30 de maig 2006

El mar vist per la tele



En el seu darrer disc, Alivio de luto, Joaquin R. Martínez Sabina, més conegut com a Joaquín Sabina, canta una cançó, Pájaros de Portugal. Canta : “No conocían el mar /y se les antojó más triste que en la tele/ pájaros de Portugal /sin dirección, ni alpiste, ni papeles”.
En una entrevista de promoció li pregunten:
“La cançó Pájaros de Portugal va sorgir d’una notícia. Què va cridar-li tant la atenció?"
Respon:
"Era una noticia que havia dormit dos anys en un calaix, però en el seu moment Espanya sencera en parlava. La noticia era divertida: un noi i una noia de 14 anys van desaparèixer de casa. Tothom creia que els havien raptat, violat, matat. El què havia passat és que s’havien escapat a Portugal. Però el que és impressionant és que van fer-ho perquè volien veure el mar. I quan el van veure, van dir: “Era millor a la tele” i van telefonar acollonits als seus pares. Em va semblar que aquesta historia diu molt d’aquesta generació”

Per alguna raó la noticia ha dormit gairebé nou anys en una carpeta al meu estudi. Sabina, s’equivoca. Eren quatre els adolescents que van viatjar fins a Portugal. Dues noies de tretze anys, i dos xavals de disset i setze [els nois tenen 16 i 14 anys com m'indica RMF de fum i estalzí, en un post que amplia la informació sobre aquest cas] . El diari El Pais, el diumenge 17 d’agost de 1997, va dedicar el suplement Domingo a la notícia, 9 dies després que els adolescents fossin trobats a Sesimbra. El suplement dedica dues pàgines a explicar els fets i, encara una altra, a transcriure el relat oral que de l’aventura en fan les dues nenes: Estela i Nuria (a la foto).

Diuen:
“Va ser una tarda de fa un any. Havíem acabat les classes i érem al Parc de San Isidro. Ens vam agafar les mans i ens vam prometre que seriem amigues per sempre, passés el què passés.”
Durant aquell any passar algunes coses. Van conèixer per exemple un nano d’un centre de menors, en Juan Carlos.
“Molt molon, l’Estela li diu Bellido o Flequi, perquè té un serrell molt graciós. A l’Estela li agrada.” També van conèixer en Manuel, que conduïa, deia, el cotxe del seu oncle i els hi feia imitacions. La millor, la de Forrest Gump.
Així el dimarts 8 d’agost, quan les nenes anaven a comprar el pa per la mare d’una d’elles, van trobar els dos al volant d’un Ford Escort, robat. Van anar a comprar el pa, van deixar-lo a casa i van pujar al cotxe amb els nanos. Anaven a Segovia a veure els pares adoptius d’en Manuel. De camí van parar en una benzinera. Van comprar un paquet de Fortuna, llaunes de cervesa, i quatre cintes de música: Los Calaítos, Los Rayitos, Mister Dance i Interdance. Van dinar a Segovia i van seguir cap a Leon. Al cotxe cantaven: “Ese toro enamorado de la luna, que abandona por la noche la maná”. On diu toro les noies cantaven vaca, on diu enamorado, elles enamorada. Van anar fins a Galicia, quan se’ls acabava la benzina, robaven un altre cotxe. Se’ls hi van acabar també els diners. Aleshores decideixen anar a Portugal, algú vol anar a Màlaga a una festa tecno. Però tenen un accident i l’aventura s’acaba. A Portugal és on veuen al mar i on rectifiquen Sabina. Expliquen:
“Va ser al matí quan vam veure el mar. El cert és que tampoc ens interessava gaire. El vam veure des d’un pujol, a Sesimbra. No feia vent, però el sol petava fort. Ens va semblar molt gran, millor que a la tele.”
De manera que potser l’Estela i la Nuria no diuen gaire de la seva generació o potser diuen alguna cosa de com a Joaquín Sabina li agrada veure les coses.


La cançó:



1 comentari:

Mireia ha dit...

Tens un blog increïble, fa mòlt de goig aquesta mena d'"Historia universal de la infamia" en forma de blog, felicitats!