tag:blogger.com,1999:blog-286759892024-03-07T07:58:09.949+01:00Diari de Cuernavaca...try again, fail again, fail better...bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.comBlogger122125tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-72994646419407684732008-03-30T21:59:00.004+02:002008-12-09T01:14:53.690+01:00Dick Van Escamilla<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg50PT96tpgWqzK6sB5gH_KbwOdwHHVSGR_Slcnp_48GKAjTIrsMjQXdGyRAZlUULdoVj0OopsGQHTSLsjNxZmI486lI7zODIEA4Kb7WT-nIcqTisbQfxedGqVZqJ2v7rF7_ljsMg/s1600-h/dick.van.dyke.poppins.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg50PT96tpgWqzK6sB5gH_KbwOdwHHVSGR_Slcnp_48GKAjTIrsMjQXdGyRAZlUULdoVj0OopsGQHTSLsjNxZmI486lI7zODIEA4Kb7WT-nIcqTisbQfxedGqVZqJ2v7rF7_ljsMg/s400/dick.van.dyke.poppins.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5183643409725222994" border="0" /></a><br />Ara ja fa molts anys que, havent llegit un article al diari que pel què sigui m'interessa, no el retallo i l'arxivo en una carpeta. Abans ho feia. Encara guardo tres arxivadors plens de retalls de diari que corresponen, cada un, als anys 96, 97 i 98. És un costum d'una altre època, però avui en llegir que Salvador Escamilla s'ha mort, me n'hi he anat a buscar un article que sabia que guardava. És un article del Sergi Pàmies pel diari <span style="font-style: italic;">El País</span> de l'11 d'octubre de 1997. Pàmies hi explica que, mirant-se <span style="font-style: italic;">Mary Poppins</span>, la pel·lícula de Walt Disney, li ve al cap el record que, qui va doblar a Dick Van Dyke per a la versó castellana, va ser el Salvador Escamilla, precisament. Pàmies el telefona per confirmar-ho i Escamilla li ho confirma . Pàmies li demana per quedar i parlar-ne. En la trobada, Escamilla li acalreix que ell només va doblar les parts cantades del personatge, per exemple en aquell tall en que es canta el <span style="font-style: italic;">Supercalifragilísticoespialidoso</span>. En aquells anys jo me l'escoltava molt, l'Escamilla per la ràdio, i em va agradar llegir que, segons la crònica del Pàmies, "lluny del micròfon, l'Escamilla es comporta igual que quan està dintre d'un estudi. Es dirigeix a tu com si fossis no ja un dels milers de convidats als quals ha entrevistat al llarg de la seva carrera com a <span style="font-style: italic;">radioman</span>, sinó la audiència del món sencer". Aquell més d'octubre de 1997, no sé si un dissabte abans o després o potser va ser aquell mateix dissabte de l'article d'en Pàmies, jo havia estat a Sarrià amb el meu amic J. durant el pregó de la festa major del barri, que és el meu barri perquè hi vaig néixer tot i que fa tants anys que ja no hi visc. L'Escamilla, aquell any va ser-ne el pregoner i després de escoltar-lo vam anar am en J. a fer cerveses al bar Tomàs i a la tercera o a la quarta jo ja estava demanant als cambrers utilitzant la meva imitació, o només la cantarella característica, de l'Escamilla. En aquells anys em sortia molt bé. Avui ja no sabria fer-ho i em sap greu, em fa sentir culpable, com si, el fet de no enrecordar-me'n el matés dues vegades.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-52719798501755921092008-02-10T17:13:00.000+01:002008-12-09T01:14:53.810+01:00Els governants secrets del món<object classid="clsid:D27CDB6E-AE6D-11cf-96B8-444553540000" codebase="http://download.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=6,0,29,0" height="75" width="366"><param name="movie" value="http://www.goear.com/files/localplayer.swf"><param name="FlashVars" value="file=1a65832"><param name="quality" value="high"><embed src="http://www.goear.com/files/localplayer.swf" flashvars="file=1a65832" quality="high" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" height="75" width="366"></embed></object><br /><br /><br />"Els governants secrets del món, m'han robat la xicota". Això és el què diu el primer vers d'una cançó dels Clem Snide que està recollida en el recopilatori <span style="font-style: italic;">The future Soundtrack of Americ</span>a. La cançó es diu <span style="font-style: italic;">The ballad of David Icke. </span>Aquest post és el resultat de teclejar David Icke a Google.<br /><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBL9JZbAHBJ2Qpu-3NkNJ82f9zcLKprPpwH8yYRhWceFjYYfe9lF-xS5ulEpkRVBPdic2qP1jKINRmAwH1BjZpHo0z50xywQAbASdLA9Zc5pXKo-UAmYrlxpu4t6WPY6QDx3kgXQ/s1600-h/davidicke_1.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiBL9JZbAHBJ2Qpu-3NkNJ82f9zcLKprPpwH8yYRhWceFjYYfe9lF-xS5ulEpkRVBPdic2qP1jKINRmAwH1BjZpHo0z50xywQAbASdLA9Zc5pXKo-UAmYrlxpu4t6WPY6QDx3kgXQ/s400/davidicke_1.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5165391064726570818" border="0" /></a>David Icke, té una entrada a la wikipedia. Va néixer el 1952 a Leicester. Va ser porter professional de futbol fins als 21 anys. Una lesió al genoll va apartar-lo del terreny de joc, però no del tot dels camps de joc: va trobar feina en un diari esportiu local, primer, i després va passar a la televisió on va arribar a ser una peça important de l’equip d’esports de la Bbc. L’any 1988 va deixar la Bbc per dedicar-se a la política, com a membre del Partit Verd. Vull dir que era una persona d’una popularitat mitjana el març de 1990.<br /><br />Aleshores li passa una cosa. David Icke ha complert els 38 anys. És possible que s'hagi separat o que el seu primer matrimoni estigui en crisi, o potser només és ell el qui està en crisi, o és només curiositat, no ho sé, però per alguna raó es posa en contacte amb una mèdium, la Betty Shine. La espiritista li fa alguns vaticinis: li diu que ha sigut escollit per a sanar el món, que es farà famós per això i que escriurà alguns llibres. Icke es pren la mèdium seriosament. La revelació l’aparta de la política, Icke deixa el Partit Verd i viatja a Perú i en torna amb un llibre sota el braç, <span style="font-style: italic;">Truth vibrations</span>, on explica les seves vivències espirituals. Per presentar el llibre convoca a Londres una conferència de premsa en la qual es presenta com el portaveu de l’esperit de Crist. L’ex-presentador d’esports vesteix sempre, des de que ha tornat del Perú, de color turquesa i és amb un xandall d’aquest color que va a l’entrevista a la qual el crida Terry Wogan per el seu talkshow de la Bbc, un dels més populars al Regne Unit aleshores. David Icke, entre les rialles del públic, repeteix als televidents que és el fill de Déu i mira d’advertir-los i advertir a tot el món de les desgràcies que vindran. És una escena patètica i divertida a la vegada en la qual un home intenta revelar una veritat terrible a una audiència que es tronxa veient com aquell a qui no feia gaire havien vist presentar programes de billar o retransmetre proves olímpiques ha perdut la xaveta. Però això només és el començament de la història.<br /><br />Hi ha una altre entrevista de David Icke amb Terry Wogan, feta una quinzena d’anys després. En aquesta segona entrevista David diu referint-se a la primera: “aquella entrevista ho va canviar tot. Tothom a Gran Brentanya se’n fotia de mi, no podia sortir al carrer, calia només que un humorista digués el meu nom per fer riure l’audiència”. Els anys no han passat en va i en aquesta entrevista, Icke, ja no vesteix de turquesa i, tot i que no es pot dir que l’any 1991 fos un neòfit en el mitjà televisiu, és evident que ara domina molt millor les arts retòriques i les arts escèniques. Si en l’entrevista de 1991 Terry Wogan adverteix Icke que el públic no està rient amb ell, sinó que se n’està rient d’ell, en aquesta revisió de l’entrevista David Icke no només aconsegueix arrancar aplaudiments del públic, sinó que aconsegueix girar la truita i que riguin amb ell i que, amb ell, se’n riguin de Terry Wogan. Com si fos un acudit, o un senyal, Icke i Wogan han canviat la seva situació a la pantalla: en l’entrevista de 1991 Icke estava a l’esquerra, però el 2006 s'està a la dreta de la pantalla ocupant el lloc de Wogan. "Qui riu últim riu millor", es diu en un dels comentaris del vídeo a Youtube. I l’acudit, o potser és un senyal d'alguna cosa, és que David Icke aconsegueix la última rialla, el canvi de torna, mantenint fonamentalment el mateix discurs que el 1991.<br /><br />A <span style="font-style: italic;">Tenia raó David Icke?</span>, un documental del Channel 5 sobre el personatge, les primeres imatges que veiem són les de Wogan presentant el seu convidat en el seu xou del 91 intercalades amb una xerrada actual de David Icke en un teatre ple com un ou. La idea del realitzador és clara: com un home ridiculitzat en un programa de televisió, les idees xalades del qual s’han utilitzat com a material per a l’espectacle omple, 15 anys després, teatres sencers amb les seves xerrades igualment xalades? Eef Barzelay, el frontman de Clem Snide, a la cançó que ha donat origen a aquest post canta que els governants secrets del món s’han d’assegurar que la veritat tingui l’aparença d’una bogeria, To make sure that the truthful are made to look mad , canta literalment, o sigui que aquells que diguin la veritat han de semblar bojos. I pot ser que això expliqui l’èxit de les teories conspiranoiques de David Icke. En una mirada general, David Icke, és un teòric de la conspiració com tants d’altres: un govern secret domina el món des de l’antiguitat; utilitzen els governants com a titelles, i encaminen el món a una govern únic, una moneda única, a un exèrcit únic i a un control de la població per mitjans informàtics; provoquen guerres, catàstrofes naturals i pandèmies per aconseguir els seus mitjans o, dit d’una altre manera, les guerres, les pandèmies i les catàstrofes naturals, o sigui el mal i aquelles coses que ens provoquen temor, estan programades per uns pocs per tal de tenir aterrits i controlats a uns molts. Però la teoria de David Icke amaga una sorpresa, una punchline que el fa anar una passa més enllà dels xarlatans de Bilderberg o els conspiranoics de l’9/11, la veritat amb aparença de bogeria la qual Eef barzelay es refereix a la cançó, és la revelació sobre qui són aquests pocs que durant tants anys han enganyat a tants. Segons explica David Icke a <span style="font-style: italic;">The bigger secret</span>, el secret més gran, els governants secrets del món són 12 llinatges de rèptils arribats de l’espai exterior que gràcies a la sang robada amb violència de determinats éssers humans (how blood of blind children was used in their bread, canten els Clem Snide) poden mantenir en la nostra dimensió una aparença humana. "Aquella entrevista i la seva repercussió", diu David Icke, " em van alliberar de la pressió de pensar sempre en el què la resta de gent pensaria de mi", per tant va perdre la pressió d'esdevenir ridícul, no només per allò que digués també sinó també ridícul per allò que només pensés. Va perdre així la por de pensar. Sense aquell escarni públic durant la seva època turquesa, ve a dir Icke, no hagués arribat a la veritat ni hagués perdut la por de semblar boig.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-20089451822618177622008-02-04T23:47:00.000+01:002008-12-09T01:14:53.929+01:00Qui és Tiny Tim?<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkmK00SyoBohHCk1wbtWMW3pfYc-5ljsHfYth4Gshi7H1hyfZ5s2APwTzxC075S9NQnZfiwEJTVkZyHVY4nfFzaW_qSr0TomdflSzMw3yz9fMe235kn8tkMgVC-e4jUmv4iJxKyQ/s1600-h/TinyTim.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkmK00SyoBohHCk1wbtWMW3pfYc-5ljsHfYth4Gshi7H1hyfZ5s2APwTzxC075S9NQnZfiwEJTVkZyHVY4nfFzaW_qSr0TomdflSzMw3yz9fMe235kn8tkMgVC-e4jUmv4iJxKyQ/s400/TinyTim.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5163266661478150738" border="0" /></a><br />Per aquells que durant el nadal passat hàgiu estat escoltant <span style="font-style: italic;">A John Waters Christma</span>s, el recopil·latori que el director de cinema va fer per New Line Records, Tiny Tim és el responsable de la versió inoblidable de <span style="font-style: italic;">Rudolph the red nosed</span>. Tiny Tim va ser el nom artístic de Herbert Khaury, un músic i cantant del passat segle 20. Els seus múltiples registres vocals, la seva pinta extravagant, el seu minuciós coneixement del cançoner popular nord-americà, el seu cristianisme recalcitrant, la mescla del so psicodèlic dels seixanta amb l'esperit de Tin Pan Alley, fan fascinant la música d'aquest home que va casar-se en directe al programa de Johnny Carson davant de 40 milions de espectadors. Jo he espigolat d'aquí i d'allà gairebé tota la seva discografia. Aquest post és una recomanació. Qui es pot resistir a una discografia que comença cantant en <span style="font-style: italic;">falsetto </span>"Welcome to my dream and how are you"? He llegit que Jeff Feuerzeig, el director del documental sobre Daniel Johnston, aquell music esquizofrènic també tan particular, està preparant un documental sobre la vida de Tiny Tim: si hi reeixeix, aleshores tindrem reedició dels seus discos i ressenyes a Pitchfork. Però no us espereu tant.<br /><br /><br /><object classid="clsid:D27CDB6E-AE6D-11cf-96B8-444553540000" codebase="http://download.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=6,0,29,0" height="75" width="366"><param name="movie" value="http://www.goear.com/files/localplayer.swf"><param name="FlashVars" value="file=afc6814"><param name="quality" value="high"><embed src="http://www.goear.com/files/localplayer.swf" flashvars="file=afc6814" quality="high" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" type="application/x-shockwave-flash" height="75" width="366"></embed></object>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-84432371678330386232008-02-04T22:12:00.000+01:002008-12-09T01:14:54.167+01:00Anar-se'n per la finestra<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgVBMNGcPGICJnAg_dRy-J8oj35AnOB568JvUWY820gBIJRUdcaMHji1dJujIxQQ-Mw8XVH7oygL5ycrjxslCxdbWVTI97xyM45xFlTYoRvTjB8joUoStpjkriPTUNPxDfphFKlSQ/s1600-h/hrabal.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgVBMNGcPGICJnAg_dRy-J8oj35AnOB568JvUWY820gBIJRUdcaMHji1dJujIxQQ-Mw8XVH7oygL5ycrjxslCxdbWVTI97xyM45xFlTYoRvTjB8joUoStpjkriPTUNPxDfphFKlSQ/s400/hrabal.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5163257719356240450" border="0" /></a><br />El 3 de febrer de 1997, per tant ahir va fer onze anys, es va morir l'escriptor txec Bohumil Hrabal. Feia dos mesos que estava ingressat en un hospital de Praga a causa d'una artritis crònica. Segons els metges, la mort de Hrabal es va produir en relliscar des de l'ampit d'una finestra del cinquè pis de l'hospital quan Hrabal estava donant de menjar a uns coloms. Tenia 82 anys.<br /><br />Uns mesos abans, el novembre de 1996, Monika Zgustová, la exel·lent traductora de bona part de l'obra de Hrabal al català, va publicar a Edicions Destino una biografia de l'escriptor txec. El llibre es diu <span style="font-style: italic;">Els fruits amargs del jardí de les delícies</span>. El darrer capítol de la biografia comença en un cinquè pis, però no pas el cinquè pis de l'hospital on encara no estava ingressat, sinó el cinquè pis del seu apartament a Praga. Escriu Zgustová: "<span style="font-style: italic;">Cada matí es desperta al cinquè pis del seu "gratacel", una casa alta, construïda de plafons prefabricats. Tots els matins li semblen iguals</span>." Una mica més endavant segueix: "<span style="font-style: italic;">Des del cinquè pis mira cap avall i alguna cosa l'atreu. Recorda tots aquells que havien pensat de suïcidar-se -Kafka, Rilke i el seu Malte Laurids Brigg-, i els que van fer-ho -Konstantin Biebl, Serguei essenin, Vladimir maiakovski, el pare d'Arthur Schopenhauer, Sèneca i l'amic de Hrabal, Vladimír Boudník-. Però es diu que encara ha de continuar vivint per arribar al fons de si mateix, baixar encar un pis més del seu soterrani."<br /><br />Crimes and midemeanors</span> és una pel·lícula de Woody Allen de l'any 1990. Allen hi interpreta a Cliff Stern un cineasta que està enredat en un documental sobre el seu cunyat Lester Kaufamn (Alan Alda) un productor de televisió megalòman i frívol, un favor que li fa el seu cunyat perquè es guanyi la vida; però a la vegada intenta rodar-ne un altre sobre el profesor Louis Levy (Martin S. Bergmann), un savi filòsof jueu, un projecte per el qual no ha trobat finançament. Halley Reed, interpredatda per Mia Farrow, és la productora del documental de Lester i es mostra molt interessada per professor Levy i pel treball de Allen. Sembla, a més, que Cliff i Halley s'enamoraran, però <span style="font-style: italic;">Crimes and misdemeanors</span> decep bastantes de les expectatives que crea en els espectadors més ingenus, tampoc Judah paga pel crim que dona títol a la pel·lícula. El cas és que a la segona meitat del film, sortint del cinema amb la seva neboda, Cliff rep una telefonada per la qual se li comunica que el professor Levy s'ha mort que, en concret, s'ha suïcidat. Com Hrabal el professor Levy era un octogenari savi i Allen no se'n sap avenir que s'hagi llevat la vida, el desconcerta sobremanera, no entén, a més, la nota que ha deixat. Levy ha deixat només una breu nota on diu : "He marxat per la finestra".