Més cartes d'amor portugueses
És en una de les primeres escenes de La vida secreta de les paraules, la pel•lícula de l’Isabel Coixet:
Hanna, la infermera que ha anat a la plataforma petrolera a tenir cura d’un home que ha patit un accident, és allotjada a l’habitació del malferit, la més propera a l’infermeria on descansa Tim Robbins, Josef a la pel•lícula. L’escena, doncs, és un moment abans que la Hanna conegui l’home i que la relació entre els dos personatges s’iniciï i comenci de debó la pel•lícula. Hanna xafardeja el mòbil d’ell i hi escolta un missatge. És la veu d’una dona, que diu:
“Josef... Jo... Aquí em tens, estic rellegint les cartes de la monja portuguesa. Ja ho sé, és una bajanada. Però quan llegeixo aquest llibre em sembla que estic parlant amb tu, m’acosta a tu i així no em sento tant culpable. Somnio amb tu cada nit probablement perquè cada nit, quan vaig a dormir, escolto el missatge que em vas deixar al contestador, aquell on dius que t’agrada tant enyorar-me. Josef t’estimo. Com aquella monja portuguesa, potser més, molt més. Si us plau, Josef, truca’m”.
El llibre al qual es refereix la dona, les cartes de la monja portuguesa, va publicar-les en català l’editorial Angle, de Manresa, el passat més de setembre. És un llibre molt petit, de a penes 60 pàgines. A la contraportada hi ha l’advertència: “les cartes d’amor més apassionades mai escrites”. En l’edició de Angle, el llibre es titula: Cartes d’amor de la monja portuguesa i ve signat per Mariana Alcoforado. També l’edició de El Acantilado s’atribueix a Mariana Alcoforado, però en el títol la paraula amor ha saltat. En la contraportada de la edició de El Acantilado s’hi llegeix: “Cartes portugueses” contenia les cinc missives que Mariana Alcoforado, monja portuguesa del convent de Beja, a l’Alentejo, havia escrit al comte de Chamilly, capità de la cavalleria francesa que havia participat en el setge de Ferreira. La història que els va unir no te res de particular: Mariana havia estat seduïda pel comte, i el compte se n’havia tornat a França donant per acabada l’aventura. La monja portuguesa, abnegadament enamorada, escrivia des de la seva cel•la deixant volar la seva passió entotsolada, les seves queixes i els seus deliris.”
El cas és que el llibre es va publicar l’any 1669 a París amb el títol de “Lettres portugaises traduites en français”. En 6 anys es va reeditar una vintena de vegades i va donar peu a un gènere, les cartes a la portuguesa: cartes sense resposta degudes a la ploma de dones seduïdes i abandonades pel seus amants. En la primera edició de les cartes, l’editor adverteix el lector que les cartes han estat trobades i que es desconeix el nom del gentilhome a qui van adreçades, la identitat de la monja i també la identitat del traductor. No va ser fins el 1810 que els erudits o els romàntics, van aconseguir una monja real, històrica, Mariana Alcofarado i un cavaller francès, el compte de Chamilly, com a correlats reals del llibre tan exitós. Així van començar a atribuir-se les cartes a Mariana Alcoforado, tot i que ara sembla, malgrat que els editors segueixen fent figurar la monja, que les cartes les va escriure un francès, un home, un tal Guillargues habitual dels salons del París de la època. De manera que la frase “Estimeu-me sempre”, del final de la primera carta, “ i feu-me patir encara més mals” , és un artifici. Té sentit. Si les cartes fossin d’amor de veritat serien, tal i com va deixar escrit el poeta també portuguès Pessoa, ridícules. "Totes les cartes d’amor són ridícules. No serien cartes d’amor si no fóssin ridícules". I en canvi, les cartes de la monja portuguesa, no en són en absolut, repassen diversos els estats de l’enamorament, de l’amor abnegat de la primera carta fins al ressentiment de la cinquena i la indiferència anhelada de la sisena carta no-escrita. La monja que té enveja del paper on escriu que serà, el paper sí, en mans del comte, la monja que es pregunta si el plaer d’haver estat estimada compensa el dolor d’haver estat abandonada, la monja que es pregunta si és millor que qui ens abandona ens abandoni perquè n’estima un altre o seguir estimar algú a qui només provoquem indiferència. Són cinc cartes en total. A La vida secreta de les paraules, el llibre de la monja hi té una estranya presència secreta. Apareix al missatge al mòbil del pacient que la infermera escolta, i després quan la infermera remena en l’escriptori de l’home de qui té cura troba cinc cartes per obrir, presumiblement de la mateixa dona que ha deixat el missatge. Però sabem molt poc d’aquesta dona.
