Cartes d'amor portugueses

Cartes a Ophélia
Es compleixen 118 anys del naixement de Fernando Pessoa, que va néixer el 13 de juny de 1888. Era un dijous, no era com avui un dimarts 13, però Pessoa no es va casar mai i es va embarcar en comptades ocasions: a l’edat de 8 anys amb destinació a Durban on el seu padrastre va ser enviat com a cònsul portuguès, i als 17 per marxar definitivament de Sud-Àfrica i instal•lar-se a la Lisboa natal i després mortal.
És cert que amb els ulls de l’heterònim Álvaro de Campos, els matins d’estiu s’asseia al moll per buscar en l’Indefinit com els transatlàntics entraven l’estuari del Tajo; que des d’allà saludava els homes del mar: els tripulants, els aventurers, els capitans, els fogoners, els arriadors de vela, els homes del mar actual i els homes del mar passat, els esclaus, els pirates, els combatents de Lepant; s’embarcava amb ells imaginàriament, s’embarcava amb ells per escrit en els seus poemes. També es debia imaginar, en algún moment, casat amb l’Ophélia Queiroz la dona amb qui va festejar Pessoa. Van ser dos festejos molt curts, uns mesos del 1920 i un altre cop al cap de 9 anys, una altre colla de mesos, que no van fructificar en matrimoni. Es conserven i estan publicades les cartes d’amor que Pessoa va escriure a Ophélia, es refereix a la seva estimada com a: bebé, angelet o nineta o coixinet rosa dels petons. En una de les cartes compara un dels seus passeigs pel Rossio amb un viatge en transatlàntic. El gener de 1930 s’acomiada amb un “fins després” de la seva estimada, però és l’última carta que li envia, perquè trenquen relacions. Un més abans de morir, Fernando Pessoa, escriu el darrer dels poemes signats per Álvaro de Campos, escriu:
Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fóssin
ridícules.


Cartes a Antonio José
Antonio José Amendola també era portuguès. No era poeta, era àrbitre de futbol. No sé si va embarcar-se mai, però estava casat. Dies després d’un partit en què les coses no li havien sortit bé, va rebre a casa una carta. Era un anònim on se li mostrava odi i menyspreu, on se l’amenaçava de mort a causa de les seves actuacions als estadis. Amendola va esquinçar la carta, va llençar-la a la paperera. Però aquella va ser només la primera d’una sèrie d’anònims, cartes amb insults i amenaces cada cop més desmesurades. En algun moment, doncs, a Amendola les cartes que rebia van deixar de semblar-li ridícules, va deixar d’estripar-les, potser va començar a fixar-se en el matasegells per veure des de quina oficina havien estat dispensades. Devia preocupar-se, vigilar la seva esquena quan tornava al vespre a casa, alertar-se a la nit amb el soroll d’una cisterna buidant-se. Va posar l’assumpte en mans de la policia que va ser molt diligent: van trobar que era la seva pròpia esposa que en un acte d’amor ridícul li enviava aquells anònims farta de veure’l tornar abatut i vilipendiat dels camps de futbol.

També en el meu temps
(Segueix Álvaro de Campos)
vaig escriure cartes d'amor.
com les altres,
ridícules.

Les cartes d'amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, a la fi,
sols les criatures que mai no escriveren
cartes d'amor
són les que són
ridícules.

Tan de bó tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me'n
cartes d'amor
ridícules.

La verita és que avui
són les meves recordances
d'aquelles cartes d'amor
les que són
ridícules.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com tots els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)