Iruñeko entzierroa desentzierroa hemen

L’encierro de Pamplona, és aquí un desencierro, canta Fermín Muguruza, amb la seva banda d’aleshores, Kortatu, en la cançó Sarri, Sarri. Canta als fets ocorreguts el dia del seu sant, San Fermín, el 7 de juliol de 1985 a la presó guipuscoana de Martutene. Alquell matí el cantant Imanol hi havia fet un concert i dos presos etarres: Iñaki Picabea i Joseba Sarrionandia van aprofitar els bafles que el cantautor havia utilitzat en el concert per amagar-se i fugir de la presó. Sarri, Sarri al·ludeix al sobrenom de Joseba Sarrionandia, "Sarri" i celebra la fugida dels dos presos: “No sé què passa últimament, la gent es posa a ballar alegrement amb freqüència, alguna cosa hi deu tenir a veure que faltin dos presos en el recompte general”. És una cançó molt balladora, jo em posava a ballar-la amb freqüència quan era un xaval, a vegades no feia falta que la cançó estigués sonant, ens la cantàvem nosaltres mateixos i organitzàvem un pogo de camí al carrer Tallers on anàvem a beure sangria. Aleshores no sabia a què cantava la cançó, ni qui era Joseba Sarrionandia, vaig saber-ho uns quants anys més tard, segurament en llegir Aquells cels, una novel·la de Bernardo Atxaga que duu un poema de Sarrionandia com a epigrama. “L’ànima d’aquell que ha estat pres, retorna sempre a la presó” començava aquell poema. Vaig trobar després un llibre de narracions, alguns poemes més en una antologia de poesia basca i un dietari de presó No sóc d’aquí, que és un dietari escrit a la presó però que conté molt poques pinzellades de la vida penitenciària, és un dietari sobretot literari.
Sarrionandia ha estat publicant regularment des de la seva fugida de Martutene, però a banda de la seva obra no se sap gaire res més de Sarri que viu en la clandestinitat i a l’exili des d’aleshores. L’última fotografia pública és la que va anar en les portades dels diaris del 8 de juliol del 1985, una foto policial on Sarrionaindia té 27 anys i ara en deu tenir 48. En la fira del llibre de Durango d'aquest any, al poble natal de l’escriptor, Fermín Muguruza expressava el desig i la convicció que molt aviat, veurien Sarrionandia signant llibres a la fira del seu poble. Està clar que la treva permanent de ETA i el procés polític que la treva ha obert, han de resoldre la situació de la diàspora basca, han de legalitzar l’esquerra abertzale, però també la situació de il·legalitat en què viu el poeta Sarrionaindia. Quan els exiliats, qui sap si també els presos, tornin al País Basc i les fotografies antigues de les Herriko Tabernas puguin ser substituïdes per fotografies noves, potser fins i tot arrencades i llençades alegrement a la paperera perquè els màrtirs i els herois ja seran innecessaris, és gaire bé segur que molta gent al País Basc es posarà a ballar amb freqüència i amb alegria. En canvi no em sé imaginar a Joseba Sarrionaindia ballant, potser perquè tinc molt presents alguns dels seus versos:

Per exemple:
L’ànima d’aquell que ha estat pres
Retorna sempre a la presó
Al carrer es creua amb jutges, fiscals i advocats
I els policies, encara que no el reconeguin,
El miren més que a un altre,
Perquè les seves passes no són assossegades o bé
Perquè les seves passes són en extrem assossegades.
En el seu cor hi habita,
Per sempre, un condemnat.

Però sobretot penso en els versos en què Sarrionaindia fa tornar a Ulises a Ítaca, escriu:
Estás arribant, Ulises, a Ítaca
I mires casa teva amb ansietat
Però ja saps què hi trobaràs?

I més endavant:
Qui t’ha dit que t’esperen?
Mira els vaixells embarrancats a la sorra
I l’olor de vi i de fregit a les finestres.
Això és el què t’espera, un cop a casa:
L’honor de ser noble, camises perfumades,
Cada dia els mateixos noms i les mateixes veus,
Les moixaines tendres dels familiars i els parents,
All, farina d’ordi i vi aigualit.
I amb el cabell blanc fer-te avi
I morir quan les línies de la mà se t’esborrin.
Perquè tornar a Ítaca, Ulises?

I al final:

Estàs esgotat? Potser és que et plauen les llàgrimes de les ploradores?

No dubto que els anys d’exili hagin esgotat Sarrionaindia, i que trobaria plaents i confortants els homenatges i la vida pública, les moixaines i les llàgrimes. En la darrera treva d’ETA, la del pacte de Lizarra-Garatzi, Sarrionaindia va escriure al diari Egunkaria una escena de l’exili basc on una nena de set anys preguntava els seus pares d’on era ella. És possible que aquella estampa fos autobiogràfica i per tant la nena ha crescut en aquests 8 anys i ara és una adolescent i les preguntes al seu pare deuen ser cada cop més difícils i més esgotadores.
Les idees de viatge i de retorn són molt presents en tot la poesia de Sarrionaindia. Viatgers cansats de viatjar que no recorden la data de sortida ni el motiu de la sortida. Viatgers que es pengen amb els cordons d’unes sabates vermelles. Viatgers que marxen darrera els cants de les sirenes i que quan tornen esgotats a casa es troben que en el pany de casa seva ja no els hi entra la clau, que la fusta de la porta tampoc és la que era. Segons el poema de Kavafis, el viatge cap a Ítaca és un regal, Ítaca no ens donarà més que el que ens haurà donat el viatge fins a Ítaca. Però diria que en els poemes de Sarrionandia ni el viatge, ni Ítaca valen gaire, l’únic que va valer va ser la força misteriosa que ens va empènyer cap al viatge. Sarrionaindia ha escrit:

Jo ja no tinc forces per sortir a la mar
Però encara m’acosto fins el port
Per observar els que s’embarquen cap a destins llunyans
Els ajudo a lligar o desfer les amarres
I em resulta increïble, des de la meva fatiga,
Que els altres marxin i, encara més,
Que alguns aconsegueixin de tornar aquí.
Voldria recordar la misteriosa força
Que els empeny.

L’ànima del que ha estat pres, retorna sempre a la presó. Llegint els versos de Sarrionaindia no puc imaginar-me’l ballant amb freqüència i alegria quan, si la situació al País Basc es normalitza, torni a sentir l’olor de vi a les finestres i l’olor de les camises perfumades, l'olor del pà i la mel de Durango. L’imagino més aviat presoner de la nostàlgia, potser intentant recordar amb Picabea l’alegria i la força misteriosa que els obligava a reprimir les ganes de ballar quan a Martutene planejaven la fugida, o sigui intentant retornar amb l'ànima a la presó, retornar als moments abans d'empendre el viatge, abans de comprendre, doncs, què signifiquen totes les Ítaques.

El vídeo-clip