Mentides
Al postfaci de Mario Lacruz per l’edició que l’editorial Funambulista ha publicat de la novel·la El mentiroso de Henry James, es cita una anotació als quaderns de l’escriptor de juny de 1884. “Es podria escriure”, diu James, “una nouvelle sobre una dona casada amb un home encantador però totalment mentider, si bé inofensiu. Molt intel·ligent, fina, reservada, de naturalesa elevada i pura, ella es veu obligada a escoltar les seves fanfarronades, fruit de la vanitat, del seu desig de brillar i d’un impuls irresistible.”
Henry James va desenvolupar aquesta idea i va publicar-ne una novel·la molt curta The Liar, o sigui El Mentider, quatre anys més tard, l'any 1888. A la novel·la, el pintor Olivier Lyon coincideix, en una mansió on va a passar el cap de setmana, amb Everina Brant, una dona a la qui va estimar ja fa molts anys. Everina és la dona que s'ha casat amb el mentider compulsiu, el Coronel Capadose, la dona sobre la qual segons l’anotació al quadern se’n podria escriure una novel·la. El Coronel és el mentider inofensiu i encantador i la historia avança pel camí de la moralitat del la dona, fins a quin punt, es pregunta el pintor, ella encobrirà el marit, què passaria si ella també hagués de mentir per salvar una mentida del Coronel.
Tinc un amic. L’anomenaré M. Respon a les característiques del mentider de la nota de Henry James, és una rèplica del personatge del Coronel Capadose, perquè Capadose respon a una personalitat arquetípica. N’he conegut d’altres de mentiders però amb cap hi he tingut tanta relació i durant tant temps. M. és ara un home que ha passat dels trenta anys. Jo, en fa més de 25 que el conec. No recordo que de petit mentís tant, però tampoc les mentides són iguals en la infància. En una sobretaula, els ulls de l’M de cop brillen i pres per una passió comença a explicar una anècdota que es va tornant, a mesura que avança, en una anècdota millor però absolutament més inversemblant. La seva dona seu al seu costat i com tots el que el coneixem segueix l’anècdota estupefacte per la impudícia amb la que s’inventa davant dels nostres nassos la història, però admirada també i expectant per saber fins on de lluny portarà la cosa. Els últims anys ens veiem molt de tant en tant, la nostra ja no és una amistat activa, és una amistat que es sustenta en el fet que en el passat vam ser molt amics i per tant bona part del què fem quan ens veiem consisteix en recordar els anys de la infantesa i de la primera joventut. L’M, és clar, menteix molt sobre la seva infància i n’inventa anècdotes que sovint incumbeixen també la meva, d'infància. “Te’n recordes B.?”, em pregunta i jo no ho recordo perquè mai no va passar o bé si ho recordo és perquè ja li he sentit inventar la anècdota en una altre ocasió. Però es repeteix poc i si es repeteix en la segona versió la història es fa més grossa, com si la anterior hagués estat un assaig, una prova de fins com de justa pot arribar a colar la bola. De fet, en la versió nova, queden només alguns ecos de la versió anterior i en qualsevol cas la pregunta és igualment incontestable perquè no és que no pugui recordar una cosa que no ha passat, sinó que no podria recordar de cap de les maneres una cosa que encara no ha passat, ni encara és, perquè l’M. no prepara les mentides sinó que les inventa mentre les explica, sovint les corregeix i les modifica sobre la marxa . “Te’n recordes, B.?”, pregunta. Jo sempre faig que sí amb el cap, sense saber quin paper em tocarà fer en l’auca inventada, atracar als companys d’escola emmascarat amb un antifaç, estafar un quiosquer o dormir en un cementiri.
Hi ha un aspecte de tot això que fa l’M, que m’admira, una qualitat de les seves mentides que comparteix amb el Coronel Capadose del llibre de Henry James. Les invencions d’aquests mentiders compulsius inclouen multitud de testimonis, sovint testimonis que escolten i són presents en la conversa. Té la seva lògica: un testimoni sempre reforça la versemblança d’una cosa increïble que sinó semblaria inventada. Però a mi em deixa perplex el risc a què s’exposen de que algú els hi pari els peus o els corretgeixi. Ni en la novel·la, ni en els anys que fa que conec l’M., però, mai cap dels testimonis o persones falsament involucrades es queixa i demana de ser deixat al marge de mentida. La indulgència amb el seu pecat és absoluta.
El psiquiatre italià Fausto Manara escriu a Elogi de la timidesa: “Es construeixen un passaport fals, però sempre amb la por que la falsificació i el truc siguin descoberts”. Manara no parla dels mentiders sinó dels tímids. L’M., no cal dir-ho, és una persona molt extravertida, si en alguna ocasió es mostra tímid és una cosa circumstancial, jo no en recordo cap. En canvi pot ser que sigui la meva, de timidesa, molt menys circumstancial, i per tant la meva por constant a ser descobert i a que algú vegi el meu truc, el què em provoqui una fascinació exagerada pels comportaments de l’M. , pels mentiders en general.
