Veritats, mentides, falòrnies, en la mort de Brian Jones (1a part)

Al senyor Subal, en un comentari a aquest blog, li sembla que allò de la piscina i el Brian Jones, el guitarrista dels Rolling Stones, no cola.

Hi ha una pel•lícula de Jean-Luc Godard, One plus one, on apareixen, és la primera escena, Mick Jagger i Brian Jones tocant la guitarra. Són als Olympic Studio, de Londres. És el més de juny de 1968. Un any abans de la mort de Brian. Mick Jagger està ensenyant-li una cançó nova. Aleshores la cançó es diu Call me Lucifer, després serà Sympathy for the devil. La pel•lícula de Godard recull tot el procés d’enregistrament d'aquesta cançó ara tant cèlebre salpebrat de discursos de les Panteres negres i d’una tal Eva Democràcia i d'una estrafolària lectura del Mien Kampf. Els Rolling estan gravant Beggars Banquet: l’últim disc on la participació de Brian Jones és significativa. A Let it Bleed, el disc de 1969, Brian Jones només apareix anecdòticament com a responsable d’algunes percussions. Percussions marroquines. L’any 67 els Rolling Stones havíen estat a Marrakech. Si els Beatles van trobar inspiració en l'India, els sitars i les tables; els Stones van trobar-la al Marroc, en les lires, els tebels o les tarijes. Brian havia anat a Marroc amb la Anita Pallenberg, la seva xicota. Però va ser a Marrakech on Keith Richard la hi va prendre o on Brian la va perdre. Això va enfrontar els dos guitarristes. A la pel•lícula de Godard, tret de l’escena que comparteix amb Mick Jagger, i en algun altre moment en què demana una cigarreta o un encenedror a Keith Richards, es veu sempre Brian Jones en un racó de l’estudi, tot sol. Brian Jones encara vivia, durant la filmació de la peli, a Londres, en un pis sense piscina. La distància amb la resta de la banda és molt evident. Els problemes amb les drogues i els problemes sentimentals han minat la confiança. Hi ha una escena molt tensa, a la pel•lícula de Godard, del moment en què els Rolling estàn gravant els cors (uh-uh-uh) per el Sympaty for the devil.


Richards i Jones estan de costat, però al cantó de Richards hi ha Anita Pallenberg. Estan en una rotllana al voltant d'un micròfon, al costat de Brian Jones també hi ha una noia. És morena, de cabells molt arrissats, va vestida de blanc. Potser Jones la ha portat per mostrar que la seva vida sentimental mira cap endavantdel malgrat el seu amic i la seva ex-nòvia. Mentre canten, Brian Jones posa el braç a la cintura de la noia que l’acompanya i aleshores, en un gest que sembla una resposta al gest de Brian Jones, Keith Richards i Annita Pallemberg es fan un petó. Brian Jones fa una mica de llastima. No crec que la noia que acompanya a Brian Jones en aquesta escena sigui Anna Wholan, la última xicota de Brian Jones, la que va endur-se a viure lluny de Londres, en una casa al camp, a la casa amb piscina. Segurament, però és igual, és una altre dona. Tampoc és el petó la única crueltat que contra Brian Jones es produeix en aquesta pel•lícula: en el film podem veure Brian Jones tocant la guitarra en totes les gravacions de Sympathy for the devil. Però no se’l sent. Sembla que algú va oblidar-se de connectar la seva guitarra a l’equip i per tant, ni en la pel·lícula ni en el disc, no es sent la guitarra de Brian Jones. Com si qui la toqués fos ja un fantasma.

Sympathy for the devil:


powered by ODEO