Hanna, la infermera, és una dona molt hermètica i enormement silenciosa que guarda un secret callant. Tim Robbins, Josef, en canvi, amaga el seu secret parlant pels descosits. Quan els dos protagonistes es troben, ell impedit en un llit i temporalment cec i ella donant-li de beure, Josef fa moltes preguntes i ella aconsegueix no respondre’n cap. Així s’estableix la relació durant la primera meitat de la pel•lícula. Però hi ha un moment que Josef protesta i, encara que menteix, perquè no ha desvetllat el seu secret principal, li diu:
“Ja hi tornem a ser! No et canses de fer-te la dona misteriosa? Vinga jo t’he explicat
totes les meves misèries. Va explica’m alguna cosa!” I aleshores, just en el moment abans de què la Hanna silenciosa comenci a explicar el seu secret, la infermera contesta amb un pregunta: “Et van agradar Les cartes de la monja portuguesa?”. La Hanna fa trampa, perquè el pacient no sap que ella ha escoltat el missatge i Isabel Coixet, també fa trampa, col•locant aquest llibre com a eix d’una història secreta que després la pel•lícula no resol. El llibre torna a apareixer només en un falshback posterior en una escena en què, sota el fons de All the the world is green de Tom Waits, Tim Robbins i Leonor Watling intercanviaran un exemplar de les Cartes portugueses en un parc.
De manera que, de la història d’amor entre Tim Robbins i Leonor Watling, la veu del missatge al contestador, la lectora de les cinc cartes i la redactora de les cinc altres cartes, n’acabem tenint només alguns indicis, queda com una història secreta, com si Isabel Coixet hagués anat a un d’aquells tallers d’escriptura on recorden la frase de Hemingway segons la qual un conte ha de ser com un iceberg on ha de ser més important i voluminós el que no es veu, que el que es veu. En qualsevol cas amb aquest post volia només recomanar-vos el llibre, que és molt bó. Del llibre Josef, quan Hanna li pregunta si li va agradar, diu: “És un llibre molt curt. Només puc llegir llibres curts, no tinc paciència pels altres”. La brevetat d’un llibre sempre és un gran què. Però com que ara ve Nadal i és època de regals, transcric unes paraules més de Josef com a advertència. Diu: “Una vegada vaig regalar aquest llibre a una dona. Sabia que no ho havia de fer però vaig fer-ho”. Tot seguit diu: “Hi ha coses que no s’han de fer mai. Com per exemple regalar certs llibres a persones que passen molt temps soles.”
Una darrera investigació de detectiu inútil: el llibre que hi ha sota de les cartes portugueses en l’escena del parc és Birds of America de la Lorrie Moore. La la Lorrie Moore és l’escriptora americana responsable del conte en què Isabel Coixet va basar La meva vida sense mi. El conte, em sembla, no està en el recull Ocells d’Amèrica, però igualment és un llibre molt bo i, aquest si, el podeu regalar sense por a gent solitària.
All the world is green, Tom Waits
Hanna, la infermera que ha anat a la plataforma petrolera a tenir cura d’un home que ha patit un accident, és allotjada a l’habitació del malferit, la més propera a l’infermeria on descansa Tim Robbins, Josef a la pel•lícula. L’escena, doncs, és un moment abans que la Hanna conegui l’home i que la relació entre els dos personatges s’iniciï i comenci de debó la pel•lícula. Hanna xafardeja el mòbil d’ell i hi escolta un missatge. És la veu d’una dona, que diu:
“Josef... Jo... Aquí em tens, estic rellegint les cartes de la monja portuguesa. Ja ho sé, és una bajanada. Però quan llegeixo aquest llibre em sembla que estic parlant amb tu, m’acosta a tu i així no em sento tant culpable. Somnio amb tu cada nit probablement perquè cada nit, quan vaig a dormir, escolto el missatge que em vas deixar al contestador, aquell on dius que t’agrada tant enyorar-me. Josef t’estimo. Com aquella monja portuguesa, potser més, molt més. Si us plau, Josef, truca’m”.
El llibre al qual es refereix la dona, les cartes de la monja portuguesa, va publicar-les en català l’editorial Angle, de Manresa, el passat més de setembre. És un llibre molt petit, de a penes 60 pàgines. A la contraportada hi ha l’advertència: “les cartes d’amor més apassionades mai escrites”. En l’edició de Angle, el llibre es titula: Cartes d’amor de la monja portuguesa i ve signat per Mariana Alcoforado. També l’edició de El Acantilado s’atribueix a Mariana Alcoforado, però en el títol la paraula amor ha saltat. En la contraportada de la edició de El Acantilado s’hi llegeix: “Cartes portugueses” contenia les cinc missives que Mariana Alcoforado, monja portuguesa del convent de Beja, a l’Alentejo, havia escrit al comte de Chamilly, capità de la cavalleria francesa que havia participat en el setge de Ferreira. La història que els va unir no te res de particular: Mariana havia estat seduïda pel comte, i el compte se n’havia tornat a França donant per acabada l’aventura. La monja portuguesa, abnegadament enamorada, escrivia des de la seva cel•la deixant volar la seva passió entotsolada, les seves queixes i els seus deliris.”
El cas és que el llibre es va publicar l’any 1669 a París amb el títol de “Lettres portugaises traduites en français”. En 6 anys es va reeditar una vintena de vegades i va donar peu a un gènere, les cartes a la portuguesa: cartes sense resposta degudes a la ploma de dones seduïdes i abandonades pel seus amants. En la primera edició de les cartes, l’editor adverteix el lector que les cartes han estat trobades i que es desconeix el nom del gentilhome a qui van adreçades, la identitat de la monja i també la identitat del traductor. No va ser fins el 1810 que els erudits o els romàntics, van aconseguir una monja real, històrica, Mariana Alcofarado i un cavaller francès, el compte de Chamilly, com a correlats reals del llibre tan exitós. Així van començar a atribuir-se les cartes a Mariana Alcoforado, tot i que ara sembla, malgrat que els editors segueixen fent figurar la monja, que les cartes les va escriure un francès, un home, un tal Guillargues habitual dels salons del París de la època. De manera que la frase “Estimeu-me sempre”, del final de la primera carta, “ i feu-me patir encara més mals” , és un artifici. Té sentit. Si les cartes fossin d’amor de veritat serien, tal i com va deixar escrit el poeta també portuguès Pessoa, ridícules. "Totes les cartes d’amor són ridícules. No serien cartes d’amor si no fóssin ridícules". I en canvi, les cartes de la monja portuguesa, no en són en absolut, repassen diversos els estats de l’enamorament, de l’amor abnegat de la primera carta fins al ressentiment de la cinquena i la indiferència anhelada de la sisena carta no-escrita. La monja que té enveja del paper on escriu que serà, el paper sí, en mans del comte, la monja que es pregunta si el plaer d’haver estat estimada compensa el dolor d’haver estat abandonada, la monja que es pregunta si és millor que qui ens abandona ens abandoni perquè n’estima un altre o seguir estimar algú a qui només provoquem indiferència. Són cinc cartes en total. A La vida secreta de les paraules, el llibre de la monja hi té una estranya presència secreta. Apareix al missatge al mòbil del pacient que la infermera escolta, i després quan la infermera remena en l’escriptori de l’home de qui té cura troba cinc cartes per obrir, presumiblement de la mateixa dona que ha deixat el missatge. Però sabem molt poc d’aquesta dona.
Hanna, la infermera, és una dona molt hermètica i enormement silenciosa que guarda un secret callant. Tim Robbins, Josef, en canvi, amaga el seu secret parlant pels descosits. Quan els dos protagonistes es troben, ell impedit en un llit i temporalment cec i ella donant-li de beure, Josef fa moltes preguntes i ella aconsegueix no respondre’n cap. Així s’estableix la relació durant la primera meitat de la pel•lícula. Però hi ha un moment que Josef protesta i, encara que menteix, perquè no ha desvetllat el seu secret principal, li diu:
“Ja hi tornem a ser! No et canses de fer-te la dona misteriosa? Vinga jo t’he explicat
totes les meves misèries. Va explica’m alguna cosa!” I aleshores, just en el moment abans de què la Hanna silenciosa comenci a explicar el seu secret, la infermera contesta amb un pregunta: “Et van agradar Les cartes de la monja portuguesa?”. La Hanna fa trampa, perquè el pacient no sap que ella ha escoltat el missatge i Isabel Coixet, també fa trampa, col•locant aquest llibre com a eix d’una història secreta que després la pel•lícula no resol. El llibre torna a apareixer només en un falshback posterior en una escena en què, sota el fons de All the the world is green de Tom Waits, Tim Robbins i Leonor Watling intercanviaran un exemplar de les Cartes portugueses en un parc.
De manera que, de la història d’amor entre Tim Robbins i Leonor Watling, la veu del missatge al contestador, la lectora de les cinc cartes i la redactora de les cinc altres cartes, n’acabem tenint només alguns indicis, queda com una història secreta, com si Isabel Coixet hagués anat a un d’aquells tallers d’escriptura on recorden la frase de Hemingway segons la qual un conte ha de ser com un iceberg on ha de ser més important i voluminós el que no es veu, que el que es veu. En qualsevol cas amb aquest post volia només recomanar-vos el llibre, que és molt bó. Del llibre Josef, quan Hanna li pregunta si li va agradar, diu: “És un llibre molt curt. Només puc llegir llibres curts, no tinc paciència pels altres”. La brevetat d’un llibre sempre és un gran què. Però com que ara ve Nadal i és època de regals, transcric unes paraules més de Josef com a advertència. Diu: “Una vegada vaig regalar aquest llibre a una dona. Sabia que no ho havia de fer però vaig fer-ho”. Tot seguit diu: “Hi ha coses que no s’han de fer mai. Com per exemple regalar certs llibres a persones que passen molt temps soles.”
Una darrera investigació de detectiu inútil: el llibre que hi ha sota de les cartes portugueses en l’escena del parc és Birds of America de la Lorrie Moore. La la Lorrie Moore és l’escriptora americana responsable del conte en què Isabel Coixet va basar La meva vida sense mi. El conte, em sembla, no està en el recull Ocells d’Amèrica, però igualment és un llibre molt bo i, aquest si, el podeu regalar sense por a gent solitària.
All the world is green, Tom Waits
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada