15 de juliol 2006

John Wayne Gacy, Jr.


El seu pare era alcohòlic, abusava de la seva mare i els insultava a ell i les seves germanes. A l’edat d’onze anys un gronxador va colpejar-lo al cap, li va quedar un coàgul de sang que els metges no van detectar fins anys més tard. Va marxar de Chicago, Illinois, per ajudar el seu sogre en una franquícia del Kentucky Fried Chicken a Waterloo,Iowa. Allà va començar a córrer la brama que John Wayne Gacy Jr. assetjava els joves treballadors de la franquícia. Va tenir un judici per forçar un xaval, va sortir de la presó molt de pressa per la seva excel•lent conducta. Va tornar a Chicago, un temps a casa la mare però després va comprar-se’n una, va tornar a casar-se, va muntar una empresa de manteniment. Els veïns l’adoraven, era un xarrapeta incontinent, organitzava barbacoes per a tres centes persones, festes temàtiques en què els convidats hi anaven vestits de vaquers o de hawaians. En aquella època John Wayne Gacy Jr. es vestia de Pogo, el pallasso, per a visitar nens malalts a l’hospital. Va tornar a divorciar-se, la seva segona dona va descobrir-lo llegint revistes gays, no era mai a casa i quan hi era es tancava a feinejar al garatge. Sol una altre vegada, va afiliar-se al partit demòcrata, la seva empresa mantenia gratuïtament les seus del partit, va arribar a fer feines de tresorer. Però també durant aquells anys va matar i violar una trentena de nois, nanos que treballaven a la seva empresa, nanos als quals oferia compartir un porro de marihuana en les nits d’hivern, nanos que marxaven d’excursió amb els escoltes, nonos que practicaven kung-fu i veien películes de Bruce Lee. Els adormia amb cloroform i se’ls enduia a casa, els despullava i es despullava, els drogava amb vàlium i amb popper, amb somnífers i vasodilatadors per relaxar els seus esfínters. Els feria amb ganivets i els cremava la pell amb puntes de cigarreta. Els hi omplia la boca amb roba interior i els escanyava amb fil de niló. Es deien Johnny Butkovich o Gregory Godzik, Michael Bonnin o Robert Piest. Quan van descobrir-lo van trobar vint-i-set cadàvers enterrats sota el parquet de casa seva, els altres cadàvers van ser trobats al riu.

Sufjan Stevens en el disc Illinois li ha dedicat una cançó preciosa.



2 comentaris:

astrid ha dit...

És veritat, la cançó és molt bonica.

Jordi Soler ha dit...

no és la única bona del CD, però si la més colpidora.

Gran blog!