Assaltar el cel

Vaig veure Asaltar los cielos, als cinemes Verdi de Gràcia, un estiu a finals dels anys 90. El documental repassa una part considerable del segle XX: la revolució soviètica, la guerra civil espanyola, la segona guerra mundial, la guerra freda i la revolució cubana, l’exili català i l’exili dels trotsquistes, la Barcelona de començaments de segle i el Mèxic de Diego Ribera i Frida Kahlo. Recordo, en haver-la vist aleshores, la nostàlgia que va produir-me. Una nostàlgia o desig de retorn a uns llocs i a unes èpoques que no em corresponen. Per tant una nostàlgia falsa potser una mena de decepció per viure en una època sense grans aventures, sense utopies i, per tant, sense cels per assaltar. La visió d’aquell món perdut em va produir desassossec, un sentiment viciós i inútil que em va privar de veure l’advertiment o l’avís. Dic això perquè en reveure el documental aquests dies m’he trobat que, en l’interval entre les dues visions, dues persones que formaven part del món i que aleshores eren vives, ara ja són mortes. No són les úniques persones, de les que apareixen en el documental, que deuen haver mort des de que jo el vaig veure: amics de Ramon Mercader, nens espanyols exiliats a la URSS, exiliats catalans a Mèxic, el propi germà de Mercader, Luís. Però veure Vázquez Montalban i Cabrera Infante a la pel•lícula m’ha comportat l’atac d’una nostàlgia més legítima, l’enyor d’un món que era el meu on aquestes dues persones eren vives. Pot ser que aquestes visions m’hagin pertorbat més del compte només perquè fa uns dies xerrava per telèfon amb l’amic J. de les diferencies entre llegir escriptors vius i escriptors morts i, entre els escriptors morts, la diferència entre llegir aquells que eren morts quan vam començar a llegir-los i aquells que, es pot dir, se’ns van morir i van assaltar el cel, o només van saltar al cel, amb un llibre seu a les nostres mans.