<br /><br />A l'entrada per Bohumil Hrabal a la wikipedia es discuteix si la mort de Hrabal va ser o no va ser un suïcidi i tant la llista d'escriptors suïcides que utilitzava la revista <a href="http://www.revistabenzina.com/concurs.html">Benzina</a> per la propaganda d'un concurs literari, com la que manté (i ara veig que actualitza) <a href="http://entrellum.blogspot.com/">Toni Ibañez</a> en el seu antic blog <a href="http://trosdequoniam.blogspot.com/">Tros de Quoniam</a>, inclouen Hrabal com a suïcida en contra de l'opinió dels metges de l'hospital de Praga. Jo no ho sé. Tampoc sé quin final trobo més hrabalià si el suïcidi o l'accident. Per això he escrit només que ahir va fer onze anys que Hrabal es va morir. Però també podria haver escrit que ahir va fer onze anys que l'escriptor txec Bohumil Hrabal se'n va anar per la finestra, que fa onze anys que Hrabal va marxar per la finestra cap a "<span style="font-style: italic;">la nit eterna</span>", per utilitzar les últimes paraules del llibre de la Zgustová. Que déu el tingui a la glòria amb la Pipsi i l'oncle Pepin.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-71178042230451388072008-01-22T22:28:00.000+01:002008-01-23T00:11:57.464+01:00Hurbinek i la paraula secretaÉs en una sobretaula de diumenge a la tarda. Dos germans s'han posat a recordar una paraula secreta que utilitzaven quan eren canalla i que només ells dos comprenien. Vull explicar una anècdota sobre una altre paraula secreta per posar cullerada en aquesta conversa que no m'incumbeix però així que començo a explicar-la m'adono que el què donava per descomptat, que la paraula i el nom del nen que la pronunciava em vindrien al cap o a la llengua així que em poses a explicar-ho, no ho hauria d'haver donar per descomptat. M'he adonat que havia oblidat els detalls substancials de la història i que sense això no pagava la pena d'explicar-la. De manera que m'he quedat a mitges i els he deixat a mitges, amoïnat més per aquest oblit que no pas per les paraules barbotejades que han quedat com una pixarada fora de test. De tornada, conduint cap a casa, he intentat recuperar el record, explicar-me almenys la història a mi però tampoc hi he reeixit. M'ha fet ràbia, com si no hagués sabut contestar una pregunta "que em sabia", però només m'ho pensava que me la sabia, en un examen. La cosa és que puc recordar que no fa gaire, una mica més d'un any, recordava bé els detalls d'aquesta anècdota que vaig llegir en fa una dotzena. Això sí que ho he recordat al cotxe, he recordat que quan vaig tornar a veure The sweetest sound per escriure'n una <a href="http://ddcuernavaca.blogspot.com/2006/09/sweetest-sound-1a-part.html">sèrie</a> <a href="http://ddcuernavaca.blogspot.com/2006/09/sweetest-sound-2a-part.html">de</a> <a href="http://ddcuernavaca.blogspot.com/2006/10/sweetest-sound-3a-part.html">posts</a> aquí al blog, vaig pensar en aquesta història que avui se m'ha escapat. Vaig pensar de fet en explicar-la aquí i tot.<br /><br />Vaig recordar aquesta anècdota, que és una anècdota que explica Primo Levi a <span style="font-style: italic;">La treva</span>, mirant la pel·lícula d'Allan Berliner en un moment en què Allan Berliner, en aquest documental que va dedicar al seu nom i als noms en general, apareix en l'altar d'una sinagoga llegint noms de jueus assassinats als camps nazis d'extermini. És una cerimònia que es deu celebrar sovint per recordar la Soah, es llegeixen per torns els noms dels morts en veu alta com una forma d'homenatge o com una manera de prevenir l'oblit, com si, mentre els noms de les víctimes de l'extermini fossin pronunciats l'extermini no fos del tot complet.<br /><br />Un cop a casa, he pogut recuperar tota la història perquè tinc el llibre a casa. Primo Levi explica que en el seu camp d'extermini i havia un nen d'uns tres anys, "un fill d'Auschwitz" com l'anomena ell, un orfe amb les cames atrofiades que no sabia parlar i que no tenia nom, o que ja no tenia nom; si n'havia tingut els qui el sabien ja no podien pronunciar-lo. Els deportats, en conseqüència i per corregir l'anomalia, l'havien batejat com a Hurbinek, un nom inventat, triat, suposa Levi, per alguna de les dones. Hurbinek: el nom que jo havia oblidat i que no vaig poder pronunciar a la sobretaula. Un dia, el minyó aquest, el "sense-nom", com l'anomena Primo Levi però que en canvi "havia estat marcat amb el tatuatge d'Auschwitz", i si que tenia, per tant, número, Hurbinek, doncs, un dia pronuncia una paraula, diu: <span style="font-style: italic;">massklo</span> o bé <span style="font-style: italic;">matisklo</span>. I Primo Levi escriu: "Tots l'escoltavem en silenci, ansiosos d'entendre, i hi havia entre nosaltres parlants de totes les llengües d'Europa: però la paraula de Hurbinek va romandre secreta". Ningú no va saber mai què volia dir Hurbinek quan deia massklo. Aquest nen va morir a principis de març del 1945, un cop alliberat Auschwitz. "Res no en queda, d'ell: el seu testimoni són aquestes paraules meves".<br /><br />Per això m'ha fet ràbia i m'ha sabut greu no haver pogut explicar l'anècdota durant la sobretaula i adonar-me que havia oblidat el nom i la paralua secreta, Hurbinek i <span style="font-style: italic;">massklo</span>. Com si recordar-ho i mantenir-ho present fos una forma de fer menys terrible aquesta història tan terrible.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-86072258301009887602008-01-16T22:40:00.000+01:002008-12-09T01:14:54.689+01:00Dos fotògrafs italians<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiA_DLecgAfkW-fSy0R7_eKTcd9yewtQ-TPMF5LEl1prO4JFk1d3pquLfuerEIYU1-bU9N8Mku0brNR0_7CFYQDGSoGYskVWDc1M1joKWq4jaXLsGA8PgYBcA9-dPmh4tP1nMTjWw/s1600-h/paoloventura2.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiA_DLecgAfkW-fSy0R7_eKTcd9yewtQ-TPMF5LEl1prO4JFk1d3pquLfuerEIYU1-bU9N8Mku0brNR0_7CFYQDGSoGYskVWDc1M1joKWq4jaXLsGA8PgYBcA9-dPmh4tP1nMTjWw/s400/paoloventura2.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5156192309062339698" border="0" /></a><br /><br />No sé quantes coses en comú tenen, Paolo Ventura i Massimo Vitali, a banda de ser tots dos fotògrafs i italians i que jo els he trobat plegats en el web de <a href="http://mbfala.com/">M+B</a>, una galeria d'art de Los Angeles, aquest matí mentre buscava fotografies de l'escriptor Hunter S. Thompson.<br /><br />Paolo Ventura és un milanès de 40 anys, instal·lat a Nova York, que fotografia petits diorames que ell mateix construeix. Són escenes molt detallades, algunes d'elles un punt sensacionalistes. La seva <a href="http://www.paoloventura.com/">pàgina web</a> recull tres sèries: <span style="font-style: italic;">Winter stories</span>, <span style="font-style: italic;">California</span> i <span style="font-style: italic;">War souvenir</span>. Fins l'any 2006 Paolo Ventura s'havia dedicat a la fotografia de moda. Els diorames de <span style="font-style: italic;">War souvenir</span> recreen escenes de la vida quotidiana durant la segona guerra mundial; <span style="font-style: italic;">Winter stories</span> i <span style="font-style: italic;">California</span> es situen segurament en la mateixa època però més lluny del front. Són fotografies estranyes perquè a vegades la situació de la càmera fa que semblin fotogrames de pel·lícula, i perquè també semblen pintures i perquè les escenes fotografiades són escenes fictícies i els personatges que hi surten ninots.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEikwQmiu49mlita162t-JzkeN1ZRCMcmQq0oknDLPPRNZPPra2vlAv2HM1Zl9lhKbekhBGseEdWSrfyJCdTv03ol2NfHZl9byCDQy_Suwuch26Blh18Pe2MYvK7H6BHU2y82wwuXg/s1600-h/paoloventura.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEikwQmiu49mlita162t-JzkeN1ZRCMcmQq0oknDLPPRNZPPra2vlAv2HM1Zl9lhKbekhBGseEdWSrfyJCdTv03ol2NfHZl9byCDQy_Suwuch26Blh18Pe2MYvK7H6BHU2y82wwuXg/s400/paoloventura.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5156191557443062882" border="0" /></a><br /><br />Massimo Vitali va néixer a Como l'any 1944. Fins l'any 1994 va dedicar-se al fotoperiodisme. Des d'aleshores es dedica a fotografiar platges, discoteques, supermercats, estacions d'esquí, atraccions turístiques, piscines, llocs a vessar de gent, <span style="font-style: italic;">no-llocs</span> tal i com els va anomenar l'antropòleg francès Marc Augé. Vitali, igualment com fa Paolo Ventura, utilitza sempre la mateixa tècnica: fa les fotgrafies en plaques molt grosses de 20x25 i s'enfila quatre o cinc metres. El resultat són fotografies molt detallades que ell presenta en gran format i impreses sobre plàstic. Les fotografies, com els dibuixos de Martin Handford on cal buscar en Wally, contenen multitud d'anècdotes i de personatges però a la vegada provoquen una contradictòria sensació de quietud, potser és cosa de la sobreil·luminació. A la seva <a href="http://www.massimovitali.com/">pàgina web</a> m'he trobat la galeria de fotografies buida(<a href="http://www.billcharles.com/vitali/vitali_1.htm">aquí</a> però n'hi ha un munt), però n'hi ha una a la portada que permet, amb un zoom, acostar-nos a la fotografia fins a els detalls més ínfims, una mica com si naveguéssim amb el Google Earth.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiqoS2h4ps_kc6qdQ5MjNCi02fkQlhG-9lOiMVTAANQwX7C3I90swkwUaSe1QNNlf5wQvxsRnlmSzqlGvvq0CyLaxwbu5vpN9hRH9z7FgQT5xEG99zMbXQs9JZV61FHsBDJcziDiA/s1600-h/Vitali.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiqoS2h4ps_kc6qdQ5MjNCi02fkQlhG-9lOiMVTAANQwX7C3I90swkwUaSe1QNNlf5wQvxsRnlmSzqlGvvq0CyLaxwbu5vpN9hRH9z7FgQT5xEG99zMbXQs9JZV61FHsBDJcziDiA/s400/Vitali.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5156202750127836290" border="0" /></a><br />No sabria dir què tenen en comú aquests dos fotògrafs o encara més, que tenen en comú les seves fotografies però mirant-les em fa l'efecte que es troben en algun punt dels seus discursos, com sí, fent anar el zoom en les fotografies de Viatali de cop ens hi trobéssim també ninots i no persones, o potser només és la forma amb la qual el temps ha estat aturat, capturat.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-8622803597735261502008-01-11T16:36:00.000+01:002008-12-09T01:14:55.629+01:00Guebrídguma i stuckismeUna de les coses bones de l'art conceptual és que les obres poden viure al marge d'elles mateixes, només cal explicar-les. Per això m'estalviaré, en aquest post de buscar cap il·lustració per <span style="font-style: italic;">Everyone I Have Ever Slept With 1963-1995</span>, o sigui, tothom amb qui he dormit 1963-1995, una obra de Tracey Emin, una artista conceptual anglesa. No sé si l'obra es conserva ni on es conserva. Consistia en una tenda de campanya canadenca que en les parets interiors contenia, llistats en diverses mides, els noms de totes les persones amb qui, tal com el títol indica, la Tracey Emin havia dormit. Al terra de la tenda es podia llegir: with myself, allways with my self ( o sigui: amb mi mateixa, sempre amb mi mateixa). La llista recollia tots aquells amb qui havia dormit, no pas amb els qui havia fet l'amor o cardat, o no pas només amb els qui havia dormit en el sentit més eufemístic.<br /><br />A la pàgina 154 de la tercera i darrera entrega de <span style="font-style: italic;">Tu rostro mañana</span>, la novel·la de Javier Marías. Es pot llegir: "<span style="font-style: italic;">Potser l'únic que en Tupra i jo tindríem en comú era un vague i pàl·lid parentiu que solen ignorar els homes i que les llengües no recullen, però sí el sentiment i en ocasions els gelos i en ocasions la camaraderia; excepte la llengua anglosaxona segons vaig llegir una vegada en un llibre, no d'un anglès sino d'un compatriota meu, i no pas un assaig ni una obra lingüística sino una ficció, una novel·la el narrador de la qual recordava l'existència d'una paraula en aquell idioma pretèrit que designava el parentiu o la relació adquirits per dos o més homes que s'haguessin allitat amb la mateixa dona, encara que fos en èpoques diferents i amb els diferents rostres d'aquella dona en la seva vida, el seu rostre d'ahir o avui o demà. Se'm va quedar a la memòria aquella noció curiosa, encara que el narrador no estva segur de si es tractava d'un verb, l'equivalent inexistent modern del qual seria "cojaure" (o "cofollar", en groller i contemporani), o d'un substantiu, que conseqüentment denominaria als "cojaents" (o "cofolladors"), o l'acció en sí mateixa (la "cofornicació" diguem-ne). Un dels vocables possibles , no sé quin, era "ge-bryd-guma", l'havia retingut sense procurar-ho ni fer esforç, i a vegades em venia a la punta de la llengua, o del pensament.</span>"<br /><br />Marías escriu: "<span style="font-style: italic;">segons vaig llegir una vegada en un llibre</span>". El narrador ha oblidat quin llibre però no pas Marías, ni alguns lectors de Marías. A la pàgina 233 de l'edició que jo tinc de <span style="font-style: italic;">Mañana en la batalla piensa en mi</span>, una novel·la de Marías de 1994, durant el capítol 7è que comença dient: "<span style="font-style: italic;">Quina desgracia saber el teu nom encara que no conegui el teu rostre demà</span>", Marías escriu: "<span style="font-style: italic;">Quan sé d'infidelitats sexuals o assisteixo a canvis de parella o a segones núpcies -també quan veig pels carrers putes en passar amb el meu cotxe o en taxi o caminant- sempre recordo la meva època d'estudiant de filologia anglesa, en la que vaig aprendre l'existència d'un verb abolit i antic, un verb anglosaxó que no ha perviscut i que a més no recordo exactament quin era, el vaig sentir mencionar un cop al professor a classe i se'm va gravar per sempre el seu significat, que tinc en compte, però no la seva forma. Aquest verb designa la relació o parentiu adquirits per dos o més homes que han han jagut o s'ha allitat amb la mateixa dona, encara que sigui en èpoques diferents i amb els diferents rostres d'aquella dona amb el mateix nom en totes les seves èpoques. El que és més probable és que el verb portes el prefixe ge-, que originalment significava "junts" i en anglosaxó indica a vegades camaraderia o conjunció o acompanyament, com en algun substantiu que no he oblidat, </span><span style="font-style: italic;">ge-fera</span><span style="font-style: italic;">, "company de viatge", o </span><span style="font-style: italic;">ge-sweostor</span><span style="font-style: italic;">, "germanes". Suposo que deuria ser alguna cosa semblant als nostres prefixes "co-", "com" "con-" que apareixen tant sovint, a "coparticipant" i "comensal" i "condeixeble" i "compare" i "còmplice" i "conjugue" i a tantes altres paraules, i aquest verb desaparegut que ja no recordo tal vegada fos </span><span style="font-style: italic;">ge-licgan</span><span style="font-style: italic;">, atès que </span><span style="font-style: italic;">licgam </span><span style="font-style: italic;">vol dir "jaure" i la traducció i la idea serien les de "conjaure", o bé "cofollar" si el vocable fos més rude. Tot i que pot ser que el que transmetés aquesta idea no fos un verb sino un substantiu, tal vegada </span><span style="font-style: italic;">ge-bryd-guma</span><span style="font-style: italic;">, que seria "coxicot", o potser </span><span style="font-style: italic;">ge-for-liger</span><span style="font-style: italic;">, "cofornicació", qui sap, i em temo que mai tornaré a saber-ho, perquè quan vaig voler confirmar la memòria i recobrar la paraula a més de la idea i vaig trucar al meu antic professor per preguntar-li-ho, em va dir que no se'n recordava; vaig consultar en la meva vella gramàtica anglosaxona i no vaig trobar-hi res ni en el glosari adjunt, potser s'ho va inventar el meu record; i així em vaig limitar a conjeturar aquestes posibilitats que tinc presents quan es dóna el cas</span>."<br /><br />De manera que la paraula potser només és una conjectura de Marías, però no la idea. L'obra de Tracey Emin deu recollir la comunitat de guebrídgumes que ella, amb diferents rostres o potser amb el mateix i per tant a l'hora, va fer guebrídgumes que potser ja n'eren per altres noms i per altres rostres. Entrant a la tenda canadenca, s'hi troba el nom de Billy Childish, l'únic dels noms que reconec, el nom d'un altre artista britànic que va ser, durant uns anys, parella de la Tracey Emin.<br /><br />Billy Childish és el sobrenom de Steven John Hamper, un artísta hiperactiu que ha cultivat la poesia i la música i la pintura i el cinema i el teatre i la fotografia i la novel·la autobiogràfica. A la novel·la My Fault, de 1996, va explicar els abusos sexuals que va patir en mans, o no només en les mans, d'un amic de la família, no sé si això converteix Tracey i l'abusador en guebrídgumes. El cas és que quan la Tracey Emin i en Billy Childish van separar-se, Billy Childish va fundar un moviment artístic que va batejar com l'stuckisme. El nom és degut precisament a la Tracey Emin qui, segons reporta Billy Childish en un poema va cridar-li un dia:<br /><dl><dd>Your paintings are stuck,</dd><dd>you are stuck!</dd><dd>Stuck! Stuck! Stuck!</dd></dl>O sigui: <span style="font-style: italic;">les teves pintures estan encallades, tu estàs encallat, ecallat! encallat! encallat!</span> Billy Childish va formar el grup dels stuckistes amb Charles Thompson (no sé si aquest parell en són de guebrídgumes), però l<a href="http://www.stuckism.com/">'stuckisme</a> s'ha extès arreu del món. El setembre passat, que vaig estar a Londres, vaig poder veure una exposició stuckista, <span style="font-style: italic;">I won't have sex with you as long as we're married</span>, en una galeria pel barri de Wimbledon. L'stuckisme és un moviment anti-conceptual partidari de la pintura figurativa. En aquella exposició hi havia obres de Charles Thompson però ja no de Billy Childish que, em sembla que ha abandonat el grup. La cosa és que, com que aquestes no són obres conceptuals i són de mal explicar, millor que d'aquestes sí, en pengi unes quantes:<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgt3jnXL2xRsqMY-pV9gpoDmPKREY3ZVbzFnTtzZerQz-qsqg0NraiBaGiSxltYn3kGuvTIbvPZWlgRBUzUNaUfPzkRdupHmjndacDd5pJI1EW6u9M9RKFnrri8tizJJN4gWVmnZg/s1600-h/stuckism7.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgt3jnXL2xRsqMY-pV9gpoDmPKREY3ZVbzFnTtzZerQz-qsqg0NraiBaGiSxltYn3kGuvTIbvPZWlgRBUzUNaUfPzkRdupHmjndacDd5pJI1EW6u9M9RKFnrri8tizJJN4gWVmnZg/s400/stuckism7.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5155484738970127442" border="0" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhNseSZa3mVNmBOvzFNY-0TaAXUgqSwN1x3N2awVtvtDPIiOhrRHnEM0atThsz4nMslKRg4vVapaGFG667uWwhaWymRN4VqMC9X_4wrIm6Ts_o4aWt4U70wkjhoHfVsUGHPs4n3-w/s1600-h/stuckism6.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhNseSZa3mVNmBOvzFNY-0TaAXUgqSwN1x3N2awVtvtDPIiOhrRHnEM0atThsz4nMslKRg4vVapaGFG667uWwhaWymRN4VqMC9X_4wrIm6Ts_o4aWt4U70wkjhoHfVsUGHPs4n3-w/s400/stuckism6.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5155484631595945026" border="0" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhaPHbZhkymnDH4Ti7IXMk4nG9Hp3AbKT_vDpJHBZEtsgY7C5t_Q83jhP4pwkhZ4ii8pE7PL8G-WBY9VbawlnoAENChr-p0ASYMaUhQE6-0z6Iqj6u0vDNnjxo1TpYqvxy7Em3asw/s1600-h/stuckism5.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhaPHbZhkymnDH4Ti7IXMk4nG9Hp3AbKT_vDpJHBZEtsgY7C5t_Q83jhP4pwkhZ4ii8pE7PL8G-WBY9VbawlnoAENChr-p0ASYMaUhQE6-0z6Iqj6u0vDNnjxo1TpYqvxy7Em3asw/s400/stuckism5.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5155483905746471986" border="0" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcnWRpH_ys22OkVqnSfJK8bUVr7YBQVCWQROIUj1Q-d4hyphenhyphenuMutUx-hociWPT4roNfPOVQCBBPCB_pye8JFgAe-L_xk6Ey2ibVRhptv-GmTCm-NcD-hJvfxuY3gOPzNZNYTRG-1ug/s1600-h/stuckism4.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhcnWRpH_ys22OkVqnSfJK8bUVr7YBQVCWQROIUj1Q-d4hyphenhyphenuMutUx-hociWPT4roNfPOVQCBBPCB_pye8JFgAe-L_xk6Ey2ibVRhptv-GmTCm-NcD-hJvfxuY3gOPzNZNYTRG-1ug/s400/stuckism4.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5155483759717583906" border="0" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgMds5y3cPFxngrL2vo-62MyqfAGKOkxTCr7PL_R5lhs_N9NUiJsppMw3Q0agg3-ZHnqCgj-vd97JeAXT2lY-TTi8pdJyI_iMXBQ4fdx-WSQw0IPHqqoaVkgyHCit_K2evPZJFlWg/s1600-h/stuckism3.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgMds5y3cPFxngrL2vo-62MyqfAGKOkxTCr7PL_R5lhs_N9NUiJsppMw3Q0agg3-ZHnqCgj-vd97JeAXT2lY-TTi8pdJyI_iMXBQ4fdx-WSQw0IPHqqoaVkgyHCit_K2evPZJFlWg/s400/stuckism3.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5155483622278630418" border="0" /></a><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi_gFQR0Hdq9_173EhJJmypI6gWQfKcINKdb-8jtsrSRWDTMv1IvKkhIaRFdpGvBMRPkBJ8T3pFppH_BgBWIZ1XKqTyzbxT4iQFGmoFNlCBcJAMHk_i9rvNOGgWq0ywz6elT2-Nlg/s1600-h/stuckism2.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi_gFQR0Hdq9_173EhJJmypI6gWQfKcINKdb-8jtsrSRWDTMv1IvKkhIaRFdpGvBMRPkBJ8T3pFppH_BgBWIZ1XKqTyzbxT4iQFGmoFNlCBcJAMHk_i9rvNOGgWq0ywz6elT2-Nlg/s400/stuckism2.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5155483484839676930" border="0" /></a>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-57201757969187534562008-01-11T11:25:00.000+01:002008-12-09T01:14:56.439+01:00Justo, Claire i Russell, Sam i Scott<object height="355" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/eecppGc8wsY&rel=1"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/eecppGc8wsY&rel=1" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" height="355" width="425"></embed></object><br /><br /><br />Es fan anuncis bons però com passa amb els acudits, encara que siguin memorables, s'obliden ràpidament. Aquest anunci d'Aquarius deu tenir dos o tres anys i formava part d'una campanya ben pensada d'aquesta beguda isotònica. Si la memòria no em falla aquest que he enllaçat venia precedit per uns altres anuncis on els publicistes jugaven amb l'adveniment de l'era de la fi del màrqueting i de la publicitat. Aquest element paradoxal, <span style="font-style: italic;">ceci n'est pas un spot,</span> es manté en aquest anunci: pren la forma d'un fals documental o d'un fals reportatge sobre el nou protagonista de l'anunci d'Aquarius: Justo Gallego, un home de 80 anys que construeix una catedral amb les seves pròpies mans és protagonista d'aquest anunci perquè és el protagonista d'aquest anunci. L'espot és enginyós i juganer i, en l'època que el passaven per la tele, vaig rebre un correu electrònic d'un amic que em remetia a algun lloc de la xarxa on la història estava ampliada. "El paio existeix!", m'avisava en el correu. "La història és certa". No vaig tenir clar, en el moment, si el fet de ser una història real millorava l'anunci o si hagués estat millor si la cosa hagués estat falsa de totes totes, si la història de la catedral i el Justo Gallego fossin inventats i un muntatge, per tant, si el documental fos fals no només perquè era un anunci i no un documental.<br /><br /><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9Cfud1ofQIdJ9Sd3Cxi2E3KjAVuK_Q81y593rarXlMPLpxTNYxITWFwH6zzu8LAFwPXnjkmLih6igxy1Eje4IBALTfy80WV6c5Qu956q6DrSI0OEAEisWMPon4crLAdWX_2hULw/s1600-h/claire2.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9Cfud1ofQIdJ9Sd3Cxi2E3KjAVuK_Q81y593rarXlMPLpxTNYxITWFwH6zzu8LAFwPXnjkmLih6igxy1Eje4IBALTfy80WV6c5Qu956q6DrSI0OEAEisWMPon4crLAdWX_2hULw/s400/claire2.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5143964361076968306" border="0" /></a>A la tercera temporada de <span style="font-style: italic;">Six Feet Under</span>, la Claire, la filla petita de Fisher&Sons, la funerària sobre la qual gira la sèrie de la HBO, comença a estudiar Belles Arts en una universitat de Los Angeles. L'escola d'art on fa els seus estudis és una escola inventada i, no cal dir-ho, la Claire Fisher, interpretada per Lauren Ambrose, és un personatge igualment fictici. Però moltes de les trames que afecten la Claire a partir d'aquesta temporada tenen a veure amb la seva creativitat i amb els seus treballs per a l'escola, amb les seves creacions artístiques: dibuixos, pintures, fotografies, obres d'art que pertanyen a la ficció televisiva però que a la vegada pertanyen a la realitat en la mesura que els espectadors de la sèrie les podem veure perquè estan filmades, en ocasions està filmada la pròpia realització de la peça. No tan sols les peces d'art de la Claire sinó també les dels amics artistes amb els quals ella comença a relacionar-se. És d'aquesta manera que es produeix un estrany diàleg entre el que és real o autèntic i el què es fals, del què té i no té valor en art. L'autenticitat i el valor de les coses que fa la Claire és tema per a la ficció televisiva, però el tema es duplica perquè aquelles peces es poden mirar de forma autònoma. No només jo devia mirar-me la sèrie fascinat per l'estranyesa de l'efecte que les falses peces d'art de la Claire em produïen perquè, a la pàgina web de la sèrie, hi ha tota una secció dedicada a l'<a href="http://www.hbo.com/sixfeetunder/artwork/">art work</a> de la Claire on ens expliquen com i qui, en realitat, va realitzar-les.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgfq6wRWuMWs8aS4vBEgm04xghYc1N0JSXO1yZqP7EyTZKHechen1UeazL14UTpdzHA8GwvtpCDnvDAh7iJmWu590FvJwssr2IFonfpygTH9RTwvYS_jCzd3misc5atEob-ciJaUw/s1600-h/claire.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgfq6wRWuMWs8aS4vBEgm04xghYc1N0JSXO1yZqP7EyTZKHechen1UeazL14UTpdzHA8GwvtpCDnvDAh7iJmWu590FvJwssr2IFonfpygTH9RTwvYS_jCzd3misc5atEob-ciJaUw/s400/claire.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5143964245112851298" border="0" /></a><br />En el quart capítol d'aquesta tercera temporada, la Claire i un seu company de facultat, el Russell, es passegen per Los Angeles de matinada. Surten de prendre una copa amb un dels seus professors de l'escola i un artista convidat que els hi ha fet una xerrada. O sigui: surten de posar la poteta en els ambients artístics on, a més a més, han estat presentats com a diamants en brut. Estan contents, plens d'esperances i, a la vegada, plens de dubtes, per què: com se sap què és un artista i com sap un mateix que és o està en camí de ser un artista? Com se sap si s' és autèntic i de veritat? Com si es té talent del de debò o només una mica de traça? Russell, l'amic de la Claire, la porta fins a un solar on hi ha una construcció peculiar en la qual destaquen dues torres prou altes i li explica: "Es deia Simon Rodia i va estar 33 anys treballant-hi. Quan li va semblar que les havia acabades va donar les escriptures del terreny a un veí, va fer les maletes i va tocar el dos. Hi va posar de tot, qualsevol cosa que trobés en el camí d'anada o de tornada de la feina: barres d'acer, petxines, llaunes, vidre, sabatots, panotxes de blat de moro. Era un paleta però era un artista de debò". En aquestes paraules de Russell ressonen les paraules que inicien l'anunci d'Aquarius: "Justo Gallego, construeix una catedral amb les seves pròpies mans des de fa quaranta anys sense cap recolzament oficial" i algunes de les que es poden llegir sobre impressionades en la pantalla: "recicla llaunes, botes, maons fets malbé, rodes de bicicleta". Russell està parlant de les Watts Tower. Buscant una mica a la xarxa vaig trobar-me que sí, que aquesta construcció també era de debò, que el paio existia i aquesta història també era real. En el capítol de <span style="font-style: italic;">Six Feet Under</span>, la construcció es veu de nit però en les fotografies de dia que he trobat es veu encara millor la raresa d'aquestes estructures. Son disset torres en total. Va construir-les, aquest immigrant napolità, Simon Rodia, tot sol entre els anys 1921 i 1954. La forma de les torres recorda Gaudí i Rodia utilitza també el trencadís a la seva manera.<br /><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7-kIBk_j5Yz4HSfS566drgS4ETfSGTukylY02NpMCmlnxkm0TqNOr-uai2fQvAY4PleoGbmaRIMe1nbOHwe06yQs3KR1k_DTaWiCoqCr84XziUwj2DHdJndiKZ4cYXXZ0MlWn2g/s1600-h/watts.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg7-kIBk_j5Yz4HSfS566drgS4ETfSGTukylY02NpMCmlnxkm0TqNOr-uai2fQvAY4PleoGbmaRIMe1nbOHwe06yQs3KR1k_DTaWiCoqCr84XziUwj2DHdJndiKZ4cYXXZ0MlWn2g/s400/watts.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5143971233024641938" border="0" /></a><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRN94HG3k3XzI7-lzqxxLtEFGPQqN8VvkXdfBLm-oGlsrw0CiCHM_bwNRLrGKJw4zN-GS18epApzbctnaINUC4rgAFsZKK30QGGhHF1f8Guy_gO678lO4vZNlDeYFNDOUpbEW3xQ/s1600-h/watts4.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRN94HG3k3XzI7-lzqxxLtEFGPQqN8VvkXdfBLm-oGlsrw0CiCHM_bwNRLrGKJw4zN-GS18epApzbctnaINUC4rgAFsZKK30QGGhHF1f8Guy_gO678lO4vZNlDeYFNDOUpbEW3xQ/s400/watts4.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5143974548739394498" border="0" /></a><br />He trobat molt poca informació biogràfica de Simon Rodia: que va néixer prop de Nàpols l'any 1879 i que va arribar als EUA amb 15 anys i que després d'una temporada a Pennsilvània va anar a petar a Califòrnia on va viure fins l'any 1965, que es va morir. He confirmat el que n'explica Russell: acabades les torres va marxar i no va tornar-hi més. N'he trobat, també, algun retrat i he llegit que el seu nom italià era Sabato i que no està gaire clar que ningú l'anomenés mai Simon, el nom amb el qual ha passat a la posteritat, que els seus amics li deien Sam. Justo Gallego va començar a construir la seva catedral després d'abandonar un monestir trapenc malalt de tuberculosi. La construcció de la catedral de Mejorada es pot comprendre com una continuació de la seva vocació monacal. Però no he trobat enlloc res que expliqués què va moure la voluntat de Sam Rodia, més misteriosa i inexplicable igual que la seva fugida un cop acabada la feina.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_mT2wWgm1-zVvS-M74vT5f3kNR2Ctv7yIyADomYMIPcgAWwPgIIx4Doa0sD-2Rjahfij6rfzgdlXHZW_CWUmn2ax9wA8FImUKpiCqOqhXzxK5RPixac5hmGbOTQBHIe_tjCux5g/s1600-h/rodia.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_mT2wWgm1-zVvS-M74vT5f3kNR2Ctv7yIyADomYMIPcgAWwPgIIx4Doa0sD-2Rjahfij6rfzgdlXHZW_CWUmn2ax9wA8FImUKpiCqOqhXzxK5RPixac5hmGbOTQBHIe_tjCux5g/s400/rodia.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5143978796462050258" border="0" /></a><br /><br />El dia que em mirava aquest capítol de <span style="font-style: italic;">Six Feet Under</span>, igual com a vegades et ve un acudit al cap que no sabies on ni que guardaves, vaig recordar l'anunci d'Aquarius i és així com aquestes dues construccions, que tenen vinculacions evidents <span style="font-style: italic;">per se</span>, van quedar vinculades <span style="font-style: italic;">per me</span>. Després, quan buscava referències de Sam Rodia a la xarxa, però, en lloc de posar-me a pensar en els dos homes i en la misteriosa força de voluntat que els va empènyer, el cert és que pensava en si el món seria millor, o el meu món, si la història de Sam Rodia no l'hagués trobat referenciada enlloc si es tractés d'una obra d'art inventada com ho són les obres de la Claire i els seus amics.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhz6sJWxOi8LqIHmTPvBjDkD2xziW9V-yEW-2q7lg0M60KIBeg_fChROjSbuxKyTPHR0TNrdTISMfdBZQi5iZnNaxdgDiAAtBPbl6LKbTtyhGGkB0vNZfxpKppPxsNjnHY6TSdlIA/s1600-h/cap003.bmp"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhz6sJWxOi8LqIHmTPvBjDkD2xziW9V-yEW-2q7lg0M60KIBeg_fChROjSbuxKyTPHR0TNrdTISMfdBZQi5iZnNaxdgDiAAtBPbl6LKbTtyhGGkB0vNZfxpKppPxsNjnHY6TSdlIA/s400/cap003.bmp" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5154254737645964274" border="0" /></a><br />La Claire i en Russell, explicava abans, arriben a les Watts Towers després de prendre un copa amb el seu professor i un artista convidat que els hi ha fet una conferència. L'artista convidat és un artista inventat que es diu Scott Philip Smith. La conferència que dicta porta per títol: "La responsabilitat en l'art". En el fragment de la conferència que apareix en la sèrie ben bé del que es parla més aviat és de la consciència social de l'artista. Explica l'Scott Philip Smith: "Eren els anys del <span style="font-style: italic;">reaganisme</span>. S'havien reduït gairebé a zero els pressupostos per a la sanitat i això havia deixat milers de pacients dels manicomis pels carrers de Nova York. Aleshores vaig agafar una bandera americana i vaig sortir al carrer a buscar tots aquells bojos rebutjats per la política republicana i els vaig demanar que s'eixuguessin el cul amb la bandera. Quan vaig exposar-la a la galeria van presentar-se una colla d'ultradretans, van arrencar la bandera de la paret i van cremar-la enmig del carrer. Per a mi aconseguir que uns republicans enrabiats cremessin la bandera americana va ser la culminació perfecta de l'obra." La bandera amb les marques dels culs bruts dels malalts mentals nord-americans apareix en una diapositiva en el capítol de <span style="font-style: italic;">Six Feet Under, </span>però és una obra d'art inventada. El relat de l'obra fa riure els alumnes que assisteixen a la conferència, però són actors, potser només és un truc dels guionistes per colar un acudit perquè qui rigui sigui la audiència. En qualsevol cas l'obra de Scott Philip coincideix amb la obra de Justo Gallego i la de Sam Rodia en la mesura que permet un relat plausible de l'obra al marge de l'obra, no s'acabaria de perdre tot si només fossin relats. Però, mentre que no puc deixar de pensar que passaria si les obres reals de Justo i de Sam fossin inventades, amb l'obra inventada de Scott Philip amb passa ben bé a l'inrevés: en veure la diapositiva el cap se me'n va cap a l'estrafolària poesia de la imatge d'uns guionistes preparant la falsa bandera embrutida, eixugant-s'hi ells mateixos el cul com si fossin dements en els lavabos de la oficina.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-68970974761532563662007-12-21T22:34:00.000+01:002007-12-22T00:08:17.303+01:00Aleshores, què?En el somni, els meus dos fills aprofiten que estic enraonant amb algú a la secretaria per escapolir-se i baixar, per una escala de cargol que devia haver estat una escala de servei, fins on, quan jo venia aquí a escola, hi havia el menjador. L’escola però ja no és una escola: l’han traslladat a un edifici més modern i ara el casalot on vaig fer l’EGB és una mena de centre cultural. En el somni, l’escola tampoc és ja l’escola. No sé com hi hem arribat ni què hi hem vingut a fer. El primer que recordo del somni és el moment en què els meus fills se m’escapen perseguint-se escales avall i després escales amunt. Jo mateix em poso també a anar darrera seu i així recorrem gairebé tots els racons de la meva antiga escola.<br /><br />Hi he tornat un munt de cops, en somnis, a aquesta escola. Com si m’hi hagués deixat descuidada alguna cosa. Hi he tornat a donar classes, a repetir algun curs que pel què fos no havia quedat registrat en cap expedient. O moltes vegades només està allà, l'escola, com un decorat, plantada a la seva cantonada, perquè molts dels somnis que tinc ocorren en aquest trocet del Sarrià que en podríem dir, si fos un riu, la riba dreta del carrer Major, entre la plaça Artós i la Plaça de Sarrià: el lloc on tenia la casa i l'escola durant la meva infantesa. No deu ser estranya la recurrència d’aquests somnis, el retorn al paradís perdut infantil. Més si tinc en compte que vaig ser arrencat com qui diu del barri, primer, i després de la ciutat d'una manera brusca i que gairebé no hi he tornat més. Vull dir que, com que forma part dels meus paisatges onírics habituals he actuat sempre com aquell capità de la guardia reial de Praga d’aquell conte a qui li sembla tan poc assenyat prendre’s seriosament els somnis. O sigui mai no me'ls he pres com un senyal.<br /><br />El conte és molt conegut. A Cracòvia, un rabí que es diu Eisik somnia de forma recurrent que a Praga, sota el pont que condueix al Palau Reial, s’hi amaga un tresor. El Rabí, empès per la insistència del somni, viatja fins a Praga però es troba que el pont està permanentment vigilat. El capità de la guàrdia, que veu el rabí rondant pel pont diversos dies, s’acosta a Eisik i li pregunta que hi fa, allà. El Rabí li explica el motiu del seu viatge: ha vingut des de molt lluny perquè ha somniat reiteradament que un tresor s’amaga sota aquest pont de Praga. El capità riu: “Pobre home! De debò que has gastat les teves sandàlies caminant un camí tan llarg només a causa d’un somni? Quin home assenyat es creuria un somni?”. I el capità afegeix: “Ai, si jo hagués de fer cas als meus somnis! Repetidament en somnis una veu m’ha indicat d’anar a Cracòvia a buscar a casa d’un rabí que es diu Eisik un tresor que està amagat darrera d'una estufa, però no se m’ha passat pel cap d’anar-hi a mi, a Cracòvia!”. Escoltat el testimoni del capità incrèdul el rabí comprèn. Torna a Cracòvia, cava rera la estufa de casa seva hi i troba un important tresor.<br /><br />En el somni, en el meu, després de rondar l'escola, apareix un gos que vaig tenir i que va morir fa uns anys. Un malamut d'Alaska que els meus fills només coneixen per fotografies perquè va morir abans que ells nasquessin. L'Inuk corria per un dels carrers a tocar de l'escola i he deixat de seguir els meus fills per perseguir-lo a ell. No portava collar i era molt més gros que no pas era quan estava viu, com si jo fos de la mida dels meus fills gairebé m'arribava a les espatlles. Per això m'ha costat molt agafar-lo i menar-lo després cap a l'escola, fins a la placeta que queda davant. Quan hi he arribat el meu fill gran estava assegut en un banc i en veure'm s'ha posat a plorar. Aviat complirà deu anys i ja no plora com abans, ja mai brama ni plora per tal que el sentim, quan plora ara plora amb un plor callat, ja no plora com el seu germà petit per què el vegin, quan plora se n'amaga. En el somni plorava en silenci però no podia amagar-se'n. No em treia els ulls de sobre i tot i que no ha dit res, m'ha semblat que les llàgrimes volien dir-me: "però pare, que no te'n adones que l'Inuk és mort". No he sabut però exactament què li feia tanta pena, que el gos fos mort o que jo mateix que no me n'adonés. Ha estat en aquest punt del somni que m'he despertat.<br /><br />Quan m'he despertat ja clarejava, he mirat l'hora al despertador i faltaven 10 minuts per les 8 i perquè sonés el despertador. M'he llevat i mirant de no fer fressa per no despertar ningú he baixat a la cuina. Preparava el cafè i el meu fill gran ha entrat a la cuina. Ha mirat el rellotge i s'ha assegut recolzant el cap contra la taula. M'ha preguntat, encara mig adormit, si despertava ja al seu germà. Li he dit que encara no calia i si ell havia dormit bé. Li hauria d'haver preguntat què havia somniat ell aquella nit. Però li he preguntat què volia esmorzar en comptes d'esbrinar si en els seus somnis també hi havia aparegut un gos. No li he preguntat pels seus somnis perquè he pensat que si es donava el cas que, com en el cas del rabí i del guarda reial, els nostres somnis havien coincidit, o un explicava l'altre, jo no sabria gens què fer-ne d'aquesta coincidència significativa. S.T. Coledrige va escriure: "Si un home travessés el paradís en un somni, i li donessin una flor com a prova que havia estat allí, i si en despertar trobés aquella flor a la seva mà, aleshores, què?". Aleshores què? De l'especulació d'una coincidència en puc treure aquest post, però si hagués resultat que el meu fill i jo coincidim en somnis, si resultés que he de tornar a l'edifici o hi havia la meva escola per trobar-hi vés a saber què que vaig oblidar-hi aleshores, aleshores què?bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-26954829676550173192007-12-12T23:12:00.000+01:002008-12-09T01:14:57.563+01:00Sense sol<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiosl_FhVxSR9dADPNIHmRsw9iL_gSjhlcvf8g33g5-GGiwWO4xFIpPyNk4uKNRDdfOxciZL-Qz2TRoHZH9u_ZNH52EMp6gIGQYRepGvMndbmlSS7MF3Vhxn880UxRLt4s9KpT2Zw/s1600-h/bscap006.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiosl_FhVxSR9dADPNIHmRsw9iL_gSjhlcvf8g33g5-GGiwWO4xFIpPyNk4uKNRDdfOxciZL-Qz2TRoHZH9u_ZNH52EMp6gIGQYRepGvMndbmlSS7MF3Vhxn880UxRLt4s9KpT2Zw/s400/bscap006.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5143223400784470434" border="0" /></a><br />Diu la dona parlant de Sandor Krasna: "Em va escriure: L'animisme és un concepte molt familiar a l'Àfrica que s'aplica amb bastant menys freqüencia al Japó. Però aleshores, com en diríem d'aquesta creença d'aquesta creença difosa segons la qual cada fragment de la creació té el seu corresponent invisible? Quan s'hi construeix una fàbrica o un gratacels, al Japó, es comença amb una cerimònia per calmar el déu que posseeix la terra. Hi ha una cerimònia pels pinzells, pels àbacs, fins i tot per les agulles rovellades. El 25 de setembre hi ha una cerimònia pel descans de les nines fetes malbé. Apilen les nines al temple de Kiyomitsu, consagrat a Kannon, la deesa de la compassió, i es cremen públicament"<br /><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjCFk1UXpck8VN_GIUdcHs7Trb__ODDVX0tap3iwQs30_l-EAsnQ4PbdmGI6v8DVdxjZ4FLu3L2w4Z3QBtMWQBKf4O0mKZAu262qSbqk1qwjmPbo3Lag_JxdEA9y_ndISTcinocPA/s1600-h/bscap004.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjCFk1UXpck8VN_GIUdcHs7Trb__ODDVX0tap3iwQs30_l-EAsnQ4PbdmGI6v8DVdxjZ4FLu3L2w4Z3QBtMWQBKf4O0mKZAu262qSbqk1qwjmPbo3Lag_JxdEA9y_ndISTcinocPA/s400/bscap004.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5143222662050095490" border="0" /></a><br />Diu la mateixa dona: "Em va escriure que als suburbis de Tokio hi ha un temple consagrat als gats. Voldria poder-te transmetre la simplicitat, la falta d'afectació d'aquesta parella que ha vingut al temple dels gats a col·locar-hi una placa de fusta amb inscripcions perquè la seva gata Tora estigui protegida. No, la gata no s'ha mort, només s'ha escapat. Però el dia que es mori ningú no sabrà com resar per ella, com intercedir amb la mort perquè la mort la cridi pel seu nom. Així que han hagut de venir tots dos, sota la pluja, per dur a terme el ritual que ha de cosir el teixit del temps pel lloc on s'ha esquinçat"<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgS-NIwCESsfSb5TSAFeOLtyKrFJFIY3Hf1HXptGmDBm0J3ib8mQWG_qxMg8YBXC4WLqNQQoMY0dnEMVHj_s9Ush2RH2LazvGZNO1K_FXkZG4O2of8dYCj3zPgbfuIpHYiZ5at12Q/s1600-h/14208-large.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgS-NIwCESsfSb5TSAFeOLtyKrFJFIY3Hf1HXptGmDBm0J3ib8mQWG_qxMg8YBXC4WLqNQQoMY0dnEMVHj_s9Ush2RH2LazvGZNO1K_FXkZG4O2of8dYCj3zPgbfuIpHYiZ5at12Q/s400/14208-large.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5143231410898477490" border="0" /></a><br />Són dos fragments de <span style="font-style: italic;">Sans Soleil</span>, una pel•lícula de l'any 1982, de Chris Marker. La pel·lícula és un fals documental sobre Sandor Krasna, un cineasta inventat i sobre una pel•lícula que el propi Sandor Krasna no arriba a realitzar. El fals documental que és a la vegada un fals dietari, o sigui la pel•lícula de Chris Marker, s'estructura sobre les imatges que va recollint Sandor Krasna per fer la pel·lícula que finalment no fa, comentades per una veu femenina en off que llegeix les cartes que Sandor Krasna escriu. Bona part de les cartes i de les imatges arriben del Japó. Però n'hi ha també que arriben de l'Àfrica, d'Islandia o de Sant Francisco.<br /><br />És passejant per Tokio que Sandor Krasna aprèn, al final de la pel·lícula, a aturar-se als semàfors vermells a la manera japonesa, encara que no passi ningú: per deixar així pas als esperits dels cotxes averiats; hi aprèn, també, a honorar davant la bústia buida els esperits de les cartes esquinçades i no enviades i a la vegada a saludar els esperits de les cartes encara no escrites. Sandor Krasna es queixa de la vanitat occidental en privilegiar sempre l'ésser per sobre del no-ésser, allò dit per sobre del no-dit. El què és per sobre del què no és, o ja no és o encara no és o s'ha perdut. Així, també, Chris Marker fa fascinant una cinta sobre un cineasta que no és i una pel·lícula que no serà.<br /><br />Chris Marker és el director d'una altre pel·lícula fabulosa, <span style="font-style: italic;">La Jetée</span>, de la qual parlaven al <a href="http://captairemoral.blogspot.com/2007_07_01_archive.html">Diari d'un captaire moral</a> ara fa uns mesos. Si podeu, mireu-vos-les.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-35854102974741575352007-12-07T02:05:00.000+01:002007-12-07T02:09:16.965+01:00Un altre impostorFrédérc B., com Janna SaintJames i Alicia Esteve, també va utilitzar els atemptats, en aquest cas els de l'11M a Madrid, per la seva impostura. He penjat el documental a Google Videos. És un documental de Gerard Bagué i, segons tinc entès, l'Isaki Lacuesta utilitzarà aquesta història per la propera pel·lícula. <br /><br /><embed style="width:400px; height:326px;" id="VideoPlayback" type="application/x-shockwave-flash" src="http://video.google.com/googleplayer.swf?docId=-4938321321860470093&hl=en" flashvars=""> </embed>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-56269568615751720992007-12-06T23:07:00.000+01:002008-12-09T01:14:57.918+01:00Impostura i tristesa<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgIw6GrYk9-hgyHY3ddxJaZT1Inqg4IjoCyBWuaLVsf2b5yFacksU43mlnfzEDEuhi6L9l4QIHYN4PhrTHuj2G8WRrg_3-R31Zn0Ziyn5QTnqznbCHGSJS4Emg1w-_FLrpPdyH9ZA/s1600-h/600-survivor.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgIw6GrYk9-hgyHY3ddxJaZT1Inqg4IjoCyBWuaLVsf2b5yFacksU43mlnfzEDEuhi6L9l4QIHYN4PhrTHuj2G8WRrg_3-R31Zn0Ziyn5QTnqznbCHGSJS4Emg1w-_FLrpPdyH9ZA/s400/600-survivor.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5140991589748580610" border="0" /></a><br />Va ser pels votants de l'aniversari de l'atemptat de l'11S a Nova York que el diari The New York Times va revelar que, la que fins aleshores era la presidenta de la Xarxa de Supervivents del World Trade Center, una dona que es feia dir Tania Head, era una falsa víctima, una impostora. Després, durant setmanes, La Vanguardia va estar desgranant la història perquè la tal Tania Head era, en realitat, una dona catalana, de Barcelona, el nom real de la qual era: Alicia Esteve Head. Una impostora que ni tan sols havia estat a Nova York el dia de la tragèdia però que, tot i així, va inventar una història de supervivència i un xicot mort al pis 78 de la torre sur amb qui s'havia de casar, però el xicot, el mort, era real, era inventat només que es coneguessin i que estiguessin enamorats. No vaig seguir gaire la notícia. Em va semblar una impostura molt tonta, una història poc reveladora. La impostura a vegades provoca fascinació, d'altres provoca una tristor incòmoda. Si ara la recordo és perquè m'ha estat inevitable de pensar-hi quan he llegit un article de John Olson al Los Angeles Weekly: <a href="http://www.laweekly.com/news/news/the-life-and-death-of-jesse-james/17427/?page=1">The Life and Death of Jesse James, an internet love mistery</a>. Si seguiu l'enllaç podreu llegir la història sencera, que està escrita com si fos un conte. Jo en faré un resum.<br /><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj3X86geU4mNjpOoqV_Hnaps6N4lCQWG2Rr0K0So-WFdn4-gjXZ7_spdXAxKt-WvX-p7Z4ft9wHs1Qv4bi45gIeN38KjHii8m880qtFwxg5lxdCSPdzJ3FjWK2lVlrhot2nN731Fw/s1600-h/lightfootllama.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj3X86geU4mNjpOoqV_Hnaps6N4lCQWG2Rr0K0So-WFdn4-gjXZ7_spdXAxKt-WvX-p7Z4ft9wHs1Qv4bi45gIeN38KjHii8m880qtFwxg5lxdCSPdzJ3FjWK2lVlrhot2nN731Fw/s400/lightfootllama.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5141000866877939986" border="0" /></a><br />"Vaig conèixer l'Audrey en els anys naixents de la internet, quan tots dos estàvem a AOL, en un fòrum sobre escriptura de guions". Així comença l'article. John Olson és un guionista de Hollywood, l'autor, per exemple de <span style="font-style: italic;">Una història de violència</span> de David Cronemberg. Audrey és el nom canviat de la protagonista de la història. Es coneixen amb l'Olson en el fòrum d'internet, es cauen bé, els dos son fans de l'escriptor Harlan Ellison, es desvirtualitzen i l'amistat, fora de la xarxa, es consolida i creix. L'Audrey segueix remenant en diversos fòrums i és en un fòrum sobre la sèrie de televisió <span style="font-style: italic;">Deadwood</span> on coneix la Janna SaintJames, una dona de Chicago que treballa, diu, per l'Associated Press. S'intercanvien les adreces de correu-e, s'escriuen, intimen, es revelen alguns secrets. La Janna coneix, li diu en un correu, un home que li sembla que s'entendria bé amb l'Audrey. És així com presenta,on-line, en Jesse a l'Audrey. "Jesse", escriu Olson, "és un paio especial: un bomber voluntari, un cowboy, un poeta torturat, un home amb una història. Té una ex-dona de la qual parla amb afecte, i un fill. Viu en un ranxo, on hi té llames. Pateix un desordre d'stress posttraumatic de resultes d'haver estat a Nova York l'11S. Coneixia algun dels bombers que van morir-hi, o alguna cosa així. És un home extraordinari. Ell i l'Audrey senzillament connecten d'aquella manera especial que tots esperem connectar alguna vegada".<br /><br />S'intercanvien fotos. Després comencen a parlar per telèfon i s'enamoren. Hi ha una trobada de fans de la sèrie Deadwood, planegen de trobar-s'hi però finalment en Jesse durant els dies de la trobada, ha de estar apagant un incendi en uns boscos. L'Audrey ho entén i a la vegada comença a considerar de deixar en Simon, la seva parella. La deixa i es prepara per anar a viure a Colorado amb el Jesse. L'Audrey obre un blog per celebrar el seu amor. "Ja l'has llegit?", li pregunta l'Audrey a John Olson un dia que es troben, però aleshores, abans que la Audrey es traslladi al ranxo, el Jesse es dispara un tret a la panxa. És un home amb una història: va quedar catatònic quan, en anar a ajudar les víctimes de l'huracà Katrina a Nova Orleans li van sobrevenir els records dels seus amics bombers morts durant l'11S. I a més: els camells del seu pare abusaven d'ell quan era una criatura; i a més pateix un càncer de fetge a causa del qual finalment es mor. Entre la convalescència per el tret i la mort final a causa del càncer, l'Audrey manté el contacte amb el Jesse a través de la Janna SaintJames i de l'Alice, la germana, que l'està cuidant.<br /><br />Fins aquí el primer pinyol de la història, que és la història de una impostura. L'Audrey queda destrossada després de la mort del Jesse. Per rematar-ho, escriu Olson, se li mor el gos. Però uns amics de l'Audrey, que també són amics de John Olson, remenen per la xarxa i així comproven i descobreixen que el tal Jesse no ha existit mai. A pesar de les fotografies, dels correus-e i de les trucades telefòniques tot ha estat una invenció. De qui? De la Janna SaintJames que, com averigüen els amics de l'Audrey, no és el primer cop que utilitza internet per inventar una personalitat falsa. En la segona meitat de conte, John Olson, explica el moment en què els seus amics trien per revelar-li aquesta veritat horrible a la seva amiga Audrey. El conte acaba malament, o potser només m'ho sembla a mi. Aprofiten uns dies en què Janna és a Los Angeles on ha anat a visitar l'Audrey. Està, de fet, vivint a casa seva. John Olson ha avançat molt des dels anys en què es van conèixer amb l'Audrey en aquell fòrum per a guionistes. Ara ell és un guionista reputat i, aquell escriptor que tots dos admiraven, el Harlan Ellison, l'ha cridat per treballar en un projecte plegats. De manera que Olson utilitza Harlan Ellison, que telefona l'Audrey, per treure-la de casa i així, ell i uns amics van a casa l'Audrey a fer-ne fora la impostora. Li diuen que ho saben tot i que fot-hi el camp, després en parlaran amb l'Audrey. Perquè en quedi constància, perquè la Janna no pugui denunciar-los o per ensenyar-li-ho després a la seva amiga, filmen tota l'escena en vídeo. L'article acaba amb unes consideracions psicològiques sobre la Janna i amb una fotografia de la impostora, aquesta:<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZ7skvnzV2JdCI4d2aaxBM16cEAh79ApdqwmnGpYaKwb20uyCScQqXBRCUJArbkA5oYjTbHeeJZZt8DvE69pa35RhuJXJhpy-K0YxWi17SUuZLgAv1ukE1IZiuAHjliWIs4X12hQ/s1600-h/janna.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZ7skvnzV2JdCI4d2aaxBM16cEAh79ApdqwmnGpYaKwb20uyCScQqXBRCUJArbkA5oYjTbHeeJZZt8DvE69pa35RhuJXJhpy-K0YxWi17SUuZLgAv1ukE1IZiuAHjliWIs4X12hQ/s400/janna.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5141014086787277090" border="0" /></a><br />És per la fotografia que dic que el conte, o l'article, acaba malament. No només perquè no em va agradar a mi trobar-me amb la persona real, amb una imatge de la impostora, al final de l'article. La Janna és com una versió envellida de la impostora catalana de l'11S i la seva tampoc és una impostura enginyosa, és una història igualment sòrdida i trista. Diu Olson en un moment de l'article que: "la bèstia té múltiples peus" i jo esperava pel final un altre pas de rosca: no tan sols la tristesa que m'incomoda si em poso a imaginar aquella escena de la Alicia Esteve sopant amb els pares del bomber mort que ella va dir que va salvar-la. Però també em va entristir i em va semblar venjatiu en excés que el John Olson pengés la fotografia. O m'ho va semblar més i massa després de descobrir al Youtube, el vídeo que va gravar el dia en què van anar a buscar la Janna per dir-li que el pastís estava descobert i que fes el favor de marxar de casa de l'Audrey:<br /><br /><object width="425" height="355"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/XmPDGZPnYl0&rel=1"></param><param name="wmode" value="transparent"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/XmPDGZPnYl0&rel=1" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" width="425" height="355"></embed></object><br /><br />"No he querido saber", escriu Javier Marías al començament de Corazón tan blanco, "pero he sabido". He trobat un bolg: <a href="http://pieceofcakey.blogspot.com/">Piece of Fakey</a> en el qual la dona que John Olson anomena Audrey repassa l'engany del qual va ser víctima. Hi ha les fotografies que "Jesse" li enviava, cartes manuscrites, e-mails. El blog, sembla, l'utilitza com a teràpia. L'autora ha pres, per escriure'l, el nom de NoneOYerBusiness. Alguna cosa com: no t'importa. I, si vaig ser intel·ligent no furgant gaire en la història de Alicia Esteve, hauria d'haver fet cas a aquest nickname i no ficar-me on no em demanen, no preocupar-me del què no m'importa: no furgar en un lloc on només hi ha tristesa. No em feia cap falta saber-ho, però ho he sabut.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-87157943919491554032007-12-04T00:37:00.000+01:002008-12-09T01:14:58.291+01:00Sweet Caroline<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgqxlMCvNubsehwYghyphenhyphenRWkfSYJxygYuIT8vHohtJqLohJZKawAp1ufpG5C9XJm1ThSsKYab9mXANA_1ixQ0X8pztn0s15Y3wktS6TAyzUUZQ24Dtir3LSlcpm-M0vWIZYk4E-7SZA/s1600-r/Caroline.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjzlNqd7KOA1X3Mq7jXH_1Iuo-m7hE7xX0ypWs5geWGtJngy9CPb_DXSlKC_YVT_Rce3AQLw1EHupUEL0IaNu4P6Dldml3es2jryX2Fn0skQUMKtuY2wAmCYkGW21pKWnDANZS2yQ/s400/Caroline.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5139881907638247634" border="0" /></a><span lang="CA"><br /><br />Ca-ro-li-ne: la llengua s’arronsa, acarona el paladar, toca les dents i torna, per quedar-s’hi, al paladar, en aquest viatge de quatre passes. Fa dies que la meva llengua fa aquest viatge cada cop que canto <span style="font-style: italic;">Sweet Carolin</span>e que se m’ha enganxat com la cançó enfadosa des de que el passat 21 de novembre vaig llegir que Neil Diamond havia revelat que la Caroline de la cançó era la Caroline Kennedy, la filla de John F. Kenneddy i de Jakie Onassis. Diu Neil Diamond: "Vaig veure una fotografia d'una noieta de nou anys amb el vestit de muntar, al costat del seu pony. Era molt innocent, una fotografia meravellosa, vaig sentir inmediatament que allà hi havia una cançó." Anys després, en un hotel de Memphis, Diamond va escriure la lletra i la música que <span style="font-style: italic;">hi havia </span>en aquella foto en menys d'una hora. La fotografia es podria assemblar a aquesta en què Caroline Kennedy munta un cavall:</span><p class="MsoNormal"><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEghVvOZW5zuxhwZQQQiOPcokQAcfCeqgbq5iOFvKP2PgEXl7xqG04AmQTfgElK8zwhHGxZFcNgu7YrnHYWWE_r0TjrGWO7iyfRunIlMQ03hOo8T2wVqFNzuhBPbYzmEM2DRLKfSMQ/s1600-r/caroline11212007.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiECbbbfhWTLCSNmwNoHRvxanhLxLYc0bR0tjdjv6MNGQ4PBRVW0ZBzV-2HrTSPx9dQvsDwQ16p0s_N9iQ4iHtHeKuzaABy-10d6ORQHycpTtOG84hsP2qjzA89hTuDcy2t6vJVlQ/s400/caroline11212007.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5139882079436939490" border="0" /></a></p>Una fotografia en qualsevol cas més innocent que la que encapçala el post, també de Caroline Kennedy, que jo no puc mirar innocentment, si tinc en compte la imatge de cartell de la versió per al cinema de Lolita, aquella fotografia de Sue Lyon també amb ulleres de sol.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiUFUjlyk3eHOQj8MygkacCfir7h5Gc7LdmbPfiB3E1k2qwQBsa7lP9dIXdJEUz1plGCxOi2d-Z7emnc8lT8SrLxxxpiYCvKmldUpbxG1aGz-O0gQNZYTdxda-E4NXf-WrPLDbFfQ/s1600-r/lolita.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhROXiXCFI_FHrySr4uRkva32g_LngNCEr4CuSFWoQXzr9LIXmIBt29Aq8abHVu8QXWP4RPVSfVZ0ylTRorRTl49JikGLWT6rNPH9EsTNeXfvbTRdkrVtezXezrtlnNq_U2ZlAtog/s400/lolita.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5139884622057578738" border="0" /></a><span style="font-style: italic;">Sweet Caroline </span>és una cançó que recorda i celebra un amor perdut. "Dolça Caroline", canta Neil Diamond a la tornada, "els bons temps mai van semblar tan bons". O poster només celebra un amor i prou. Fins ara, per a mi, aquesta cançó estava lligada molt a una escena d'una pel·lícula, <span style="font-style: italic;">Beautiful Girls,</span> on en un retrobament de bells companys, o d'amics dels bons temps, en un bar del poble, es posen a cantar-la. No recordo gaire res de la pel·lícula, és de l'any 1996 i no l'he tornat a veure, el cine on la passaven ja no existeix. L'any 1996 jo devia ser una mica més jove que els protagonistes de la peli, però ja entenia bé aquells versos de Ferrater que diuen que "els anys, com els vins, milloren amb els anys", ja entenia perfectament el què significava retrobar-se amb els amics dels bons vells temps i cantar les cançons d'aleshores amb ironia i nostàlgia. Per això segurament entenia la cançó com una celebració del passat tot i que la lletra és, definitivament, en present. L'escena:<br /><br /><object width="425" height="355"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/Y966dRLhyzw&rel=1"></param><param name="wmode" value="transparent"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/Y966dRLhyzw&rel=1" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" width="425" height="355"></embed></object><br /><br />Però tot això era, dic, fins abans de llegir la notícia i mirar-me fotos de la Caroline Kennedy a internet. La Caroline K. va complir 50 anys el passat 27 de novembre. En una festa de celebració del 50è aniversari, Neil Diamond, va cantar-li la cançó i aprofitant la cosa va ser que va revelar que la dolça Caroline, era precisament ella. El proper 24 de gener, Neil Diamond farà 67 anys. Per tant quan va veure la fotografia inspiradora en devia tenir pels volts de 25, 16 més que la caroline. És per això, que aquests dies que la tinc enganxada, no puc deixar de sentir la cançó com un estrany cant a la pederàstia: "I look at the night, whooo, And it don't seem so lonely. We fill it up with only two, oh And when I hurt, Hurting runs off my shoulder, How can I hurt when holding you. Oh, one, touching one, reaching out, Touching me, touching you. Sweet Caroline". Però pot ser que només sigui cosa meva.<br /><br /><object height="114" width="425"><br /><param name="movie" value="http://songza.com/e/listen"><br /><embed src="http://songza.com/e/listen" type="application/x-shockwave-flash" flashvars="zName=Neil%20Diamond%20-%20Sweet%20Caroline%20%2857P%20Covers%20Slide%29&zId=heKgZ6qP4S8&zAutostart=false" height="114" width="425"></embed><br /></object>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-41765030225916664442007-12-03T22:48:00.000+01:002008-12-09T01:14:58.411+01:00La foto d'un poeta infrarrealista<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjB1RIVXGOtiE-22JjG0nK_TFgT_oEIJANATErC0RnQQfBKnxmHOT337SyRIkT4B6or_fsswJpVmiplSJ8a7u0rUbXCE66rhXLXqaKzsfNtElswRY9MusGQew13R2beacP6rPSwiA/s1600-r/bolano.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEggz5auDG1tkPtzLhBSzNEdp5EJ3UPz3tesSIhTh-lDet6U3tRXDd77eoLrbtsL_eUQWakR0rcXEdu2qmM10ytC-YbfiGA9wtvwb0HlduP5WjMhkD8zBj27r0iRnx0niCD2Lhgylg/s400/bolano.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5139869018441392322" border="0" /></a>Com que el <a href="http://www.nytimes.com/2007/12/09/books/review/10-best-2007.html?_r=1&em&ex=1196571600&en=7373361a9601493b&ei=5087%0A&oref=slogin">New York Time</a>s ha triat la versió anglesa de <span style="font-style: italic;">Los detectives salvaje</span>s, com un dels 10 millors llibres publicats als EUA el 2007, he anat a <a href="http://www.amazon.com/Savage-Detectives-Novel-Roberto-Bolano/dp/0374191484/ref=pd_bbs_sr_1?ie=UTF8&s=books&qid=1196719938&sr=8-1">Amazon</a> a veure'n l'edició americana. En la fotografia que hi ha la solapa del llibre apareix Roberto Bolaño en una fotografia estranya perquè no es correspon a l'època en que Bolaño va publicar i escriure els seus llibres sinó a l'època en que va viure els seus llibres. No sé de quin any és la fotografia de Bolaño de l'edició americana de <span style="font-style: italic;">The savage detectives</span>, però podria molt bé ser de 1976, l'any de fundació del moviment infrarrealista del qual són transsumpte literari els vicerrealistes de la novel·la Bolaño. Dit d'una altre manera, és com els editors haguessin triat una fotografia d'Arturo Belano, l'alter-ego de l'escriptor en la novel·la i el protagonista, no pas una del propi Bolaño.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-51879588092329817382007-12-03T22:15:00.000+01:002007-12-03T22:47:15.356+01:00Isiltasunez<span style="font-style: italic;">Diari de Cuernavaca</span>, és el títol d’un llibre inventat o, per ser més precisos, el títol d’un llibre somniat. Va ser poc abans d’obrir aquest blog, el maig de 2006: recordo el somni perquè el tinc apuntat en una llibreta. El llibre en qüestió me’l mostrava en J. durant un sopar a casa meva. Era el dietari d’un filòsof americà durant una estada a la Universitat de Cuernavaca. En J., en el somni, em va dir el nom del filòsof però en intentar fixar-lo en despertar-me no vaig ser capaç de retenir-lo i per tant d’apuntar-lo. En J. m’atansava el llibre i en fullejar-lo jo, m’adono que bona part de les pàgines estan en blanc. “La majoria de dies”, diu ell a tall d’explicació “no té ben res a dir, però després hi ha entrades molt divertides, en una hi surt en Pasqual Maragall i tot. Queda't-el”. M’enduia el llibre i, llegint-lo en un autobús, em vaig despertar. Aquells dies buscava un nom pel blog que estava obrint i <span style="font-style: italic;">Diari de Cuernavaca</span> em va semblar bé: el títol era també com un full en blanc, un nom per a mi molt poc connotat, però amb la seva particular i petita història secreta, de manera que és el que finalment, com resulta obvi, vaig fer servir.<br /><br />Ara fa uns dies, ordenant llibres, em vaig topar amb <span style="font-style: italic;">No soy de aquí</span>, un dietari de presó del poeta basc Joseba Sarrionandia. Vaig estar repassant-lo i, en la entrada final del llibre, datada un 22 de juliol, que porta per títol <span style="font-style: italic;">Sobre el silenci</span>, fent balanç del què ha escrit en el dietari, diu Sarrionandia: “Alguns dies no he escrit res, en el lloc corresponent a aquests dies hi hauria d’haver fulles en blanc.” “De manera que”, em vaig dir al rellegir-ho, “d’aquí havia sortit la idea del somni”. Alhora també em vaig posar a pensar en la enorme quantitat de fulles en blanc que el meu Diari de Cuernavaca ha acumulat tot aquest temps. Vaig llegir el llibre de Sarrionandia el setembre de 2002, dintre del llibre hi ha quedat un bitllet del 14 de setembre d'aquell any per a un viatge en Catalunya Express de Barcelona a Girona. El bitllet està entre la pàgina 122 i 123, marcant, però no sé si l’hi vaig deixar intencionadament, l'entrada del 3 d’abril que du per títol <span style="font-style: italic;">Bla, bla, bla</span>. A cavall de les pàgines 122 i 123 Sarrionandia es pregunta: “Suposem que cada paraula supèrflua ens mulla una mica ¿quant de temps hauríem d’estar en silenci per quedar secs, per emmenar tot allò sense fonament i redundant que diem?” Jo no ho sé. En qualsevol cas ja he deixat assecar el Diari de Cuernavaca prou temps.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-21236145806356470722007-09-13T00:37:00.000+02:002008-12-09T01:14:58.497+01:00Amok, 1a part<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpJIb6kWZZhPwSsh-Im9iVk-40qhf-SjoROXrJk3nbSCXUBUOnq7uhZMcsuqgi7-wxnXTji2Vn13qFYi1X2gUbSdxYFUa28MWCH10rwNpeY2gq3BH_1TC8hTOI0cgcuDcHZMaRkw/s1600-h/bala_0906.jpg"><img style="cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpJIb6kWZZhPwSsh-Im9iVk-40qhf-SjoROXrJk3nbSCXUBUOnq7uhZMcsuqgi7-wxnXTji2Vn13qFYi1X2gUbSdxYFUa28MWCH10rwNpeY2gq3BH_1TC8hTOI0cgcuDcHZMaRkw/s400/bala_0906.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5109450716316442914" border="0" /></a><br /> <span lang="CA"><br />El passat 10 d’agost se’n van fer ressò gairebé tots els diaris. La notícia venia de Polònia: un escriptor, Krystian Bala, estava sent jutjat acusat d’assassinat. La descripció d’un crim en una novel·la seva, havia dut la policia a relacionar-lo amb un crim irresolt, la mort d’un executiu l’any 2000. L’executiu es deia Dariusz Janiszewski, era el propietari d’una petita agència de publicitat. Un pescador en va trobar el cos el 10 de desembre de 2000 mentre pescava al riu Oder, a prop de la ciutat polonesa de Breslavia. El cadàver presentava signes de tortura però la policia no va ser capaç d’encarrilar la investigació i al cap de sis mesos va aparcar el cas. Cinc anys després, però, van rebre una trucada anònima que els convidava a llegir una novel·la, Amok, publicada el 2003.</span> <p class="MsoNormal"><span lang="CA"><o:p> </o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">Amok és el títol, de la novel·la que Krystian Bala va publicar a Polònia. També ho és d’un conte llarg o una novel·la curta que l’any 1922 va publicar l’escriptor vienès Stefan Zweig. En el seu Amok, Zweig hi transcriu una conversa entre el narrador, que es podria confondre amb el propi autor, i un polissó misteriós a bord d’un transatlàntic que, des de la Índia, navega cap al port de Nàpols. A mitja narració el polissó pregunta a Zweig: “Sap que és l’amok?” I el propi polissó contesta: “És una bogeria, una mena de ràbia humana..., un atac de monomania homicida.” Amok és una paraula malaia. El polissó segueix explicant-se: “Un malai, un home qualsevol, senzill i de bona pasta, beu de la seva copa..., està allà assegut, abúlic, indiferent i abatut...” “De cop s’alça dempeus, d’un salt, agafa el seu punyal i surt corrent cap al carrer..., corre en línia recta, tot dret..., sense saber on va... Tot el que s’interposa en el seu camí, l’home ho abat amb el seu kris i el deliri de la sang el torna més furiós encara... Mentre corre li surt escuma de la boca, udola com un boig...” “La gent dels pobles ja saben que cap força pot aturar el boig homicida..., de manera que, en veure’l, prevenen els altres vilatans al crit de “Amok, amok!”, i tothom fuig, però ell corre sense sentir res, corre sense veure res, destrossa tot allò que troba al seu pas..., fins que el maten d’un tret com a un gos rabiós o cau ell mateix, exhaust, traient escuma de la boca.”</span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA"><o:p> </o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">No sé gaire res de l’Amok de Krytstian Bala, quina relació té amb l’amok malai que descriu Stefan Zweig. Els diaris en donen detalls escassos, de segona mà, suposo, i a causa d’això a vegades contradictoris, com si Polònia fos un país llunyà i exòtic, com Malàisia. Utilitzant un traductor automàtic obtinc una traducció a l’anglès de la contraportada del llibre que l’any 2003 va publicar l’editorial Croma de Berslavia, però és un galimaties. La idea que em faig és la d’una novel·la curta, de 192 pàgines, una història no lineal, que utilitza una gran varietat de tècniques narratives, una història de sexe, drogues, assassinat i filosofia, que no deixa indiferent. D’alguna altre notícia pesco que el narrador és un traductor i que la història té per escenaris París i Mèxic. El cas és que l’inspector Jacek Wroblewski, alertat per la telefonada anònima, va poder llegir el llibre i allà va trobar escrites escenes d’un assassinat que s’assemblaven molt, massa, a les de l’assassinat de Dariusz Janiszewski. Així es va reobrir el cas. L’inspector Wroblewski es va trobar que el mort havia tingut una relació amb l’ex-dona de Bala i que l’escriptor havia venut a través d’internet el mòbil de la víctima. Això va dur a Krystian Bala a judici i, tot i que es va declarar innocent i <span style=""> </span>va al·legar <span style=""> </span>haver-se inspirat en la mort de Dariusz J. <span style=""> </span>a partir del què va llegir a la premsa, tot i que l’escriptor va superar els testos del detector de mentides, ha estat condemnat a 25 anys de presó, segons diuen els diaris que s’han fet ressò de la sentència aquest començament de setembre. </span></p>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-66567550937977128222007-09-02T01:50:00.003+02:002008-12-09T01:14:58.666+01:00Un conte d'estiu<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpdqvVBdE5aZmapt9k2DHiv_Jck61x2_IwVwXLajKMVIjBCIVGL55S1ogxVsTv1hhQMF3EvOueW8PqRSTRqIBLgZUuu0OlT31uWqXTJ47IlRXOIITMOQlESfagCZ-bLU-YLCgVdw/s1600-h/IMG_1091.JPG"><img style="cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpdqvVBdE5aZmapt9k2DHiv_Jck61x2_IwVwXLajKMVIjBCIVGL55S1ogxVsTv1hhQMF3EvOueW8PqRSTRqIBLgZUuu0OlT31uWqXTJ47IlRXOIITMOQlESfagCZ-bLU-YLCgVdw/s400/IMG_1091.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5105387769782053170" border="0" /></a><br /><br /> <p class="MsoNormal"><span lang="CA"><span style="font-weight: bold;">1. El Vèlit.</span><o:p></o:p><br />És el primer dissabte d’Agost, en un pantà del Pallars, el “lago”, com en diuen aquí. Hi hem baixat amb el meu pare i amb els meus dos fills. Jo he conduït tot el matí a través de l’Eix Transversal per portar els nanos a passar uns dies amb el seu avi. Com que quan hem arribat encara faltaven un bon parell d’hores per dinar, ens hem escapat per refrescar-nos. L’aigua del pantà està molt calenta i sota els arbres de la riba tampoc s’hi està gaire bé. El meu pare i jo ens assequem asseguts en unes cadiretes de càmping <span style=""> </span>mentre els nanos, que també han sortit ja de l’aigua, juguen pels voltants. Tornen al cap d’uns minuts carregats de pals que han recollit dels marges del pantà. Volen que l’avi els faci unes fletxes i ja han triat els pals amb els quals, un cop a dalt a casa del meu pare, es faran l’arc. Mon pare treu una navalleta i comença a fer punta a una de les fustes que els meus fills han triat i, perquè tal i com entenc més tard aquest gest de fer punta el transporta a la infantesa, em comença a parlar del Vèlit.</span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">El Vèlit, m’explica mon pare, era un joc del que s’havia fet farts de jugar quan era petit. Em diu: “Fèiem punta a un bastonet d’un pam, pels dos costats. El deixàvem a terra i es tractava de picar-lo amb un bastó més llarg per una de les puntes, de fer-lo enlairar i, aleshores, de caçar-lo al vol amb el bastó llarg i llençar-lo com més lluny millor.” Durant l’explicació, que s’allarga amb consideracions diverses mentre comencem a tornar cap al cotxe, el meu pare corregeix i amplia algunes de les observacions. Jo només sóc testimoni del què explica però m’adono que pel seu cap passen un fotimer de coses. Si en un conte ha de pesar el què no es diu sobre allò que es diu, la part més pesant d’aquest conte d’estiu, ha de ser el què no em va voler i/o no em va poder dir el meu pare, els records sobrevinguts de la seva infància empordanesa quan jugava al Vèlit a Castelló d’Empúries. “Vèlit? Vòlit!”, se li escapa dintre el cotxe quan refem el camí cap a la casa on diu mon pare que es vol retirar.</span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA">Quan dinem, el Vèlit torna a sortir. Dinem amb alguns parents pallaresos de la companya de mon pare però cap d’ells recorda haver jugat a aquest joc quan ells eren petits que és, més o menys, quan mon pare era menut, o sigui, a començaments dels <span style=""> </span>anys cinquanta. “És que és un joc del temps dels romans, o dels grecs!”, senyala el meu pare amb una punta d’orgull emporità en front dels bàrbars montaresos. “Era com una mena de beisbol, es jugava amb dos equips i el que tirava preguntava: Vèlit? I l’equip que, com si diguéssim, restava, contestava: Vòlit!. O sigui: la vols? La vull! Perquè si un cop llençat el vèlit (la fusta petita) l’altre equip la tornava al vol amb els seus bastons, aleshores es canviava la torna i sacaven ells.” “Vèlit-Vòlit”, apunta el meu pare, “és pur llatí”. “O és llatí o és allò que Voltaire deia de l’etimologia”. Qui diu això últim sóc jo. Pretenc que el meu pare remati, llençant aquesta observació enmig del dinar familiar, perquè així els empordanesos quedarem la mar de bé, la llenço com si fos un vèlit perquè mon pare la caci al vol perquè al capdevall és d’ell de qui jo he après aquesta cita. Però el meu pare no la remata perquè o bé no m’escolta o bé l’ha trobat fora de lloc. La frase que mon pare no vol rematar diu: “L’etimologia és una ciència en la qual les vocals no compten gaire, i les consonants tampoc”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA"><span style="font-weight: bold;">2. El Bèlit.</span><br />Igual com faig amb els meus fills quan em pregunten una cosa que no sé i al vespre, quan dormen, faig anar Google i els preparo una resposta, quan torno a Girona havent deixat els nanos amb el meu pare, em poso a navegar buscant el Vèlit. Escrit així: amb accent obert a la e i amb b baixa, la primera resposta que trobo és la d’una <a href="http://www.velit.org/">revista empordanesa</a> que deu el nom a aquest joc i que en la seva pàgina a internet en du una descripció prou completa. Allà trobo les primeres pistes que del vèlit em porten al bèlit amb be alta, i del bèlit al bòlit, del anar de bòlit. Trobo que el joc, com apreciava mon pare, és antiquíssim potser més antic fins i tot del què ell es pensava, és un joc que es juga també a l’Índia. Trobo que s’ha celebrat un campionat del món d’aquest joc al costat de casa meva, a Girona, trobo un blog, <a href="http://vadebelit.blogspot.com/">vadebelit.blogspot.com</a>, que ho explica. Imprimeixo un munt de fulls que m’emporto quan baixo a Barcelona on, un parell de setmanes després, el meu pare ha tornat amb els meus fills. Però no sé si al meu pare, al revés que els meus fills, li fa gaire gràcia el meu gest. Sopant li explico les meves pesquises, li dic que he trobat bèlit a l’<a href="http://dcvb.iecat.net/">Alcover-Moll</a>, això de la revista empordanesa i de l’explicació de les regles del joc i els fulls que duc perquè se’ls miri. “Ja me’ls miraré”, em diu sense mirar-se els fulls, doblegant el piló per la meitat i tot seguit fent pressió amb el dit polze sobre el plec. I, com si en aquest conte el més pesat hagués de ser el què es diu per sobre del què no es diu, plegats els fulls que li he portat, el meu pare sentencia: “Ja me’ls miraré: així recordaré com es jugava al Bèlit, o així oblidaré definitivament tal com jo recordava el joc del Vèlit”.</span></p>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-64987399176813808082007-07-01T23:33:00.002+02:002008-12-09T01:14:59.053+01:00Via San Lucifero<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj73Q2jsSIfY3HF5JTMV_22QDZmv5moUIXLC1dUNF464ghaPzr8cWaKQPCPnPy5yPDGPLfzekZQKwS0-dOKCFWYlGL-3IRXfHVumTgBVKMRAAhDfomD6reGrxMxGXSJxHaEJkBQfA/s1600-h/IMG_3017.JPG"><img style="cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj73Q2jsSIfY3HF5JTMV_22QDZmv5moUIXLC1dUNF464ghaPzr8cWaKQPCPnPy5yPDGPLfzekZQKwS0-dOKCFWYlGL-3IRXfHVumTgBVKMRAAhDfomD6reGrxMxGXSJxHaEJkBQfA/s400/IMG_3017.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5082345079157381106" border="0" /></a><br /><br />He estat uns dies a Sardenya i passejant per Càller, baixant del barri del castell en direcció al port, vaig trobar-me caminant per la Via San Lucifero, el carrer de Sant Llucifer. El nom em va cridar l’atenció d’entrada per aquest oxímoron irreverent que sembla tret del títol d’una pel•lícula de Jess Franco. Més tard he sabut que sí, que el santoral catòlic recull un Sant Llucifer, bisbe precisament de Càller vers el segle IV, un bisbe que en aquells temps tant convulsos pel cristianisme va combatre els arrians herètics i va provocar després una petita escissió, la dels lluciferians. També he sabut que Llucifer és la derivació del nom llatí Lucifero (lux+ferre, el portador de llum), nom associat astrològicament amb la primera estrella de l’alba i per tant amb el planeta Venus, i que no és fins a la Baixa Edat Mitja en què aquest nom es relaciona amb el Diable a causa de la interpretació d’uns paràgrafs de Isaies en l’antic testament en els quals s’identifica la primera estrella del dia amb una estrella caiguda i per tant amb un àngel caigut, per tant amb el Diable. He sabut, encara, que no hi ha cap pel•lícula de Jess Franco amb aquest títol, però sí una <a href="http://www.imdb.com/title/tt0137203/">peli</a> mexicana de l’any 97 però que és un drama polític i no pas un thriller eroticoterrorífic. També he trobat a <a href="http://myspace.com/sanlucifer666">myspace</a>, un grup argentí que se’n diuen i una <a href="http://www.fearfest.net/">mena d'espectacle</a> que a Detroit van fer durant el primer trimestre del 2006.<br />L’onomàstica de Sant Llucifer, es celebra el dia 20 de maig.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-89876263876611450012007-06-26T00:59:00.000+02:002007-06-26T01:06:43.245+02:00Números de telèfonHa estat aquest vespre, en una de les voreres laterals de la Plaça Poeta Marquina. He vist venir una dona, una jove alta i bastant ben plantada, amb una mitja melena castanya. Vestia amb uns pantalons pirates de color crema , una samarreta de tires negra i uns esclops marrons que potser no l’ajudaven a caminar dreta. Caminava d’una forma desmanegada i, de lluny, m’ha semblat que cantava o que parlava sola. He pensat que anava beguda. Quan l’he tingut més a prop he pogut escoltar què cantava, no era una cançó, estava cantant el número d’un telèfon mòbil: “Sis, set, set, tres, divuit,...”, com si provés de no oblidar-lo, el cantava enriolada com si fos una nena petita, he pensat que estava enamorada, llavors, i no beguda. He pensat de qui devia ser aquell mòbil, perquè el memoritzava, he pensat moltes coses, segurament masses, i així encara que jo també m’he posat a repetir-me’l (però jo per a mi, per dintre com dèiem quan érem petits), no m’he concentrat prou i al cap d’un parell de carrers he perdut definitivament les últimes tres xifres pensant en què en podria fer i quines coses podrien passar un cop pogués apuntar el número i marcar-lo i no pensant, en canvi, en utilitzar el meu, de mòbil per senzillament per guardar-mel apuntat. Ha estat així que he perdut una ocasió però no sé exactament de què. “Tot va començar amb un número de telèfon equivocat”, diu Paul Auster al començament de<span style="font-style: italic;"> La ciutat de vidre</span>, i és cert que un número de telèfon equivocat perquè el tenim i no l’hauríem de tenir, és un bon començament o a mi m’ho ha semblat sempre, jo guardava, quan era petit, alguns números de telèfon que havia trobat per atzar en paperots arrugats i en vaig apuntar més de tres i de quatre dels que vaig trobar apuntats amb boli en bitllets de 100 o 500 pessetes. Els apuntava en una agenda, amb la intenció de fer-ne no sé què, en una agenda on tenia també apuntat el 2038282 del <span style="font-style: italic;">Conillet de vellut</span>, aquella cançó d’en Serrat: “Ja saps on em trobaràs”, cantava el Serrat: “Dos, cero, tres, vuit, dos, vuit, dos, conillet poregós”. Mai vaig pensar que aquell telèfon servís per trobar el Serrat, pensava que el número amagaria una altre història, una de menys obvia, però anys més tard vaig saber que efectivament era el número de casa seva, o ho havia estat, va haver-lo de canviar perquè (no com jo que mai vaig marcar-lo) molta gent el va utilitzar, fins que el cantant del Poble-Sec en va quedar tip i el va canviar. A mi em sembla, però no ho sé, que els números donats de baixa s’adjudiquen a clients nous, per tant és possible que ara al (93)2038282, ens respongui algú. Coneixerà la cançó de Serrat? Encara hi ha gent que el marca per culpa del <span style="font-style: italic;">Conillet de vellut</span>? Es podria telefonar i preguntar-ho. <br /><br />En l’única versió de la cançó que he trobat al Youtube, no apareix el Serrat. És una versió no massa afortunada d’un tal <span style="font-style: italic;">Armando</span> i els <span style="font-style: italic;">Expresso de Bohemia</span> per un programa de l’Àngel Casas. Però en canvi el vídeo té la gràcia que hi apareix la Susan Holmquist, que és la model danesa que va inspirar la cançó. La <a href="http://www.tac822.net/consultes/mostra_canco.php?tipus=canco&id=282">lletra</a> no és massa intel•ligible, en aquesta versió. Al final de la tercera estrofa la cançó diu: “Ets feliç amb el teu nou drut, Conillet de vellut?”. Recordo haver buscat aquesta paraula, drut, a l’Alcover Moll quan era petit i aprendre aleshores que un drut és un home infidel. No l’he sentit ni l’he llegit mai més enlloc, aquesta paraula.<br /><br /><object width="425" height="350"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/mrQnyuvfe5U"></param><param name="wmode" value="transparent"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/mrQnyuvfe5U" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" width="425" height="350"></embed></object>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-86990487945621036412007-06-19T00:42:00.000+02:002008-12-09T01:14:59.134+01:00Dos mags<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjmAgTolcsaUEcTXACsUJO1M9Ra1hcjMpzF-J4m2yq1je_izfAViy1375h-gA1itNBPlrY72hHOrZBZ_HkZbnTQOlGYOOCP-BcWZ8JYZal8RZRKsjFABLGVjoo9wIvtsoINjPg35A/s1600-h/tommycooprer_3.jpg"><img style="cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjmAgTolcsaUEcTXACsUJO1M9Ra1hcjMpzF-J4m2yq1je_izfAViy1375h-gA1itNBPlrY72hHOrZBZ_HkZbnTQOlGYOOCP-BcWZ8JYZal8RZRKsjFABLGVjoo9wIvtsoINjPg35A/s400/tommycooprer_3.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5077539583068459922" border="0" /></a><br /><span style="font-weight: bold;"><br />El primer dels dos mags</span> l’he trobat en una novel•la de César Aira del 2001, que es titula <span style="font-style: italic;">El mago</span>. El mag és el protagonista de tota la novel•la, però espigolant entre les frases de les cinc primeres pàgines se’n treu un retrat esplèndid, el plantejament de la novel•la. La novel•la comença així: “El març d’aquest any el mag argentí Hans Chans (el seu nom vertader era Pedro María Gregorini) va asistir a una convenció d’il•lusionistes a Panamà”. Un altre tall: “L’anterior [convenció] havia estat a Chicago i ell no hi havia assistit. Aquest cop es proposava no sols de participar-hi sinó d’establir-se d’una vegada com El Millor Mag del Món. La idea no era descabellada ni megalomaníaca; tenia un fonament tan raonable com curiós: Hans Chans era un mag de debò. Ni ell sabia com ni perquè n’era, però n’era. Podia anular a voluntat les lleis del món físic, i fer que objectes, animals o persones, ell mateix inclòs, apareguessin o desapareguessin, es desplacessin , es transformessin, multipliquessin, flotessin en l’aire, en una paraula que fessin el que ell volgués.” Per tant, explica Aira, no era descabellada la intenció de Hans Chans de ser el millor perquè al capdavall el què els seus col•legues “aconseguien després de preparatius laboriosos, amb màquines complicades i enganys ben calculats, ell podia fer-ho sense engany, sense esforç, amb perfecte espontaneïtat”. “El què és estrany és que no ho hagués aconseguit abans. Durant vint anys havia fet una carrera normal i bastant reeixida, però seguia essent un de tants”. La estratègia de Hans Chans per dissimular uns poders que de sortir a la llum vés a saber en quina mena de malson convertirien la seva vida, havia estat la de barrejar-se entre aquells que: “millor imitaven la possessió d’aquells poders, es a dir, il•lusionistes i prestidigitadors, i, atès ell en tenia de debò, usar els poders per guanyar-se la vida d’una manera fàcil”. Però el problema de Hans Chans és que “Potser, paradoxalment, l’avantatge amb la qual contava havia jugat a la seva contra, i el condemnava a la mediocritat. Si del què es tractava era de fer aparèixer un conill d’un copalta, el feia aparèixer sense ressorts, dobles fons, miralls; no li calia parar-se a pensar, ni preparar els seus elements, ni fer assajos. El públic aplaudia, molt content, i es quedava amb la idea que hi havia un truc, ben pensat, ben executat. Que era el que ell es proposava. Al públic l’hagués deixat astorat assabentar-se que ell ignorava igual com ells quin era el truc, es a dir quin era el truc que emprava en aquell cas, i en els altres casos, un il•lusionista convencional. No tenia la més remota idea de com funcionaven aquells doble fons, els ressorts, els miralls; quan veia actuar un dels seus col•legues estava en la mateixa situació que una canalla de cinc anys: li semblava màgia. I era lògic, perquè quan ell reproduïa l’acte ho feia amb màgia de veritat, perquè podia fer-ho però també perquè no hauria pogut fer-ho sense màgia.” Per tant encara que podia realitzar els números més prodigiosos sense cap esforç, com s’ho havia de fer per saber quins eren els números més prodigiosos i mai vistos? “Aquí hi ha la clau del problema. L’espectacle de la màgia té les seves lleis.”<br /><br /><br /><span style="font-weight: bold;">El segon dels mags</span> l’he trobat en un altre llibre, a <span style="font-style: italic;">El libro de los fracasos heroicos</span>, la traducció castellana de <span style="font-style: italic;">The (incomplete) book of failures</span> de Stephen Pile, un llibre de 1979 que ha editat fa uns mesos l’editorial Alba. El <span style="font-style: italic;">Llibre dels fracasso heroics</span>, és un compendi mundial de pífies i fracassos. A la pàgina 13 hi ha l’entrada per <span style="font-style: italic;">El pitjor mag</span>. Diu Stephen Pile: “És molt possible que si els trucs de màgia de Tommy Cooper haguessin funcionat ningú no hagués sentit a parlar d’ell. Tanmateix i, afortunadament, la seva màgia va estar beneïda des del primer moment amb una ineptitud gaire bé espectacular”. Segueix Plie: “Potser és interessant conèixer com va descubrir aquest home els seus dons incomparables. Als 17 anys, mentre treballava com a aprenent, ca actuar en un festival que es celebrava a la cantina de la drassana que tenia la empresa a Hyde, Essex. Va sortir a l’escenari amb la intenció d’oferir una representació de màgia seriosa. Quan es va obrir el teló es va quedar en blanc i va oblidar tot el que havia de dir. Durant una bona estona es va quedar parat, obrint i tancant la boca. El públic estava embadalit. Vinga –va pensar. Som’hi. I va anar-hi i tot li va sortir malament. El seu gran final era el truc de l’ampolla. “Això és una ampolla plena de llet –va dir al públic fascinat-, es tapa amb un paper per sobre. Es gira l’ampolla i es treu el paper. La llet no cau”. El públic el mirava contenint la respiració. Va girar l’ampolla. Va retirar el paper. I va quedar tot xop. Tota la llet li va caure per sobre. Com si no n’hi hagués prou, el senyor Cooper va tenir tot seguit un atac de pànic escènic i va començar a obrir i tancar la boca sense emetre cap so. Aleshores, tremolant, va abandonar l’escenari suant copiosament. Entre bastidors va sentir el rugit multitudinari d’una ovació de gala. La seva glòria futura”, conclou Stephen Pine, “estava grantida”. I té raó. Tommy Cooper te una entrada destacada a la wikipedia anglesa, on se’l destaca no pas com el pitjor mag sinó com un dels grans humoristes britànics del segle passat. També va ser, segons llegeixo a la wikipedia, un alcohòlic prou reeixit. S’hi expliquen diverses anècdotes com la de un matí en que va demanar un gintònic amb cereals per esmorzar perquè ela llet tenia massa colesterol. La seva glòria també ha arribat al Youtube. Enllaço dos vídeos.<br /><br />Un:<br /><object height="350" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/KHYnahPkJI8"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/KHYnahPkJI8" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" height="350" width="425"></embed></object><br /><br />I dos:<br /><object height="350" width="425"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/2WLYXk1laVs"><param name="wmode" value="transparent"><embed src="http://www.youtube.com/v/2WLYXk1laVs" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" height="350" width="425"></embed></object><br /><br /><br />Però el vídeo que no he trobat és el de la seva última performance. Diu la Viquipèdia anglesa que: El 15 d’abril de 1984, Tommy Cooper va patir un atac de cor davant de milions d’espectadors, enmig del seu espectacle, durant el popular programa de la ITV, <span style="font-style: italic;">Live From Her Majesty’s</span>. La major part de l’audiència va pensar que es tractava d’una part de l’actuació i es va posar a riure fins que es va fer evident que estava seriosament malalt. En aquest punt el director del programa va manar a l’orquestra de començar a tocar per una pausa publicitària i el seu manager va estirar Tommy Cooper darrera les cortines on van provar de reanimar-lo. Per raons legals i mèdiques el cos de Cooper només podia ser retirat del escenari per infermers o policies. El programa va continuar i els altres artistes van haver d’actuar amb el cos de Cooper rera les cortines. Fins la segona pausa per els anuncis no va arribar la ambulància i quan van arribar a l’hospital de Westminster Tommy Cooper ja era mort.bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-3054006619476787792007-06-13T23:52:00.000+02:002007-06-13T23:58:40.330+02:00MemeEl senyor de la<a href="http://lasegonaperiferia.blogspot.com/"> Periferia</a> em passa en forma de <a href="http://lasegonaperiferia.blogspot.com/2007/06/subal-la-selectivitat.html">meme</a> l’Examen de les PAU de literatura catalana: he de llegir <a href="http://farm2.static.flickr.com/1386/542679119_589eb85492_o.jpg">aquest</a> <a href="http://farm2.static.flickr.com/1043/542679125_c1372bf987_o.jpg">text</a> i fer-ne un breu comentari. (300 paraules aprox.)<br />El text correspon a <span style="font-style: italic;">Els ventres de la terra</span>, la primera novel·la de la trilogia <span style="font-style: italic;">De </span><span style="font-style: italic;">Fems i de marbres</span> de Francesc Serés. M’hi poso:<br /><br />El transeünt de Serés, l’home sol, deu haver llegit aquell conte de Poe: <span style="font-style: italic;">L’home de les multituds</span>. És aquell conte en el qual el narrador s’asseu en un cafè de Londres i es distreu mirant els transeünts fins que un home d’uns seixanta o setanta anys atrau la seva atenció per la “absoluta idiosincràsia de la seva expressió”. El narrador es posa a perseguir l’home i el persegueix durant gairebé 24 hores durant les quals l’home de les multituds no fa res més que vagarejar entre la gent pels bulevards i per les avingudes. El narrador del conte de Poe conclou que aquest vell “es nega a estar sol”, però es diria que el transeünt de Serés ha entès alguna cosa més d’aquest home, d’aquest artista de la dissolució que ha aconseguit ser un transeünt per a si mateix, ell mateix com un dels desconeguts amb els qui es creua al carrer. Quan el transeünt de Serés vagareja per la ciutat i intenta que el seu caminar sigui una mena de dilució, de disgregació entre els diversos trajectes dels vianants, “com si una boira baixa pogués fer desaparèixer el seu rastre i confondre’l amb el dels altres”, l’home sol vol arribar a ignorar-se a si mateix convertir-se en un artista de la dissolució. Però que passarà un cop ho aconsegueixi? Un altre home sol, <span style="font-style: italic;">L’home que dorm</span> de Pérec, després de diluir-se en la indiferència i la solitud es diu: “No has après res, només que la solitud no ensenya res, que la indiferència no ensenya res: era un engany, una il·lusió fascinant i traïdora.” També es diu: “No ha passat res: cap miracle, cap explosió”. La dissolució en aquest cas és un altre forma del fracàs. Així podem dir al transeünt que potser no va valer la pena marxar del poble. “Aniré a una altre terra, a un altre mar i una ciutat millor trobaré amb certesa”, diu Kavafis que diu un en un poema. “Però la ciutat és sempre la mateixa. No en busquis una altre, perquè no n’hi ha una altre. La vida que vas malgastar aquí l’has destruït a tota la terra.” O sigui: la vida que el transeünt va esgotar al poble, l’ha esgotada a tota la terra, res no farà tornar les il·lusions fascinants, traïdores però ja definitivament perdudes. <span style=";font-family:";font-size:12;" lang="CA" ><span style=""><br /></span></span>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-85446185603895865342007-06-12T23:49:00.000+02:002008-12-09T01:14:59.245+01:00Einstein a Barcelona<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOyIyP7tFh2KP9asbXaO-L3NCTmANUp5wld6YgA_Pd-iRf5WC8kqsvswwyee18j5qep4v0tJBBu6J8EUJFGsyzonOnKbHdf01NFHZOzTkfJ5TPxgeEiMnvWJNBsBlmIYuX1h9tkw/s1600-h/einst_barna.jpg"><img style="cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOyIyP7tFh2KP9asbXaO-L3NCTmANUp5wld6YgA_Pd-iRf5WC8kqsvswwyee18j5qep4v0tJBBu6J8EUJFGsyzonOnKbHdf01NFHZOzTkfJ5TPxgeEiMnvWJNBsBlmIYuX1h9tkw/s400/einst_barna.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5075298670996870018" border="0" /></a><br /><span lang="CA"><br />Avui, tot llegint articles de Josep Maria de Sagarra, m’he trobat amb aquest que comença dient: “A Barcelona ha vingut aquests dies un gran home. La seva grandesa no la comprenen la majoria per no dir la totalitat dels barcelonins”. Més endavant de l’article diu: “Jo he vist aquests dies algunes persones cultíssimes i els he preguntat si anaven a sentir les conferències d’Einstein. Aquestes persones m’han contestat amb un somriure i m’han dit de seguida: -Jo? Quuè voleu que hi vagi a fer? No veieu que no l’entendria de res.” <span style=""> </span>La resposta que li donen no sembla gens bé a Sagarra, la troba d’un “utilitarisme barroer”, li recorda, escriu, “l’altra resposta d’un pagès que cavava el seu camp i uns excursionistes li pregunten si havia pujat mai a un cim proper, i el pagès els contestà: -Jo? Què voleu que hi faci allà dalt?”. </span> <p class="MsoNormal" style=""><span lang="CA"><o:p></o:p>Albert Einstein va estar a Barcelona a finals del més de febrer de 1923, convidat per la Mancomunitat de Catalunya. Hi va arribar el dijous 22 i, segons llegeixo en un amplíssim article sobre la visita que va publicar l’any 2005 la Revista de Física, ningú no el va anar a recollir a l’estació. Va allotjar-se a l’Hotel Colón. Venia de fer un cicle de conferències al Japó. A Barcelona en va fer <span style=""> </span>tres a l’Institut d’Estudis Catalans, els dies 24, 26, 28 i una d’addicional el dia 27 a l’Acadèmia de les Ciències. Aquell mateix dimarts 27, Albert Einstein va sopar a casa de l’enginyer Rafael Campalans. L’article d’Emma Sallent i Antoni Roca per a la Revista de Física es centra en aquest sopar i es diu precisament <span style="font-style: italic;">Sopar a Barcelona en honor d’Albert Einstein (1923)</span>. El sopar va tenir alguns elements pintorescos i anecdòtics dels quals a la revista en treu prou de suc. El menú, escrit en un enigmàtic llatí relativista: <span style="font-style: italic;">Phasianus nycthemerus Minkowskiensis, quatriplex dimensiones</span> i també <span style="font-style: italic;">Malum parvum cum Doppler efecto</span>, està, per exemple, desencriptat i s’hi explica quina música que van escoltar i quins discs van endur-se Albert Einstein. Podeu llegir tot l'article <a href="http://www.scf-iec.org/revista/numamf/salroc.pdf">aquí</a>. Si no em traeix la fantasia i no és un record inventat, recordo haver llegit l’any 2005 a la premsa, que era l’any del centenari de la teoria de la relativitat, que aquest mateix menú va repetir-se fil per randa en un sopar en honor del sopar en honor a Einstein <span style=""> </span>Barcelona.</span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span lang="CA"><o:p></o:p>Però Sagarra no diu res del sopar. Sagarra es centra en les conferències. Explica: “Jo he assistit a les conferències d’Einstein segur, ben segur, que no entendria un borrall de les seves explicacions, amb la mitja por i tot de fer el rídicul d’adormir-me.” I després: “Jo poc en treia del que Einstein escrivia a la pissarra; lamentava que les formes que dibuixava el guix diguessin ben poca cosa al meu cervell”. Però és precisament veient Einstein escriure a la pissarra que a Sagarra li ve aquest pensament, escriu: “És cosa molt humana conservar records dels grans homes; a Dresden vaig veure unes pantufles que n’haurien donat dos rals i eren tingudes com una relíquia perquè abrigaren un dia els peus d’Emmanuel Kant”.“Doncs bé”, diu Sagarra després d’alguns exemples més, “jo quan el professor Einstein esborrava les seves inscripcions blanques damunt de la tela negra enllustrada, el meu cor m’impulsava a dir-li: -Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altre pissarra!”. L’article ja s’acaba, en el penúltim paràgraf afegeix: “Jo hauria volgut que aquella pissarra amb el blanquinós autògraf einstenià, fos guardada en alguna banda”. I en el darrer paràgraf conclou: “Em diríeu que això és excessiu i superflu. Potser sí. Però l’excessiu i el superflu són moltes vegades la sal i la gràcia de la vida; i potser d’aquí a cent anys em donin la raó a mi.” Encara falten 16 anys perquè en faci 100, però jo ja <span style=""> </span>li dono tota la raó a Sagarra. </span></p>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-1647596792139918302007-06-08T00:42:00.000+02:002008-12-09T01:14:59.400+01:00Orquídies portàtils<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjqjq-MbePSyiFoF5US9g1k1ZJaj5wCiOmhQmsCoalr-9pNogHNQuL-6xkBNkaSc02K7o8Szv3fgro5GzxbU6v8NRyGrKTiZJdOqddRkl8Yx4ujr1etjrqwBfv3fwrxSXncf7ekcQ/s1600-h/trenton.jpg"><img style="cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjqjq-MbePSyiFoF5US9g1k1ZJaj5wCiOmhQmsCoalr-9pNogHNQuL-6xkBNkaSc02K7o8Szv3fgro5GzxbU6v8NRyGrKTiZJdOqddRkl8Yx4ujr1etjrqwBfv3fwrxSXncf7ekcQ/s400/trenton.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5073457139344200562" border="0" /></a><br /><span lang="CA"><br />En el post anterior deia que Atxaga havia decidit de seguir les passes de Holden Caufield per desvelar el secret de la novel·la però també per veure els indrets on succeeix la novel·la i per comprovar “com han canviat des de l’època que Salinger els va descriure”. <span style="font-style: italic;">El vigilant en el camp de sègol </span>arrenca al Pencey College d’Agerstown. Però no hi ha cap Pencey College ni cap Agerstown a Pennsylvania, són llocs purament literaris. El primer lloc real de la novel·la és Trenton, l’estació de Trenton. Atxaga fa un passeig pels voltants de l’estació de tren, després, un altre cop a l’estació escriu: “Ja a l’andana de l’estació vaig veure un yonki que semblava que s’havia quedat adormit amb el telèfon portàtil a l’orella”. I al cap d’unes frases senyala que, en temps de Holden Caufield, Trenton devia ser una zona residencial, elegant. Per exemplificar-ho, transcriu una frase de <span style="font-style: italic;">El vigilant</span>, que diu: “De sobte, una dona va pujar a Trenton i es va asseure al meu costat. Duia unes orquídies, som si vingués d’una gran festa.”. Tot seguit comenta Atxaga: “Igual com aquells insectes que es queden atrapats en les gotes d’àmbar, les orquídies de la elegant senyora quedaran per a sempre en les pàgines de <span style="font-style: italic;">El vigilant en el camp de sègol</span>”. M’ha agradat aquest comentari perquè, igual com les orquídies, hi ha dues paraules del text d’Atxaga que juntes, deu anys després d’haver estat escrites, em sonen anacròniques, com conservades en àmbar: telèfon portàtil, el telèfon portàtil del yonki. L’any 1998, quan el text va ser publicat i encara menys els dos o tres anys anteriors en què el text va ser escrit, si ho recordeu, molts de nosaltres encara no teníem telèfon mòbil ni el nom de l’andròmina havia estat encara fixat. Telèfon portàtil: aquest era el nom preferit per molts escriptors i lingüistes als quals els <span style=""> </span>semblava que mòbil era una mala solució perquè qualsevol telèfon era movible però no tots eren portables. Nou anys després, però, han canviat molt les coses que Atxaga va descriure i gairebé cap escriptor, a no ser que volgués connotar-ho, descriuria un telèfon com a portàtil. És més, ara podria prescindir del subjecte i escriure intel·ligiblement “vaig veure un yonki que semblava que s’havia quedat adormit amb el mòbil a l’orella.”<o:p></o:p></span>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-30187986992890614302007-06-04T02:31:00.000+02:002008-12-09T01:14:59.951+01:00Secrets<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYb0e01you-KBDa2CyPUCbTgQJBCC-6kTqJoyN7paoODCUh6Pi2yOVQRicgSWW3PoV29h1Ee5dcyt6j6IpVK1TVKOHuIXVqTM-4vcmtOFLrzDES0iKVFAj7uFmlZNw8IruCuyDYA/s1600-h/sabates.jpg"><img style="cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYb0e01you-KBDa2CyPUCbTgQJBCC-6kTqJoyN7paoODCUh6Pi2yOVQRicgSWW3PoV29h1Ee5dcyt6j6IpVK1TVKOHuIXVqTM-4vcmtOFLrzDES0iKVFAj7uFmlZNw8IruCuyDYA/s400/sabates.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5072000926997727554" border="0" /></a><br /><span style="font-weight: bold;" lang="CA"><br />Sabates de nadó</span><span style="font-weight: bold;"> </span><span style="" lang="CA"><br />És un microconte d’Ernest Hemingway, diu: “For sale. Baby shoes. Never worn”. És a dir: “En venta. Sabates de nadó. Per estrenar”. És un conte que s’ha citat molt per què explica de forma breu i contundent la teoria de Ernest Hemingway sobre els contes, la teoria del iceberg, segons la qual allò més important d’un conte és el què no s’explica, o dit d’una altre manera el què s’explica (la punta visible de l’iceberg) ha de pesar molt menys que el què queda ocult. Parafrasejant Ricardo Piglia, que ho explica molt bé a <a href="http://www.ciudadseva.com/textos/teoria/tecni/tesis.htm"><span style="font-style: italic;">Tesis sobre el conte</span></a>, tots els contes expliquen dues històries: en el conte clàssic s’explica una història en primer pla i es construeix en secret una altra història. L’art del contista clàssic, diu Piglia, consisteix en saber xifrar el·lípticament i de manera fragmentaria la historia secreta en els intersticis de la la historia visible. L’efecte sorpresa es produeix quan apareix a la superfície allò que s’ha teixit en secret. El conte modern, o el conte que neix amb Txèkhov, Mansfield, Anderson o Joyce, prescindeix de l’efecte sorpresa, la història secreta no es fa visible, la història secreta es construeix, totalment, amb allò que no s’explica. Hemingway és un mestre consumat d’aquesta tradició.</span><o:p></o:p> <p class="MsoNormal"><span lang="CA"><o:p> </o:p></span></p> <p><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdBl6bB9jVcH6Amx-HGhAGWdR-nBpeNndxcuSFBG2lJhP0avc0MjnMSve33iO_pk7WkOiDDg2t81sDZa5n51GbW9n0KQQRk-SxUxUOR-4zeG9hQHWrdKC91ZlxUZ68RXwQ7LxcHw/s1600-h/peace.jpg"><img style="cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdBl6bB9jVcH6Amx-HGhAGWdR-nBpeNndxcuSFBG2lJhP0avc0MjnMSve33iO_pk7WkOiDDg2t81sDZa5n51GbW9n0KQQRk-SxUxUOR-4zeG9hQHWrdKC91ZlxUZ68RXwQ7LxcHw/s400/peace.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5072001206170601810" border="0" /></a></p><p><span style="font-weight: bold;" lang="CA">Un llit d’hotel</span><br /><span style="" lang="CA"><a href="http://postsecret.blogspot.com/">Post Secret</a> és un blog americà molt conegut i molt interessant i molt premiat d’ençà l’1 de gener de 2005 que va començar a publicar-se. Va guanyar 6 premis Bloggies l’any 2006. El blog parteix d’una instal·lació de Frank Warren per l’Artomatic de Washington D.C. del 2004, una fira d’art multimèdia. La idea de la instal·lació era molt simple i és el què Frank Warren ha exportat al seu blog: demana que li enviïn, per correu postal, postals anònimes on el remitent reveli un secret que hagi mantingut sense revelar fins al moment i que sigui vertader. Fins ara Frank Warren n’ha publicat cap a 3.000 i s’han editat dos llibres que recullen les postals anònimes. Cada diumenge, Warren penja al blog les postals rebudes durant la setmana. Entre els de la setmana passada hi havia aquest secret escrit sobre la fotografia de John Lennon i la Yoko Ono a l’habitació 702 de l’Amsterdam Hilton. La fotografia és de 1969, durant la lluna de mel del beatle amb la japonesa. La parella va estar-se una setmana ficada al llit. Cada dia obrien l’habitació a la premsa de les 9 del matí fins a les 9 del vespre per a protestar per la guerra del Vietnam. El remitent anònim de la postal ha escrit: “Vaig estar en aquesta habitació de l’Amsterdam Hilton una vegada que hi vaig ser per negocis i vaig contractar una prostituta que s’assemblava a la Yoko Ono”. En aquesta postal, seguint la teoria del conte, el secret està revelat completament, però a mi en canvi em sembla que la força evocadora d’aquesta revelació, el sentit últim de la història està també més enllà de la vintena de paraules que la conformen. <o:p></o:p></span></p> <p><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKSj-pL2a9sTpow4IqUh-Z_ebDr4tjKGHbhV77FUA2yFIsiFODJkQ4F6w7igJDViFrjP__jyMbBHfo0pZLYP9GhsdE-bR3gPjDXOy6WMWugbPKhEbIiuUWtC_U2ybCOcrAcAxWAg/s1600-h/hotel.jpg"><img style="cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKSj-pL2a9sTpow4IqUh-Z_ebDr4tjKGHbhV77FUA2yFIsiFODJkQ4F6w7igJDViFrjP__jyMbBHfo0pZLYP9GhsdE-bR3gPjDXOy6WMWugbPKhEbIiuUWtC_U2ybCOcrAcAxWAg/s400/hotel.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5072002026509355362" border="0" /></a></p><p><span style="" lang="CA"><span style="font-weight: bold;">El nucli secret</span><br />L’any 1998, l’escriptor basc Bernardo Atxaga va publicar un llibre: <span style="font-style: italic;">Lista de locos y otros alfabetos</span>. Són 15 textos a cavall entre la narrativa i l’assaig. El novè text porta per títol: <span style="font-style: italic;">Rera les passes de Holden Caufield</span>. Holden Caufield és el protagonista de <span style="font-style: italic;">El vigilant en el camp de sègol</span>, un de les novel·les més populars del segle passat, també una de les meves novel·les preferides, o la única novel·la d’un dels meus escriptors favorits, J.D. Salinger. <span style="font-style: italic;">A Rera les passes de H.C.</span>, Atxaga es proposa de viatjar a Nova York i seguir el periple de Holden Caufield durant els cinc dies en què està fugit de casa seva. Atxaga anuncia: “Seguiré les passes de H.C. Recorreré tots els llocs que ell va récorrer i en el mateix temps”. Quan li pregunten amb quin objecte, Atxaga respon: “En primer lloc perquè vull conèixe’ls, veure com han canviat des de l’època que Salinger els va descriure. En segon lloc perquè m’agradaria desvelar el secret de la novel·la”. Tot seguit aclareix: “Totes les novel·les tenen un secret, un nucli invisible a partir del qual han crescut i s’han format. Tinc l’esperança que, analitzant l’itinerari de H.C. a <span style="font-style: italic;">El vigilant en el camp de sègol</span>, podré arribar a aquest nucli”. No sé si Atxaga vol dir que totes les novel·les expliquen dues històries una de visible i una de invisible o secreta, però a<span style="font-style: italic;"> El vigilant en el camp de sègol</span>, que està narrada en primera persona, és molt el què sabem de H.C., però també és molt el que Holden Caufield no explica. La novel·la, recordareu els que l’hagueu llegida, comença precisament amb una advertència al lector de Holden Caufield, el narrador, que senyala que no té cap ganes d’explicar <span style="font-style: italic;">all that David Copperfileld kind of crap</span>, la porqueia a l’estil David Copperfield, i la novel·la acaba amb la recomanació de no explicar mai res a ningú. La cosa és que en l’itinerari de <span style="font-style: italic;">El vigilant</span>, hi ha un hotel i una habitació d’hotel i hi ha també una puta, la Sunny del capítol 13 que Holden Caufield contracta a l’habitació de l’hotel Edmont. Per a mi el nucli secret està en aquesta escena, potser només perquè és en el capítol 13 dels 26 que té la novel·la, i potser també perquè Maurice, el chulo de la puta, és l’últim personatge del qual Holden es recorda en les darreres línies del llibre. L’escena passa un diumenge, el segon dia dels cinc que dura la novel·la. A l’hotel de Nova York on s’ha instal·lat H.C., el paio de l’ascensor, en Maurice, ofereix a Holden una puta: “Cinc dòlars la rebolcada, quinze tota la nit”. Holden accepta per una rebolcada. Holden Caufield és verge i en la cita amb la prostituta només aconsegueix xerrar perquè, enlloc de posar-lo calent, la puta el deprimeix, de manera que Holden Caufield es passa l'estona que ha contractat fent-li un munt de preguntes, la meva preferida és quan li pregunta a la prostituta: “Què fas durant el dia?”, tot i que segurament la pregunta més rellevant pel què fa a la història visible (la història segons la qual <span style="font-style: italic;">El vigilant en el camp de sègol</span> és una novel·la sobre un adolescent que no vol deixar de ser-ne furiós amb tot i tothom, amb els seus professors i els seus companys de classe , furiós amb els <span style="font-style: italic;">phoneys</span>, o farsants, que no vol integrar-se en una societat hipòcrita, supreficial i materialista, que està <span style=""> </span>embadalit amb la Phoebe, la seva germana petita, i en canvi està furiós amb el seu germà gran autor d’un llibre boníssim “<span style="font-style: italic;">El peix secret</span>” que després guanya pela a llarga venent-se a Hollywod per escriure pel·lícules) és quan Holden pregunta a la prostituta d’on és i ella contesta que és, precisament, de Hollywood. Però tot i que a mi em sembla que en aquesta escena hi ha el nucli secret de la novel·la, no és pas aquesta la conclusió a la qual arriba Bernardo Atxaga després del seu periple. De fet Bernardo Atxaga no convida a cap puta a la seva habitació d’Hotel, que no és l’Edmont perquè aquest hotel ja no existeix o potser no va existir mai. No pregunta per tant a la puta d’on és, ni què fa durant el dia tot i que en canvi si que fa preguntes que literalment fa H.C. a la novel·la a algunes de les persones que es troba per Nova York, com per exemple un taxista que el porta al Central Park. I és que el Central Park és per Atxaga el nucli secret de la novel·la. Pot ser que les nostres opinions no estiguin massa allunyades. Diu Atxaga: “Pensareu que és un joc de paraules però en la meva opinió, el centre de la novel·la és Central Park”. També sembla un joc que el centre sigui en el capítol 13, la meitat de 26. Segueix Atxaga: “Quan H.C. arriba a Penn Station i agafa un taxi, s’equivoca en donar-li l’adreça i acaba al Central Park. I també acaba al Central Park el dia de la cita amb la Sally. I la nit que el professor Antolini l’espanta amb les seves manyagues. I en el moment final de la novel·la quan es reuneix amb la seva germaneta, la Phoebe, i tots dos se’n van cap als cavallets que hi ha al costat del famós estanc dels ànecs. Per definir-ho amb una imatge, jo crec que el parc actua de manera semblant a la d’un imant, i que, com virutes de metall, totes les accions que du a terme H.C. tendeixen a moure’s en aquella direcció. Ara bé, perquè Central Park i no qualsevol altre lloc?” Bernardo Atxaga explica que el Central Park representa la infantesa. “I quan retrocedeix H.C. cap a la infantesa, cap al Cetral Park?” Respon Atxaga: “H.C. recula davant totes i cada una de les invitacions<span style=""> </span>sexuals i ho fa cap a Cerntral Park.” “H.C. no acaba mai de fer el primer pas.”. Aquest és el tema de la novel·la per Atxaga, el sexe o les relacions de H.C. amb el sexe. També és el tema de la meva escena amb la prostituta. De l’home de l’habitació 702 del Hilton d’Amsterdam no en puc saber res més. Però ara em pregunto si va contractar-la per tot una nit o només per una revolcada, si van anar per feina, com en diu la Sunny a <span style="font-style: italic;">El vigilant</span>, o si només van parlar. També em pregunto que feia la prostituta<span style="font-style: italic;"> that look like Yoko Ono</span> durant el dia.<o:p></o:p></span></p> <p><span style="" lang="CA"><o:p> </o:p></span></p> <p><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgeTF5GXy7vx2dQ7kwvJt6BymWq2QiSfHUSPkIGsBG3BHL8-4Rj4CGtCjnphlWjpcf58EcBJvi16fxl4C70LTSWHPORYfLEga9y3BwjRYrxYP2w4G-gpUqOfO0rY8gC-lzhR5lQAg/s1600-h/ducks_close.jpg"><img style="cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgeTF5GXy7vx2dQ7kwvJt6BymWq2QiSfHUSPkIGsBG3BHL8-4Rj4CGtCjnphlWjpcf58EcBJvi16fxl4C70LTSWHPORYfLEga9y3BwjRYrxYP2w4G-gpUqOfO0rY8gC-lzhR5lQAg/s400/ducks_close.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5072002335747000690" border="0" /></a></p><p><span style="" lang="CA"><span style="font-weight: bold;">El secret</span><br />La setmana passada, en un recull de premsa que fan a el<span style="font-style: italic;"> Món a Rac1</span>, vaiag sentir que havien possat a la venda una còpia del disc <span style="font-style: italic;">Double fantasy</span> de John Lennon, el de la foto de l’habitació 702, dedicat a Mark David Chapman. Mark Chapman és l’home que va assassinar a Lennon a la sortida de l’edifici Dakota, a Nova York, al costat del Central Park. Com recordareu molts, en detenir-lo, van trobar a Chapman un exemplar de <span style="font-style: italic;">El vigilant en el camp de sègol</span> de J.D. Salinger amb una dedicàtoria: <span style="font-style: italic;">De Holden Caufield a Holden Caufield</span>. La història visible de <span style="font-style: italic;">El vigilant</span> seria la de un nano furiós amb els <span style="font-style: italic;">phoneys</span>, els farsants hipòcrites, superficials i materialistes, i Champan considerava que Lennon havia esdevingut un <span style="font-style: italic;">phone</span>y. Per això, va confessar, va matar-lo. Jo en sentir la notícia a la ràdio vaig entendre-ho malament i vaig pensar que el què es posava a la venda era precisament l’exemplar de <span style="font-style: italic;">El vigilat</span> de Chapman. I això em porta a confessar un secret, a fer sortir a la superfície la història a partir de la qual ha crescut i s’ha format aquest post. És un secret vertader i que mai fins ara no he revelat a ningú: L’any 1998 vaig estar en contacte amb un fons de llibres que Mercè Rodoreda havia legat a una institució. La major part eren edicions de butxaca de novel·la negra en anglès però entre els llibres hi havia una edició americana de <span style="font-style: italic;">El vigilant en el camp de sègol</span>, una edició de l’any 1951, l’any en què es va publicar per primer cop la novel·la, no era una primera edició però tenia una particularitat destacable: com és sabut, arran de l’èxit de <span style="font-style: italic;">El vigilant</span>, Salinger va prohibir que en l’edició dels seus llibres aparegués cap ressenya de l’obra a la contraportada, cap suport gràfic en la portada i cap apunt biogràfic sobre l’autor. L’exemplar de Mercè Rodoreda contenia aquestes tres coses i per tant tenia un valor incalculable per el meu fetitxisme. Vaig intentar robar l’exemplar. Vaig separar-lo del lloc on estava amb l’idea d’emportar-me’l a casa quan tingués una oportunitat millor, aquell dia no estava sol amb els llibres. El cas és que quan el vaig tornar a buscar no vaig aconseguir recuperar-lo. O bé no era al lloc on jo l’havia separat o bé ja no recordava on me l’havia amagat. El fons segueix en aquella institució i mira que he tornat a buscar-lo vegades, però el llibre no és allà, tampoc consta al catàleg. <o:p></o:p></span></p>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-28675989.post-2594475144127977932007-06-03T00:30:00.000+02:002008-12-09T01:15:00.057+01:00He sortit a comprar tabac<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj9GeS4oJKg1m_UoSVFl4sTsmzLBgCUAiZuiUw4Fy7ZS5lv61BaeIfArl1zdIYq-Vn41PumEUow_JcVzw7aD91RIOWKBtpOHuJRz9il17un9ohC2Hk4-Yq_qsQv9e12LpvD3D0GZA/s1600-h/cigarette.jpg"><img style="cursor: pointer;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj9GeS4oJKg1m_UoSVFl4sTsmzLBgCUAiZuiUw4Fy7ZS5lv61BaeIfArl1zdIYq-Vn41PumEUow_JcVzw7aD91RIOWKBtpOHuJRz9il17un9ohC2Hk4-Yq_qsQv9e12LpvD3D0GZA/s400/cigarette.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5071598364008040754" border="0" /></a><br /><br /><p class="MsoNormal"><span lang="CA">He sortit a comprar tabac. Eren quarts d’onze i em quedaven només un parell de cigarretes i volia acabar d’escriure un post que arrossego des de fa dies. He entrat al primer bar i el cambrer m’ha dit que no tenia canvi, així que he enfilat cap a un altre, cap al bar que hi ha a la seu del diari El Punt. Al bar hi havia llum i hi havia gent a dintre: una taula amb dues parelles i una altre parella que prenien cervesa. Dos dels cambrers feinejaven entre les taules, l’altre estava xerrant amb una clienta que estava asseguda a la barra. He intentat obrir una de les portes, però era tancada. L’altre porta tampoc l’he pogut obrir, l’he sacsejada fent una mica de soroll i això ha alertat el cambrer que era a la barra, que m’ha mirat. Jo també me l’he mirat interrogant, esperant el gest d’excusa per què ells ja havien tancat,<span style=""> </span>però com s’hi sentís ploure s’ha tornat a posar a parlar amb la noia que, en canvi, s’ha girat cap a la porta per veure ella que era aquella cosa que havia cridat l’atenció al seu contertuli. M’ha d’haver vist, jo he preguntat, forçant molt la gesticulació però xiuxiuejant, si ja estava tancat i que només volia cigarretes, assenyalant el lloc del bar on tenen la màquina. I així ha començat: perquè la noia s’ha quedat mirant cap on jo era però sense reaccionar de cap manera, com si mirés alguna cosa darrera meu o com si pensés que jo no podia veure-la, mentre el cambrer seguia parlant-li, em pregunto de què. He mirat al meu voltant, jo portava auriculars i moltes vegades això fa que em perdi coses que passen al meu costat. I ella s’ha quedat amb la vista fixada cap on jo era però sense tornar-me cap de les senyals que jo li he fet. He marxat, he creuat el carrer Santa Eugènia fins a un altre bar on la situació s’ha repetit en gairebé tots els detalls: les portes tancades, la gent a dintre, la porta sacsejada. Tampoc ningú ha reaccionat a la meva presència, m’ha començat a semblar estrany, no com si jo estigués somiant però si amb una estructura semblant a la dels malsons. Però aleshores al tornar a creuar el carrer en direcció a casa i als bars que queden al costat de casa però en direcció a La Devesa, m’ha sortejat per l’esquena un paio a tota velocitat i tot seguit un altre que el perseguia. L’ha encalçat fins uns deu metres davant meu, aleshores ha saltat sobre d’ell i l’ha agafat pel coll i l’ha arrambat a la paret. Dos paios més han arribat, tots quatre cridaven. L’encalçat reia, també els altres dos, però el perseguidor l’ha empentat molt emprenyat i amb molta força. I en aquest gest li ha esquinçat la samarreta. Aleshores jo passava pel seu costat i he hagut de baixar a la calçada per esquivar-los, he apagat el reproductor i m’he tret els auriculars com si jo corregués<span style=""> </span>algun perill i també hagués d’estar alerta. La agressivitat de la cara desencaixada del paio perseguidor, víctima potser d’una broma que no li havia fet cap gràcia, i després la de la cara de l’altre quan ha vist o sentit la samarreta trencar-se per la part del coll, em deu haver posat en alerta i tot i que el perill no m’incumbia, dec haver començat a segregar adrenalina perquè m’he posat molt tens, he creuat el carrer i m’he posat a caminar enganxat a la paret com si així cobrís almenys un dels quatre flancs. He arribat al quart bar molt nerviós: per la baralla barrejada amb el sentiment de irrealitat que m’han provocat les portes tancades, el periple massa llarg per aconseguir el paquet de tabac. No he tingut problemes per entrar-hi i, aquí sí, tenien canvi. Potser ha sigut perquè he superat aquests dos contratemps possibles i per tant em semblava que ja m’havia escapat d’algun lloc que, quan en pitjar la marca de tabac la màquina m’ha avisat que aquell producte estava esgotat, m’he espantat literalment, em dec haver retirat de la màquina i tot, fent un saltet. Després he pitjat una altre marca, i també estava esgotada, i una altre, que també, i ha sigut aleshores que m’he posat a pitjar compulsivament tots els botons, com si estigués aterrit amb la idea d’haver entrat en un bucle sense <span style=""> </span>sortida, com si només pogués rescatar-me’n el so de la caixeta caient <span style=""> </span>i tot seguit el dringar del canvi. Ara penso què hagués passat si tot el tabac hagués estat esgotat, si hagués tingut forces per anar a un cinquè bar o si m’hagués posat a plorar, per exemple. El cas és que he pitjat tots els botons de forma irracional fins que n’ha caigut un paquet de Vintage, un tabac horrible, amb el qual no he pogut acabar el post que arrossego, però he pogut escriure aquest. <span style=""> </span></span></p>bqhttp://www.blogger.com/profile/09739606176048061545noreply@blogger.com1