30 de desembre 2006

The Heart of a Spitted Grave



Fins aquesta tarda el llibre més car que tenia el desig de comprar-me era The Complete Uncollected Short Stories de J.D. Salinger. És, aquest, un llibre fantasma que es pot comprar en algunes llibreries de vell a internet tot i que el llibre no s’ha publicat mai. Els qui conegueu Salinger estareu el cas de les seves manies múltiples, de la seva desaparició i de com de gasiu és amb la seva obra publicada després de l’èxit enorme de El vigilant en el camp de sègol a començament dels anys 50. La seva obra la conformen quatre llibres: El vigilant, Nou contes, Franny i Zooey, i un quart llibre que conté dues novel•les curtes: Pujeu la biga mestre, fusters i Seymour, una introducció. Tots quatre publicats a la manera de Salinger, o sigui sense fotografies de l’autor ni elements decoratius a les portades, sense referència biogràfica i sense ressenya de cap mena a la contraportada.
The Uncollected Short Stories, el cinquè llibre, però llibre fantasma, és un llibre que recull 22 relats que Salinger, entre 1940 i 1965, va publicar en diaris i revistes nord-americanes i que no figuren en cap dels llibres oficials. El llibre està publicat sense permís i sense editorial, però el llibre existeix i els llibreters de vell en fan pagar al voltant dels 1000$. És un llibre rar i els devots de Salinger som nombrosos. No m’estranya, per tant, el preu del llibre. Per un llibre de culte: quan Enrique Vila-Matas, al seu llibre dedicat als escriptor bartlebys o escriptors que deixen de escriure, cita Salinger, cita i recrea una escena de The Heart of a Broken Story, un dels 22 relats del llibre fantasma, un conte que Javier Marías va traduir l’any 1987 per a la revista madrilenya Poesía, un Javier Marías que, en aquesta revista, es vanta de tenir, de poseïr diu ell, el llibre fantasma en dos volums.

La cosa és que, aquesta tarda, buscant per internet un regal dels que tinc pendents encara de comprar, quina murga, o provant de fugir d’aquesta activitat penosa, tan agradable la resta de l’any, però tan carregosa per aquestes dates, m’he entretingut en una llibreria de vell. L’altre llibre que vull i pel qual també demanen un dineral, també 1000$, és aquest:



És una primera edició de J’irai cracher sur vos tombes de Vernon Sullivan. Si us fixeu en la part inferior esquerra de la coberta veureu que hi diu: traduit de l’americain par Boris Vian.
Boris Vian va néixer un any després que Salinger, l’any 1920, a Ville-d’Abray. Si la vida, la de Salinger, que aquest 1 de gener complirà 88 anys, és una vida llarga però de la qual se’n sap poca cosa, la vida de Boris Vian va ser molt curta, va morir amb 39 anys, i en canvi en sabem massa coses: va fer la carrera d’enginyer, va escriure critiques musicals, va publicar una vintena de llibres (novel•les, contes, poesia) i una altre vintena de discs (com a trompetista i també com a cantant). L’any 1946, quan Boris Vian encara no havia publicat cap llibre va adreçar-se a l’editor Jean d’Halluin amb una proposta: volia publicar una novel•la a l’estil de les novel•les negres americanes de moda, però volia publicar-la sota pseudònim o alguna cosa més rebuscada, volia que el seu llibre es publiqués com una traducció d’una veritable novel•la negra americana i la presentarien com a traduïda per Boris Vian al francès. L’editor va acceptar i les novel•les de Vernon Sullivan van aparèixer al París de la post-guerra amb un èxit notable i no sense polèmica perquè són novel•les molt violentes. Boris Vian va trigar a fer-se veure com el responsable. La broma devia divertir-lo suficient com per fer aparèixer en aquests llibres expressions típicament americanes mal traduïdes al francès. És fàcil, ara, trobar edicions franceses de J’irai cracher sur vos tombe molt barates però la majoria van signades per Boris Vian. En castellà, jo tinc a casa dues de les novel•les de Vernon Sullivan, només en l’edició de Todos los muertos tienen la misma piel, a l’editorial Icaria, el nom de Vernon Sullivan apareix (però entre parèntesi) a la portada. En qualsevol cas, em semblen justificats els 1000$ que en demanen per una primera edició.

Una darrera cosa: per triar el seu pseudònim, Boris Vian va prendre el cognom del guitarrista del seu grup de jazz Paul Vernon, i el cognom del pianista Joe Sullivan. La cosa va de cognoms: també Salinger va manllevar dos cognoms per batejar el personatge de El vigilant en el camp de sègol del cartell d’una pel•lícula americana de 1947, Dear Ruth, la imatge del post (un regal perfecte, el cartell, si heu de fer un regal a un devot de Salinger i no us voleu gastar 1000$. Jo ja me l’he regalat).

Boris Vian canta: