Dos Sebasitans de Rosario

Prenc una cervesa en una plaça de Girona. És una festa major de barri. Ha fet molta calor durant el dia. No sé quan fa que toca la orquestra, però la plaça està moderadament animada. El músic dels teclats, fa de director i presentador i en algunes cançons canta, però la majoria de cançons se les reparteixen dues noies, una de rossa i una de morena. Ara una d’elles ha cantat El talisman de la Rosana, i sense transició els músics han començat a tocar una música que encara no reconec. El dels teclats balla amb les dues noies i comença a presentar la banda. Quan arriba el moment de presentar un dels guitarristes crida: “Des de Rosario, Argentina, Seeebaaastiiaan!”.

Vaig conèixer un Sebastián, de Rosario, Argentina, fa una pila d’anys. He demanat una altre cervesa i he mirat de fixar de manera precisa com i quan el vaig conèixer. El meu pare aleshores militava al Partit dels Comunistes de Catalunya, la seu del districte de Gràcia estava al carrer de La Perla. El pare vivia a dos carrers, els caps de setmana que passava amb ell si no el trobava a casa m’acostava a la seu del partit a esperar-lo. Parlo de la primera meitat dels 80, jo era un nen però no era l’únic nen que feia temps mort allà mentre els nostres progenitors feien política i feien vida social. Diria que allà vaig conèixer en Sebastián, però el recordo més nítidament en una festa d’Avant, la festa del PCC, al parc de la Ciutadella. El recordo amb el seu pare, amb la diàspora sud-americana, majoritàriament xilena. Vaig dinar amb ells escoltant com si fossin màgiques els noms de ciutats com Valparaíso, Managua o Leipzig, paraules com junta militar o camp d’entrenament. No sé quan temps va passar, la memòria no em prement determinar-ho, però és possible que fos durant aquella festa que el meu pare, o el seu pare, convencessin el Sebastián de venir amb el meu agrupament escolta de campaments aquell estiu, però pot ser que fos el següent. El cas és que va venir a uns campaments, es de suposar que algú va pensar que jo li facilitaria les coses, però al contrari em vaig dedicar a putejar-lo. No crec que ell fos tímid, però va entrar en un any en què el grup de raiers, de nens de 9 a 13 anys, estàvem tots a punt de passar a pioners, era un grup cohesionat on els veterans ens sabíem totes les argúcies de la ridiculització i aquell nen desnerit, que parlava un català insegur i un castellà amb un accent que el singularitzava massa va ser una víctima propiciatòria. De manera que ho va passar fatal. Era recent un anunci en què algú cridava “Sebastián, tráeeme un flan” i això era una de les coses què li cridàvem per fer-li la punyeta. Recordo al final dels campaments la imatge del Sebastián parlant només amb els caps, i recordo en mi el sentiment de culpa. Però potser és un sentiment de culpa retrospectiva, perquè aleshores encara no sabia la seva història.

Vaig saber-la temps després en una excursió de cap de setmana, potser ens la va introduir un cap per frenar la nostra tírria i la va acabar el propi Sebastián. És una història argentina, de l’exili polític argentí d’aleshores. Una història terriblel que em va quedar gravada i no se m’ha esborrat. En Sebastián va amb la seva mare cap el seu col•legi de Rosario i apareix darrera seu una furgoneta. En baixa un grup de militars que s’enduen la seva mare, a ell l’encaminen cap a l’escola i a mig matí es presenta el pare que el recull. Han de marxar del país pitant, no poden o no gosen passar per casa seva, de manera que fugen amb allò que porten. Arriben a Barcelona. No veu més la seva mare, a qui dona per morta, no veu mai més casa seva.
La història va canviar el seu encaix al grup. Es van barrejar la compassió i l’enveja. Diria que aleshores vaig convertir-me en amic seu, va començar a venir a dormir a casa, jo a anar a casa d’ell. He oblidat el seu cognom, no sé per tant si era un cognom jueu, en qualsevol cas la seva habitació estava folrada de posters d’avions de guerra israelians. Vaig escoltar, assegut al seu llit, una explicació fil per randa de la guerra dels sis dies. Com si fos una partida de Risk, m’explicava l’eficàcia israeliana amb admiració científica, l’estratègia militar com una de les belles arts, com David havia liquidat la forces aèries del Goliat àrab perdent només una vintena d’avions i destruint-ne més de quatre-cents. Vam fer junts algunes maquetes. Jugàvem amb un ordinador de 64kb a un joc que es deia 1942, on es tractava de bombardejar vaixells i esquivar els caces enemics. La música va arribar més endavant.

Tinc al pàrquing una caixa amb cintes de casset que han sobreviscut els avenços tecnològics o bé que no han sobreviscut la força de la nostàlgia. Entre les més antigues conservo una cinta de King Crimson que em va gravar en Sebastián, la caràtula és una còpia amb rotuladors de la portada del disc: s’hi veu una cara desfigurada amb la boca molt oberta, segurament cridant. En Sebastián, quan vam començar l’institut, va canviar els posters d’avions de guerra per posters de grups de rock, per retalls de la revista Popular 1, vaig aprendre d’ell la paraula glam, amb els seus discos de Kiss i de Twisted Sister. Ell anava a l’institut de la Sedeta, ens torbàvem a la plaça del davant els dies que jo corria per Gràcia, tots dos havíem deixat l’agrupament escolta. Vaig ser amb ell el dia que vam pujar al seu pis una guitarra elèctrica i un amplificador que li havia aconseguit el seu pare. Però aleshores jo vaig tenir la primera xicota. Van ser potser dos mesos, segurament no tant. Però d’alguna manera el Sebastián es va convertir en mesos en un amic del passat, d’abans de l’institut, les nòvies i les colles, els amics, duraven un tres i no res i pràcticament no vaig el tornar a veure. Recordo haver-lo trobat en una botiga de discos: va senyalar-me el tercer disc dels Hombres G i va dir-me rient que per fi s’havien atrevit a posar en David Summers a la portada. Després durant una nit a la Plaça del Sol un amic comú de la Sedeta va dir-me que en Sebastián estava molt passat i que tocava la guitarra amb un grup punk. No he tornat a saber d’ell, perquè de cap de les maneres crec que el Sebastián que presenten aquesta nit en el ball de festa major sigui ell. És cert que és guitarrista, argentí i de Rosario, que voreja els trenta anys. És cert que es pot haver engreixat en aquests anys, que em pot semblar baixet perquè potser no era alt aleshores, només més avançatque jo en el creixement. És igual. D’alguna manera en recordar-lo m’he adonat que tinc una imatge mental molt clara d’ell que ha crescut durant els anys que no l’he vist i que s’ha fet adulta, una imatge que de poder confrontar-la amb la real em permetria reconèixer-lo sense cap dubte i no em casa gens amb aquest guitarrista que tinc davant. L’he vist moure’s i no em quadra. És clar que el Sebastián que vaig conèixer pot ser que hagi construït també una imatge adulta sobre el meu record que tampoc li quadri, que tampoc s’assembli gens a això, o en aquest, en què jo m’he convertit. M'he acabat la segona cervesa i he marxat cap a casa.