30 març 2008

Dick Van Escamilla


Ara ja fa molts anys que, havent llegit un article al diari que pel què sigui m'interessa, no el retallo i l'arxivo en una carpeta. Abans ho feia. Encara guardo tres arxivadors plens de retalls de diari que corresponen, cada un, als anys 96, 97 i 98. És un costum d'una altre època, però avui en llegir que Salvador Escamilla s'ha mort, me n'hi he anat a buscar un article que sabia que guardava. És un article del Sergi Pàmies pel diari El País de l'11 d'octubre de 1997. Pàmies hi explica que, mirant-se Mary Poppins, la pel·lícula de Walt Disney, li ve al cap el record que, qui va doblar a Dick Van Dyke per a la versó castellana, va ser el Salvador Escamilla, precisament. Pàmies el telefona per confirmar-ho i Escamilla li ho confirma . Pàmies li demana per quedar i parlar-ne. En la trobada, Escamilla li acalreix que ell només va doblar les parts cantades del personatge, per exemple en aquell tall en que es canta el Supercalifragilísticoespialidoso. En aquells anys jo me l'escoltava molt, l'Escamilla per la ràdio, i em va agradar llegir que, segons la crònica del Pàmies, "lluny del micròfon, l'Escamilla es comporta igual que quan està dintre d'un estudi. Es dirigeix a tu com si fossis no ja un dels milers de convidats als quals ha entrevistat al llarg de la seva carrera com a radioman, sinó la audiència del món sencer". Aquell més d'octubre de 1997, no sé si un dissabte abans o després o potser va ser aquell mateix dissabte de l'article d'en Pàmies, jo havia estat a Sarrià amb el meu amic J. durant el pregó de la festa major del barri, que és el meu barri perquè hi vaig néixer tot i que fa tants anys que ja no hi visc. L'Escamilla, aquell any va ser-ne el pregoner i després de escoltar-lo vam anar am en J. a fer cerveses al bar Tomàs i a la tercera o a la quarta jo ja estava demanant als cambrers utilitzant la meva imitació, o només la cantarella característica, de l'Escamilla. En aquells anys em sortia molt bé. Avui ja no sabria fer-ho i em sap greu, em fa sentir culpable, com si, el fet de no enrecordar-me'n el matés dues vegades.

10 febrer 2008

Els governants secrets del món




"Els governants secrets del món, m'han robat la xicota". Això és el què diu el primer vers d'una cançó dels Clem Snide que està recollida en el recopilatori The future Soundtrack of America. La cançó es diu The ballad of David Icke. Aquest post és el resultat de teclejar David Icke a Google.


David Icke, té una entrada a la wikipedia. Va néixer el 1952 a Leicester. Va ser porter professional de futbol fins als 21 anys. Una lesió al genoll va apartar-lo del terreny de joc, però no del tot dels camps de joc: va trobar feina en un diari esportiu local, primer, i després va passar a la televisió on va arribar a ser una peça important de l’equip d’esports de la Bbc. L’any 1988 va deixar la Bbc per dedicar-se a la política, com a membre del Partit Verd. Vull dir que era una persona d’una popularitat mitjana el març de 1990.

Aleshores li passa una cosa. David Icke ha complert els 38 anys. És possible que s'hagi separat o que el seu primer matrimoni estigui en crisi, o potser només és ell el qui està en crisi, o és només curiositat, no ho sé, però per alguna raó es posa en contacte amb una mèdium, la Betty Shine. La espiritista li fa alguns vaticinis: li diu que ha sigut escollit per a sanar el món, que es farà famós per això i que escriurà alguns llibres. Icke es pren la mèdium seriosament. La revelació l’aparta de la política, Icke deixa el Partit Verd i viatja a Perú i en torna amb un llibre sota el braç, Truth vibrations, on explica les seves vivències espirituals. Per presentar el llibre convoca a Londres una conferència de premsa en la qual es presenta com el portaveu de l’esperit de Crist. L’ex-presentador d’esports vesteix sempre, des de que ha tornat del Perú, de color turquesa i és amb un xandall d’aquest color que va a l’entrevista a la qual el crida Terry Wogan per el seu talkshow de la Bbc, un dels més populars al Regne Unit aleshores. David Icke, entre les rialles del públic, repeteix als televidents que és el fill de Déu i mira d’advertir-los i advertir a tot el món de les desgràcies que vindran. És una escena patètica i divertida a la vegada en la qual un home intenta revelar una veritat terrible a una audiència que es tronxa veient com aquell a qui no feia gaire havien vist presentar programes de billar o retransmetre proves olímpiques ha perdut la xaveta. Però això només és el començament de la història.

Hi ha una altre entrevista de David Icke amb Terry Wogan, feta una quinzena d’anys després. En aquesta segona entrevista David diu referint-se a la primera: “aquella entrevista ho va canviar tot. Tothom a Gran Brentanya se’n fotia de mi, no podia sortir al carrer, calia només que un humorista digués el meu nom per fer riure l’audiència”. Els anys no han passat en va i en aquesta entrevista, Icke, ja no vesteix de turquesa i, tot i que no es pot dir que l’any 1991 fos un neòfit en el mitjà televisiu, és evident que ara domina molt millor les arts retòriques i les arts escèniques. Si en l’entrevista de 1991 Terry Wogan adverteix Icke que el públic no està rient amb ell, sinó que se n’està rient d’ell, en aquesta revisió de l’entrevista David Icke no només aconsegueix arrancar aplaudiments del públic, sinó que aconsegueix girar la truita i que riguin amb ell i que, amb ell, se’n riguin de Terry Wogan. Com si fos un acudit, o un senyal, Icke i Wogan han canviat la seva situació a la pantalla: en l’entrevista de 1991 Icke estava a l’esquerra, però el 2006 s'està a la dreta de la pantalla ocupant el lloc de Wogan. "Qui riu últim riu millor", es diu en un dels comentaris del vídeo a Youtube. I l’acudit, o potser és un senyal d'alguna cosa, és que David Icke aconsegueix la última rialla, el canvi de torna, mantenint fonamentalment el mateix discurs que el 1991.

A Tenia raó David Icke?, un documental del Channel 5 sobre el personatge, les primeres imatges que veiem són les de Wogan presentant el seu convidat en el seu xou del 91 intercalades amb una xerrada actual de David Icke en un teatre ple com un ou. La idea del realitzador és clara: com un home ridiculitzat en un programa de televisió, les idees xalades del qual s’han utilitzat com a material per a l’espectacle omple, 15 anys després, teatres sencers amb les seves xerrades igualment xalades? Eef Barzelay, el frontman de Clem Snide, a la cançó que ha donat origen a aquest post canta que els governants secrets del món s’han d’assegurar que la veritat tingui l’aparença d’una bogeria, To make sure that the truthful are made to look mad , canta literalment, o sigui que aquells que diguin la veritat han de semblar bojos. I pot ser que això expliqui l’èxit de les teories conspiranoiques de David Icke. En una mirada general, David Icke, és un teòric de la conspiració com tants d’altres: un govern secret domina el món des de l’antiguitat; utilitzen els governants com a titelles, i encaminen el món a una govern únic, una moneda única, a un exèrcit únic i a un control de la població per mitjans informàtics; provoquen guerres, catàstrofes naturals i pandèmies per aconseguir els seus mitjans o, dit d’una altre manera, les guerres, les pandèmies i les catàstrofes naturals, o sigui el mal i aquelles coses que ens provoquen temor, estan programades per uns pocs per tal de tenir aterrits i controlats a uns molts. Però la teoria de David Icke amaga una sorpresa, una punchline que el fa anar una passa més enllà dels xarlatans de Bilderberg o els conspiranoics de l’9/11, la veritat amb aparença de bogeria la qual Eef barzelay es refereix a la cançó, és la revelació sobre qui són aquests pocs que durant tants anys han enganyat a tants. Segons explica David Icke a The bigger secret, el secret més gran, els governants secrets del món són 12 llinatges de rèptils arribats de l’espai exterior que gràcies a la sang robada amb violència de determinats éssers humans (how blood of blind children was used in their bread, canten els Clem Snide) poden mantenir en la nostra dimensió una aparença humana. "Aquella entrevista i la seva repercussió", diu David Icke, " em van alliberar de la pressió de pensar sempre en el què la resta de gent pensaria de mi", per tant va perdre la pressió d'esdevenir ridícul, no només per allò que digués també sinó també ridícul per allò que només pensés. Va perdre així la por de pensar. Sense aquell escarni públic durant la seva època turquesa, ve a dir Icke, no hagués arribat a la veritat ni hagués perdut la por de semblar boig.

04 febrer 2008

Qui és Tiny Tim?


Per aquells que durant el nadal passat hàgiu estat escoltant A John Waters Christmas, el recopil·latori que el director de cinema va fer per New Line Records, Tiny Tim és el responsable de la versió inoblidable de Rudolph the red nosed. Tiny Tim va ser el nom artístic de Herbert Khaury, un músic i cantant del passat segle 20. Els seus múltiples registres vocals, la seva pinta extravagant, el seu minuciós coneixement del cançoner popular nord-americà, el seu cristianisme recalcitrant, la mescla del so psicodèlic dels seixanta amb l'esperit de Tin Pan Alley, fan fascinant la música d'aquest home que va casar-se en directe al programa de Johnny Carson davant de 40 milions de espectadors. Jo he espigolat d'aquí i d'allà gairebé tota la seva discografia. Aquest post és una recomanació. Qui es pot resistir a una discografia que comença cantant en falsetto "Welcome to my dream and how are you"? He llegit que Jeff Feuerzeig, el director del documental sobre Daniel Johnston, aquell music esquizofrènic també tan particular, està preparant un documental sobre la vida de Tiny Tim: si hi reeixeix, aleshores tindrem reedició dels seus discos i ressenyes a Pitchfork. Però no us espereu tant.


Anar-se'n per la finestra


El 3 de febrer de 1997, per tant ahir va fer onze anys, es va morir l'escriptor txec Bohumil Hrabal. Feia dos mesos que estava ingressat en un hospital de Praga a causa d'una artritis crònica. Segons els metges, la mort de Hrabal es va produir en relliscar des de l'ampit d'una finestra del cinquè pis de l'hospital quan Hrabal estava donant de menjar a uns coloms. Tenia 82 anys.

Uns mesos abans, el novembre de 1996, Monika Zgustová, la exel·lent traductora de bona part de l'obra de Hrabal al català, va publicar a Edicions Destino una biografia de l'escriptor txec. El llibre es diu Els fruits amargs del jardí de les delícies. El darrer capítol de la biografia comença en un cinquè pis, però no pas el cinquè pis de l'hospital on encara no estava ingressat, sinó el cinquè pis del seu apartament a Praga. Escriu Zgustová: "Cada matí es desperta al cinquè pis del seu "gratacel", una casa alta, construïda de plafons prefabricats. Tots els matins li semblen iguals." Una mica més endavant segueix: "Des del cinquè pis mira cap avall i alguna cosa l'atreu. Recorda tots aquells que havien pensat de suïcidar-se -Kafka, Rilke i el seu Malte Laurids Brigg-, i els que van fer-ho -Konstantin Biebl, Serguei essenin, Vladimir maiakovski, el pare d'Arthur Schopenhauer, Sèneca i l'amic de Hrabal, Vladimír Boudník-. Però es diu que encara ha de continuar vivint per arribar al fons de si mateix, baixar encar un pis més del seu soterrani."

Crimes and midemeanors
és una pel·lícula de Woody Allen de l'any 1990. Allen hi interpreta a Cliff Stern un cineasta que està enredat en un documental sobre el seu cunyat Lester Kaufamn (Alan Alda) un productor de televisió megalòman i frívol, un favor que li fa el seu cunyat perquè es guanyi la vida; però a la vegada intenta rodar-ne un altre sobre el profesor Louis Levy (Martin S. Bergmann), un savi filòsof jueu, un projecte per el qual no ha trobat finançament. Halley Reed, interpredatda per Mia Farrow, és la productora del documental de Lester i es mostra molt interessada per professor Levy i pel treball de Allen. Sembla, a més, que Cliff i Halley s'enamoraran, però Crimes and misdemeanors decep bastantes de les expectatives que crea en els espectadors més ingenus, tampoc Judah paga pel crim que dona títol a la pel·lícula. El cas és que a la segona meitat del film, sortint del cinema amb la seva neboda, Cliff rep una telefonada per la qual se li comunica que el professor Levy s'ha mort que, en concret, s'ha suïcidat. Com Hrabal el professor Levy era un octogenari savi i Allen no se'n sap avenir que s'hagi llevat la vida, el desconcerta sobremanera, no entén, a més, la nota que ha deixat. Levy ha deixat només una breu nota on diu : "He marxat per la finestra".

A l'entrada per Bohumil Hrabal a la wikipedia es discuteix si la mort de Hrabal va ser o no va ser un suïcidi i tant la llista d'escriptors suïcides que utilitzava la revista Benzina per la propaganda d'un concurs literari, com la que manté (i ara veig que actualitza) Toni Ibañez en el seu antic blog Tros de Quoniam, inclouen Hrabal com a suïcida en contra de l'opinió dels metges de l'hospital de Praga. Jo no ho sé. Tampoc sé quin final trobo més hrabalià si el suïcidi o l'accident. Per això he escrit només que ahir va fer onze anys que Hrabal es va morir. Però també podria haver escrit que ahir va fer onze anys que l'escriptor txec Bohumil Hrabal se'n va anar per la finestra, que fa onze anys que Hrabal va marxar per la finestra cap a "la nit eterna", per utilitzar les últimes paraules del llibre de la Zgustová. Que déu el tingui a la glòria amb la Pipsi i l'oncle Pepin.

22 gener 2008

Hurbinek i la paraula secreta

És en una sobretaula de diumenge a la tarda. Dos germans s'han posat a recordar una paraula secreta que utilitzaven quan eren canalla i que només ells dos comprenien. Vull explicar una anècdota sobre una altre paraula secreta per posar cullerada en aquesta conversa que no m'incumbeix però així que començo a explicar-la m'adono que el què donava per descomptat, que la paraula i el nom del nen que la pronunciava em vindrien al cap o a la llengua així que em poses a explicar-ho, no ho hauria d'haver donar per descomptat. M'he adonat que havia oblidat els detalls substancials de la història i que sense això no pagava la pena d'explicar-la. De manera que m'he quedat a mitges i els he deixat a mitges, amoïnat més per aquest oblit que no pas per les paraules barbotejades que han quedat com una pixarada fora de test. De tornada, conduint cap a casa, he intentat recuperar el record, explicar-me almenys la història a mi però tampoc hi he reeixit. M'ha fet ràbia, com si no hagués sabut contestar una pregunta "que em sabia", però només m'ho pensava que me la sabia, en un examen. La cosa és que puc recordar que no fa gaire, una mica més d'un any, recordava bé els detalls d'aquesta anècdota que vaig llegir en fa una dotzena. Això sí que ho he recordat al cotxe, he recordat que quan vaig tornar a veure The sweetest sound per escriure'n una sèrie de posts aquí al blog, vaig pensar en aquesta història que avui se m'ha escapat. Vaig pensar de fet en explicar-la aquí i tot.

Vaig recordar aquesta anècdota, que és una anècdota que explica Primo Levi a La treva, mirant la pel·lícula d'Allan Berliner en un moment en què Allan Berliner, en aquest documental que va dedicar al seu nom i als noms en general, apareix en l'altar d'una sinagoga llegint noms de jueus assassinats als camps nazis d'extermini. És una cerimònia que es deu celebrar sovint per recordar la Soah, es llegeixen per torns els noms dels morts en veu alta com una forma d'homenatge o com una manera de prevenir l'oblit, com si, mentre els noms de les víctimes de l'extermini fossin pronunciats l'extermini no fos del tot complet.

Un cop a casa, he pogut recuperar tota la història perquè tinc el llibre a casa. Primo Levi explica que en el seu camp d'extermini i havia un nen d'uns tres anys, "un fill d'Auschwitz" com l'anomena ell, un orfe amb les cames atrofiades que no sabia parlar i que no tenia nom, o que ja no tenia nom; si n'havia tingut els qui el sabien ja no podien pronunciar-lo. Els deportats, en conseqüència i per corregir l'anomalia, l'havien batejat com a Hurbinek, un nom inventat, triat, suposa Levi, per alguna de les dones. Hurbinek: el nom que jo havia oblidat i que no vaig poder pronunciar a la sobretaula. Un dia, el minyó aquest, el "sense-nom", com l'anomena Primo Levi però que en canvi "havia estat marcat amb el tatuatge d'Auschwitz", i si que tenia, per tant, número, Hurbinek, doncs, un dia pronuncia una paraula, diu: massklo o bé matisklo. I Primo Levi escriu: "Tots l'escoltavem en silenci, ansiosos d'entendre, i hi havia entre nosaltres parlants de totes les llengües d'Europa: però la paraula de Hurbinek va romandre secreta". Ningú no va saber mai què volia dir Hurbinek quan deia massklo. Aquest nen va morir a principis de març del 1945, un cop alliberat Auschwitz. "Res no en queda, d'ell: el seu testimoni són aquestes paraules meves".

Per això m'ha fet ràbia i m'ha sabut greu no haver pogut explicar l'anècdota durant la sobretaula i adonar-me que havia oblidat el nom i la paralua secreta, Hurbinek i massklo. Com si recordar-ho i mantenir-ho present fos una forma de fer menys terrible aquesta història tan terrible.

16 gener 2008

Dos fotògrafs italians



No sé quantes coses en comú tenen, Paolo Ventura i Massimo Vitali, a banda de ser tots dos fotògrafs i italians i que jo els he trobat plegats en el web de M+B, una galeria d'art de Los Angeles, aquest matí mentre buscava fotografies de l'escriptor Hunter S. Thompson.

Paolo Ventura és un milanès de 40 anys, instal·lat a Nova York, que fotografia petits diorames que ell mateix construeix. Són escenes molt detallades, algunes d'elles un punt sensacionalistes. La seva pàgina web recull tres sèries: Winter stories, California i War souvenir. Fins l'any 2006 Paolo Ventura s'havia dedicat a la fotografia de moda. Els diorames de War souvenir recreen escenes de la vida quotidiana durant la segona guerra mundial; Winter stories i California es situen segurament en la mateixa època però més lluny del front. Són fotografies estranyes perquè a vegades la situació de la càmera fa que semblin fotogrames de pel·lícula, i perquè també semblen pintures i perquè les escenes fotografiades són escenes fictícies i els personatges que hi surten ninots.



Massimo Vitali va néixer a Como l'any 1944. Fins l'any 1994 va dedicar-se al fotoperiodisme. Des d'aleshores es dedica a fotografiar platges, discoteques, supermercats, estacions d'esquí, atraccions turístiques, piscines, llocs a vessar de gent, no-llocs tal i com els va anomenar l'antropòleg francès Marc Augé. Vitali, igualment com fa Paolo Ventura, utilitza sempre la mateixa tècnica: fa les fotgrafies en plaques molt grosses de 20x25 i s'enfila quatre o cinc metres. El resultat són fotografies molt detallades que ell presenta en gran format i impreses sobre plàstic. Les fotografies, com els dibuixos de Martin Handford on cal buscar en Wally, contenen multitud d'anècdotes i de personatges però a la vegada provoquen una contradictòria sensació de quietud, potser és cosa de la sobreil·luminació. A la seva pàgina web m'he trobat la galeria de fotografies buida(aquí però n'hi ha un munt), però n'hi ha una a la portada que permet, amb un zoom, acostar-nos a la fotografia fins a els detalls més ínfims, una mica com si naveguéssim amb el Google Earth.


No sabria dir què tenen en comú aquests dos fotògrafs o encara més, que tenen en comú les seves fotografies però mirant-les em fa l'efecte que es troben en algun punt dels seus discursos, com sí, fent anar el zoom en les fotografies de Viatali de cop ens hi trobéssim també ninots i no persones, o potser només és la forma amb la qual el temps ha estat aturat, capturat.

11 gener 2008

Guebrídguma i stuckisme

Una de les coses bones de l'art conceptual és que les obres poden viure al marge d'elles mateixes, només cal explicar-les. Per això m'estalviaré, en aquest post de buscar cap il·lustració per Everyone I Have Ever Slept With 1963-1995, o sigui, tothom amb qui he dormit 1963-1995, una obra de Tracey Emin, una artista conceptual anglesa. No sé si l'obra es conserva ni on es conserva. Consistia en una tenda de campanya canadenca que en les parets interiors contenia, llistats en diverses mides, els noms de totes les persones amb qui, tal com el títol indica, la Tracey Emin havia dormit. Al terra de la tenda es podia llegir: with myself, allways with my self ( o sigui: amb mi mateixa, sempre amb mi mateixa). La llista recollia tots aquells amb qui havia dormit, no pas amb els qui havia fet l'amor o cardat, o no pas només amb els qui havia dormit en el sentit més eufemístic.

A la pàgina 154 de la tercera i darrera entrega de Tu rostro mañana, la novel·la de Javier Marías. Es pot llegir: "Potser l'únic que en Tupra i jo tindríem en comú era un vague i pàl·lid parentiu que solen ignorar els homes i que les llengües no recullen, però sí el sentiment i en ocasions els gelos i en ocasions la camaraderia; excepte la llengua anglosaxona segons vaig llegir una vegada en un llibre, no d'un anglès sino d'un compatriota meu, i no pas un assaig ni una obra lingüística sino una ficció, una novel·la el narrador de la qual recordava l'existència d'una paraula en aquell idioma pretèrit que designava el parentiu o la relació adquirits per dos o més homes que s'haguessin allitat amb la mateixa dona, encara que fos en èpoques diferents i amb els diferents rostres d'aquella dona en la seva vida, el seu rostre d'ahir o avui o demà. Se'm va quedar a la memòria aquella noció curiosa, encara que el narrador no estva segur de si es tractava d'un verb, l'equivalent inexistent modern del qual seria "cojaure" (o "cofollar", en groller i contemporani), o d'un substantiu, que conseqüentment denominaria als "cojaents" (o "cofolladors"), o l'acció en sí mateixa (la "cofornicació" diguem-ne). Un dels vocables possibles , no sé quin, era "ge-bryd-guma", l'havia retingut sense procurar-ho ni fer esforç, i a vegades em venia a la punta de la llengua, o del pensament."

Marías escriu: "segons vaig llegir una vegada en un llibre". El narrador ha oblidat quin llibre però no pas Marías, ni alguns lectors de Marías. A la pàgina 233 de l'edició que jo tinc de Mañana en la batalla piensa en mi, una novel·la de Marías de 1994, durant el capítol 7è que comença dient: "Quina desgracia saber el teu nom encara que no conegui el teu rostre demà", Marías escriu: "Quan sé d'infidelitats sexuals o assisteixo a canvis de parella o a segones núpcies -també quan veig pels carrers putes en passar amb el meu cotxe o en taxi o caminant- sempre recordo la meva època d'estudiant de filologia anglesa, en la que vaig aprendre l'existència d'un verb abolit i antic, un verb anglosaxó que no ha perviscut i que a més no recordo exactament quin era, el vaig sentir mencionar un cop al professor a classe i se'm va gravar per sempre el seu significat, que tinc en compte, però no la seva forma. Aquest verb designa la relació o parentiu adquirits per dos o més homes que han han jagut o s'ha allitat amb la mateixa dona, encara que sigui en èpoques diferents i amb els diferents rostres d'aquella dona amb el mateix nom en totes les seves èpoques. El que és més probable és que el verb portes el prefixe ge-, que originalment significava "junts" i en anglosaxó indica a vegades camaraderia o conjunció o acompanyament, com en algun substantiu que no he oblidat, ge-fera, "company de viatge", o ge-sweostor, "germanes". Suposo que deuria ser alguna cosa semblant als nostres prefixes "co-", "com" "con-" que apareixen tant sovint, a "coparticipant" i "comensal" i "condeixeble" i "compare" i "còmplice" i "conjugue" i a tantes altres paraules, i aquest verb desaparegut que ja no recordo tal vegada fos ge-licgan, atès que licgam vol dir "jaure" i la traducció i la idea serien les de "conjaure", o bé "cofollar" si el vocable fos més rude. Tot i que pot ser que el que transmetés aquesta idea no fos un verb sino un substantiu, tal vegada ge-bryd-guma, que seria "coxicot", o potser ge-for-liger, "cofornicació", qui sap, i em temo que mai tornaré a saber-ho, perquè quan vaig voler confirmar la memòria i recobrar la paraula a més de la idea i vaig trucar al meu antic professor per preguntar-li-ho, em va dir que no se'n recordava; vaig consultar en la meva vella gramàtica anglosaxona i no vaig trobar-hi res ni en el glosari adjunt, potser s'ho va inventar el meu record; i així em vaig limitar a conjeturar aquestes posibilitats que tinc presents quan es dóna el cas."

De manera que la paraula potser només és una conjectura de Marías, però no la idea. L'obra de Tracey Emin deu recollir la comunitat de guebrídgumes que ella, amb diferents rostres o potser amb el mateix i per tant a l'hora, va fer guebrídgumes que potser ja n'eren per altres noms i per altres rostres. Entrant a la tenda canadenca, s'hi troba el nom de Billy Childish, l'únic dels noms que reconec, el nom d'un altre artista britànic que va ser, durant uns anys, parella de la Tracey Emin.

Billy Childish és el sobrenom de Steven John Hamper, un artísta hiperactiu que ha cultivat la poesia i la música i la pintura i el cinema i el teatre i la fotografia i la novel·la autobiogràfica. A la novel·la My Fault, de 1996, va explicar els abusos sexuals que va patir en mans, o no només en les mans, d'un amic de la família, no sé si això converteix Tracey i l'abusador en guebrídgumes. El cas és que quan la Tracey Emin i en Billy Childish van separar-se, Billy Childish va fundar un moviment artístic que va batejar com l'stuckisme. El nom és degut precisament a la Tracey Emin qui, segons reporta Billy Childish en un poema va cridar-li un dia:

Your paintings are stuck,
you are stuck!
Stuck! Stuck! Stuck!
O sigui: les teves pintures estan encallades, tu estàs encallat, ecallat! encallat! encallat! Billy Childish va formar el grup dels stuckistes amb Charles Thompson (no sé si aquest parell en són de guebrídgumes), però l'stuckisme s'ha extès arreu del món. El setembre passat, que vaig estar a Londres, vaig poder veure una exposició stuckista, I won't have sex with you as long as we're married, en una galeria pel barri de Wimbledon. L'stuckisme és un moviment anti-conceptual partidari de la pintura figurativa. En aquella exposició hi havia obres de Charles Thompson però ja no de Billy Childish que, em sembla que ha abandonat el grup. La cosa és que, com que aquestes no són obres conceptuals i són de mal explicar, millor que d'aquestes sí, en pengi unes quantes:






Justo, Claire i Russell, Sam i Scott




Es fan anuncis bons però com passa amb els acudits, encara que siguin memorables, s'obliden ràpidament. Aquest anunci d'Aquarius deu tenir dos o tres anys i formava part d'una campanya ben pensada d'aquesta beguda isotònica. Si la memòria no em falla aquest que he enllaçat venia precedit per uns altres anuncis on els publicistes jugaven amb l'adveniment de l'era de la fi del màrqueting i de la publicitat. Aquest element paradoxal, ceci n'est pas un spot, es manté en aquest anunci: pren la forma d'un fals documental o d'un fals reportatge sobre el nou protagonista de l'anunci d'Aquarius: Justo Gallego, un home de 80 anys que construeix una catedral amb les seves pròpies mans és protagonista d'aquest anunci perquè és el protagonista d'aquest anunci. L'espot és enginyós i juganer i, en l'època que el passaven per la tele, vaig rebre un correu electrònic d'un amic que em remetia a algun lloc de la xarxa on la història estava ampliada. "El paio existeix!", m'avisava en el correu. "La història és certa". No vaig tenir clar, en el moment, si el fet de ser una història real millorava l'anunci o si hagués estat millor si la cosa hagués estat falsa de totes totes, si la història de la catedral i el Justo Gallego fossin inventats i un muntatge, per tant, si el documental fos fals no només perquè era un anunci i no un documental.



A la tercera temporada de Six Feet Under, la Claire, la filla petita de Fisher&Sons, la funerària sobre la qual gira la sèrie de la HBO, comença a estudiar Belles Arts en una universitat de Los Angeles. L'escola d'art on fa els seus estudis és una escola inventada i, no cal dir-ho, la Claire Fisher, interpretada per Lauren Ambrose, és un personatge igualment fictici. Però moltes de les trames que afecten la Claire a partir d'aquesta temporada tenen a veure amb la seva creativitat i amb els seus treballs per a l'escola, amb les seves creacions artístiques: dibuixos, pintures, fotografies, obres d'art que pertanyen a la ficció televisiva però que a la vegada pertanyen a la realitat en la mesura que els espectadors de la sèrie les podem veure perquè estan filmades, en ocasions està filmada la pròpia realització de la peça. No tan sols les peces d'art de la Claire sinó també les dels amics artistes amb els quals ella comença a relacionar-se. És d'aquesta manera que es produeix un estrany diàleg entre el que és real o autèntic i el què es fals, del què té i no té valor en art. L'autenticitat i el valor de les coses que fa la Claire és tema per a la ficció televisiva, però el tema es duplica perquè aquelles peces es poden mirar de forma autònoma. No només jo devia mirar-me la sèrie fascinat per l'estranyesa de l'efecte que les falses peces d'art de la Claire em produïen perquè, a la pàgina web de la sèrie, hi ha tota una secció dedicada a l'art work de la Claire on ens expliquen com i qui, en realitat, va realitzar-les.


En el quart capítol d'aquesta tercera temporada, la Claire i un seu company de facultat, el Russell, es passegen per Los Angeles de matinada. Surten de prendre una copa amb un dels seus professors de l'escola i un artista convidat que els hi ha fet una xerrada. O sigui: surten de posar la poteta en els ambients artístics on, a més a més, han estat presentats com a diamants en brut. Estan contents, plens d'esperances i, a la vegada, plens de dubtes, per què: com se sap què és un artista i com sap un mateix que és o està en camí de ser un artista? Com se sap si s' és autèntic i de veritat? Com si es té talent del de debò o només una mica de traça? Russell, l'amic de la Claire, la porta fins a un solar on hi ha una construcció peculiar en la qual destaquen dues torres prou altes i li explica: "Es deia Simon Rodia i va estar 33 anys treballant-hi. Quan li va semblar que les havia acabades va donar les escriptures del terreny a un veí, va fer les maletes i va tocar el dos. Hi va posar de tot, qualsevol cosa que trobés en el camí d'anada o de tornada de la feina: barres d'acer, petxines, llaunes, vidre, sabatots, panotxes de blat de moro. Era un paleta però era un artista de debò". En aquestes paraules de Russell ressonen les paraules que inicien l'anunci d'Aquarius: "Justo Gallego, construeix una catedral amb les seves pròpies mans des de fa quaranta anys sense cap recolzament oficial" i algunes de les que es poden llegir sobre impressionades en la pantalla: "recicla llaunes, botes, maons fets malbé, rodes de bicicleta". Russell està parlant de les Watts Tower. Buscant una mica a la xarxa vaig trobar-me que sí, que aquesta construcció també era de debò, que el paio existia i aquesta història també era real. En el capítol de Six Feet Under, la construcció es veu de nit però en les fotografies de dia que he trobat es veu encara millor la raresa d'aquestes estructures. Son disset torres en total. Va construir-les, aquest immigrant napolità, Simon Rodia, tot sol entre els anys 1921 i 1954. La forma de les torres recorda Gaudí i Rodia utilitza també el trencadís a la seva manera.





He trobat molt poca informació biogràfica de Simon Rodia: que va néixer prop de Nàpols l'any 1879 i que va arribar als EUA amb 15 anys i que després d'una temporada a Pennsilvània va anar a petar a Califòrnia on va viure fins l'any 1965, que es va morir. He confirmat el que n'explica Russell: acabades les torres va marxar i no va tornar-hi més. N'he trobat, també, algun retrat i he llegit que el seu nom italià era Sabato i que no està gaire clar que ningú l'anomenés mai Simon, el nom amb el qual ha passat a la posteritat, que els seus amics li deien Sam. Justo Gallego va començar a construir la seva catedral després d'abandonar un monestir trapenc malalt de tuberculosi. La construcció de la catedral de Mejorada es pot comprendre com una continuació de la seva vocació monacal. Però no he trobat enlloc res que expliqués què va moure la voluntat de Sam Rodia, més misteriosa i inexplicable igual que la seva fugida un cop acabada la feina.



El dia que em mirava aquest capítol de Six Feet Under, igual com a vegades et ve un acudit al cap que no sabies on ni que guardaves, vaig recordar l'anunci d'Aquarius i és així com aquestes dues construccions, que tenen vinculacions evidents per se, van quedar vinculades per me. Després, quan buscava referències de Sam Rodia a la xarxa, però, en lloc de posar-me a pensar en els dos homes i en la misteriosa força de voluntat que els va empènyer, el cert és que pensava en si el món seria millor, o el meu món, si la història de Sam Rodia no l'hagués trobat referenciada enlloc si es tractés d'una obra d'art inventada com ho són les obres de la Claire i els seus amics.


La Claire i en Russell, explicava abans, arriben a les Watts Towers després de prendre un copa amb el seu professor i un artista convidat que els hi ha fet una conferència. L'artista convidat és un artista inventat que es diu Scott Philip Smith. La conferència que dicta porta per títol: "La responsabilitat en l'art". En el fragment de la conferència que apareix en la sèrie ben bé del que es parla més aviat és de la consciència social de l'artista. Explica l'Scott Philip Smith: "Eren els anys del reaganisme. S'havien reduït gairebé a zero els pressupostos per a la sanitat i això havia deixat milers de pacients dels manicomis pels carrers de Nova York. Aleshores vaig agafar una bandera americana i vaig sortir al carrer a buscar tots aquells bojos rebutjats per la política republicana i els vaig demanar que s'eixuguessin el cul amb la bandera. Quan vaig exposar-la a la galeria van presentar-se una colla d'ultradretans, van arrencar la bandera de la paret i van cremar-la enmig del carrer. Per a mi aconseguir que uns republicans enrabiats cremessin la bandera americana va ser la culminació perfecta de l'obra." La bandera amb les marques dels culs bruts dels malalts mentals nord-americans apareix en una diapositiva en el capítol de Six Feet Under, però és una obra d'art inventada. El relat de l'obra fa riure els alumnes que assisteixen a la conferència, però són actors, potser només és un truc dels guionistes per colar un acudit perquè qui rigui sigui la audiència. En qualsevol cas l'obra de Scott Philip coincideix amb la obra de Justo Gallego i la de Sam Rodia en la mesura que permet un relat plausible de l'obra al marge de l'obra, no s'acabaria de perdre tot si només fossin relats. Però, mentre que no puc deixar de pensar que passaria si les obres reals de Justo i de Sam fossin inventades, amb l'obra inventada de Scott Philip amb passa ben bé a l'inrevés: en veure la diapositiva el cap se me'n va cap a l'estrafolària poesia de la imatge d'uns guionistes preparant la falsa bandera embrutida, eixugant-s'hi ells mateixos el cul com si fossin dements en els lavabos de la oficina.

21 desembre 2007

Aleshores, què?

En el somni, els meus dos fills aprofiten que estic enraonant amb algú a la secretaria per escapolir-se i baixar, per una escala de cargol que devia haver estat una escala de servei, fins on, quan jo venia aquí a escola, hi havia el menjador. L’escola però ja no és una escola: l’han traslladat a un edifici més modern i ara el casalot on vaig fer l’EGB és una mena de centre cultural. En el somni, l’escola tampoc és ja l’escola. No sé com hi hem arribat ni què hi hem vingut a fer. El primer que recordo del somni és el moment en què els meus fills se m’escapen perseguint-se escales avall i després escales amunt. Jo mateix em poso també a anar darrera seu i així recorrem gairebé tots els racons de la meva antiga escola.

Hi he tornat un munt de cops, en somnis, a aquesta escola. Com si m’hi hagués deixat descuidada alguna cosa. Hi he tornat a donar classes, a repetir algun curs que pel què fos no havia quedat registrat en cap expedient. O moltes vegades només està allà, l'escola, com un decorat, plantada a la seva cantonada, perquè molts dels somnis que tinc ocorren en aquest trocet del Sarrià que en podríem dir, si fos un riu, la riba dreta del carrer Major, entre la plaça Artós i la Plaça de Sarrià: el lloc on tenia la casa i l'escola durant la meva infantesa. No deu ser estranya la recurrència d’aquests somnis, el retorn al paradís perdut infantil. Més si tinc en compte que vaig ser arrencat com qui diu del barri, primer, i després de la ciutat d'una manera brusca i que gairebé no hi he tornat més. Vull dir que, com que forma part dels meus paisatges onírics habituals he actuat sempre com aquell capità de la guardia reial de Praga d’aquell conte a qui li sembla tan poc assenyat prendre’s seriosament els somnis. O sigui mai no me'ls he pres com un senyal.

El conte és molt conegut. A Cracòvia, un rabí que es diu Eisik somnia de forma recurrent que a Praga, sota el pont que condueix al Palau Reial, s’hi amaga un tresor. El Rabí, empès per la insistència del somni, viatja fins a Praga però es troba que el pont està permanentment vigilat. El capità de la guàrdia, que veu el rabí rondant pel pont diversos dies, s’acosta a Eisik i li pregunta que hi fa, allà. El Rabí li explica el motiu del seu viatge: ha vingut des de molt lluny perquè ha somniat reiteradament que un tresor s’amaga sota aquest pont de Praga. El capità riu: “Pobre home! De debò que has gastat les teves sandàlies caminant un camí tan llarg només a causa d’un somni? Quin home assenyat es creuria un somni?”. I el capità afegeix: “Ai, si jo hagués de fer cas als meus somnis! Repetidament en somnis una veu m’ha indicat d’anar a Cracòvia a buscar a casa d’un rabí que es diu Eisik un tresor que està amagat darrera d'una estufa, però no se m’ha passat pel cap d’anar-hi a mi, a Cracòvia!”. Escoltat el testimoni del capità incrèdul el rabí comprèn. Torna a Cracòvia, cava rera la estufa de casa seva hi i troba un important tresor.

En el somni, en el meu, després de rondar l'escola, apareix un gos que vaig tenir i que va morir fa uns anys. Un malamut d'Alaska que els meus fills només coneixen per fotografies perquè va morir abans que ells nasquessin. L'Inuk corria per un dels carrers a tocar de l'escola i he deixat de seguir els meus fills per perseguir-lo a ell. No portava collar i era molt més gros que no pas era quan estava viu, com si jo fos de la mida dels meus fills gairebé m'arribava a les espatlles. Per això m'ha costat molt agafar-lo i menar-lo després cap a l'escola, fins a la placeta que queda davant. Quan hi he arribat el meu fill gran estava assegut en un banc i en veure'm s'ha posat a plorar. Aviat complirà deu anys i ja no plora com abans, ja mai brama ni plora per tal que el sentim, quan plora ara plora amb un plor callat, ja no plora com el seu germà petit per què el vegin, quan plora se n'amaga. En el somni plorava en silenci però no podia amagar-se'n. No em treia els ulls de sobre i tot i que no ha dit res, m'ha semblat que les llàgrimes volien dir-me: "però pare, que no te'n adones que l'Inuk és mort". No he sabut però exactament què li feia tanta pena, que el gos fos mort o que jo mateix que no me n'adonés. Ha estat en aquest punt del somni que m'he despertat.

Quan m'he despertat ja clarejava, he mirat l'hora al despertador i faltaven 10 minuts per les 8 i perquè sonés el despertador. M'he llevat i mirant de no fer fressa per no despertar ningú he baixat a la cuina. Preparava el cafè i el meu fill gran ha entrat a la cuina. Ha mirat el rellotge i s'ha assegut recolzant el cap contra la taula. M'ha preguntat, encara mig adormit, si despertava ja al seu germà. Li he dit que encara no calia i si ell havia dormit bé. Li hauria d'haver preguntat què havia somniat ell aquella nit. Però li he preguntat què volia esmorzar en comptes d'esbrinar si en els seus somnis també hi havia aparegut un gos. No li he preguntat pels seus somnis perquè he pensat que si es donava el cas que, com en el cas del rabí i del guarda reial, els nostres somnis havien coincidit, o un explicava l'altre, jo no sabria gens què fer-ne d'aquesta coincidència significativa. S.T. Coledrige va escriure: "Si un home travessés el paradís en un somni, i li donessin una flor com a prova que havia estat allí, i si en despertar trobés aquella flor a la seva mà, aleshores, què?". Aleshores què? De l'especulació d'una coincidència en puc treure aquest post, però si hagués resultat que el meu fill i jo coincidim en somnis, si resultés que he de tornar a l'edifici o hi havia la meva escola per trobar-hi vés a saber què que vaig oblidar-hi aleshores, aleshores què?

12 desembre 2007

Sense sol


Diu la dona parlant de Sandor Krasna: "Em va escriure: L'animisme és un concepte molt familiar a l'Àfrica que s'aplica amb bastant menys freqüencia al Japó. Però aleshores, com en diríem d'aquesta creença d'aquesta creença difosa segons la qual cada fragment de la creació té el seu corresponent invisible? Quan s'hi construeix una fàbrica o un gratacels, al Japó, es comença amb una cerimònia per calmar el déu que posseeix la terra. Hi ha una cerimònia pels pinzells, pels àbacs, fins i tot per les agulles rovellades. El 25 de setembre hi ha una cerimònia pel descans de les nines fetes malbé. Apilen les nines al temple de Kiyomitsu, consagrat a Kannon, la deesa de la compassió, i es cremen públicament"



Diu la mateixa dona: "Em va escriure que als suburbis de Tokio hi ha un temple consagrat als gats. Voldria poder-te transmetre la simplicitat, la falta d'afectació d'aquesta parella que ha vingut al temple dels gats a col·locar-hi una placa de fusta amb inscripcions perquè la seva gata Tora estigui protegida. No, la gata no s'ha mort, només s'ha escapat. Però el dia que es mori ningú no sabrà com resar per ella, com intercedir amb la mort perquè la mort la cridi pel seu nom. Així que han hagut de venir tots dos, sota la pluja, per dur a terme el ritual que ha de cosir el teixit del temps pel lloc on s'ha esquinçat"


Són dos fragments de Sans Soleil, una pel•lícula de l'any 1982, de Chris Marker. La pel·lícula és un fals documental sobre Sandor Krasna, un cineasta inventat i sobre una pel•lícula que el propi Sandor Krasna no arriba a realitzar. El fals documental que és a la vegada un fals dietari, o sigui la pel•lícula de Chris Marker, s'estructura sobre les imatges que va recollint Sandor Krasna per fer la pel·lícula que finalment no fa, comentades per una veu femenina en off que llegeix les cartes que Sandor Krasna escriu. Bona part de les cartes i de les imatges arriben del Japó. Però n'hi ha també que arriben de l'Àfrica, d'Islandia o de Sant Francisco.

És passejant per Tokio que Sandor Krasna aprèn, al final de la pel·lícula, a aturar-se als semàfors vermells a la manera japonesa, encara que no passi ningú: per deixar així pas als esperits dels cotxes averiats; hi aprèn, també, a honorar davant la bústia buida els esperits de les cartes esquinçades i no enviades i a la vegada a saludar els esperits de les cartes encara no escrites. Sandor Krasna es queixa de la vanitat occidental en privilegiar sempre l'ésser per sobre del no-ésser, allò dit per sobre del no-dit. El què és per sobre del què no és, o ja no és o encara no és o s'ha perdut. Així, també, Chris Marker fa fascinant una cinta sobre un cineasta que no és i una pel·lícula que no serà.

Chris Marker és el director d'una altre pel·lícula fabulosa, La Jetée, de la qual parlaven al Diari d'un captaire moral ara fa uns mesos. Si podeu, mireu-vos-les.