla’m. Quan el disc comença, sobre una guitarra acústica i els xiulets d’una locomotora, LD canta a Elegia per una Ex: “No ploraria si un tren et passés per sobre però en canvi em posaria a riure si el tren et partís per la meitat i el teu cervell quedés escampat com confitura per sobre de les vies”. El disc tracta la mort però no és un disc intimista i emocionant, ho fa des de l’humor més negre i també des del cinisme, igual com Merrit dels Magnetic Fields s’acosta a l’amor en les seves 69 cançons. Com una aclucada d’ull a la tercera pista LD diu: “tot l’amor que duies dintre, mira com s’ha desinflat, com haguessis desitjat compartir-lo (share it) o fer-ne cançons com l’Stephin Merrit”. Però no només els ecos dels Magnetic Fields sonen en aquest disc macabra, els New Criticism, o sigui el frup que acompanya LD, recorda en algun sentit els Pogues, aquella banda boja irlandesa, perquè la instrumentació és folklòrica, alguna cosa entre el country i la música irlandesa. En la pista numero cinc When we dance (At Joe Orton’s Wedding) LD canta: “Trenca’m el cap amb un martell, espatxurra’m el cervell per ensenyar-me com m’estimes. I trobem-nos a l’altre banda tant li fa si és cel com si és l’infern”. M’agrada d’entre totes les cançons del disc aquesta, perquè la tragèdia aquí és real, aguna cosa més que realista. Joe Orton va ser un dramaturg anglès del Swinging London als anys 60. Un escriptor gay que va morir víctima de la seva parella, Kenneth Halliwell. Kenneth i Joe s’havien conegut quan Joe era John Orton i acabava d'arribar a Londres. A començaments dels anys 50. En un acadèmia per actors. Junts van descobrir la seva homosexualitat, tots dos volien triomfar com a escriptors. A Prick up your ears (Obre’t d’orelles, però ears, orelles, és anagrama de arse, o sigui: cul) la bipoic que Stephen Frears va dedicar a Joe Orton, Kenneth Halliwell diu: “ Vaig ser fill únic. Vaig perdre els meus pares. Quan tenia 20 anys em vaig quedar calb. Sóc homosexual. Tinc tots els antecedents i totes les circumstàncies que un artista podria desitjar. Sóc pràcticament un prototipus. He estat programat per a ser un novel•lista o un escriptor de teatre. Però no n’he estat. I tu sí. Tot ho fas millor que jo!”. Van intentar publicar novel•les plegats, però els editors van rebutjar-les. En canvi l’èxit teatral de Joe Orton (Gary Oldman a la peli i a la foto) va dur-lo a ser cridat pels Beatles per escriure un guió per una pel·lícula dels quatre fabulosos. L’èxit va somriure a Joe, i Kenneth es va convertir en la seva secretaria. Fins que la nit del 9 d’agost de 1967 Halliwell (genial Alferd Molina a la peli i també a la foto) va trencar el cap de Joe Orton a cops de martell, 9 cops, i va espatxurrar-li el cervell. Tot seguit Kenneth es va prendre una dotzena de nembutals amb suc de fruita i el xofer de Paul MaCartney els va trobar el dia següent morts, ja a l’altre banda, al cel o a l’infern.

La cançó: When We Dance (At Joe Orton's Wedding) LD & The New Criticism