06 de juliol 2006

Pérec i la desaparició

Córrer. Córrer sobre la cendra, córrer pels pantans, córrer pel fang. Córrer, saltar, llençar el pes. Arrossegar-se. Ajupir-se, tornar-se a aixecar. Tornar-se a aixecar, ajupir-se. Molt de pressa, cada cop més de pressa”. Així va descriure la vida de l'atleta George Pérec a W o el record de la infància, l’any 1974. No podia estar pensant en Marie José Pérec, l’atleta que aleshores era una nena a Guadalupe, a les antilles franceses. Tampoc la novel•la La disparition, que va publicar George Pérec l’any 1969, es podia referir a la desaparició de Marie José Pérec de la vila olímpica durant els jocs olímpics de Sydney de l’any 2000.

Marie José Pérec va desaparèixer de la vila olímpica moments abans de la final dels 400 metres llisos. La gasela, tal i com era coneguda l’atleta antillana, havia donat dues medalles d’or a França en les olimpíades del 1992, sent la primera sprinter en guanyar les curses de 200 i 400 metres llisos. Però l’any 2000 no era la favorita de la premsa ni tampoc del públic que havia vibrat en les series classificatòries amb la australiana i aborigen Cathy Freeman que finalment va guanyar l’or. Es va interpretar la fugida de Pérec com un gest d’immaduresa, una falta de resistència de la pressió. No era la primera vegada que Pérec fugia abans d’una final, havia fet el mateix en els campionats del món en pista coberta de Bercy uns anys abans.

La gasela, segons el meu diccionari de símbols, apareix en totes les representacions des de l’antiguitat fins al període romàntic en l'acte de fugir. Així, Marie José Pérec, més que una artista de la desaparició és una artista de la fuga. Mesos després de Sidney, en una entrevista al diari esportiu L’Equip, Marie José Pérec va explicar que no va ser la por a perdre el què va fer-la marxar, sinó una insuportable crisi agorafòbica que no li permetia ni entrar en un supermercat. No tenia por de Freeman, tenia por de tothom, va dir. En qualsevol cas, jo recordo les imatges de televisió en el moment en que els periodistes la van trobar a l’aeroport de Singapur, dies després de desaparèixer de Sidney. El seu company Anthuan Maybank apartava els periodistes a mastegots, mentre la gasela cridava que “Every human has rights”. Penso en aquesta declaració sovint, en els dies en què jo també vull desaparèixer o potser només fugir, els dies en que tinc por de tot i de tothom. És casi segur que quan va dir que tots els humans tenim drets, Pérec es referia al dret a la intimitat, al dret a no ser atacada pels lleons de la premsa. Però igualment jo he entès sempre que es referia al dret que tenim tots els humans de fugir i de desaparèixer, al dret de no arriscar-nos a perdre, el dret que tenim tots a fugir davant l’amenaça dels lleons, el dret en definitiva a ser com les ovelles i també com les gaseles i fugir i creure, en la fugida, que el llop i el lleó estan del cantó del mal perquè se’ns volen menjar, mentre que nosaltres estem del cantó del bé perquè no es mengen els llops, ni els lleons.