21 de desembre 2007

Aleshores, què?

En el somni, els meus dos fills aprofiten que estic enraonant amb algú a la secretaria per escapolir-se i baixar, per una escala de cargol que devia haver estat una escala de servei, fins on, quan jo venia aquí a escola, hi havia el menjador. L’escola però ja no és una escola: l’han traslladat a un edifici més modern i ara el casalot on vaig fer l’EGB és una mena de centre cultural. En el somni, l’escola tampoc és ja l’escola. No sé com hi hem arribat ni què hi hem vingut a fer. El primer que recordo del somni és el moment en què els meus fills se m’escapen perseguint-se escales avall i després escales amunt. Jo mateix em poso també a anar darrera seu i així recorrem gairebé tots els racons de la meva antiga escola.

Hi he tornat un munt de cops, en somnis, a aquesta escola. Com si m’hi hagués deixat descuidada alguna cosa. Hi he tornat a donar classes, a repetir algun curs que pel què fos no havia quedat registrat en cap expedient. O moltes vegades només està allà, l'escola, com un decorat, plantada a la seva cantonada, perquè molts dels somnis que tinc ocorren en aquest trocet del Sarrià que en podríem dir, si fos un riu, la riba dreta del carrer Major, entre la plaça Artós i la Plaça de Sarrià: el lloc on tenia la casa i l'escola durant la meva infantesa. No deu ser estranya la recurrència d’aquests somnis, el retorn al paradís perdut infantil. Més si tinc en compte que vaig ser arrencat com qui diu del barri, primer, i després de la ciutat d'una manera brusca i que gairebé no hi he tornat més. Vull dir que, com que forma part dels meus paisatges onírics habituals he actuat sempre com aquell capità de la guardia reial de Praga d’aquell conte a qui li sembla tan poc assenyat prendre’s seriosament els somnis. O sigui mai no me'ls he pres com un senyal.

El conte és molt conegut. A Cracòvia, un rabí que es diu Eisik somnia de forma recurrent que a Praga, sota el pont que condueix al Palau Reial, s’hi amaga un tresor. El Rabí, empès per la insistència del somni, viatja fins a Praga però es troba que el pont està permanentment vigilat. El capità de la guàrdia, que veu el rabí rondant pel pont diversos dies, s’acosta a Eisik i li pregunta que hi fa, allà. El Rabí li explica el motiu del seu viatge: ha vingut des de molt lluny perquè ha somniat reiteradament que un tresor s’amaga sota aquest pont de Praga. El capità riu: “Pobre home! De debò que has gastat les teves sandàlies caminant un camí tan llarg només a causa d’un somni? Quin home assenyat es creuria un somni?”. I el capità afegeix: “Ai, si jo hagués de fer cas als meus somnis! Repetidament en somnis una veu m’ha indicat d’anar a Cracòvia a buscar a casa d’un rabí que es diu Eisik un tresor que està amagat darrera d'una estufa, però no se m’ha passat pel cap d’anar-hi a mi, a Cracòvia!”. Escoltat el testimoni del capità incrèdul el rabí comprèn. Torna a Cracòvia, cava rera la estufa de casa seva hi i troba un important tresor.

En el somni, en el meu, després de rondar l'escola, apareix un gos que vaig tenir i que va morir fa uns anys. Un malamut d'Alaska que els meus fills només coneixen per fotografies perquè va morir abans que ells nasquessin. L'Inuk corria per un dels carrers a tocar de l'escola i he deixat de seguir els meus fills per perseguir-lo a ell. No portava collar i era molt més gros que no pas era quan estava viu, com si jo fos de la mida dels meus fills gairebé m'arribava a les espatlles. Per això m'ha costat molt agafar-lo i menar-lo després cap a l'escola, fins a la placeta que queda davant. Quan hi he arribat el meu fill gran estava assegut en un banc i en veure'm s'ha posat a plorar. Aviat complirà deu anys i ja no plora com abans, ja mai brama ni plora per tal que el sentim, quan plora ara plora amb un plor callat, ja no plora com el seu germà petit per què el vegin, quan plora se n'amaga. En el somni plorava en silenci però no podia amagar-se'n. No em treia els ulls de sobre i tot i que no ha dit res, m'ha semblat que les llàgrimes volien dir-me: "però pare, que no te'n adones que l'Inuk és mort". No he sabut però exactament què li feia tanta pena, que el gos fos mort o que jo mateix que no me n'adonés. Ha estat en aquest punt del somni que m'he despertat.

Quan m'he despertat ja clarejava, he mirat l'hora al despertador i faltaven 10 minuts per les 8 i perquè sonés el despertador. M'he llevat i mirant de no fer fressa per no despertar ningú he baixat a la cuina. Preparava el cafè i el meu fill gran ha entrat a la cuina. Ha mirat el rellotge i s'ha assegut recolzant el cap contra la taula. M'ha preguntat, encara mig adormit, si despertava ja al seu germà. Li he dit que encara no calia i si ell havia dormit bé. Li hauria d'haver preguntat què havia somniat ell aquella nit. Però li he preguntat què volia esmorzar en comptes d'esbrinar si en els seus somnis també hi havia aparegut un gos. No li he preguntat pels seus somnis perquè he pensat que si es donava el cas que, com en el cas del rabí i del guarda reial, els nostres somnis havien coincidit, o un explicava l'altre, jo no sabria gens què fer-ne d'aquesta coincidència significativa. S.T. Coledrige va escriure: "Si un home travessés el paradís en un somni, i li donessin una flor com a prova que havia estat allí, i si en despertar trobés aquella flor a la seva mà, aleshores, què?". Aleshores què? De l'especulació d'una coincidència en puc treure aquest post, però si hagués resultat que el meu fill i jo coincidim en somnis, si resultés que he de tornar a l'edifici o hi havia la meva escola per trobar-hi vés a saber què que vaig oblidar-hi aleshores, aleshores què?

12 de desembre 2007

Sense sol


Diu la dona parlant de Sandor Krasna: "Em va escriure: L'animisme és un concepte molt familiar a l'Àfrica que s'aplica amb bastant menys freqüencia al Japó. Però aleshores, com en diríem d'aquesta creença d'aquesta creença difosa segons la qual cada fragment de la creació té el seu corresponent invisible? Quan s'hi construeix una fàbrica o un gratacels, al Japó, es comença amb una cerimònia per calmar el déu que posseeix la terra. Hi ha una cerimònia pels pinzells, pels àbacs, fins i tot per les agulles rovellades. El 25 de setembre hi ha una cerimònia pel descans de les nines fetes malbé. Apilen les nines al temple de Kiyomitsu, consagrat a Kannon, la deesa de la compassió, i es cremen públicament"



Diu la mateixa dona: "Em va escriure que als suburbis de Tokio hi ha un temple consagrat als gats. Voldria poder-te transmetre la simplicitat, la falta d'afectació d'aquesta parella que ha vingut al temple dels gats a col·locar-hi una placa de fusta amb inscripcions perquè la seva gata Tora estigui protegida. No, la gata no s'ha mort, només s'ha escapat. Però el dia que es mori ningú no sabrà com resar per ella, com intercedir amb la mort perquè la mort la cridi pel seu nom. Així que han hagut de venir tots dos, sota la pluja, per dur a terme el ritual que ha de cosir el teixit del temps pel lloc on s'ha esquinçat"


Són dos fragments de Sans Soleil, una pel•lícula de l'any 1982, de Chris Marker. La pel·lícula és un fals documental sobre Sandor Krasna, un cineasta inventat i sobre una pel•lícula que el propi Sandor Krasna no arriba a realitzar. El fals documental que és a la vegada un fals dietari, o sigui la pel•lícula de Chris Marker, s'estructura sobre les imatges que va recollint Sandor Krasna per fer la pel·lícula que finalment no fa, comentades per una veu femenina en off que llegeix les cartes que Sandor Krasna escriu. Bona part de les cartes i de les imatges arriben del Japó. Però n'hi ha també que arriben de l'Àfrica, d'Islandia o de Sant Francisco.

És passejant per Tokio que Sandor Krasna aprèn, al final de la pel·lícula, a aturar-se als semàfors vermells a la manera japonesa, encara que no passi ningú: per deixar així pas als esperits dels cotxes averiats; hi aprèn, també, a honorar davant la bústia buida els esperits de les cartes esquinçades i no enviades i a la vegada a saludar els esperits de les cartes encara no escrites. Sandor Krasna es queixa de la vanitat occidental en privilegiar sempre l'ésser per sobre del no-ésser, allò dit per sobre del no-dit. El què és per sobre del què no és, o ja no és o encara no és o s'ha perdut. Així, també, Chris Marker fa fascinant una cinta sobre un cineasta que no és i una pel·lícula que no serà.

Chris Marker és el director d'una altre pel·lícula fabulosa, La Jetée, de la qual parlaven al Diari d'un captaire moral ara fa uns mesos. Si podeu, mireu-vos-les.

07 de desembre 2007

Un altre impostor

Frédérc B., com Janna SaintJames i Alicia Esteve, també va utilitzar els atemptats, en aquest cas els de l'11M a Madrid, per la seva impostura. He penjat el documental a Google Videos. És un documental de Gerard Bagué i, segons tinc entès, l'Isaki Lacuesta utilitzarà aquesta història per la propera pel·lícula.

06 de desembre 2007

Impostura i tristesa


Va ser pels votants de l'aniversari de l'atemptat de l'11S a Nova York que el diari The New York Times va revelar que, la que fins aleshores era la presidenta de la Xarxa de Supervivents del World Trade Center, una dona que es feia dir Tania Head, era una falsa víctima, una impostora. Després, durant setmanes, La Vanguardia va estar desgranant la història perquè la tal Tania Head era, en realitat, una dona catalana, de Barcelona, el nom real de la qual era: Alicia Esteve Head. Una impostora que ni tan sols havia estat a Nova York el dia de la tragèdia però que, tot i així, va inventar una història de supervivència i un xicot mort al pis 78 de la torre sur amb qui s'havia de casar, però el xicot, el mort, era real, era inventat només que es coneguessin i que estiguessin enamorats. No vaig seguir gaire la notícia. Em va semblar una impostura molt tonta, una història poc reveladora. La impostura a vegades provoca fascinació, d'altres provoca una tristor incòmoda. Si ara la recordo és perquè m'ha estat inevitable de pensar-hi quan he llegit un article de John Olson al Los Angeles Weekly: The Life and Death of Jesse James, an internet love mistery. Si seguiu l'enllaç podreu llegir la història sencera, que està escrita com si fos un conte. Jo en faré un resum.



"Vaig conèixer l'Audrey en els anys naixents de la internet, quan tots dos estàvem a AOL, en un fòrum sobre escriptura de guions". Així comença l'article. John Olson és un guionista de Hollywood, l'autor, per exemple de Una història de violència de David Cronemberg. Audrey és el nom canviat de la protagonista de la història. Es coneixen amb l'Olson en el fòrum d'internet, es cauen bé, els dos son fans de l'escriptor Harlan Ellison, es desvirtualitzen i l'amistat, fora de la xarxa, es consolida i creix. L'Audrey segueix remenant en diversos fòrums i és en un fòrum sobre la sèrie de televisió Deadwood on coneix la Janna SaintJames, una dona de Chicago que treballa, diu, per l'Associated Press. S'intercanvien les adreces de correu-e, s'escriuen, intimen, es revelen alguns secrets. La Janna coneix, li diu en un correu, un home que li sembla que s'entendria bé amb l'Audrey. És així com presenta,on-line, en Jesse a l'Audrey. "Jesse", escriu Olson, "és un paio especial: un bomber voluntari, un cowboy, un poeta torturat, un home amb una història. Té una ex-dona de la qual parla amb afecte, i un fill. Viu en un ranxo, on hi té llames. Pateix un desordre d'stress posttraumatic de resultes d'haver estat a Nova York l'11S. Coneixia algun dels bombers que van morir-hi, o alguna cosa així. És un home extraordinari. Ell i l'Audrey senzillament connecten d'aquella manera especial que tots esperem connectar alguna vegada".

S'intercanvien fotos. Després comencen a parlar per telèfon i s'enamoren. Hi ha una trobada de fans de la sèrie Deadwood, planegen de trobar-s'hi però finalment en Jesse durant els dies de la trobada, ha de estar apagant un incendi en uns boscos. L'Audrey ho entén i a la vegada comença a considerar de deixar en Simon, la seva parella. La deixa i es prepara per anar a viure a Colorado amb el Jesse. L'Audrey obre un blog per celebrar el seu amor. "Ja l'has llegit?", li pregunta l'Audrey a John Olson un dia que es troben, però aleshores, abans que la Audrey es traslladi al ranxo, el Jesse es dispara un tret a la panxa. És un home amb una història: va quedar catatònic quan, en anar a ajudar les víctimes de l'huracà Katrina a Nova Orleans li van sobrevenir els records dels seus amics bombers morts durant l'11S. I a més: els camells del seu pare abusaven d'ell quan era una criatura; i a més pateix un càncer de fetge a causa del qual finalment es mor. Entre la convalescència per el tret i la mort final a causa del càncer, l'Audrey manté el contacte amb el Jesse a través de la Janna SaintJames i de l'Alice, la germana, que l'està cuidant.

Fins aquí el primer pinyol de la història, que és la història de una impostura. L'Audrey queda destrossada després de la mort del Jesse. Per rematar-ho, escriu Olson, se li mor el gos. Però uns amics de l'Audrey, que també són amics de John Olson, remenen per la xarxa i així comproven i descobreixen que el tal Jesse no ha existit mai. A pesar de les fotografies, dels correus-e i de les trucades telefòniques tot ha estat una invenció. De qui? De la Janna SaintJames que, com averigüen els amics de l'Audrey, no és el primer cop que utilitza internet per inventar una personalitat falsa. En la segona meitat de conte, John Olson, explica el moment en què els seus amics trien per revelar-li aquesta veritat horrible a la seva amiga Audrey. El conte acaba malament, o potser només m'ho sembla a mi. Aprofiten uns dies en què Janna és a Los Angeles on ha anat a visitar l'Audrey. Està, de fet, vivint a casa seva. John Olson ha avançat molt des dels anys en què es van conèixer amb l'Audrey en aquell fòrum per a guionistes. Ara ell és un guionista reputat i, aquell escriptor que tots dos admiraven, el Harlan Ellison, l'ha cridat per treballar en un projecte plegats. De manera que Olson utilitza Harlan Ellison, que telefona l'Audrey, per treure-la de casa i així, ell i uns amics van a casa l'Audrey a fer-ne fora la impostora. Li diuen que ho saben tot i que fot-hi el camp, després en parlaran amb l'Audrey. Perquè en quedi constància, perquè la Janna no pugui denunciar-los o per ensenyar-li-ho després a la seva amiga, filmen tota l'escena en vídeo. L'article acaba amb unes consideracions psicològiques sobre la Janna i amb una fotografia de la impostora, aquesta:


És per la fotografia que dic que el conte, o l'article, acaba malament. No només perquè no em va agradar a mi trobar-me amb la persona real, amb una imatge de la impostora, al final de l'article. La Janna és com una versió envellida de la impostora catalana de l'11S i la seva tampoc és una impostura enginyosa, és una història igualment sòrdida i trista. Diu Olson en un moment de l'article que: "la bèstia té múltiples peus" i jo esperava pel final un altre pas de rosca: no tan sols la tristesa que m'incomoda si em poso a imaginar aquella escena de la Alicia Esteve sopant amb els pares del bomber mort que ella va dir que va salvar-la. Però també em va entristir i em va semblar venjatiu en excés que el John Olson pengés la fotografia. O m'ho va semblar més i massa després de descobrir al Youtube, el vídeo que va gravar el dia en què van anar a buscar la Janna per dir-li que el pastís estava descobert i que fes el favor de marxar de casa de l'Audrey:



"No he querido saber", escriu Javier Marías al començament de Corazón tan blanco, "pero he sabido". He trobat un bolg: Piece of Fakey en el qual la dona que John Olson anomena Audrey repassa l'engany del qual va ser víctima. Hi ha les fotografies que "Jesse" li enviava, cartes manuscrites, e-mails. El blog, sembla, l'utilitza com a teràpia. L'autora ha pres, per escriure'l, el nom de NoneOYerBusiness. Alguna cosa com: no t'importa. I, si vaig ser intel·ligent no furgant gaire en la història de Alicia Esteve, hauria d'haver fet cas a aquest nickname i no ficar-me on no em demanen, no preocupar-me del què no m'importa: no furgar en un lloc on només hi ha tristesa. No em feia cap falta saber-ho, però ho he sabut.

04 de desembre 2007

Sweet Caroline



Ca-ro-li-ne: la llengua s’arronsa, acarona el paladar, toca les dents i torna, per quedar-s’hi, al paladar, en aquest viatge de quatre passes. Fa dies que la meva llengua fa aquest viatge cada cop que canto Sweet Caroline que se m’ha enganxat com la cançó enfadosa des de que el passat 21 de novembre vaig llegir que Neil Diamond havia revelat que la Caroline de la cançó era la Caroline Kennedy, la filla de John F. Kenneddy i de Jakie Onassis. Diu Neil Diamond: "Vaig veure una fotografia d'una noieta de nou anys amb el vestit de muntar, al costat del seu pony. Era molt innocent, una fotografia meravellosa, vaig sentir inmediatament que allà hi havia una cançó." Anys després, en un hotel de Memphis, Diamond va escriure la lletra i la música que hi havia en aquella foto en menys d'una hora. La fotografia es podria assemblar a aquesta en què Caroline Kennedy munta un cavall:

Una fotografia en qualsevol cas més innocent que la que encapçala el post, també de Caroline Kennedy, que jo no puc mirar innocentment, si tinc en compte la imatge de cartell de la versió per al cinema de Lolita, aquella fotografia de Sue Lyon també amb ulleres de sol.

Sweet Caroline és una cançó que recorda i celebra un amor perdut. "Dolça Caroline", canta Neil Diamond a la tornada, "els bons temps mai van semblar tan bons". O poster només celebra un amor i prou. Fins ara, per a mi, aquesta cançó estava lligada molt a una escena d'una pel·lícula, Beautiful Girls, on en un retrobament de bells companys, o d'amics dels bons temps, en un bar del poble, es posen a cantar-la. No recordo gaire res de la pel·lícula, és de l'any 1996 i no l'he tornat a veure, el cine on la passaven ja no existeix. L'any 1996 jo devia ser una mica més jove que els protagonistes de la peli, però ja entenia bé aquells versos de Ferrater que diuen que "els anys, com els vins, milloren amb els anys", ja entenia perfectament el què significava retrobar-se amb els amics dels bons vells temps i cantar les cançons d'aleshores amb ironia i nostàlgia. Per això segurament entenia la cançó com una celebració del passat tot i que la lletra és, definitivament, en present. L'escena:



Però tot això era, dic, fins abans de llegir la notícia i mirar-me fotos de la Caroline Kennedy a internet. La Caroline K. va complir 50 anys el passat 27 de novembre. En una festa de celebració del 50è aniversari, Neil Diamond, va cantar-li la cançó i aprofitant la cosa va ser que va revelar que la dolça Caroline, era precisament ella. El proper 24 de gener, Neil Diamond farà 67 anys. Per tant quan va veure la fotografia inspiradora en devia tenir pels volts de 25, 16 més que la caroline. És per això, que aquests dies que la tinc enganxada, no puc deixar de sentir la cançó com un estrany cant a la pederàstia: "I look at the night, whooo, And it don't seem so lonely. We fill it up with only two, oh And when I hurt, Hurting runs off my shoulder, How can I hurt when holding you. Oh, one, touching one, reaching out, Touching me, touching you. Sweet Caroline". Però pot ser que només sigui cosa meva.




03 de desembre 2007

La foto d'un poeta infrarrealista

Com que el New York Times ha triat la versió anglesa de Los detectives salvajes, com un dels 10 millors llibres publicats als EUA el 2007, he anat a Amazon a veure'n l'edició americana. En la fotografia que hi ha la solapa del llibre apareix Roberto Bolaño en una fotografia estranya perquè no es correspon a l'època en que Bolaño va publicar i escriure els seus llibres sinó a l'època en que va viure els seus llibres. No sé de quin any és la fotografia de Bolaño de l'edició americana de The savage detectives, però podria molt bé ser de 1976, l'any de fundació del moviment infrarrealista del qual són transsumpte literari els vicerrealistes de la novel·la Bolaño. Dit d'una altre manera, és com els editors haguessin triat una fotografia d'Arturo Belano, l'alter-ego de l'escriptor en la novel·la i el protagonista, no pas una del propi Bolaño.

Isiltasunez

Diari de Cuernavaca, és el títol d’un llibre inventat o, per ser més precisos, el títol d’un llibre somniat. Va ser poc abans d’obrir aquest blog, el maig de 2006: recordo el somni perquè el tinc apuntat en una llibreta. El llibre en qüestió me’l mostrava en J. durant un sopar a casa meva. Era el dietari d’un filòsof americà durant una estada a la Universitat de Cuernavaca. En J., en el somni, em va dir el nom del filòsof però en intentar fixar-lo en despertar-me no vaig ser capaç de retenir-lo i per tant d’apuntar-lo. En J. m’atansava el llibre i en fullejar-lo jo, m’adono que bona part de les pàgines estan en blanc. “La majoria de dies”, diu ell a tall d’explicació “no té ben res a dir, però després hi ha entrades molt divertides, en una hi surt en Pasqual Maragall i tot. Queda't-el”. M’enduia el llibre i, llegint-lo en un autobús, em vaig despertar. Aquells dies buscava un nom pel blog que estava obrint i Diari de Cuernavaca em va semblar bé: el títol era també com un full en blanc, un nom per a mi molt poc connotat, però amb la seva particular i petita història secreta, de manera que és el que finalment, com resulta obvi, vaig fer servir.

Ara fa uns dies, ordenant llibres, em vaig topar amb No soy de aquí, un dietari de presó del poeta basc Joseba Sarrionandia. Vaig estar repassant-lo i, en la entrada final del llibre, datada un 22 de juliol, que porta per títol Sobre el silenci, fent balanç del què ha escrit en el dietari, diu Sarrionandia: “Alguns dies no he escrit res, en el lloc corresponent a aquests dies hi hauria d’haver fulles en blanc.” “De manera que”, em vaig dir al rellegir-ho, “d’aquí havia sortit la idea del somni”. Alhora també em vaig posar a pensar en la enorme quantitat de fulles en blanc que el meu Diari de Cuernavaca ha acumulat tot aquest temps. Vaig llegir el llibre de Sarrionandia el setembre de 2002, dintre del llibre hi ha quedat un bitllet del 14 de setembre d'aquell any per a un viatge en Catalunya Express de Barcelona a Girona. El bitllet està entre la pàgina 122 i 123, marcant, però no sé si l’hi vaig deixar intencionadament, l'entrada del 3 d’abril que du per títol Bla, bla, bla. A cavall de les pàgines 122 i 123 Sarrionandia es pregunta: “Suposem que cada paraula supèrflua ens mulla una mica ¿quant de temps hauríem d’estar en silenci per quedar secs, per emmenar tot allò sense fonament i redundant que diem?” Jo no ho sé. En qualsevol cas ja he deixat assecar el Diari de Cuernavaca prou temps.

13 de setembre 2007

Amok, 1a part



El passat 10 d’agost se’n van fer ressò gairebé tots els diaris. La notícia venia de Polònia: un escriptor, Krystian Bala, estava sent jutjat acusat d’assassinat. La descripció d’un crim en una novel·la seva, havia dut la policia a relacionar-lo amb un crim irresolt, la mort d’un executiu l’any 2000. L’executiu es deia Dariusz Janiszewski, era el propietari d’una petita agència de publicitat. Un pescador en va trobar el cos el 10 de desembre de 2000 mentre pescava al riu Oder, a prop de la ciutat polonesa de Breslavia. El cadàver presentava signes de tortura però la policia no va ser capaç d’encarrilar la investigació i al cap de sis mesos va aparcar el cas. Cinc anys després, però, van rebre una trucada anònima que els convidava a llegir una novel·la, Amok, publicada el 2003.

Amok és el títol, de la novel·la que Krystian Bala va publicar a Polònia. També ho és d’un conte llarg o una novel·la curta que l’any 1922 va publicar l’escriptor vienès Stefan Zweig. En el seu Amok, Zweig hi transcriu una conversa entre el narrador, que es podria confondre amb el propi autor, i un polissó misteriós a bord d’un transatlàntic que, des de la Índia, navega cap al port de Nàpols. A mitja narració el polissó pregunta a Zweig: “Sap que és l’amok?” I el propi polissó contesta: “És una bogeria, una mena de ràbia humana..., un atac de monomania homicida.” Amok és una paraula malaia. El polissó segueix explicant-se: “Un malai, un home qualsevol, senzill i de bona pasta, beu de la seva copa..., està allà assegut, abúlic, indiferent i abatut...” “De cop s’alça dempeus, d’un salt, agafa el seu punyal i surt corrent cap al carrer..., corre en línia recta, tot dret..., sense saber on va... Tot el que s’interposa en el seu camí, l’home ho abat amb el seu kris i el deliri de la sang el torna més furiós encara... Mentre corre li surt escuma de la boca, udola com un boig...” “La gent dels pobles ja saben que cap força pot aturar el boig homicida..., de manera que, en veure’l, prevenen els altres vilatans al crit de “Amok, amok!”, i tothom fuig, però ell corre sense sentir res, corre sense veure res, destrossa tot allò que troba al seu pas..., fins que el maten d’un tret com a un gos rabiós o cau ell mateix, exhaust, traient escuma de la boca.”

No sé gaire res de l’Amok de Krytstian Bala, quina relació té amb l’amok malai que descriu Stefan Zweig. Els diaris en donen detalls escassos, de segona mà, suposo, i a causa d’això a vegades contradictoris, com si Polònia fos un país llunyà i exòtic, com Malàisia. Utilitzant un traductor automàtic obtinc una traducció a l’anglès de la contraportada del llibre que l’any 2003 va publicar l’editorial Croma de Berslavia, però és un galimaties. La idea que em faig és la d’una novel·la curta, de 192 pàgines, una història no lineal, que utilitza una gran varietat de tècniques narratives, una història de sexe, drogues, assassinat i filosofia, que no deixa indiferent. D’alguna altre notícia pesco que el narrador és un traductor i que la història té per escenaris París i Mèxic. El cas és que l’inspector Jacek Wroblewski, alertat per la telefonada anònima, va poder llegir el llibre i allà va trobar escrites escenes d’un assassinat que s’assemblaven molt, massa, a les de l’assassinat de Dariusz Janiszewski. Així es va reobrir el cas. L’inspector Wroblewski es va trobar que el mort havia tingut una relació amb l’ex-dona de Bala i que l’escriptor havia venut a través d’internet el mòbil de la víctima. Això va dur a Krystian Bala a judici i, tot i que es va declarar innocent i va al·legar haver-se inspirat en la mort de Dariusz J. a partir del què va llegir a la premsa, tot i que l’escriptor va superar els testos del detector de mentides, ha estat condemnat a 25 anys de presó, segons diuen els diaris que s’han fet ressò de la sentència aquest començament de setembre.

02 de setembre 2007

Un conte d'estiu



1. El Vèlit.
És el primer dissabte d’Agost, en un pantà del Pallars, el “lago”, com en diuen aquí. Hi hem baixat amb el meu pare i amb els meus dos fills. Jo he conduït tot el matí a través de l’Eix Transversal per portar els nanos a passar uns dies amb el seu avi. Com que quan hem arribat encara faltaven un bon parell d’hores per dinar, ens hem escapat per refrescar-nos. L’aigua del pantà està molt calenta i sota els arbres de la riba tampoc s’hi està gaire bé. El meu pare i jo ens assequem asseguts en unes cadiretes de càmping mentre els nanos, que també han sortit ja de l’aigua, juguen pels voltants. Tornen al cap d’uns minuts carregats de pals que han recollit dels marges del pantà. Volen que l’avi els faci unes fletxes i ja han triat els pals amb els quals, un cop a dalt a casa del meu pare, es faran l’arc. Mon pare treu una navalleta i comença a fer punta a una de les fustes que els meus fills han triat i, perquè tal i com entenc més tard aquest gest de fer punta el transporta a la infantesa, em comença a parlar del Vèlit.

El Vèlit, m’explica mon pare, era un joc del que s’havia fet farts de jugar quan era petit. Em diu: “Fèiem punta a un bastonet d’un pam, pels dos costats. El deixàvem a terra i es tractava de picar-lo amb un bastó més llarg per una de les puntes, de fer-lo enlairar i, aleshores, de caçar-lo al vol amb el bastó llarg i llençar-lo com més lluny millor.” Durant l’explicació, que s’allarga amb consideracions diverses mentre comencem a tornar cap al cotxe, el meu pare corregeix i amplia algunes de les observacions. Jo només sóc testimoni del què explica però m’adono que pel seu cap passen un fotimer de coses. Si en un conte ha de pesar el què no es diu sobre allò que es diu, la part més pesant d’aquest conte d’estiu, ha de ser el què no em va voler i/o no em va poder dir el meu pare, els records sobrevinguts de la seva infància empordanesa quan jugava al Vèlit a Castelló d’Empúries. “Vèlit? Vòlit!”, se li escapa dintre el cotxe quan refem el camí cap a la casa on diu mon pare que es vol retirar.

Quan dinem, el Vèlit torna a sortir. Dinem amb alguns parents pallaresos de la companya de mon pare però cap d’ells recorda haver jugat a aquest joc quan ells eren petits que és, més o menys, quan mon pare era menut, o sigui, a començaments dels anys cinquanta. “És que és un joc del temps dels romans, o dels grecs!”, senyala el meu pare amb una punta d’orgull emporità en front dels bàrbars montaresos. “Era com una mena de beisbol, es jugava amb dos equips i el que tirava preguntava: Vèlit? I l’equip que, com si diguéssim, restava, contestava: Vòlit!. O sigui: la vols? La vull! Perquè si un cop llençat el vèlit (la fusta petita) l’altre equip la tornava al vol amb els seus bastons, aleshores es canviava la torna i sacaven ells.” “Vèlit-Vòlit”, apunta el meu pare, “és pur llatí”. “O és llatí o és allò que Voltaire deia de l’etimologia”. Qui diu això últim sóc jo. Pretenc que el meu pare remati, llençant aquesta observació enmig del dinar familiar, perquè així els empordanesos quedarem la mar de bé, la llenço com si fos un vèlit perquè mon pare la caci al vol perquè al capdevall és d’ell de qui jo he après aquesta cita. Però el meu pare no la remata perquè o bé no m’escolta o bé l’ha trobat fora de lloc. La frase que mon pare no vol rematar diu: “L’etimologia és una ciència en la qual les vocals no compten gaire, i les consonants tampoc”.

2. El Bèlit.
Igual com faig amb els meus fills quan em pregunten una cosa que no sé i al vespre, quan dormen, faig anar Google i els preparo una resposta, quan torno a Girona havent deixat els nanos amb el meu pare, em poso a navegar buscant el Vèlit. Escrit així: amb accent obert a la e i amb b baixa, la primera resposta que trobo és la d’una revista empordanesa que deu el nom a aquest joc i que en la seva pàgina a internet en du una descripció prou completa. Allà trobo les primeres pistes que del vèlit em porten al bèlit amb be alta, i del bèlit al bòlit, del anar de bòlit. Trobo que el joc, com apreciava mon pare, és antiquíssim potser més antic fins i tot del què ell es pensava, és un joc que es juga també a l’Índia. Trobo que s’ha celebrat un campionat del món d’aquest joc al costat de casa meva, a Girona, trobo un blog, vadebelit.blogspot.com, que ho explica. Imprimeixo un munt de fulls que m’emporto quan baixo a Barcelona on, un parell de setmanes després, el meu pare ha tornat amb els meus fills. Però no sé si al meu pare, al revés que els meus fills, li fa gaire gràcia el meu gest. Sopant li explico les meves pesquises, li dic que he trobat bèlit a l’Alcover-Moll, això de la revista empordanesa i de l’explicació de les regles del joc i els fulls que duc perquè se’ls miri. “Ja me’ls miraré”, em diu sense mirar-se els fulls, doblegant el piló per la meitat i tot seguit fent pressió amb el dit polze sobre el plec. I, com si en aquest conte el més pesat hagués de ser el què es diu per sobre del què no es diu, plegats els fulls que li he portat, el meu pare sentencia: “Ja me’ls miraré: així recordaré com es jugava al Bèlit, o així oblidaré definitivament tal com jo recordava el joc del Vèlit”.

01 de juliol 2007

Via San Lucifero



He estat uns dies a Sardenya i passejant per Càller, baixant del barri del castell en direcció al port, vaig trobar-me caminant per la Via San Lucifero, el carrer de Sant Llucifer. El nom em va cridar l’atenció d’entrada per aquest oxímoron irreverent que sembla tret del títol d’una pel•lícula de Jess Franco. Més tard he sabut que sí, que el santoral catòlic recull un Sant Llucifer, bisbe precisament de Càller vers el segle IV, un bisbe que en aquells temps tant convulsos pel cristianisme va combatre els arrians herètics i va provocar després una petita escissió, la dels lluciferians. També he sabut que Llucifer és la derivació del nom llatí Lucifero (lux+ferre, el portador de llum), nom associat astrològicament amb la primera estrella de l’alba i per tant amb el planeta Venus, i que no és fins a la Baixa Edat Mitja en què aquest nom es relaciona amb el Diable a causa de la interpretació d’uns paràgrafs de Isaies en l’antic testament en els quals s’identifica la primera estrella del dia amb una estrella caiguda i per tant amb un àngel caigut, per tant amb el Diable. He sabut, encara, que no hi ha cap pel•lícula de Jess Franco amb aquest títol, però sí una peli mexicana de l’any 97 però que és un drama polític i no pas un thriller eroticoterrorífic. També he trobat a myspace, un grup argentí que se’n diuen i una mena d'espectacle que a Detroit van fer durant el primer trimestre del 2006.
L’onomàstica de Sant Llucifer, es celebra el dia 20 de maig.

26 de juny 2007

Números de telèfon

Ha estat aquest vespre, en una de les voreres laterals de la Plaça Poeta Marquina. He vist venir una dona, una jove alta i bastant ben plantada, amb una mitja melena castanya. Vestia amb uns pantalons pirates de color crema , una samarreta de tires negra i uns esclops marrons que potser no l’ajudaven a caminar dreta. Caminava d’una forma desmanegada i, de lluny, m’ha semblat que cantava o que parlava sola. He pensat que anava beguda. Quan l’he tingut més a prop he pogut escoltar què cantava, no era una cançó, estava cantant el número d’un telèfon mòbil: “Sis, set, set, tres, divuit,...”, com si provés de no oblidar-lo, el cantava enriolada com si fos una nena petita, he pensat que estava enamorada, llavors, i no beguda. He pensat de qui devia ser aquell mòbil, perquè el memoritzava, he pensat moltes coses, segurament masses, i així encara que jo també m’he posat a repetir-me’l (però jo per a mi, per dintre com dèiem quan érem petits), no m’he concentrat prou i al cap d’un parell de carrers he perdut definitivament les últimes tres xifres pensant en què en podria fer i quines coses podrien passar un cop pogués apuntar el número i marcar-lo i no pensant, en canvi, en utilitzar el meu, de mòbil per senzillament per guardar-mel apuntat. Ha estat així que he perdut una ocasió però no sé exactament de què. “Tot va començar amb un número de telèfon equivocat”, diu Paul Auster al començament de La ciutat de vidre, i és cert que un número de telèfon equivocat perquè el tenim i no l’hauríem de tenir, és un bon començament o a mi m’ho ha semblat sempre, jo guardava, quan era petit, alguns números de telèfon que havia trobat per atzar en paperots arrugats i en vaig apuntar més de tres i de quatre dels que vaig trobar apuntats amb boli en bitllets de 100 o 500 pessetes. Els apuntava en una agenda, amb la intenció de fer-ne no sé què, en una agenda on tenia també apuntat el 2038282 del Conillet de vellut, aquella cançó d’en Serrat: “Ja saps on em trobaràs”, cantava el Serrat: “Dos, cero, tres, vuit, dos, vuit, dos, conillet poregós”. Mai vaig pensar que aquell telèfon servís per trobar el Serrat, pensava que el número amagaria una altre història, una de menys obvia, però anys més tard vaig saber que efectivament era el número de casa seva, o ho havia estat, va haver-lo de canviar perquè (no com jo que mai vaig marcar-lo) molta gent el va utilitzar, fins que el cantant del Poble-Sec en va quedar tip i el va canviar. A mi em sembla, però no ho sé, que els números donats de baixa s’adjudiquen a clients nous, per tant és possible que ara al (93)2038282, ens respongui algú. Coneixerà la cançó de Serrat? Encara hi ha gent que el marca per culpa del Conillet de vellut? Es podria telefonar i preguntar-ho.

En l’única versió de la cançó que he trobat al Youtube, no apareix el Serrat. És una versió no massa afortunada d’un tal Armando i els Expresso de Bohemia per un programa de l’Àngel Casas. Però en canvi el vídeo té la gràcia que hi apareix la Susan Holmquist, que és la model danesa que va inspirar la cançó. La lletra no és massa intel•ligible, en aquesta versió. Al final de la tercera estrofa la cançó diu: “Ets feliç amb el teu nou drut, Conillet de vellut?”. Recordo haver buscat aquesta paraula, drut, a l’Alcover Moll quan era petit i aprendre aleshores que un drut és un home infidel. No l’he sentit ni l’he llegit mai més enlloc, aquesta paraula.

19 de juny 2007

Dos mags



El primer dels dos mags
l’he trobat en una novel•la de César Aira del 2001, que es titula El mago. El mag és el protagonista de tota la novel•la, però espigolant entre les frases de les cinc primeres pàgines se’n treu un retrat esplèndid, el plantejament de la novel•la. La novel•la comença així: “El març d’aquest any el mag argentí Hans Chans (el seu nom vertader era Pedro María Gregorini) va asistir a una convenció d’il•lusionistes a Panamà”. Un altre tall: “L’anterior [convenció] havia estat a Chicago i ell no hi havia assistit. Aquest cop es proposava no sols de participar-hi sinó d’establir-se d’una vegada com El Millor Mag del Món. La idea no era descabellada ni megalomaníaca; tenia un fonament tan raonable com curiós: Hans Chans era un mag de debò. Ni ell sabia com ni perquè n’era, però n’era. Podia anular a voluntat les lleis del món físic, i fer que objectes, animals o persones, ell mateix inclòs, apareguessin o desapareguessin, es desplacessin , es transformessin, multipliquessin, flotessin en l’aire, en una paraula que fessin el que ell volgués.” Per tant, explica Aira, no era descabellada la intenció de Hans Chans de ser el millor perquè al capdavall el què els seus col•legues “aconseguien després de preparatius laboriosos, amb màquines complicades i enganys ben calculats, ell podia fer-ho sense engany, sense esforç, amb perfecte espontaneïtat”. “El què és estrany és que no ho hagués aconseguit abans. Durant vint anys havia fet una carrera normal i bastant reeixida, però seguia essent un de tants”. La estratègia de Hans Chans per dissimular uns poders que de sortir a la llum vés a saber en quina mena de malson convertirien la seva vida, havia estat la de barrejar-se entre aquells que: “millor imitaven la possessió d’aquells poders, es a dir, il•lusionistes i prestidigitadors, i, atès ell en tenia de debò, usar els poders per guanyar-se la vida d’una manera fàcil”. Però el problema de Hans Chans és que “Potser, paradoxalment, l’avantatge amb la qual contava havia jugat a la seva contra, i el condemnava a la mediocritat. Si del què es tractava era de fer aparèixer un conill d’un copalta, el feia aparèixer sense ressorts, dobles fons, miralls; no li calia parar-se a pensar, ni preparar els seus elements, ni fer assajos. El públic aplaudia, molt content, i es quedava amb la idea que hi havia un truc, ben pensat, ben executat. Que era el que ell es proposava. Al públic l’hagués deixat astorat assabentar-se que ell ignorava igual com ells quin era el truc, es a dir quin era el truc que emprava en aquell cas, i en els altres casos, un il•lusionista convencional. No tenia la més remota idea de com funcionaven aquells doble fons, els ressorts, els miralls; quan veia actuar un dels seus col•legues estava en la mateixa situació que una canalla de cinc anys: li semblava màgia. I era lògic, perquè quan ell reproduïa l’acte ho feia amb màgia de veritat, perquè podia fer-ho però també perquè no hauria pogut fer-ho sense màgia.” Per tant encara que podia realitzar els números més prodigiosos sense cap esforç, com s’ho havia de fer per saber quins eren els números més prodigiosos i mai vistos? “Aquí hi ha la clau del problema. L’espectacle de la màgia té les seves lleis.”


El segon dels mags l’he trobat en un altre llibre, a El libro de los fracasos heroicos, la traducció castellana de The (incomplete) book of failures de Stephen Pile, un llibre de 1979 que ha editat fa uns mesos l’editorial Alba. El Llibre dels fracasso heroics, és un compendi mundial de pífies i fracassos. A la pàgina 13 hi ha l’entrada per El pitjor mag. Diu Stephen Pile: “És molt possible que si els trucs de màgia de Tommy Cooper haguessin funcionat ningú no hagués sentit a parlar d’ell. Tanmateix i, afortunadament, la seva màgia va estar beneïda des del primer moment amb una ineptitud gaire bé espectacular”. Segueix Plie: “Potser és interessant conèixer com va descubrir aquest home els seus dons incomparables. Als 17 anys, mentre treballava com a aprenent, ca actuar en un festival que es celebrava a la cantina de la drassana que tenia la empresa a Hyde, Essex. Va sortir a l’escenari amb la intenció d’oferir una representació de màgia seriosa. Quan es va obrir el teló es va quedar en blanc i va oblidar tot el que havia de dir. Durant una bona estona es va quedar parat, obrint i tancant la boca. El públic estava embadalit. Vinga –va pensar. Som’hi. I va anar-hi i tot li va sortir malament. El seu gran final era el truc de l’ampolla. “Això és una ampolla plena de llet –va dir al públic fascinat-, es tapa amb un paper per sobre. Es gira l’ampolla i es treu el paper. La llet no cau”. El públic el mirava contenint la respiració. Va girar l’ampolla. Va retirar el paper. I va quedar tot xop. Tota la llet li va caure per sobre. Com si no n’hi hagués prou, el senyor Cooper va tenir tot seguit un atac de pànic escènic i va començar a obrir i tancar la boca sense emetre cap so. Aleshores, tremolant, va abandonar l’escenari suant copiosament. Entre bastidors va sentir el rugit multitudinari d’una ovació de gala. La seva glòria futura”, conclou Stephen Pine, “estava grantida”. I té raó. Tommy Cooper te una entrada destacada a la wikipedia anglesa, on se’l destaca no pas com el pitjor mag sinó com un dels grans humoristes britànics del segle passat. També va ser, segons llegeixo a la wikipedia, un alcohòlic prou reeixit. S’hi expliquen diverses anècdotes com la de un matí en que va demanar un gintònic amb cereals per esmorzar perquè ela llet tenia massa colesterol. La seva glòria també ha arribat al Youtube. Enllaço dos vídeos.

Un:


I dos:



Però el vídeo que no he trobat és el de la seva última performance. Diu la Viquipèdia anglesa que: El 15 d’abril de 1984, Tommy Cooper va patir un atac de cor davant de milions d’espectadors, enmig del seu espectacle, durant el popular programa de la ITV, Live From Her Majesty’s. La major part de l’audiència va pensar que es tractava d’una part de l’actuació i es va posar a riure fins que es va fer evident que estava seriosament malalt. En aquest punt el director del programa va manar a l’orquestra de començar a tocar per una pausa publicitària i el seu manager va estirar Tommy Cooper darrera les cortines on van provar de reanimar-lo. Per raons legals i mèdiques el cos de Cooper només podia ser retirat del escenari per infermers o policies. El programa va continuar i els altres artistes van haver d’actuar amb el cos de Cooper rera les cortines. Fins la segona pausa per els anuncis no va arribar la ambulància i quan van arribar a l’hospital de Westminster Tommy Cooper ja era mort.

13 de juny 2007

Meme

El senyor de la Periferia em passa en forma de meme l’Examen de les PAU de literatura catalana: he de llegir aquest text i fer-ne un breu comentari. (300 paraules aprox.)
El text correspon a Els ventres de la terra, la primera novel·la de la trilogia De Fems i de marbres de Francesc Serés. M’hi poso:

El transeünt de Serés, l’home sol, deu haver llegit aquell conte de Poe: L’home de les multituds. És aquell conte en el qual el narrador s’asseu en un cafè de Londres i es distreu mirant els transeünts fins que un home d’uns seixanta o setanta anys atrau la seva atenció per la “absoluta idiosincràsia de la seva expressió”. El narrador es posa a perseguir l’home i el persegueix durant gairebé 24 hores durant les quals l’home de les multituds no fa res més que vagarejar entre la gent pels bulevards i per les avingudes. El narrador del conte de Poe conclou que aquest vell “es nega a estar sol”, però es diria que el transeünt de Serés ha entès alguna cosa més d’aquest home, d’aquest artista de la dissolució que ha aconseguit ser un transeünt per a si mateix, ell mateix com un dels desconeguts amb els qui es creua al carrer. Quan el transeünt de Serés vagareja per la ciutat i intenta que el seu caminar sigui una mena de dilució, de disgregació entre els diversos trajectes dels vianants, “com si una boira baixa pogués fer desaparèixer el seu rastre i confondre’l amb el dels altres”, l’home sol vol arribar a ignorar-se a si mateix convertir-se en un artista de la dissolució. Però que passarà un cop ho aconsegueixi? Un altre home sol, L’home que dorm de Pérec, després de diluir-se en la indiferència i la solitud es diu: “No has après res, només que la solitud no ensenya res, que la indiferència no ensenya res: era un engany, una il·lusió fascinant i traïdora.” També es diu: “No ha passat res: cap miracle, cap explosió”. La dissolució en aquest cas és un altre forma del fracàs. Així podem dir al transeünt que potser no va valer la pena marxar del poble. “Aniré a una altre terra, a un altre mar i una ciutat millor trobaré amb certesa”, diu Kavafis que diu un en un poema. “Però la ciutat és sempre la mateixa. No en busquis una altre, perquè no n’hi ha una altre. La vida que vas malgastar aquí l’has destruït a tota la terra.” O sigui: la vida que el transeünt va esgotar al poble, l’ha esgotada a tota la terra, res no farà tornar les il·lusions fascinants, traïdores però ja definitivament perdudes.

12 de juny 2007

Einstein a Barcelona



Avui, tot llegint articles de Josep Maria de Sagarra, m’he trobat amb aquest que comença dient: “A Barcelona ha vingut aquests dies un gran home. La seva grandesa no la comprenen la majoria per no dir la totalitat dels barcelonins”. Més endavant de l’article diu: “Jo he vist aquests dies algunes persones cultíssimes i els he preguntat si anaven a sentir les conferències d’Einstein. Aquestes persones m’han contestat amb un somriure i m’han dit de seguida: -Jo? Quuè voleu que hi vagi a fer? No veieu que no l’entendria de res.” La resposta que li donen no sembla gens bé a Sagarra, la troba d’un “utilitarisme barroer”, li recorda, escriu, “l’altra resposta d’un pagès que cavava el seu camp i uns excursionistes li pregunten si havia pujat mai a un cim proper, i el pagès els contestà: -Jo? Què voleu que hi faci allà dalt?”.

Albert Einstein va estar a Barcelona a finals del més de febrer de 1923, convidat per la Mancomunitat de Catalunya. Hi va arribar el dijous 22 i, segons llegeixo en un amplíssim article sobre la visita que va publicar l’any 2005 la Revista de Física, ningú no el va anar a recollir a l’estació. Va allotjar-se a l’Hotel Colón. Venia de fer un cicle de conferències al Japó. A Barcelona en va fer tres a l’Institut d’Estudis Catalans, els dies 24, 26, 28 i una d’addicional el dia 27 a l’Acadèmia de les Ciències. Aquell mateix dimarts 27, Albert Einstein va sopar a casa de l’enginyer Rafael Campalans. L’article d’Emma Sallent i Antoni Roca per a la Revista de Física es centra en aquest sopar i es diu precisament Sopar a Barcelona en honor d’Albert Einstein (1923). El sopar va tenir alguns elements pintorescos i anecdòtics dels quals a la revista en treu prou de suc. El menú, escrit en un enigmàtic llatí relativista: Phasianus nycthemerus Minkowskiensis, quatriplex dimensiones i també Malum parvum cum Doppler efecto, està, per exemple, desencriptat i s’hi explica quina música que van escoltar i quins discs van endur-se Albert Einstein. Podeu llegir tot l'article aquí. Si no em traeix la fantasia i no és un record inventat, recordo haver llegit l’any 2005 a la premsa, que era l’any del centenari de la teoria de la relativitat, que aquest mateix menú va repetir-se fil per randa en un sopar en honor del sopar en honor a Einstein Barcelona.

Però Sagarra no diu res del sopar. Sagarra es centra en les conferències. Explica: “Jo he assistit a les conferències d’Einstein segur, ben segur, que no entendria un borrall de les seves explicacions, amb la mitja por i tot de fer el rídicul d’adormir-me.” I després: “Jo poc en treia del que Einstein escrivia a la pissarra; lamentava que les formes que dibuixava el guix diguessin ben poca cosa al meu cervell”. Però és precisament veient Einstein escriure a la pissarra que a Sagarra li ve aquest pensament, escriu: “És cosa molt humana conservar records dels grans homes; a Dresden vaig veure unes pantufles que n’haurien donat dos rals i eren tingudes com una relíquia perquè abrigaren un dia els peus d’Emmanuel Kant”.“Doncs bé”, diu Sagarra després d’alguns exemples més, “jo quan el professor Einstein esborrava les seves inscripcions blanques damunt de la tela negra enllustrada, el meu cor m’impulsava a dir-li: -Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altre pissarra!”. L’article ja s’acaba, en el penúltim paràgraf afegeix: “Jo hauria volgut que aquella pissarra amb el blanquinós autògraf einstenià, fos guardada en alguna banda”. I en el darrer paràgraf conclou: “Em diríeu que això és excessiu i superflu. Potser sí. Però l’excessiu i el superflu són moltes vegades la sal i la gràcia de la vida; i potser d’aquí a cent anys em donin la raó a mi.” Encara falten 16 anys perquè en faci 100, però jo ja li dono tota la raó a Sagarra.

08 de juny 2007

Orquídies portàtils



En el post anterior deia que Atxaga havia decidit de seguir les passes de Holden Caufield per desvelar el secret de la novel·la però també per veure els indrets on succeeix la novel·la i per comprovar “com han canviat des de l’època que Salinger els va descriure”. El vigilant en el camp de sègol arrenca al Pencey College d’Agerstown. Però no hi ha cap Pencey College ni cap Agerstown a Pennsylvania, són llocs purament literaris. El primer lloc real de la novel·la és Trenton, l’estació de Trenton. Atxaga fa un passeig pels voltants de l’estació de tren, després, un altre cop a l’estació escriu: “Ja a l’andana de l’estació vaig veure un yonki que semblava que s’havia quedat adormit amb el telèfon portàtil a l’orella”. I al cap d’unes frases senyala que, en temps de Holden Caufield, Trenton devia ser una zona residencial, elegant. Per exemplificar-ho, transcriu una frase de El vigilant, que diu: “De sobte, una dona va pujar a Trenton i es va asseure al meu costat. Duia unes orquídies, som si vingués d’una gran festa.”. Tot seguit comenta Atxaga: “Igual com aquells insectes que es queden atrapats en les gotes d’àmbar, les orquídies de la elegant senyora quedaran per a sempre en les pàgines de El vigilant en el camp de sègol”. M’ha agradat aquest comentari perquè, igual com les orquídies, hi ha dues paraules del text d’Atxaga que juntes, deu anys després d’haver estat escrites, em sonen anacròniques, com conservades en àmbar: telèfon portàtil, el telèfon portàtil del yonki. L’any 1998, quan el text va ser publicat i encara menys els dos o tres anys anteriors en què el text va ser escrit, si ho recordeu, molts de nosaltres encara no teníem telèfon mòbil ni el nom de l’andròmina havia estat encara fixat. Telèfon portàtil: aquest era el nom preferit per molts escriptors i lingüistes als quals els semblava que mòbil era una mala solució perquè qualsevol telèfon era movible però no tots eren portables. Nou anys després, però, han canviat molt les coses que Atxaga va descriure i gairebé cap escriptor, a no ser que volgués connotar-ho, descriuria un telèfon com a portàtil. És més, ara podria prescindir del subjecte i escriure intel·ligiblement “vaig veure un yonki que semblava que s’havia quedat adormit amb el mòbil a l’orella.”

04 de juny 2007

Secrets



Sabates de nadó

És un microconte d’Ernest Hemingway, diu: “For sale. Baby shoes. Never worn”. És a dir: “En venta. Sabates de nadó. Per estrenar”. És un conte que s’ha citat molt per què explica de forma breu i contundent la teoria de Ernest Hemingway sobre els contes, la teoria del iceberg, segons la qual allò més important d’un conte és el què no s’explica, o dit d’una altre manera el què s’explica (la punta visible de l’iceberg) ha de pesar molt menys que el què queda ocult. Parafrasejant Ricardo Piglia, que ho explica molt bé a Tesis sobre el conte, tots els contes expliquen dues històries: en el conte clàssic s’explica una història en primer pla i es construeix en secret una altra història. L’art del contista clàssic, diu Piglia, consisteix en saber xifrar el·lípticament i de manera fragmentaria la historia secreta en els intersticis de la la historia visible. L’efecte sorpresa es produeix quan apareix a la superfície allò que s’ha teixit en secret. El conte modern, o el conte que neix amb Txèkhov, Mansfield, Anderson o Joyce, prescindeix de l’efecte sorpresa, la història secreta no es fa visible, la història secreta es construeix, totalment, amb allò que no s’explica. Hemingway és un mestre consumat d’aquesta tradició.

Un llit d’hotel
Post Secret és un blog americà molt conegut i molt interessant i molt premiat d’ençà l’1 de gener de 2005 que va començar a publicar-se. Va guanyar 6 premis Bloggies l’any 2006. El blog parteix d’una instal·lació de Frank Warren per l’Artomatic de Washington D.C. del 2004, una fira d’art multimèdia. La idea de la instal·lació era molt simple i és el què Frank Warren ha exportat al seu blog: demana que li enviïn, per correu postal, postals anònimes on el remitent reveli un secret que hagi mantingut sense revelar fins al moment i que sigui vertader. Fins ara Frank Warren n’ha publicat cap a 3.000 i s’han editat dos llibres que recullen les postals anònimes. Cada diumenge, Warren penja al blog les postals rebudes durant la setmana. Entre els de la setmana passada hi havia aquest secret escrit sobre la fotografia de John Lennon i la Yoko Ono a l’habitació 702 de l’Amsterdam Hilton. La fotografia és de 1969, durant la lluna de mel del beatle amb la japonesa. La parella va estar-se una setmana ficada al llit. Cada dia obrien l’habitació a la premsa de les 9 del matí fins a les 9 del vespre per a protestar per la guerra del Vietnam. El remitent anònim de la postal ha escrit: “Vaig estar en aquesta habitació de l’Amsterdam Hilton una vegada que hi vaig ser per negocis i vaig contractar una prostituta que s’assemblava a la Yoko Ono”. En aquesta postal, seguint la teoria del conte, el secret està revelat completament, però a mi en canvi em sembla que la força evocadora d’aquesta revelació, el sentit últim de la història està també més enllà de la vintena de paraules que la conformen.

El nucli secret
L’any 1998, l’escriptor basc Bernardo Atxaga va publicar un llibre: Lista de locos y otros alfabetos. Són 15 textos a cavall entre la narrativa i l’assaig. El novè text porta per títol: Rera les passes de Holden Caufield. Holden Caufield és el protagonista de El vigilant en el camp de sègol, un de les novel·les més populars del segle passat, també una de les meves novel·les preferides, o la única novel·la d’un dels meus escriptors favorits, J.D. Salinger. A Rera les passes de H.C., Atxaga es proposa de viatjar a Nova York i seguir el periple de Holden Caufield durant els cinc dies en què està fugit de casa seva. Atxaga anuncia: “Seguiré les passes de H.C. Recorreré tots els llocs que ell va récorrer i en el mateix temps”. Quan li pregunten amb quin objecte, Atxaga respon: “En primer lloc perquè vull conèixe’ls, veure com han canviat des de l’època que Salinger els va descriure. En segon lloc perquè m’agradaria desvelar el secret de la novel·la”. Tot seguit aclareix: “Totes les novel·les tenen un secret, un nucli invisible a partir del qual han crescut i s’han format. Tinc l’esperança que, analitzant l’itinerari de H.C. a El vigilant en el camp de sègol, podré arribar a aquest nucli”. No sé si Atxaga vol dir que totes les novel·les expliquen dues històries una de visible i una de invisible o secreta, però a El vigilant en el camp de sègol, que està narrada en primera persona, és molt el què sabem de H.C., però també és molt el que Holden Caufield no explica. La novel·la, recordareu els que l’hagueu llegida, comença precisament amb una advertència al lector de Holden Caufield, el narrador, que senyala que no té cap ganes d’explicar all that David Copperfileld kind of crap, la porqueia a l’estil David Copperfield, i la novel·la acaba amb la recomanació de no explicar mai res a ningú. La cosa és que en l’itinerari de El vigilant, hi ha un hotel i una habitació d’hotel i hi ha també una puta, la Sunny del capítol 13 que Holden Caufield contracta a l’habitació de l’hotel Edmont. Per a mi el nucli secret està en aquesta escena, potser només perquè és en el capítol 13 dels 26 que té la novel·la, i potser també perquè Maurice, el chulo de la puta, és l’últim personatge del qual Holden es recorda en les darreres línies del llibre. L’escena passa un diumenge, el segon dia dels cinc que dura la novel·la. A l’hotel de Nova York on s’ha instal·lat H.C., el paio de l’ascensor, en Maurice, ofereix a Holden una puta: “Cinc dòlars la rebolcada, quinze tota la nit”. Holden accepta per una rebolcada. Holden Caufield és verge i en la cita amb la prostituta només aconsegueix xerrar perquè, enlloc de posar-lo calent, la puta el deprimeix, de manera que Holden Caufield es passa l'estona que ha contractat fent-li un munt de preguntes, la meva preferida és quan li pregunta a la prostituta: “Què fas durant el dia?”, tot i que segurament la pregunta més rellevant pel què fa a la història visible (la història segons la qual El vigilant en el camp de sègol és una novel·la sobre un adolescent que no vol deixar de ser-ne furiós amb tot i tothom, amb els seus professors i els seus companys de classe , furiós amb els phoneys, o farsants, que no vol integrar-se en una societat hipòcrita, supreficial i materialista, que està embadalit amb la Phoebe, la seva germana petita, i en canvi està furiós amb el seu germà gran autor d’un llibre boníssim “El peix secret” que després guanya pela a llarga venent-se a Hollywod per escriure pel·lícules) és quan Holden pregunta a la prostituta d’on és i ella contesta que és, precisament, de Hollywood. Però tot i que a mi em sembla que en aquesta escena hi ha el nucli secret de la novel·la, no és pas aquesta la conclusió a la qual arriba Bernardo Atxaga després del seu periple. De fet Bernardo Atxaga no convida a cap puta a la seva habitació d’Hotel, que no és l’Edmont perquè aquest hotel ja no existeix o potser no va existir mai. No pregunta per tant a la puta d’on és, ni què fa durant el dia tot i que en canvi si que fa preguntes que literalment fa H.C. a la novel·la a algunes de les persones que es troba per Nova York, com per exemple un taxista que el porta al Central Park. I és que el Central Park és per Atxaga el nucli secret de la novel·la. Pot ser que les nostres opinions no estiguin massa allunyades. Diu Atxaga: “Pensareu que és un joc de paraules però en la meva opinió, el centre de la novel·la és Central Park”. També sembla un joc que el centre sigui en el capítol 13, la meitat de 26. Segueix Atxaga: “Quan H.C. arriba a Penn Station i agafa un taxi, s’equivoca en donar-li l’adreça i acaba al Central Park. I també acaba al Central Park el dia de la cita amb la Sally. I la nit que el professor Antolini l’espanta amb les seves manyagues. I en el moment final de la novel·la quan es reuneix amb la seva germaneta, la Phoebe, i tots dos se’n van cap als cavallets que hi ha al costat del famós estanc dels ànecs. Per definir-ho amb una imatge, jo crec que el parc actua de manera semblant a la d’un imant, i que, com virutes de metall, totes les accions que du a terme H.C. tendeixen a moure’s en aquella direcció. Ara bé, perquè Central Park i no qualsevol altre lloc?” Bernardo Atxaga explica que el Central Park representa la infantesa. “I quan retrocedeix H.C. cap a la infantesa, cap al Cetral Park?” Respon Atxaga: “H.C. recula davant totes i cada una de les invitacions sexuals i ho fa cap a Cerntral Park.” “H.C. no acaba mai de fer el primer pas.”. Aquest és el tema de la novel·la per Atxaga, el sexe o les relacions de H.C. amb el sexe. També és el tema de la meva escena amb la prostituta. De l’home de l’habitació 702 del Hilton d’Amsterdam no en puc saber res més. Però ara em pregunto si va contractar-la per tot una nit o només per una revolcada, si van anar per feina, com en diu la Sunny a El vigilant, o si només van parlar. També em pregunto que feia la prostituta that look like Yoko Ono durant el dia.

El secret
La setmana passada, en un recull de premsa que fan a el Món a Rac1, vaiag sentir que havien possat a la venda una còpia del disc Double fantasy de John Lennon, el de la foto de l’habitació 702, dedicat a Mark David Chapman. Mark Chapman és l’home que va assassinar a Lennon a la sortida de l’edifici Dakota, a Nova York, al costat del Central Park. Com recordareu molts, en detenir-lo, van trobar a Chapman un exemplar de El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger amb una dedicàtoria: De Holden Caufield a Holden Caufield. La història visible de El vigilant seria la de un nano furiós amb els phoneys, els farsants hipòcrites, superficials i materialistes, i Champan considerava que Lennon havia esdevingut un phoney. Per això, va confessar, va matar-lo. Jo en sentir la notícia a la ràdio vaig entendre-ho malament i vaig pensar que el què es posava a la venda era precisament l’exemplar de El vigilat de Chapman. I això em porta a confessar un secret, a fer sortir a la superfície la història a partir de la qual ha crescut i s’ha format aquest post. És un secret vertader i que mai fins ara no he revelat a ningú: L’any 1998 vaig estar en contacte amb un fons de llibres que Mercè Rodoreda havia legat a una institució. La major part eren edicions de butxaca de novel·la negra en anglès però entre els llibres hi havia una edició americana de El vigilant en el camp de sègol, una edició de l’any 1951, l’any en què es va publicar per primer cop la novel·la, no era una primera edició però tenia una particularitat destacable: com és sabut, arran de l’èxit de El vigilant, Salinger va prohibir que en l’edició dels seus llibres aparegués cap ressenya de l’obra a la contraportada, cap suport gràfic en la portada i cap apunt biogràfic sobre l’autor. L’exemplar de Mercè Rodoreda contenia aquestes tres coses i per tant tenia un valor incalculable per el meu fetitxisme. Vaig intentar robar l’exemplar. Vaig separar-lo del lloc on estava amb l’idea d’emportar-me’l a casa quan tingués una oportunitat millor, aquell dia no estava sol amb els llibres. El cas és que quan el vaig tornar a buscar no vaig aconseguir recuperar-lo. O bé no era al lloc on jo l’havia separat o bé ja no recordava on me l’havia amagat. El fons segueix en aquella institució i mira que he tornat a buscar-lo vegades, però el llibre no és allà, tampoc consta al catàleg.

03 de juny 2007

He sortit a comprar tabac



He sortit a comprar tabac. Eren quarts d’onze i em quedaven només un parell de cigarretes i volia acabar d’escriure un post que arrossego des de fa dies. He entrat al primer bar i el cambrer m’ha dit que no tenia canvi, així que he enfilat cap a un altre, cap al bar que hi ha a la seu del diari El Punt. Al bar hi havia llum i hi havia gent a dintre: una taula amb dues parelles i una altre parella que prenien cervesa. Dos dels cambrers feinejaven entre les taules, l’altre estava xerrant amb una clienta que estava asseguda a la barra. He intentat obrir una de les portes, però era tancada. L’altre porta tampoc l’he pogut obrir, l’he sacsejada fent una mica de soroll i això ha alertat el cambrer que era a la barra, que m’ha mirat. Jo també me l’he mirat interrogant, esperant el gest d’excusa per què ells ja havien tancat, però com s’hi sentís ploure s’ha tornat a posar a parlar amb la noia que, en canvi, s’ha girat cap a la porta per veure ella que era aquella cosa que havia cridat l’atenció al seu contertuli. M’ha d’haver vist, jo he preguntat, forçant molt la gesticulació però xiuxiuejant, si ja estava tancat i que només volia cigarretes, assenyalant el lloc del bar on tenen la màquina. I així ha començat: perquè la noia s’ha quedat mirant cap on jo era però sense reaccionar de cap manera, com si mirés alguna cosa darrera meu o com si pensés que jo no podia veure-la, mentre el cambrer seguia parlant-li, em pregunto de què. He mirat al meu voltant, jo portava auriculars i moltes vegades això fa que em perdi coses que passen al meu costat. I ella s’ha quedat amb la vista fixada cap on jo era però sense tornar-me cap de les senyals que jo li he fet. He marxat, he creuat el carrer Santa Eugènia fins a un altre bar on la situació s’ha repetit en gairebé tots els detalls: les portes tancades, la gent a dintre, la porta sacsejada. Tampoc ningú ha reaccionat a la meva presència, m’ha començat a semblar estrany, no com si jo estigués somiant però si amb una estructura semblant a la dels malsons. Però aleshores al tornar a creuar el carrer en direcció a casa i als bars que queden al costat de casa però en direcció a La Devesa, m’ha sortejat per l’esquena un paio a tota velocitat i tot seguit un altre que el perseguia. L’ha encalçat fins uns deu metres davant meu, aleshores ha saltat sobre d’ell i l’ha agafat pel coll i l’ha arrambat a la paret. Dos paios més han arribat, tots quatre cridaven. L’encalçat reia, també els altres dos, però el perseguidor l’ha empentat molt emprenyat i amb molta força. I en aquest gest li ha esquinçat la samarreta. Aleshores jo passava pel seu costat i he hagut de baixar a la calçada per esquivar-los, he apagat el reproductor i m’he tret els auriculars com si jo corregués algun perill i també hagués d’estar alerta. La agressivitat de la cara desencaixada del paio perseguidor, víctima potser d’una broma que no li havia fet cap gràcia, i després la de la cara de l’altre quan ha vist o sentit la samarreta trencar-se per la part del coll, em deu haver posat en alerta i tot i que el perill no m’incumbia, dec haver començat a segregar adrenalina perquè m’he posat molt tens, he creuat el carrer i m’he posat a caminar enganxat a la paret com si així cobrís almenys un dels quatre flancs. He arribat al quart bar molt nerviós: per la baralla barrejada amb el sentiment de irrealitat que m’han provocat les portes tancades, el periple massa llarg per aconseguir el paquet de tabac. No he tingut problemes per entrar-hi i, aquí sí, tenien canvi. Potser ha sigut perquè he superat aquests dos contratemps possibles i per tant em semblava que ja m’havia escapat d’algun lloc que, quan en pitjar la marca de tabac la màquina m’ha avisat que aquell producte estava esgotat, m’he espantat literalment, em dec haver retirat de la màquina i tot, fent un saltet. Després he pitjat una altre marca, i també estava esgotada, i una altre, que també, i ha sigut aleshores que m’he posat a pitjar compulsivament tots els botons, com si estigués aterrit amb la idea d’haver entrat en un bucle sense sortida, com si només pogués rescatar-me’n el so de la caixeta caient i tot seguit el dringar del canvi. Ara penso què hagués passat si tot el tabac hagués estat esgotat, si hagués tingut forces per anar a un cinquè bar o si m’hagués posat a plorar, per exemple. El cas és que he pitjat tots els botons de forma irracional fins que n’ha caigut un paquet de Vintage, un tabac horrible, amb el qual no he pogut acabar el post que arrossego, però he pogut escriure aquest.

23 de maig 2007

Zizek i els ous Kinder



Els Kinder Sorpresa són aquells ous de xocolata que amaguen una miniatura de plàstic a dintre, la sorpresa, que és una joguina o un joc de peces per muntar-la. En el llibre Arriesgar lo imposible, el filòsof Slavoj Zizek explica que aquests ous de xocolata de la casa Kinder estan prohibits als EUA. Estan prohibits, diu Zizek, perquè et forcen a comprar una cosa que no és la que està anunciada, tot i que també he llegit, en algun altra banda, que la prohibició es deu al perill que pels menuts suposa la possibilitat d’empassar-se la miniatura. El cas és que a causa de la prohibició els Kinder arriben als EUA Kinders de contraban des de Canadà, tres vegades més cars.

Zizek parla de la joguina dels Kinder en referència al concepte lacanià de objet petit a i fa la següent reflexió, es pregunta: “¿No és la joguina l’objet petit a en estat pur, un objecte petit que omple un buit central, el secret amagat, l’agalma, en el centre?” I afegeix: “Els nens que compren l’ou de xocolata tot sovint el desemboliquen i trenquen l’ou sense menjar-se’l, preocupant-se només de la joguina al centre.” Per tornar-se a preguntar: “No són aquests amants de la xocolata casos perfectes del lema de Lacan: “t’estimo, però, sense poder explicar-ho, estimo alguna cosa en tu més que a tu i, en conseqüència, et destrueixo?””. Diu Zizek que aquest buit material en el centre equival al buit estructural a causa del qual cap producte és realment el que és, cap producte està a l’alçada de les expectatives que desperta.

L’objet petit a (o objecte alfa) s’insereix dintre de la teoria lacaniana del desig. Si els instints tenen un objecte de desig definit i identificable, l’objecte de desig de les pulsions no és res fix i és més aviat percebut com una falta de, una mancança. Per això Zizek es recrea en la enumeració de mercaderies que prometen més: compri un reproductor de DVD i li regalem 5 pelis, compri aquesta pasta de dents i emporti-se’n un 25% més de franc, miri dins el tap de la Coca-cola i podrà guanyar nosequè. “La funció d’aquest més”, diu Zizek “és omplir la falta d’un menys, compensar el fet que per definició, una mercaderia mai compleix la seva promesa (fantasmàtica)”. Ni les mercaderies ni els objectes de desig. Zizek creu que els ous Kinder exhibeixen massa obertament la estructura inherent de les mercaderies i que aquesta és la raó per la qual els han prohibit als EUA.

A mi em sembla més raonable la idea dels ennuagaments perquè a anant comprar amb els meus fills em trobo amb incomptables “ouskinder”, gairebé tots els productes adreçats als nens porten una sorpresa ad-hoc. És paradigmàtic el cas del Happy Meal, el menú infantil de McDonald’s que duu també una joguina sorpresa en el seu interior i que fa uns anys per anunciar-se presentava la fotografia de la cara d’un nen amb els ulls oberts de bat a bat i un somriure d’orella a orella, la cara il·luminada des de sota com si acabés de desembolicar un regal que brillés amb llum pròpia. El lema de la publicitat deia: “li acaben de dir que dinarà a McDonalds”, no pas “acaba de dinar a McDonald’s”, ni tant sols “acaba d’obrir el seu Happy Meal, de descobrir la sorpresa en el seu interior”. Vaig trobar torbador, el primer cop que vaig veure l’anunci, amb quina franquesa l’empresa de menjar ràpid, i amb quin realisme, anunciava no ja la mercaderia, sinó directament les expectatives.

Durant un temps vaig provar, amb els meus fills, de contraeducar-los. Cada parell de mesos omplíem una bossa per llençar amb les joguines de merda, els stacks i les col·leccions de cromos començades. Era una bossa plena d’euros, els deia, mireu el què podríeu tenir a la guardiola, mitja PSP. Després, més directament, vaig provar de posar-los la alternativa davant dels morros, en el supermercat mateix: una teula de xocolata a 1’10 euros més 90 cèntims per vosaltres i 90 d’extres que n’hi afeigeixo jo o els dos ous Kinder per 2 euros. El doble (o més) de xocolata i el doble de calés, però vaig fracassar en aquesta maniobra, em demàven els 90 cèntims extres i els dos ous Kinder. De manera que m’he resignat i ara s’estan fent grans i els comença a passar una cosa que a mi em diverteix i a ells els fa enrabiar molt i és que mengen cereals a una velocitat superior a les promocions dels cereals, de manera que fa dies que, per exemple, han avorrit les promocions de Spiderman que en canvi, segueixen vigents s al supermercat, i per tant quan ja tenen totes les figuretes i les demos de jocs d’ordinador es veuen obligats a triar en funció dels seus gustos.



Però voldria tornar a Zizek. No em sembla, com a ell, que els motius de la prohibició dels Kinder als EUA siguin perquè mostren massa a la tremenda la trampa o el truc de les mercaderies, i els desigs. En canvi hi ha unes altres paraules de Zizek que, des del meu punt de vista, aporten llum sobre el tema dels Kinder Sorpresa. Són les paraules que precedeixen un documental seu: Una guia de cinema per a perversos, una pel·lícula extraordinària on es deconstrueixen en clau psicoanalítica els ocells de Hitchcock, les dues pastilles de Matrix, els tres pisos de la casa de Norman Bates, El Club de la lluita, la nena de L’Exorcista, escenes de Mulholland Drive de Lynch, El gran dictador o El Testament del Doctor Mabuse. Les seves paraules es refereixen a l’art del cinema, però potser serveixen també pels Ous Kinder Sorpresa, diu Zizek: “El nostre problema no és si satisfem o no els nostres desigs. El problema és com sabem què desitgem. No hi ha res d’espontani, res de natural en els desigs humans. Els nostres desigs són artificials. Hem de ser ensenyats a desitjar. El cinema és la més perversa de les arts: no ens dóna el què desitgem, sinó que ens diu com hem de desitjar.” Així penso jo dels Ous Kinders, no pas en artefactes per satisfer els desigs dels nostres fills mimats, sinó com a recursos educatius perversos “to tell us how to desire”.

21 de maig 2007

Gironès, el Crac de Gràcia


Uns dies després d’escriure el post sobre Panama Al Brown, l’All Brow del poema de Blai Bonet, vaig anar a la llibreria Geli a buscar un llibre. Fent les perquisicions pel post, m’havia trobat que el pintor madrileny Eduardo Arroyo n’havia escrit una biografia, del boxejador. També vaig trobar que n’ha pintat alguns quadres, com el que encapçala l’entrada d’avui. El llibre “Panama” Al Brown 1902-1951 d’Alianza Tres és de 1988, és per tant un llibre vell però és de la mena de llibres que, a vegades sona la flauta, encara està amagat en algun lloc del magatzem de la llibreria del carrer Argenteria. Per això tenia certa esperança de trobar-l’hi i endur-me', com qui diu, posat. Però no vaig tenir sort i vaig haver d’encarregar-lo, o la sort que vaig tenir va ser d'una altre mena perquè entre les piles de novetats, vaig veure, mentre esperava que m’atenguessin, una llibre de l’editorial Angle, Combat a mort, Gironès i els boxejadors perseguits pel franquisme del periodista Joaquim Roglan. M’havia trobat amb Gironès, també, en escriure el post sobre el boxejador panameny, perquè va ser Josep Gironès qui el 22 d’octubre de 1930 es va enfrontar amb Al Brown a la Monumental de Barcelona. Vaig comprar el llibre, i així no vaig marxar de la llibreria amb les mans buides. El llibre és un llibre petit, tot just de 121 pàgines, i mira de rescatar de l’oblit la boxa catalana i també qui en va ser la seva principal figura, el púgil gracienc Josep Gironès. Com que és una història de boxa segueix el lloc comú i és la història d’un ascens i d’una caiguda. La boxa catalana va ser, en els anys de la República, l’espectacle esportiu de masses més popular i, en canvi, ara és un esport proscrit pel politicocorrectisme i els seus herois han estat oblidats. Gironès va arribar a ser campió d’Europa, com Francesc Ros i Carles Flix, els seus companys de gimnàs, els tres mosqueters, els punys de Catalunya. Si la de Panama Al Brown és la història d’un boxejador i la d’un dandy, la història d’un superdotat, la de Gironès és la història del triomf de la voluntat sobre el talent natural, la de la formigueta contra les cigales. O sigui és la història d'un home disciplinat i tímid, familiar i estalviador, que arriba a campió d'Europa i que competeix per un campionat mundial. Això pel què fa a l’ascens, la caiguda, ja ho saben els afeccionats a la boxa, és més dura. La de Gironès a més a més és doble.

“L’1 de desembre de 1934” escriu Roglan, “és una altre jornada històrica. Gironès s’enfronta a l’Olympia al campió del món Freddie Miller”. Gironès, en paraules del radiofonista Joan Alavedra de radio Barcelona transcrites per Roglan, ha estat: “Campió primer de Catalunya. Campió, després, indiscutible, d’Espanya. Combats i victòries sobre els millors homes d’Europa. I finalment, d’una manera rotunda, categòrica, aquell xicot de Gràcia arriba a campió d’Europa, i es consolida com a campió indiscutible d’Europa una colla d’anys. Aquest és l’home.” Aquest és el català que ha de disputar el títol mundial. Però el combat no surt bé: sona la campana i Miller noqueja a Gironès. Escriu Roglan: “La Monumental passa de ser un gran clamor a un silenci atònit i sepulcral. Caçat en fred, al cap de dos minuts de combat, el Crac de Gràcia pateix el primer i últim KO de la seva carrera.” Aquesta és la primera caiguda, però la segona caiguda, la no estrictament pugilistica, encara n'ha de ser més, de dura. Ara, que ja tinc el llibre d’Eduardo Arroyo sobre Panama Al Brown, en transcric un fragment: “El destí terrible dels tres boxejadors més dotats del gimnàs d’Àngel Artero, l’apoderat de Gironès, el professor més competent que hi ha hagut a Espanya en tota la seva història, és impressionant i val la pena explicar-la”. Com que les unes tenen ecos de les altres, pot ser que aquest fet faci que es tripliqui la impressió. Són tres històries molt semblants que comencen un cop esclata, el 18 de juliol del 1936, la sublevació militar contra la República. Els tres boxejadors accepten, llavors, per comptes de ser mobilitzats per l’exèrcit, d’entrar a formar part de la policia de la Generalitat. Gironès és destinat a la Guàrdia personal del president Companys. De Carles Flix, escriu Eduardo Arroyo que: “era un apassionat dels cotxes i de la velocitat." per això: "no va acceptar que el Govern de la república li requisés el flamant Ford que s’havia guanyat amb els punys. Tanmateix, ell mateix es va posar al servei de l’exèrcit amb el seu cotxe i es va convertir d’aquesta manera en oficial pagador en el front de l’Ebre.”



Quan va arribar la derrota Francesc Ros va desaparèixer en un camp de concentració i Carles Flix va marxar cap a la frontera però abans de creuar-la va tenir, diu, Arroyo: “ingènuament un moment de vacil·lació”. Com que no tenia res de què penedir-se, va fer mitja volta i va tornar a casa seva a Barcelona. Per la ràdio va sentir que el buscaven per haver participat en tortures a les txeques. Convençut de la falsedat de la acusació i de la possibilitat de provar la seva inocència, l’endemà ell mateix es va presentar a comissaria. El van detenir, el van torturar i el van condemnar a mort sense judici. "Ningú no el va veure morir", diu Arroyo, “avui”, segueix, “ alguns diuen que van afusellar un cos sense vida a causa dels cops que li havien propinat.” Els franquistes acusaven Carles Flix d’estar al servei de les txeques que es van formar a Barcelona com a encarregat dels interrogatoris on aprofitava les seves qualitats físiques per torturar els presoners, una acusació en la qual també incloïen a Gironès. “No és difícil d’imaginar”, diu Arroyo, “ el plaer que deurien experimentar els seus botxins en colpejar un campió d’Europa indefens”. Juli Lorente, historiador de la boxa i un dels pilars amb els quals Roglan ha bastit el seu llibre, insinua, que, en el cas de Flix, la difamació provenia d’un falangista que s’entenia amb la dona de Flix. Josep Gironès, en canvi, no va vacil·lar a la frontera i la va creuar. Escriu Roglan: “La mateixa calúmnia que li costa la vida a Carles Flix persegueix Josep Gironès a l’exili. Els franquistes fan córrer la llegenda que ha torturat presoners en una comissaria de Sabadell. Després de l’ocupació de Barcelona, els falangistes van a buscar la seva dona a casa i la tanquen a la presó durant set mesos. Fins i tot els diaris francesos publiquen que mataran la dona del campió català perquè ha estat un torturador. En llegir això durant el seu exili a França, Gironès vol tornar a Barcelona per donar la cara i fer que alliberin la seva esposa, però els amics el convencen que no ho faci, perquè l’afusellaran com al seu amic Flix.”

Després de França, Gironès s’exilia a Mèxic. D’allà estant aconsegueix retirar del banc els seus estalvis per a la seva dona i la seva filla sense que els hi confisquin els franquistes. Ell no podia tornar, però la seva família no va voler o no va poder reunir-se amb ell a Mèxic, on el campió es va posar a treballar en una fàbrica de galetes. Pot ser que tinguessin confiança en que el panorama s'aclarís de pressa, però els anys es van anar escolant i ni quan Franco va morir-se al llit, Gironès va voler tornar a Catalunya. Havia passat molt temps, segurament massa, i Gironès ja no escrivia mai a Barcelona. Els primers anys enviava moltes cartes a la seva filla, però quan la nena, la Dolors, es va prometre, va escriure-li una carta on li deia: "Ara ja no em necessites". Josep Gironès va morir l’any 1982, són més de 40 anys, per tant, en els quals no se sap pràcticament res del boxejador exiliat. El 1969, apareix per Girona algú que prova de suplantar-lo, un impostor que diu que ell és Gironès, el boxejador campió d'Europa. Algú apunta que aquest fatxenda podria ser, aquest sí, l’home que apallissava presoners a Sabadell, i es demana a Samaranch, delegat nacional d’esports, que reobri l’expedient per tal que Gironès pugui tornar a Catalunya, però Samaranch es fa el sord.

Fins aquí la segona caiguda. La història de com la història de Gironès es recupera, té gràcia, i també val la pena explicar-la encara que allargui, encara més, aquesta entrada al blog. L’any 1982, l’any en que Gironès mor, Juan Marsé publica la seva novel·la Un día volveré en la qual apareix Gironès en una conversa al bar Trola. Joan de Sagarra, el fill del poeta, que és amic de Marsé llegeix la novel·la i en trobar-hi el passatge que es refereix al Crac de Gràcia recorda les coses que el seu pare li havia explicat. De manera que li va preguntar a Marsé d’on havia tret la referència a Gironès. Diu Sagarra: “em va dir que havia sentit del Canari", Canari era el sobrenom de Gironès, "al taller de joieria on treballava quan era jovenet. Els grans parlaven de Gironès amb respecte i deien que era el millor boxejador català d’abans de la guerra”, em va dir Marsé. És aleshores quan se m’acut consultar la Gran Enciclopèdia Catalana per tal de veure què hi deia de Gironès. Però no hi havia cap Josep Gironès.” A partir d’aquí Joan de Sagarra comença a fer les seves perquisicions sobre el boxejador català, coneix Juli Lorente l’autor de la Història de la boxa catalana, i publica uns quants articles sobre el tema a El País i La Vanguardia. Arrel d’aquests articles la filla de Gironès, al Dolors, es posa en contacte amb ells. Combat a mort, el llibre de Joaquim Roglan que a publicat Angle, és el final d’aquesta peripècia per recuperar la història Gironès, i la dels boxejadors catalans. Un homenatge per uns homes que, com diu Roglan per acabar el seu llibre, encara no n’han rebut cap del país pel qual van combatre.

(per cert, els de Transports Ciberians, han penjat el vídeo de Lou Reed recitant All Brow de Blai Bonet)