La gran pedra negra

Llegeixo l’última novel•la de l’Imma Monsó, Un home de paraula. En aquesta novel•la, que ella diu que no voldria haver escrit, explica la mort del seu company, el Cometa com l’anomena al llibre, com es van conèixer i com el va perdre sobtadament a causa d’un atac de cor una nit de tardor, un divendres de l’any 2003. És una novel•la sobre l’amor, el dol i la mort, a la pàgina 96 llegeixo: “Heu tingut mai la sensació que tot el què us envolta és un decorat, un paisatge impostor, un escenari idèntic al de sempre però absolutament estrany i mai vist?” L’Imma Monsó torna, quan ens fa aquesta pregunta, al poble on ha viscut amb el Cometa dies després de la mort. Diu: “Jo tenia por de veure el poble sense ell. Però això no passa, perquè no és el mateix poble.” I després: “M’enganya de la pitjor manera: disfressant-se del poble que era.” I més endavant: “El que fa el poble tan inhòspit és la indiferència, és a dir, precisament el fet que no hagi canviat res.” “La gent camina com si res.”

Els indis piaroa són una tribu amazònica, probablement desapareguda. L’any 1956 un italià, Giorgio Costanzo, en el curs d’una expedició, va quedar fascinat per la poesia d’aquest poble i en va editar unes traduccions a Itàlia. Claudio Magris en reprodueix alguns versos a Utopía y desencanto, una col•lecció d’articles editada per Anagrama. Diuen els piaroa:
La petita hamaca
està buida..., en silènci.
Mira la lluna alta sobre els arbres.
L’aigua del riu corre cap els ràpids.
Les fulles caminen amb el vent.
Tota la selva es mou.
També la teva canoa
es bressola al riu.
Només tu estàs immòbil
sota la gran Pedra negra.
I jo que em pensava que totes les coses
vivien només per a tu.

Està clar que el poeta, o potser els diversos poetes, com diu Magris, que conflueixen en un sol cant, han tingut la sensació a la que Imma Monsó apel•la, la sensació d’estar envoltats per un decorat, per un paisatge impostor, després de la mort d’un ésser estimat. És un fill en el poema piaroa, és l’Amor Absolut en la novel•la i en la vida de la Monsó, i tots dos coincideixen en la perplexitat davant la indiferència del món que ha sobreviscut al mort. “La cruel infidelitat de qualsevol sobreviure”, escriu Magris.