Henry James va desenvolupar aquesta idea i va publicar-ne una novel·la molt curta The Liar, o sigui El Mentider, quatre anys més tard, l'any 1888. A la novel·la, el pintor Olivier Lyon coincideix, en una mansió on va a passar el cap de setmana, amb Everina Brant, una dona a la qui va estimar ja fa molts anys. Everina és la dona que s'ha casat amb el mentider compulsiu, el Coronel Capadose, la dona sobre la qual segons l’anotació al quadern se’n podria escriure una novel·la. El Coronel és el mentider inofensiu i encantador i la historia avança pel camí de la moralitat del la dona, fins a quin punt, es pregunta el pintor, ella encobrirà el marit, què passaria si ella també hagués de mentir per salvar una mentida del Coronel.
Tinc un amic. L’anomenaré M. Respon a les característiques del mentider de la nota de Henry James, és una rèplica del personatge del Coronel Capadose, perquè Capadose respon a una personalitat arquetípica. N’he conegut d’altres de mentiders però amb cap hi he tingut tanta relació i durant tant temps. M. és ara un home que ha passat dels trenta anys. Jo, en fa més de 25 que el conec. No recordo que de petit mentís tant, però tampoc les mentides són iguals en la infància. En una sobretaula, els ulls de l’M de cop brillen i pres per una passió comença a explicar una anècdota que es va tornant, a mesura que avança, en una anècdota millor però absolutament més inversemblant. La seva dona seu al seu costat i com tots el que el coneixem segueix l’anècdota estupefacte per la impudícia amb la que s’inventa davant dels nostres nassos la història, però admirada també i expectant per saber fins on de lluny portarà la cosa. Els últims anys ens veiem molt de tant en tant, la nostra ja no és una amistat activa, és una amistat que es sustenta en el fet que en el passat vam ser molt amics i per tant bona part del què fem quan ens veiem consisteix en recordar els anys de la infantesa i de la primera joventut. L’M, és clar, menteix molt sobre la seva infància i n’inventa anècdotes que sovint incumbeixen també la meva, d'infància. “Te’n recordes B.?”, em pregunta i jo no ho recordo perquè mai no va passar o bé si ho recordo és perquè ja li he sentit inventar la anècdota en una altre ocasió. Però es repeteix poc i si es repeteix en la segona versió la història es fa més grossa, com si la anterior hagués estat un assaig, una prova de fins com de justa pot arribar a colar la bola. De fet, en la versió nova, queden només alguns ecos de la versió anterior i en qualsevol cas la pregunta és igualment incontestable perquè no és que no pugui recordar una cosa que no ha passat, sinó que no podria recordar de cap de les maneres una cosa que encara no ha passat, ni encara és, perquè l’M. no prepara les mentides sinó que les inventa mentre les explica, sovint les corregeix i les modifica sobre la marxa . “Te’n recordes, B.?”, pregunta. Jo sempre faig que sí amb el cap, sense saber quin paper em tocarà fer en l’auca inventada, atracar als companys d’escola emmascarat amb un antifaç, estafar un quiosquer o dormir en un cementiri.
Hi ha un aspecte de tot això que fa l’M, que m’admira, una qualitat de les seves mentides que comparteix amb el Coronel Capadose del llibre de Henry James. Les invencions d’aquests mentiders compulsius inclouen multitud de testimonis, sovint testimonis que escolten i són presents en la conversa. Té la seva lògica: un testimoni sempre reforça la versemblança d’una cosa increïble que sinó semblaria inventada. Però a mi em deixa perplex el risc a què s’exposen de que algú els hi pari els peus o els corretgeixi. Ni en la novel·la, ni en els anys que fa que conec l’M., però, mai cap dels testimonis o persones falsament involucrades es queixa i demana de ser deixat al marge de mentida. La indulgència amb el seu pecat és absoluta.
El psiquiatre italià Fausto Manara escriu a Elogi de la timidesa: “Es construeixen un passaport fals, però sempre amb la por que la falsificació i el truc siguin descoberts”. Manara no parla dels mentiders sinó dels tímids. L’M., no cal dir-ho, és una persona molt extravertida, si en alguna ocasió es mostra tímid és una cosa circumstancial, jo no en recordo cap. En canvi pot ser que sigui la meva, de timidesa, molt menys circumstancial, i per tant la meva por constant a ser descobert i a que algú vegi el meu truc, el què em provoqui una fascinació exagerada pels comportaments de l’M. , pels mentiders en general.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada