S'ha mort Armando Buscarini

Divendres 15 de juliol rebo un correu electrònic de Ediciones del 4 de Agosto, una editorial de Logronyo. És propaganda del llibre Orgullo, poesía (in)completa d’Armando Buscarini. S’avisa, en el correu, que aquest volum recull per primera vegada la pràctica totalitat de la poesia d’aquest poeta maleït. Armando Buscarini neix, com a Antonio Armando Garcia Barrios, el 1904 a Ezcaray, a La Rioja, i es mor 36 anys més tard al manicomi de Logronyo. La seva mare havia tornat a Ezcaray, el seu poble, de l’Argentina on havia anat a buscar-se la vida i d’on n’havia tornat prenyada però sense marit. Així el petit Armando neix fill de mare soltera. Quan marxen a Madrid el 1919, agafa el pseudònim d’Armando Buscarini, prenent el cognom del seu pare suposat. Amb el pseudònim publica aquell mateix any un llibre de poemes en prosa i versos sota el títol de Ensueños.
Armando Buscarini. Quan llegieixo aquest nom associat a les paraules poeta, maleït i manicomi, em poso a pensar en els noms dels poetes dels contes de Roberto Bolaño. La nota biogràfica de la wikipedia recorda una de les entrades d’aquells escriptors que conformen La literatura nazi en América. Buscarini va ser un escriptor precoç però marginal en el primer quart del segle XX, va entrar al manicomi per primer cop als 19 anys i ja no en va sortir a partir dels 25. A la web de Ediciones del 4 de Agosto, trobo un poema de Buscarini. Es diu Orgullo, és el poema que titula les obres (in)completes:

Aunque sufra del mundo los desdenes
de mi vida de artista en la carrera;
aunque pasen altivos a mi paso
los hombres de alma ruin que nunca sueñan;
aunque salgan aullando a mi camino
los famélicos lobos que me acechan
con la envidia voraz; aunque en mi lucha
hambre y frío sin límites padezca;
aunque el mundo me insulte y me desprecie
y por loco quizás también me crean;
aunque rujan tras mí ensordecedoras
tempestades de envidia; aunque me vea
harapiento y descalzo por las calles,
inspirando piedad e indiferencia;
y, en fin, aunque implacables me atormenten
las más grandes torturas, aunque vea
que a mi paso se apartan las mujeres
por ver con repugnancia mi pobreza
( pero quizás ignorando de mi alma
el tesoro de ensueño que se alberga),
nada me importará, porque yo siempre,
caminando sereno por la tierra,
con el alma latiendo por la gloria
y flotante a los vientos mi melena,
iré diciendo al mundo con voz fuerte,
¡ con voz en la que vibre mi alma entera!:
-Es verdad que yo sufro; pero oídme:
¿ qué me importa sufrir si soy poeta?

El poema m’ha fet pensar en Enoch Soames, el poeta maleït de qui vaig parlar en uns posts anteriors. M’ha fet pensar en el Soames que encara no ha perdut la fe en si mateix, al qual el reconeixement no li importa un sou. Després he llegit un text del escriptor Juan Manuel de Prada. De Prada ha dedicat a Armando Buscarini uns quants anys de la seva vida, un retrat literari a Desgarrados i excéntricos, a ell es deu en bona mesura la recuperació i l’esclariment de molta part de la biografia del poeta. De Prada va recuperar, per exemple, el peculiar testament de Buscarini. Enoch Soames va vendre l’ànima al diable per saber com el tractaria la posteritat; Armando Buscarini va intentar assegurar-se la posteritat enviant el seu testament al Rei Alfons XIII. En tradueixo alguns fragments. Escriu Buscarini des del manicomi de Valladolid:

“Senyor: Perseguit per les injustícies de la societat que em va negar el pa i la sal, el treball, l’estima i la fama; acorralat per multitud d’enemics, envejosos del meu Art, que es van acarnissar en els meus actes privats per enfonsar i exterminar la meva genialitat i aniquilar els projectes grandiosos que tenia pel futur; havent estat atropellat i assassinat en el Departament de Dements de l’Hospital Provincial, on se’m va segrestar tal dia com avui, 22 de maig, mitjançant quatre homes i la meva senyora mare que els va ajudar...”

“comprenent, en definitiva, que la meva situació al món és desesperada, atès que a banda de viure amb poca vida estic privat de la llibertat, de les comoditats i del plaer, he decidit eliminar-me mitjançant l’àcid prúsic que ingeriré avui mateix; o, en el seu lloc, mitjançant una corda: és a dir penjant-me.

“ Espero de Sa majestat el Rei Alfons XIII i de la Reina Victòria Eugènia la completa rehabilitació de la meva memòria escarnida, el reconeixement absolut del meu talent i de les meves condicions formidables d’artista i cisellador de meravelles, mitjançant un gran monument que s’erigeixi en qualsevol plaça pública”

“S’ha robat una mena de Goya literari, a qui han de retre tribut tots els espanyols”

“Desitjo que dels meus poemes se’n facin edicions sobiranes amb làmines i cromos de colors; i desitjo que es divulguin els meus versos en tot el món rodó, perquè d’aquesta manera, traduïts a diversos idiomes, siguin coneguts en totes les llengües.”

“Desitjo que se’m faci un enterrament solemne i que tots els escriptors i artistes em guardin dol durant cinc anys; desitjo que se’m dediquin corones amb dedicatòries sentides i afectuoses, i que aquells a qui vaig poder ofendre deixin en l’oblit els meus greuges i s’uneixin a la cerimònia. Desitjo que la premsa de tot el món publiqui retrats meus i la noticia de la meva mort en titulars enormes: S’HA MORT ARMANDO BUSCARINI”

“Desitjo, a més a més, que se’m diguin infinitat de misses, per la completa salvació de la meva ànima, perquè l’home, com a home, va ser bastant pecador.”