La nuesa

Qui ho ha provat ho sap, diu Calderón a propòsit de l’amor. A propòsit de la lectura, també els qui llegeixen ho saben: les coses que llegim es coordinen amb la realitat de manera misteriosa. Però insistent. Per aquesta raó no m’ha sorprès que, aquest matí, quan m’he posat a rellegir La lentitud, un llibre de Milan Kundera de 1995, m’hagi trobat que l’escriptor txec comentava la notícia de la irrupció dels ocupes de pèl a pèl al mercat de Born per protestar pel desallotjament de Can Ricart que acabava de llegir a al diari Avui.

Dimarts, fent temps i llegint de gorra en una llibreria, em vaig trobar llegint un relat de Vivant Denon, Piont de Lendemain, que ha publicat Atalanta, la nova editorial del Comte de Siruela. És un relat curt i llibertí que es va publicar el 1777 de forma anònima amb una primera frase corprenedora: “Estimava perdudament la comtessa de... ; jo tenia vint anys, i era ingenu; ella em va enganyar, jo em vaig enfadar, ella va abandonar-me.” No sé en quin moment d’aquesta breu lectura vaig recordar la novel·la de Kundera que havia llegit 11 anys enrera i en el qual el relat de Denon s’utilitza com a excusa i com a marc d’aquesta, la penúltima, novel·la de l’autor de la Insostenible lleugeresa de l’ésser. No sé quan vaig recordar-ho. Vaig associar només de fet el relat amb l’obra de Kundera i així, en arribar a casa, vaig passar un estona rebuscant entre els llibres de casa que tan malendreçats tinc ara, fins que vaig localitzar, a la contraportada de La lentitud, la referència a Denon. I em vaig posar a rellegir una estona. Avui quan, havent esmorzat em proposava d’acabar el llibre m’he trobat, al la pàgina 120 el següent comentari:

“Recordo el seguici d’esquerrans alemanys que, als anys setanta, per manifestar la seva ràbia contra alguna cosa (contra una central nuclear, contra una guerra, contra el poder dels diners, ja no ho sé) es van quedar de pèl a pèl i van marxar així, xisclant, pels carrers d’una gran ciutat alemanya.”

Segueix:

“ Què volia expressar la seva nuesa?
Primera hipòtesi: representava per ells la més estimada de totes les llibertats, el més amenaçat dels valors. Els esquerrans alemanys van travessar la ciutat mostrant el seu sexe nu com els cristians perseguits anaven a la mort portant sobre l’espatlla una creu de fusta.

Segona hipòtesi: els esquerrans alemanys no volien pas enarborar el símbol d’un valor, sinó, senzillament, escandalitzar un públic odiat. Escandalitzar-lo, espantar-lo, fer-lo indignar. Bombardejar-lo amb merda d’elefant.”

I després:

“Curiós dilema: ¿la nuesa simbolitza el valor més gran entre els valors, o bé la immundícia més gran que es llança com una bomba d’excrements sobre una assemblea d’enemics?”

La reflexió sobre la nuesa ve a tomb, en la novel·la, a causa del gest de despilotar-se i anar així a pèl cap a la piscina d’un hotel en un antic castell a les ribes del Sena d’un dels protagonistes de la novel·la, però sobretot ve a tomb del record del narrador d’una cosa que ha llegit en un setmanari francès. Transcric:

“La nuesa. Guardo un retall del Nouvel Observateur de l’octubre de 1993; un sondeig: van enviar a dues-centes persones que es deien d’esquerres una llista de dues-centes deu paraules entre les quals havien de subratllar les que les fascinaven, aquelles a les quals eren sensibles, que trobaven atraients i simpàtiques. Uns quants anys abans havien fet el mateix sondeig: en aquella època, entre les dues-centes deu paraules, les mateixes, n’hi havia divuit sobre les quals la gent d’esquerres s’havien entès, confirmant així que tenien una sensibilitat comuna. Ara, les paraules adorades només són tres. ¿Només tres paraules sobre les quals es pot entendre l’esquerra? ¡Oh davallada! ¡Oh decadència! ¿I quines són aquestes paraules? Escolteu bé: revolta; vermell; nuesa. Revolta i vermell són evidents. Però que, a part d’aquestes dues, només la nuesa faci bategar el cor de la gent d’esquerres, que només la nuesa continuï sent el patrimoni simbòlic comú, és sorprenent. ¿És aquest tot el llegat de la magnífica història de dos-cents anys inaugurada solemnement per la Revolució francesa, és aquesta l’herència de Robespierre, de Danton, de Jaurès, de Rosa Luxemburg, de Lenin, de Gramsci, d’Aragon, de Che Gevara? ¿La nuesa? ¿El ventre nu, els collons nus, les natges nues? ¿És aquesta la darrera bandera sota la qual els últims destacaments de l’esquerra simulen encara la seva gran marxa a través dels segles?”

És en aquest context en el qual Kundera parla dels esquerrans alemanys i és en aquest context en el qual m’ha semblat que comentava la notícia de la protesta ocupa. Els ventres nus, els collons nus i les natges nues de Rosa de Luxemburg i de Gramsci i dels ocupes de la Makabra. El dilema sobre si la nuesa és un valor o bé una immundícia per escandalitzar. Però deixeu-me que allargui aquest post encara amb més citacions de La lentitud, un post que hagués sigut molt més curt si hagués trobat les divuit paraules que abans del 93 unien a l’esquerra segons el sondeig de Le Nouvele Observateur. Pregunta Vincent, un dels protagonistes, l’home que anirà despullat a la piscina de l’hotel, a la pàgina 27, just quan el llibre arranca:

“I jo et pregunto: si vols intervenir en un conflicte públic, cridar l’atenció cap una abominació, ajudar un perseguit, ¿Com pots a la nostra època, no ser o no semblar un ballarí?”

Pregunta que m’obliga a transcriure un altre fragment en el qual es detalla la teoria de Pontevin, un altre dels personatges, sobre els ballarins. Diu Pontevin:

“Tots els polítics d’avui són una mica ballarins, i tots els ballarins es fiquen en política, encara que això, ben mirat, no hauria de fer que els confonguéssim. El ballarí es distingeix del polític ordinari en el fet que no desitja el poder, sinó la glòria; no desitja imposar al món tal o tal altra organització social, sinó ocupar l’escenari per fer-hi brillar el seu jo.”

Unes línies més endavant Kundera específica i acota la definició de ballarí segons Pontevin:

“Si un ballarí té la possibilitat d’entrar en el joc polític, rebutjarà ostensiblement totes les negociacions secretes (que són, des de sempre, el terreny de joc de la veritable política) i les denunciarà com a mentideres, poc honestes, hipòcrites, brutes; farà proposicions en públic, en una escenari, cantant, ballant, i comminarà expressament els altres a seguir-lo en la seva acció; hi insisteixo: no pas discretament (per donar a l’altre temps de reflexionar, de discutir contrapropostes), sinó públicament, i si pot ser per sorpresa.”

La nuesa i els ocupes de la Makabra. No sé si el Nouvele Observateur ha tornat a sondejar els esquerrans. Full Monty, la pel·lícula, és de l’any 1997, dos anys després de La lentitud, quatre després de l’enquesta. No sé si la nuesa es manté entre les dues-centes deu paraules. Tampoc sé si pensar en els ocupes sota el dilema del valor o la immundícia o sota la definició dels ballarins, o sigui, okupant (ara sí amb k) un escenari per fer brillar el seu jo.