30 de desembre 2006

Ilha das Flores

Ilha das Flores és un documental de 13 minuts, dirigit i escrit per Jorge Furtado l'any 1988. L'he trobat a You Tube.
És la interessant història d'una tomata.
Una tomata és el fruit d'una tomatera. Una tomatera és una planta herbàcia de la família de les solanàcies, de fulles alternes, flors grogues i fruits en baia sucosa, de figura globosa, ovoide, deprimida o piriforme.
El documental és un gènere cinematogràfic deslligat del cinema de ficció que presenta la realitat amb una finalitat bàsicament informativa.
Al començament del documental Jorge Furtado ens informa que: "Això no és un film de ficció. Existeix un lloc que s'anomena Ilha das Flores. Déu no existeix."

Primera part:


Segona part:

The Heart of a Spitted Grave



Fins aquesta tarda el llibre més car que tenia el desig de comprar-me era The Complete Uncollected Short Stories de J.D. Salinger. És, aquest, un llibre fantasma que es pot comprar en algunes llibreries de vell a internet tot i que el llibre no s’ha publicat mai. Els qui conegueu Salinger estareu el cas de les seves manies múltiples, de la seva desaparició i de com de gasiu és amb la seva obra publicada després de l’èxit enorme de El vigilant en el camp de sègol a començament dels anys 50. La seva obra la conformen quatre llibres: El vigilant, Nou contes, Franny i Zooey, i un quart llibre que conté dues novel•les curtes: Pujeu la biga mestre, fusters i Seymour, una introducció. Tots quatre publicats a la manera de Salinger, o sigui sense fotografies de l’autor ni elements decoratius a les portades, sense referència biogràfica i sense ressenya de cap mena a la contraportada.
The Uncollected Short Stories, el cinquè llibre, però llibre fantasma, és un llibre que recull 22 relats que Salinger, entre 1940 i 1965, va publicar en diaris i revistes nord-americanes i que no figuren en cap dels llibres oficials. El llibre està publicat sense permís i sense editorial, però el llibre existeix i els llibreters de vell en fan pagar al voltant dels 1000$. És un llibre rar i els devots de Salinger som nombrosos. No m’estranya, per tant, el preu del llibre. Per un llibre de culte: quan Enrique Vila-Matas, al seu llibre dedicat als escriptor bartlebys o escriptors que deixen de escriure, cita Salinger, cita i recrea una escena de The Heart of a Broken Story, un dels 22 relats del llibre fantasma, un conte que Javier Marías va traduir l’any 1987 per a la revista madrilenya Poesía, un Javier Marías que, en aquesta revista, es vanta de tenir, de poseïr diu ell, el llibre fantasma en dos volums.

La cosa és que, aquesta tarda, buscant per internet un regal dels que tinc pendents encara de comprar, quina murga, o provant de fugir d’aquesta activitat penosa, tan agradable la resta de l’any, però tan carregosa per aquestes dates, m’he entretingut en una llibreria de vell. L’altre llibre que vull i pel qual també demanen un dineral, també 1000$, és aquest:



És una primera edició de J’irai cracher sur vos tombes de Vernon Sullivan. Si us fixeu en la part inferior esquerra de la coberta veureu que hi diu: traduit de l’americain par Boris Vian.
Boris Vian va néixer un any després que Salinger, l’any 1920, a Ville-d’Abray. Si la vida, la de Salinger, que aquest 1 de gener complirà 88 anys, és una vida llarga però de la qual se’n sap poca cosa, la vida de Boris Vian va ser molt curta, va morir amb 39 anys, i en canvi en sabem massa coses: va fer la carrera d’enginyer, va escriure critiques musicals, va publicar una vintena de llibres (novel•les, contes, poesia) i una altre vintena de discs (com a trompetista i també com a cantant). L’any 1946, quan Boris Vian encara no havia publicat cap llibre va adreçar-se a l’editor Jean d’Halluin amb una proposta: volia publicar una novel•la a l’estil de les novel•les negres americanes de moda, però volia publicar-la sota pseudònim o alguna cosa més rebuscada, volia que el seu llibre es publiqués com una traducció d’una veritable novel•la negra americana i la presentarien com a traduïda per Boris Vian al francès. L’editor va acceptar i les novel•les de Vernon Sullivan van aparèixer al París de la post-guerra amb un èxit notable i no sense polèmica perquè són novel•les molt violentes. Boris Vian va trigar a fer-se veure com el responsable. La broma devia divertir-lo suficient com per fer aparèixer en aquests llibres expressions típicament americanes mal traduïdes al francès. És fàcil, ara, trobar edicions franceses de J’irai cracher sur vos tombe molt barates però la majoria van signades per Boris Vian. En castellà, jo tinc a casa dues de les novel•les de Vernon Sullivan, només en l’edició de Todos los muertos tienen la misma piel, a l’editorial Icaria, el nom de Vernon Sullivan apareix (però entre parèntesi) a la portada. En qualsevol cas, em semblen justificats els 1000$ que en demanen per una primera edició.

Una darrera cosa: per triar el seu pseudònim, Boris Vian va prendre el cognom del guitarrista del seu grup de jazz Paul Vernon, i el cognom del pianista Joe Sullivan. La cosa va de cognoms: també Salinger va manllevar dos cognoms per batejar el personatge de El vigilant en el camp de sègol del cartell d’una pel•lícula americana de 1947, Dear Ruth, la imatge del post (un regal perfecte, el cartell, si heu de fer un regal a un devot de Salinger i no us voleu gastar 1000$. Jo ja me l’he regalat).

Boris Vian canta:

26 de desembre 2006

Un regal pel 25 de desembre de 1997

L’any 1996 el pianista Keith Jarret, a l’edat de 51 anys, després 43 anys d’actuacions en públic, va haver de cancel·lar alguns concerts. Ho explica així. Diu:
“No podia tocar. Podia mirar el piano, però no tenia energia per aixecar-ne la tapa. Em suposava massa esforç”
El seu germà afegeix:
“Hi havia dies que no es podia aixecar del llit. Llavors tothom pensàvem que era una cosa psicosomàtica. Va tenir sort de trobar algú que va pensar que era una altre cosa. Ara sabem que aquell home tenia raó”
Diu Keith Jarret:
“Recordo que li vaig dir a la Rose Anne”, que és la seva dona. “ Em sento com si uns alienígenes haguessin envaït el meu cos. I aleshores aquell home de Nashville em va dir que era exactament això el què em passava.”

El pianista Keith Jarret no podia tocar el piano i, a més, estava convençut que no podria tornar a tocar-lo. Els seus companys de grup el telefonaven i Keith Jarret no podia aguantar converses de més de tres minuts perquè s’esgotava. Es passava els dies segut al porxo de la seva casa de New Jersey mirant com creixia l’herba perquè no podia fer una altre cosa.

Aleshores el desembre de 1997, un any després, Jarret es va posar a gravar en secret The melody at night. Diu Keith Jarret: “No podia sortir de casa i no sabia que regalar-li a la Rose Anne”.
Diu la Rose Anne: “Aquell dia de Nadal, ens vam donar els regals, un parell de caixetes. No recordo què era el meu. El seu eren un parell de DATs embolicats amb un llaç. Em vaig quedar de pedra i em vaig posar a plorar: perquè era massa, massa dolç, massa romàntic. El fet que hagués gravat tot el què era capaç de tocar, un minut o dos, em va emocionar de debò”.

Keith Jarret, afectat per una fatiga crònica encara no diagnosticada, va gravar aquell desembre una desena de standards a l’estudi de casa seva amb el seu piano, una desena de cançons d’amor per a la seva dona. Després, ECM, el seu segell discogràfic de sempre, va publicar les gravacions. Els deu temes son breus, molt lluny de les improvisacions de 40 minuts del concert de Colònia. No se sent, sota el piano, el seu canturrejar característic i els seus dits, frenètics, teclegen, en aquest disc, molt pausadament. “Estava transformant”, diu Keith Jarret, “la meva malaltia en una cançó”.

Penjo una de les preses d’aquest disc, del regal que Keith Jarret va fer a la seva dona el 25 de desembre de 1997, Be My Love.



24 de desembre 2006

Ha nascut un minyonet


“Se sap”, escriu Augusto Monterroso a La Oveja Negra i demás fábulas, “o s’hauria de saber, que hi ha hagut infinits Crists, abans i després de Crist. Cada vegada que se’n mor un, en neix immediatament un altre que predica sempre el mateix que el seu antecessor i es rebut d’acord amb les idees imperants en la seva arribada, i mai és comprès.”
Segueix dient l’escriptor guatemalenc: “Adopta noms diferents i pot pertànyer a qualsevol raça, país, i fins i tot religió, perquè no té religió. En totes les èpoques són rebutjats; en ocasions, les més glorioses, per la violència, ja sigui en forma de creu, de foguera, de forca o de bala. Ho consideren una benaventurança perquè escurça el temps de la seva missió i marxen segurs del valor del seu sacrifici. Al contrari, els entristeixen els temps de comprensió, en els quals res no els succeeix i passen ignorats. Prefereixen el rebuig decidit a l’acceptació passiva, i el patíbul o l’afusellament al psiquiatra o el púlpit. Allò que més temen es morir-se massa vells, sense ja predicar ni esforçar-se a ensenyar res a aquells que ni ho volen ni s’ho mereixen; aclaparats perquè saben que com ells en la seva oportunitat, algú, en algun lloc, espera ansiós l’instant de la seva mort per sortir al món i començar de bell nou.”

19 de desembre 2006

Més cartes d'amor portugueses


És en una de les primeres escenes de La vida secreta de les paraules, la pel•lícula de l’Isabel Coixet:
Hanna, la infermera que ha anat a la plataforma petrolera a tenir cura d’un home que ha patit un accident, és allotjada a l’habitació del malferit, la més propera a l’infermeria on descansa Tim Robbins, Josef a la pel•lícula. L’escena, doncs, és un moment abans que la Hanna conegui l’home i que la relació entre els dos personatges s’iniciï i comenci de debó la pel•lícula. Hanna xafardeja el mòbil d’ell i hi escolta un missatge. És la veu d’una dona, que diu:
“Josef... Jo... Aquí em tens, estic rellegint les cartes de la monja portuguesa. Ja ho sé, és una bajanada. Però quan llegeixo aquest llibre em sembla que estic parlant amb tu, m’acosta a tu i així no em sento tant culpable. Somnio amb tu cada nit probablement perquè cada nit, quan vaig a dormir, escolto el missatge que em vas deixar al contestador, aquell on dius que t’agrada tant enyorar-me. Josef t’estimo. Com aquella monja portuguesa, potser més, molt més. Si us plau, Josef, truca’m”.

El llibre al qual es refereix la dona, les cartes de la monja portuguesa, va publicar-les en català l’editorial Angle, de Manresa, el passat més de setembre. És un llibre molt petit, de a penes 60 pàgines. A la contraportada hi ha l’advertència: “les cartes d’amor més apassionades mai escrites”. En l’edició de Angle, el llibre es titula: Cartes d’amor de la monja portuguesa i ve signat per Mariana Alcoforado. També l’edició de El Acantilado s’atribueix a Mariana Alcoforado, però en el títol la paraula amor ha saltat. En la contraportada de la edició de El Acantilado s’hi llegeix: “Cartes portugueses” contenia les cinc missives que Mariana Alcoforado, monja portuguesa del convent de Beja, a l’Alentejo, havia escrit al comte de Chamilly, capità de la cavalleria francesa que havia participat en el setge de Ferreira. La història que els va unir no te res de particular: Mariana havia estat seduïda pel comte, i el compte se n’havia tornat a França donant per acabada l’aventura. La monja portuguesa, abnegadament enamorada, escrivia des de la seva cel•la deixant volar la seva passió entotsolada, les seves queixes i els seus deliris.”

El cas és que el llibre es va publicar l’any 1669 a París amb el títol de “Lettres portugaises traduites en français”. En 6 anys es va reeditar una vintena de vegades i va donar peu a un gènere, les cartes a la portuguesa: cartes sense resposta degudes a la ploma de dones seduïdes i abandonades pel seus amants. En la primera edició de les cartes, l’editor adverteix el lector que les cartes han estat trobades i que es desconeix el nom del gentilhome a qui van adreçades, la identitat de la monja i també la identitat del traductor. No va ser fins el 1810 que els erudits o els romàntics, van aconseguir una monja real, històrica, Mariana Alcofarado i un cavaller francès, el compte de Chamilly, com a correlats reals del llibre tan exitós. Així van començar a atribuir-se les cartes a Mariana Alcoforado, tot i que ara sembla, malgrat que els editors segueixen fent figurar la monja, que les cartes les va escriure un francès, un home, un tal Guillargues habitual dels salons del París de la època. De manera que la frase “Estimeu-me sempre”, del final de la primera carta, “ i feu-me patir encara més mals” , és un artifici. Té sentit. Si les cartes fossin d’amor de veritat serien, tal i com va deixar escrit el poeta també portuguès Pessoa, ridícules. "Totes les cartes d’amor són ridícules. No serien cartes d’amor si no fóssin ridícules". I en canvi, les cartes de la monja portuguesa, no en són en absolut, repassen diversos els estats de l’enamorament, de l’amor abnegat de la primera carta fins al ressentiment de la cinquena i la indiferència anhelada de la sisena carta no-escrita. La monja que té enveja del paper on escriu que serà, el paper sí, en mans del comte, la monja que es pregunta si el plaer d’haver estat estimada compensa el dolor d’haver estat abandonada, la monja que es pregunta si és millor que qui ens abandona ens abandoni perquè n’estima un altre o seguir estimar algú a qui només provoquem indiferència. Són cinc cartes en total. A La vida secreta de les paraules, el llibre de la monja hi té una estranya presència secreta. Apareix al missatge al mòbil del pacient que la infermera escolta, i després quan la infermera remena en l’escriptori de l’home de qui té cura troba cinc cartes per obrir, presumiblement de la mateixa dona que ha deixat el missatge. Però sabem molt poc d’aquesta dona.


Hanna, la infermera, és una dona molt hermètica i enormement silenciosa que guarda un secret callant. Tim Robbins, Josef, en canvi, amaga el seu secret parlant pels descosits. Quan els dos protagonistes es troben, ell impedit en un llit i temporalment cec i ella donant-li de beure, Josef fa moltes preguntes i ella aconsegueix no respondre’n cap. Així s’estableix la relació durant la primera meitat de la pel•lícula. Però hi ha un moment que Josef protesta i, encara que menteix, perquè no ha desvetllat el seu secret principal, li diu:
“Ja hi tornem a ser! No et canses de fer-te la dona misteriosa? Vinga jo t’he explicat
totes les meves misèries. Va explica’m alguna cosa!” I aleshores, just en el moment abans de què la Hanna silenciosa comenci a explicar el seu secret, la infermera contesta amb un pregunta: “Et van agradar Les cartes de la monja portuguesa?”. La Hanna fa trampa, perquè el pacient no sap que ella ha escoltat el missatge i Isabel Coixet, també fa trampa, col•locant aquest llibre com a eix d’una història secreta que després la pel•lícula no resol. El llibre torna a apareixer només en un falshback posterior en una escena en què, sota el fons de All the the world is green de Tom Waits, Tim Robbins i Leonor Watling intercanviaran un exemplar de les Cartes portugueses en un parc.



De manera que, de la història d’amor entre Tim Robbins i Leonor Watling, la veu del missatge al contestador, la lectora de les cinc cartes i la redactora de les cinc altres cartes, n’acabem tenint només alguns indicis, queda com una història secreta, com si Isabel Coixet hagués anat a un d’aquells tallers d’escriptura on recorden la frase de Hemingway segons la qual un conte ha de ser com un iceberg on ha de ser més important i voluminós el que no es veu, que el que es veu. En qualsevol cas amb aquest post volia només recomanar-vos el llibre, que és molt bó. Del llibre Josef, quan Hanna li pregunta si li va agradar, diu: “És un llibre molt curt. Només puc llegir llibres curts, no tinc paciència pels altres”. La brevetat d’un llibre sempre és un gran què. Però com que ara ve Nadal i és època de regals, transcric unes paraules més de Josef com a advertència. Diu: “Una vegada vaig regalar aquest llibre a una dona. Sabia que no ho havia de fer però vaig fer-ho”. Tot seguit diu: “Hi ha coses que no s’han de fer mai. Com per exemple regalar certs llibres a persones que passen molt temps soles.”

Una darrera investigació de detectiu inútil: el llibre que hi ha sota de les cartes portugueses en l’escena del parc és Birds of America de la Lorrie Moore. La la Lorrie Moore és l’escriptora americana responsable del conte en què Isabel Coixet va basar La meva vida sense mi. El conte, em sembla, no està en el recull Ocells d’Amèrica, però igualment és un llibre molt bo i, aquest si, el podeu regalar sense por a gent solitària.

All the world is green, Tom Waits


powered by ODEO

16 de desembre 2006

La nuesa


Qui ho ha provat ho sap, diu Calderón a propòsit de l’amor. A propòsit de la lectura, també els qui llegeixen ho saben: les coses que llegim es coordinen amb la realitat de manera misteriosa. Però insistent. Per aquesta raó no m’ha sorprès que, aquest matí, quan m’he posat a rellegir La lentitud, un llibre de Milan Kundera de 1995, m’hagi trobat que l’escriptor txec comentava la notícia de la irrupció dels ocupes de pèl a pèl al mercat de Born per protestar pel desallotjament de Can Ricart que acabava de llegir a al diari Avui.

Dimarts, fent temps i llegint de gorra en una llibreria, em vaig trobar llegint un relat de Vivant Denon, Piont de Lendemain, que ha publicat Atalanta, la nova editorial del Comte de Siruela. És un relat curt i llibertí que es va publicar el 1777 de forma anònima amb una primera frase corprenedora: “Estimava perdudament la comtessa de... ; jo tenia vint anys, i era ingenu; ella em va enganyar, jo em vaig enfadar, ella va abandonar-me.” No sé en quin moment d’aquesta breu lectura vaig recordar la novel·la de Kundera que havia llegit 11 anys enrera i en el qual el relat de Denon s’utilitza com a excusa i com a marc d’aquesta, la penúltima, novel·la de l’autor de la Insostenible lleugeresa de l’ésser. No sé quan vaig recordar-ho. Vaig associar només de fet el relat amb l’obra de Kundera i així, en arribar a casa, vaig passar un estona rebuscant entre els llibres de casa que tan malendreçats tinc ara, fins que vaig localitzar, a la contraportada de La lentitud, la referència a Denon. I em vaig posar a rellegir una estona. Avui quan, havent esmorzat em proposava d’acabar el llibre m’he trobat, al la pàgina 120 el següent comentari:

“Recordo el seguici d’esquerrans alemanys que, als anys setanta, per manifestar la seva ràbia contra alguna cosa (contra una central nuclear, contra una guerra, contra el poder dels diners, ja no ho sé) es van quedar de pèl a pèl i van marxar així, xisclant, pels carrers d’una gran ciutat alemanya.”

Segueix:

“ Què volia expressar la seva nuesa?
Primera hipòtesi: representava per ells la més estimada de totes les llibertats, el més amenaçat dels valors. Els esquerrans alemanys van travessar la ciutat mostrant el seu sexe nu com els cristians perseguits anaven a la mort portant sobre l’espatlla una creu de fusta.

Segona hipòtesi: els esquerrans alemanys no volien pas enarborar el símbol d’un valor, sinó, senzillament, escandalitzar un públic odiat. Escandalitzar-lo, espantar-lo, fer-lo indignar. Bombardejar-lo amb merda d’elefant.”

I després:

“Curiós dilema: ¿la nuesa simbolitza el valor més gran entre els valors, o bé la immundícia més gran que es llança com una bomba d’excrements sobre una assemblea d’enemics?”

La reflexió sobre la nuesa ve a tomb, en la novel·la, a causa del gest de despilotar-se i anar així a pèl cap a la piscina d’un hotel en un antic castell a les ribes del Sena d’un dels protagonistes de la novel·la, però sobretot ve a tomb del record del narrador d’una cosa que ha llegit en un setmanari francès. Transcric:

“La nuesa. Guardo un retall del Nouvel Observateur de l’octubre de 1993; un sondeig: van enviar a dues-centes persones que es deien d’esquerres una llista de dues-centes deu paraules entre les quals havien de subratllar les que les fascinaven, aquelles a les quals eren sensibles, que trobaven atraients i simpàtiques. Uns quants anys abans havien fet el mateix sondeig: en aquella època, entre les dues-centes deu paraules, les mateixes, n’hi havia divuit sobre les quals la gent d’esquerres s’havien entès, confirmant així que tenien una sensibilitat comuna. Ara, les paraules adorades només són tres. ¿Només tres paraules sobre les quals es pot entendre l’esquerra? ¡Oh davallada! ¡Oh decadència! ¿I quines són aquestes paraules? Escolteu bé: revolta; vermell; nuesa. Revolta i vermell són evidents. Però que, a part d’aquestes dues, només la nuesa faci bategar el cor de la gent d’esquerres, que només la nuesa continuï sent el patrimoni simbòlic comú, és sorprenent. ¿És aquest tot el llegat de la magnífica història de dos-cents anys inaugurada solemnement per la Revolució francesa, és aquesta l’herència de Robespierre, de Danton, de Jaurès, de Rosa Luxemburg, de Lenin, de Gramsci, d’Aragon, de Che Gevara? ¿La nuesa? ¿El ventre nu, els collons nus, les natges nues? ¿És aquesta la darrera bandera sota la qual els últims destacaments de l’esquerra simulen encara la seva gran marxa a través dels segles?”

És en aquest context en el qual Kundera parla dels esquerrans alemanys i és en aquest context en el qual m’ha semblat que comentava la notícia de la protesta ocupa. Els ventres nus, els collons nus i les natges nues de Rosa de Luxemburg i de Gramsci i dels ocupes de la Makabra. El dilema sobre si la nuesa és un valor o bé una immundícia per escandalitzar. Però deixeu-me que allargui aquest post encara amb més citacions de La lentitud, un post que hagués sigut molt més curt si hagués trobat les divuit paraules que abans del 93 unien a l’esquerra segons el sondeig de Le Nouvele Observateur. Pregunta Vincent, un dels protagonistes, l’home que anirà despullat a la piscina de l’hotel, a la pàgina 27, just quan el llibre arranca:

“I jo et pregunto: si vols intervenir en un conflicte públic, cridar l’atenció cap una abominació, ajudar un perseguit, ¿Com pots a la nostra època, no ser o no semblar un ballarí?”

Pregunta que m’obliga a transcriure un altre fragment en el qual es detalla la teoria de Pontevin, un altre dels personatges, sobre els ballarins. Diu Pontevin:

“Tots els polítics d’avui són una mica ballarins, i tots els ballarins es fiquen en política, encara que això, ben mirat, no hauria de fer que els confonguéssim. El ballarí es distingeix del polític ordinari en el fet que no desitja el poder, sinó la glòria; no desitja imposar al món tal o tal altra organització social, sinó ocupar l’escenari per fer-hi brillar el seu jo.”

Unes línies més endavant Kundera específica i acota la definició de ballarí segons Pontevin:

“Si un ballarí té la possibilitat d’entrar en el joc polític, rebutjarà ostensiblement totes les negociacions secretes (que són, des de sempre, el terreny de joc de la veritable política) i les denunciarà com a mentideres, poc honestes, hipòcrites, brutes; farà proposicions en públic, en una escenari, cantant, ballant, i comminarà expressament els altres a seguir-lo en la seva acció; hi insisteixo: no pas discretament (per donar a l’altre temps de reflexionar, de discutir contrapropostes), sinó públicament, i si pot ser per sorpresa.”

La nuesa i els ocupes de la Makabra. No sé si el Nouvele Observateur ha tornat a sondejar els esquerrans. Full Monty, la pel·lícula, és de l’any 1997, dos anys després de La lentitud, quatre després de l’enquesta. No sé si la nuesa es manté entre les dues-centes deu paraules. Tampoc sé si pensar en els ocupes sota el dilema del valor o la immundícia o sota la definició dels ballarins, o sigui, okupant (ara sí amb k) un escenari per fer brillar el seu jo.

09 de desembre 2006

Assaltar el cel


Vaig veure Asaltar los cielos, als cinemes Verdi de Gràcia, un estiu a finals dels anys 90. El documental repassa una part considerable del segle XX: la revolució soviètica, la guerra civil espanyola, la segona guerra mundial, la guerra freda i la revolució cubana, l’exili català i l’exili dels trotsquistes, la Barcelona de començaments de segle i el Mèxic de Diego Ribera i Frida Kahlo. Recordo, en haver-la vist aleshores, la nostàlgia que va produir-me. Una nostàlgia o desig de retorn a uns llocs i a unes èpoques que no em corresponen. Per tant una nostàlgia falsa potser una mena de decepció per viure en una època sense grans aventures, sense utopies i, per tant, sense cels per assaltar. La visió d’aquell món perdut em va produir desassossec, un sentiment viciós i inútil que em va privar de veure l’advertiment o l’avís. Dic això perquè en reveure el documental aquests dies m’he trobat que, en l’interval entre les dues visions, dues persones que formaven part del món i que aleshores eren vives, ara ja són mortes. No són les úniques persones, de les que apareixen en el documental, que deuen haver mort des de que jo el vaig veure: amics de Ramon Mercader, nens espanyols exiliats a la URSS, exiliats catalans a Mèxic, el propi germà de Mercader, Luís. Però veure Vázquez Montalban i Cabrera Infante a la pel•lícula m’ha comportat l’atac d’una nostàlgia més legítima, l’enyor d’un món que era el meu on aquestes dues persones eren vives. Pot ser que aquestes visions m’hagin pertorbat més del compte només perquè fa uns dies xerrava per telèfon amb l’amic J. de les diferencies entre llegir escriptors vius i escriptors morts i, entre els escriptors morts, la diferència entre llegir aquells que eren morts quan vam començar a llegir-los i aquells que, es pot dir, se’ns van morir i van assaltar el cel, o només van saltar al cel, amb un llibre seu a les nostres mans.

07 de desembre 2006

Recordar Mercader

“A mi aquesta història”, va dir el passat 1 de desembre el locutor Jiménez Losantos en la tertúlia del programa matinal que fa a la cadena COPE, “em recorda molt la mort de Ramon Mercader.” La història a la que es refereix és l’assassinat amb Poloni 210 del dissident i ex-espia rus Alexander Litvinenko. Segueix Losantos: “Ho explica el seu germà Luis Mercader en un llibre, Ramon Mercader mi hermano. Li van regalar un rellotge d’or com a heroi de la Unió Soviètica, un rellotge d’or que estava contaminat i naturalment al cap d’un any es va morir d’un càncer d’ossos a Cuba.”
La història de Ramón Mercader, l’assassí de Liev Trotsky, és prou coneguda. La història d’aquest estalinista català que, instruït pel KGB, va infiltrar-se en els cercles trotsquistes i el 20 d’agost de 1940 va clavar un piolet al crani del líder bolxevic. Hi ha un documental, de 1996, Asaltar los cielos, que recorre tota la vida de Ramón Mercader des del seu naixement al 1914, fins la seva mort l’any 1976. Jo havia vist aquest documental als cinemes Verdi ja fa molts anys i en sentir el comentari de Losantos vaig pensar-hi i vaig intentar recordar si, en el documental, es feia referència a l’assassinat de Mercader, al rellotge contaminat i radioactiu. Recordava algunes coses del documental, per alguna raó m’havia quedat fixat el fet que havien enterrat Ramon Mercader en un cementiri moscovita amb un altre nom, que Ramon Mercader havia perdut el nom en convertir-se en agent secret i que no va recuperar-lo. Va ser Jacques Mornard, Frank Jacson, i després Ramón López, nom amb el qual va ser condecorat com a heroi de la Unió Soviètica. Recordava també la inutilitat de la vida de Mercader un cop acomplerta la missió, els anys perduts a la presó i sobretot els anys del retorn on ningú no sabia gaire bé que fer amb aquell home. Però recordava res d'un rellotge, ni d'un suposat assassinat. El cas és que he tornat a veure la pel•lícula, i no se'n diu res, de la història del rellotge, tot i que hi parla força el germà de Mercader, Luis. Tampoc he pogut trobar el llibre, ni he trobat cap referència a internet que a Ramon Mercader fos finalment l’estat soviètic qui decidís treure-se’l de sobre.
Al setmanari The Spectator de fa un parell de setmanes, el periodista Neil Barnett va publicar un article a propòsit de l’enverinament de Litvinenko. Al començament de l’article el periodista recordava un trobada amb el dissident rus en un hotel de l’Europa Central. El periodista li preguntava: “Et sents amenaçat, et sents en perill?”. Litvinenko no contestava. Ho feia Vladimir Bukovsky un altre dissident veterà que havia fugit de la URSS als anys 70. Vladimir Bukovsky diu: “Fa unes setmanes Sasha (Litvinenko) va venir a dinar a Cambridge. Havent dinat vam anar a fer una passejada al parc. A Sasha van telefonar-lo al mòvil: era un vell colega del FSB (els serveis secrets de Putin) que va dir-li: Sasha, tu et penses que estàs segur a Londres, i potser ho estàs. Però recorda que li va passar a Trotsky!”
L’article es diu Remember Trotsky, o sigui Recorda Trotsky, però pel què va dir Jiménez Losantos l’article també es podia haver dit, Recorda Mercader.