10 de febrer 2008

Els governants secrets del món




"Els governants secrets del món, m'han robat la xicota". Això és el què diu el primer vers d'una cançó dels Clem Snide que està recollida en el recopilatori The future Soundtrack of America. La cançó es diu The ballad of David Icke. Aquest post és el resultat de teclejar David Icke a Google.


David Icke, té una entrada a la wikipedia. Va néixer el 1952 a Leicester. Va ser porter professional de futbol fins als 21 anys. Una lesió al genoll va apartar-lo del terreny de joc, però no del tot dels camps de joc: va trobar feina en un diari esportiu local, primer, i després va passar a la televisió on va arribar a ser una peça important de l’equip d’esports de la Bbc. L’any 1988 va deixar la Bbc per dedicar-se a la política, com a membre del Partit Verd. Vull dir que era una persona d’una popularitat mitjana el març de 1990.

Aleshores li passa una cosa. David Icke ha complert els 38 anys. És possible que s'hagi separat o que el seu primer matrimoni estigui en crisi, o potser només és ell el qui està en crisi, o és només curiositat, no ho sé, però per alguna raó es posa en contacte amb una mèdium, la Betty Shine. La espiritista li fa alguns vaticinis: li diu que ha sigut escollit per a sanar el món, que es farà famós per això i que escriurà alguns llibres. Icke es pren la mèdium seriosament. La revelació l’aparta de la política, Icke deixa el Partit Verd i viatja a Perú i en torna amb un llibre sota el braç, Truth vibrations, on explica les seves vivències espirituals. Per presentar el llibre convoca a Londres una conferència de premsa en la qual es presenta com el portaveu de l’esperit de Crist. L’ex-presentador d’esports vesteix sempre, des de que ha tornat del Perú, de color turquesa i és amb un xandall d’aquest color que va a l’entrevista a la qual el crida Terry Wogan per el seu talkshow de la Bbc, un dels més populars al Regne Unit aleshores. David Icke, entre les rialles del públic, repeteix als televidents que és el fill de Déu i mira d’advertir-los i advertir a tot el món de les desgràcies que vindran. És una escena patètica i divertida a la vegada en la qual un home intenta revelar una veritat terrible a una audiència que es tronxa veient com aquell a qui no feia gaire havien vist presentar programes de billar o retransmetre proves olímpiques ha perdut la xaveta. Però això només és el començament de la història.

Hi ha una altre entrevista de David Icke amb Terry Wogan, feta una quinzena d’anys després. En aquesta segona entrevista David diu referint-se a la primera: “aquella entrevista ho va canviar tot. Tothom a Gran Brentanya se’n fotia de mi, no podia sortir al carrer, calia només que un humorista digués el meu nom per fer riure l’audiència”. Els anys no han passat en va i en aquesta entrevista, Icke, ja no vesteix de turquesa i, tot i que no es pot dir que l’any 1991 fos un neòfit en el mitjà televisiu, és evident que ara domina molt millor les arts retòriques i les arts escèniques. Si en l’entrevista de 1991 Terry Wogan adverteix Icke que el públic no està rient amb ell, sinó que se n’està rient d’ell, en aquesta revisió de l’entrevista David Icke no només aconsegueix arrancar aplaudiments del públic, sinó que aconsegueix girar la truita i que riguin amb ell i que, amb ell, se’n riguin de Terry Wogan. Com si fos un acudit, o un senyal, Icke i Wogan han canviat la seva situació a la pantalla: en l’entrevista de 1991 Icke estava a l’esquerra, però el 2006 s'està a la dreta de la pantalla ocupant el lloc de Wogan. "Qui riu últim riu millor", es diu en un dels comentaris del vídeo a Youtube. I l’acudit, o potser és un senyal d'alguna cosa, és que David Icke aconsegueix la última rialla, el canvi de torna, mantenint fonamentalment el mateix discurs que el 1991.

A Tenia raó David Icke?, un documental del Channel 5 sobre el personatge, les primeres imatges que veiem són les de Wogan presentant el seu convidat en el seu xou del 91 intercalades amb una xerrada actual de David Icke en un teatre ple com un ou. La idea del realitzador és clara: com un home ridiculitzat en un programa de televisió, les idees xalades del qual s’han utilitzat com a material per a l’espectacle omple, 15 anys després, teatres sencers amb les seves xerrades igualment xalades? Eef Barzelay, el frontman de Clem Snide, a la cançó que ha donat origen a aquest post canta que els governants secrets del món s’han d’assegurar que la veritat tingui l’aparença d’una bogeria, To make sure that the truthful are made to look mad , canta literalment, o sigui que aquells que diguin la veritat han de semblar bojos. I pot ser que això expliqui l’èxit de les teories conspiranoiques de David Icke. En una mirada general, David Icke, és un teòric de la conspiració com tants d’altres: un govern secret domina el món des de l’antiguitat; utilitzen els governants com a titelles, i encaminen el món a una govern únic, una moneda única, a un exèrcit únic i a un control de la població per mitjans informàtics; provoquen guerres, catàstrofes naturals i pandèmies per aconseguir els seus mitjans o, dit d’una altre manera, les guerres, les pandèmies i les catàstrofes naturals, o sigui el mal i aquelles coses que ens provoquen temor, estan programades per uns pocs per tal de tenir aterrits i controlats a uns molts. Però la teoria de David Icke amaga una sorpresa, una punchline que el fa anar una passa més enllà dels xarlatans de Bilderberg o els conspiranoics de l’9/11, la veritat amb aparença de bogeria la qual Eef barzelay es refereix a la cançó, és la revelació sobre qui són aquests pocs que durant tants anys han enganyat a tants. Segons explica David Icke a The bigger secret, el secret més gran, els governants secrets del món són 12 llinatges de rèptils arribats de l’espai exterior que gràcies a la sang robada amb violència de determinats éssers humans (how blood of blind children was used in their bread, canten els Clem Snide) poden mantenir en la nostra dimensió una aparença humana. "Aquella entrevista i la seva repercussió", diu David Icke, " em van alliberar de la pressió de pensar sempre en el què la resta de gent pensaria de mi", per tant va perdre la pressió d'esdevenir ridícul, no només per allò que digués també sinó també ridícul per allò que només pensés. Va perdre així la por de pensar. Sense aquell escarni públic durant la seva època turquesa, ve a dir Icke, no hagués arribat a la veritat ni hagués perdut la por de semblar boig.

04 de febrer 2008

Qui és Tiny Tim?


Per aquells que durant el nadal passat hàgiu estat escoltant A John Waters Christmas, el recopil·latori que el director de cinema va fer per New Line Records, Tiny Tim és el responsable de la versió inoblidable de Rudolph the red nosed. Tiny Tim va ser el nom artístic de Herbert Khaury, un músic i cantant del passat segle 20. Els seus múltiples registres vocals, la seva pinta extravagant, el seu minuciós coneixement del cançoner popular nord-americà, el seu cristianisme recalcitrant, la mescla del so psicodèlic dels seixanta amb l'esperit de Tin Pan Alley, fan fascinant la música d'aquest home que va casar-se en directe al programa de Johnny Carson davant de 40 milions de espectadors. Jo he espigolat d'aquí i d'allà gairebé tota la seva discografia. Aquest post és una recomanació. Qui es pot resistir a una discografia que comença cantant en falsetto "Welcome to my dream and how are you"? He llegit que Jeff Feuerzeig, el director del documental sobre Daniel Johnston, aquell music esquizofrènic també tan particular, està preparant un documental sobre la vida de Tiny Tim: si hi reeixeix, aleshores tindrem reedició dels seus discos i ressenyes a Pitchfork. Però no us espereu tant.


Anar-se'n per la finestra


El 3 de febrer de 1997, per tant ahir va fer onze anys, es va morir l'escriptor txec Bohumil Hrabal. Feia dos mesos que estava ingressat en un hospital de Praga a causa d'una artritis crònica. Segons els metges, la mort de Hrabal es va produir en relliscar des de l'ampit d'una finestra del cinquè pis de l'hospital quan Hrabal estava donant de menjar a uns coloms. Tenia 82 anys.

Uns mesos abans, el novembre de 1996, Monika Zgustová, la exel·lent traductora de bona part de l'obra de Hrabal al català, va publicar a Edicions Destino una biografia de l'escriptor txec. El llibre es diu Els fruits amargs del jardí de les delícies. El darrer capítol de la biografia comença en un cinquè pis, però no pas el cinquè pis de l'hospital on encara no estava ingressat, sinó el cinquè pis del seu apartament a Praga. Escriu Zgustová: "Cada matí es desperta al cinquè pis del seu "gratacel", una casa alta, construïda de plafons prefabricats. Tots els matins li semblen iguals." Una mica més endavant segueix: "Des del cinquè pis mira cap avall i alguna cosa l'atreu. Recorda tots aquells que havien pensat de suïcidar-se -Kafka, Rilke i el seu Malte Laurids Brigg-, i els que van fer-ho -Konstantin Biebl, Serguei essenin, Vladimir maiakovski, el pare d'Arthur Schopenhauer, Sèneca i l'amic de Hrabal, Vladimír Boudník-. Però es diu que encara ha de continuar vivint per arribar al fons de si mateix, baixar encar un pis més del seu soterrani."

Crimes and midemeanors
és una pel·lícula de Woody Allen de l'any 1990. Allen hi interpreta a Cliff Stern un cineasta que està enredat en un documental sobre el seu cunyat Lester Kaufamn (Alan Alda) un productor de televisió megalòman i frívol, un favor que li fa el seu cunyat perquè es guanyi la vida; però a la vegada intenta rodar-ne un altre sobre el profesor Louis Levy (Martin S. Bergmann), un savi filòsof jueu, un projecte per el qual no ha trobat finançament. Halley Reed, interpredatda per Mia Farrow, és la productora del documental de Lester i es mostra molt interessada per professor Levy i pel treball de Allen. Sembla, a més, que Cliff i Halley s'enamoraran, però Crimes and misdemeanors decep bastantes de les expectatives que crea en els espectadors més ingenus, tampoc Judah paga pel crim que dona títol a la pel·lícula. El cas és que a la segona meitat del film, sortint del cinema amb la seva neboda, Cliff rep una telefonada per la qual se li comunica que el professor Levy s'ha mort que, en concret, s'ha suïcidat. Com Hrabal el professor Levy era un octogenari savi i Allen no se'n sap avenir que s'hagi llevat la vida, el desconcerta sobremanera, no entén, a més, la nota que ha deixat. Levy ha deixat només una breu nota on diu : "He marxat per la finestra".

A l'entrada per Bohumil Hrabal a la wikipedia es discuteix si la mort de Hrabal va ser o no va ser un suïcidi i tant la llista d'escriptors suïcides que utilitzava la revista Benzina per la propaganda d'un concurs literari, com la que manté (i ara veig que actualitza) Toni Ibañez en el seu antic blog Tros de Quoniam, inclouen Hrabal com a suïcida en contra de l'opinió dels metges de l'hospital de Praga. Jo no ho sé. Tampoc sé quin final trobo més hrabalià si el suïcidi o l'accident. Per això he escrit només que ahir va fer onze anys que Hrabal es va morir. Però també podria haver escrit que ahir va fer onze anys que l'escriptor txec Bohumil Hrabal se'n va anar per la finestra, que fa onze anys que Hrabal va marxar per la finestra cap a "la nit eterna", per utilitzar les últimes paraules del llibre de la Zgustová. Que déu el tingui a la glòria amb la Pipsi i l'oncle Pepin.