Les pors hereditàries
Fantômas va ser una de les primeres pel·lícules que vaig veure en un cinema. Vaig veure-la al centre parroquial de Sarrià amb les meves germanes. Érem molt petits i la pel·lícula ens va fer por. Havíem vist no feia gaire la Blancaneus de Disney i ens havíem passat mitja pel·lícula cridant, amagant-nos sota les butaques, abraçant-nos tots tres, tapant-nos els ulls. A Fantômas el terror no va ser tant histèric, va ser com si ens administressin un verí i fins que no vam ser al carrer i vam enfilar cap a casa la por no va començar a contaminar-nos.
Hi ha varies pel·lícules basades en Fantômas, el personatge inventat a començaments del segle 20 pels escriptors francesos Marcel Allain i Pierre Souvestre. La que havíem vist era la primera de la sèrie que van fer Jean Marais, com a Fantômas, i Louis de Funès coma inspector Juve. En Fantômas és un criminal d’una vilesa exemplar, un misantrop megalòman, un artista del mal per el mal. Ningú mai li ha vist el rostre i és un mestre absolut de la disfressa. És capaç d’impostar o fer-se passar per qualsevol persona, sovint es disfressa com les víctimes o com els seus perseguidors. És d’un sadisme molt meticulós, barroc i sofisticat, però res d’això fa por. Louis de Funès fa un paper molt còmic en les pel·lícules i les persecucions o les guarides del malvat les acosten més aviat a les de James Bond dels anys 60. Però nosaltres érem molt petits i de cop vam començar a donar voltes a aquell malvat sense cara i que per tant podia tenir totes les cares. És possible que la meva germana gran o les seves amigues ajudessin a suggestionar-nos, no hi havia forma de saber si un home que venia en direcció nostra vorera enllà era o no era un criminal, un Fantômas disfressat. Vam passar por aquell dia i vam arribar corrents a casa on ens sentíem resguardats.
Es va donar el cas, però, que en aquella època ens havíem traslladat a una caseta amb massa habitacions i els pares ens havíen posat a cadascú en una. Jo dormia, per tant sol, en una de les habitacions que donava al carrer, un carreró petit i gens transitat. Als vespres quan era el llit sentia les passes dels vianants així que encaraven la nostra illa i després com es perdien a la cantonada. A vegades aquelles passes s’aturaven i sentia el soroll d’una clau i aleshores un soroll que no venia del carrer si no de dins de casa. S’obria la porta i era el pare que venia d’una reunió. Va ser en la foscor d’aquella habitació i amb la orella parada al carrer que el verí que la pel·lícula m’havia inoculat va començar a expandir-se obsessivament, el meu pare tenia reunions molt sovint, vaig començar a patir, en la soledat del meu llit, perquè no matessin mon pare i també amb com podria reconèixer l’assassí que es vestiria i parlaria com ell, duria un màscara que el faria indistingible, portaria el mateix bigoti. Va ser una por que va durar un temps, prou per tenir por també perquè els fets fossin inevitables, vull dir por a vegades que l’assassí suplantador ja fos a casa, que els fets ja s’haguessin consumat. L’època d’aquesta por va passar i es va acabar, però he tingut present aquestes pors moltes vegades. Fantômas m’ha quedat com alguna cosa més que un record, he tornat a veure les pel·lícules, he comprat alguns dels llibres.
Aquesta matinada, quan clarejava, el meu fill gran ha vingut queixós a l’habitació. Ha vingut ranquejant perquè s’ha fet un esquinç al peu, s’ha queixat que tenia mals sons. Un malson, a sobre, que ja havia tingut moltes vegades. Me l’ha explicat: són lladres o assassins que es disfressen i són iguals que gent que ell coneix, ningú s’adona que són dolents però ell ho nota i intenta foragitar-los. S ’ha despertat sobtat i una mica fastiguejat, per la repetició del somni. Com que faltava poc perquè els despertadors es posessin a sonar, hem baixat a esmorzar a la cuina. Li he preguntat de qui s’havia disfressat el dolent del somni. Era l’àvia, m’ha dit. Li he dit que jo tenia un malson semblant quan era petit com ell pensant que l'empatia podria ser consoladora. Però aleshores ell deu haver recordat que ahir al vespre jo vaig marxar, però no pas a una reunió, i m'preguntat com havien quedat el Barça i el Chelsea.
Hi ha varies pel·lícules basades en Fantômas, el personatge inventat a començaments del segle 20 pels escriptors francesos Marcel Allain i Pierre Souvestre. La que havíem vist era la primera de la sèrie que van fer Jean Marais, com a Fantômas, i Louis de Funès coma inspector Juve. En Fantômas és un criminal d’una vilesa exemplar, un misantrop megalòman, un artista del mal per el mal. Ningú mai li ha vist el rostre i és un mestre absolut de la disfressa. És capaç d’impostar o fer-se passar per qualsevol persona, sovint es disfressa com les víctimes o com els seus perseguidors. És d’un sadisme molt meticulós, barroc i sofisticat, però res d’això fa por. Louis de Funès fa un paper molt còmic en les pel·lícules i les persecucions o les guarides del malvat les acosten més aviat a les de James Bond dels anys 60. Però nosaltres érem molt petits i de cop vam començar a donar voltes a aquell malvat sense cara i que per tant podia tenir totes les cares. És possible que la meva germana gran o les seves amigues ajudessin a suggestionar-nos, no hi havia forma de saber si un home que venia en direcció nostra vorera enllà era o no era un criminal, un Fantômas disfressat. Vam passar por aquell dia i vam arribar corrents a casa on ens sentíem resguardats.
Es va donar el cas, però, que en aquella època ens havíem traslladat a una caseta amb massa habitacions i els pares ens havíen posat a cadascú en una. Jo dormia, per tant sol, en una de les habitacions que donava al carrer, un carreró petit i gens transitat. Als vespres quan era el llit sentia les passes dels vianants així que encaraven la nostra illa i després com es perdien a la cantonada. A vegades aquelles passes s’aturaven i sentia el soroll d’una clau i aleshores un soroll que no venia del carrer si no de dins de casa. S’obria la porta i era el pare que venia d’una reunió. Va ser en la foscor d’aquella habitació i amb la orella parada al carrer que el verí que la pel·lícula m’havia inoculat va començar a expandir-se obsessivament, el meu pare tenia reunions molt sovint, vaig començar a patir, en la soledat del meu llit, perquè no matessin mon pare i també amb com podria reconèixer l’assassí que es vestiria i parlaria com ell, duria un màscara que el faria indistingible, portaria el mateix bigoti. Va ser una por que va durar un temps, prou per tenir por també perquè els fets fossin inevitables, vull dir por a vegades que l’assassí suplantador ja fos a casa, que els fets ja s’haguessin consumat. L’època d’aquesta por va passar i es va acabar, però he tingut present aquestes pors moltes vegades. Fantômas m’ha quedat com alguna cosa més que un record, he tornat a veure les pel·lícules, he comprat alguns dels llibres.
Aquesta matinada, quan clarejava, el meu fill gran ha vingut queixós a l’habitació. Ha vingut ranquejant perquè s’ha fet un esquinç al peu, s’ha queixat que tenia mals sons. Un malson, a sobre, que ja havia tingut moltes vegades. Me l’ha explicat: són lladres o assassins que es disfressen i són iguals que gent que ell coneix, ningú s’adona que són dolents però ell ho nota i intenta foragitar-los. S ’ha despertat sobtat i una mica fastiguejat, per la repetició del somni. Com que faltava poc perquè els despertadors es posessin a sonar, hem baixat a esmorzar a la cuina. Li he preguntat de qui s’havia disfressat el dolent del somni. Era l’àvia, m’ha dit. Li he dit que jo tenia un malson semblant quan era petit com ell pensant que l'empatia podria ser consoladora. Però aleshores ell deu haver recordat que ahir al vespre jo vaig marxar, però no pas a una reunió, i m'preguntat com havien quedat el Barça i el Chelsea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada