26 de desembre 2006

Un regal pel 25 de desembre de 1997

L’any 1996 el pianista Keith Jarret, a l’edat de 51 anys, després 43 anys d’actuacions en públic, va haver de cancel·lar alguns concerts. Ho explica així. Diu:
“No podia tocar. Podia mirar el piano, però no tenia energia per aixecar-ne la tapa. Em suposava massa esforç”
El seu germà afegeix:
“Hi havia dies que no es podia aixecar del llit. Llavors tothom pensàvem que era una cosa psicosomàtica. Va tenir sort de trobar algú que va pensar que era una altre cosa. Ara sabem que aquell home tenia raó”
Diu Keith Jarret:
“Recordo que li vaig dir a la Rose Anne”, que és la seva dona. “ Em sento com si uns alienígenes haguessin envaït el meu cos. I aleshores aquell home de Nashville em va dir que era exactament això el què em passava.”

El pianista Keith Jarret no podia tocar el piano i, a més, estava convençut que no podria tornar a tocar-lo. Els seus companys de grup el telefonaven i Keith Jarret no podia aguantar converses de més de tres minuts perquè s’esgotava. Es passava els dies segut al porxo de la seva casa de New Jersey mirant com creixia l’herba perquè no podia fer una altre cosa.

Aleshores el desembre de 1997, un any després, Jarret es va posar a gravar en secret The melody at night. Diu Keith Jarret: “No podia sortir de casa i no sabia que regalar-li a la Rose Anne”.
Diu la Rose Anne: “Aquell dia de Nadal, ens vam donar els regals, un parell de caixetes. No recordo què era el meu. El seu eren un parell de DATs embolicats amb un llaç. Em vaig quedar de pedra i em vaig posar a plorar: perquè era massa, massa dolç, massa romàntic. El fet que hagués gravat tot el què era capaç de tocar, un minut o dos, em va emocionar de debò”.

Keith Jarret, afectat per una fatiga crònica encara no diagnosticada, va gravar aquell desembre una desena de standards a l’estudi de casa seva amb el seu piano, una desena de cançons d’amor per a la seva dona. Després, ECM, el seu segell discogràfic de sempre, va publicar les gravacions. Els deu temes son breus, molt lluny de les improvisacions de 40 minuts del concert de Colònia. No se sent, sota el piano, el seu canturrejar característic i els seus dits, frenètics, teclegen, en aquest disc, molt pausadament. “Estava transformant”, diu Keith Jarret, “la meva malaltia en una cançó”.

Penjo una de les preses d’aquest disc, del regal que Keith Jarret va fer a la seva dona el 25 de desembre de 1997, Be My Love.



Cap comentari: