S'ha mort Armando Buscarini (2a. part)

Però Armando Buscarini no va ingerir l’àcid prúsic, o sigui cianur de hidrogen, ni va penjar-se lligant-se una corda al coll. Armando Buscarini va viure encara uns quants anys, va ser traslladat del manicomi de Valladolid al de Logronyo on va morir finalment víctima de la sífilis i pres per l’esquizofrènia. La nota, però, que Armando adreça al rei, em sembla exemplar, exemplar a la manera de Cervantes i les seves novel•les exemplars en el sentit que mostra perfectament un arquetipus. En una entrevista a la televisió xilena, i que està penjada a you-tube (el llibreter la regalava als seus lectors fa unes setmanes), Roberto Bolaño es refereix al seu conte Henri Simon Leprince, com un conte exemplar “en el sentit de novel•la exemplar de Cervantes que no és exemplar però és posar un arquetipus i mostrar-lo en totes les seves conseqüències”. Henri Simon Leprince és el retrat d’un fals escriptor francès, una mica abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial. Leprince és un escriptor fracassat a qui “els mals poetes troben dolent i els bons poetes ni tan sols llegeixen”. Durant l’ocupació nazi, Leprince té l’oportunitat d’ascendir literàriament col•laborant amb el règim de Vichy, però el mal poeta és una bona persona i es decideix per la resistència. La decisió li fa perdre la feina, però el fa entrar en contacte amb els cercles d'escriptors. Hi és acceptat com a resistent, però no pas com a poeta. Acabada la guerra, Leprince accepta la seva condició de mal escriptor a la vegada que comprèn que els bons escriptors necessiten dels escriptors dolents com a lectors o com a escuders. Es fa un lloc en la societat literària, alguns bons escriptors llegeixen fins i tot algun dels seus versos. Bolaño acaba el contefent notar que la presència de l’escriptor fracassat “a alguns els serveix de recordatori”. A l’entrevista amplia aquest recordatori, diu: “Aquí trobem una cosa terrible de la literatura: què és un escriptor major i què és un escriptor menor. D’aquí a quatre, deu milions d’anys desapareixerà l’escriptor més miserable de Santiago de Xile però també desapareixerà Shakespeare. Tots estem condemnats a l’oblit. No hi ha immortalitat i això és una paradoxa que els escriptors coneixen de prop i que pateixen. Hi ha escriptors que s’ho juguen tot pel reconeixement i la immortalitat.” En el Gran futur, diu Roberto Bolaño, Shakespeare i Armando Buscarini (Bolaño diu Menganito) són el mateix, no són res.
Juan Manuel de Prada, en canvi, per introduir Armando Buscarini cita la pel•licula de Tim Burton sobre Ed Wood. Ed Wood va ser el pitjor director de cinema de la història. En una escena de la pel•lícula Ed Wood troba Orson Welles en un bar. “Es produeix la trobada” escriu De Prada “entre el geni reconegut per tothom i el geni abortat, l’home que ha posat tot l’entusiasme en aquell art” que s’ho ha jugat tot pel reconeixement i la immortalitat, “i que no n’ha obtingut sinó menyspreu, burles i escarni”. Ed Wood s’acosta a Orson Welles i conversen. Wells explica a Ed Wood les dificultats de finançament amb què es troba, la incomprensió dels productors, la lluita titànica que l’artista ha de mantenir amb els seus patrocinadors i també amb la societat sempre intransigent. Wood s’identifica amb Wells, es difuminen les barreres entre el geni i l’artista fracassat. De Prada troba aquest moment crucial. Llegint el testament i Orgullo d’Armando Buscarini és fàcil pensar en la Sátira del romàntico suicida, el quadre de Leonardo Alenza que ara és a la National Gallery però que habitualment és al Museo Romàntico de Madrid. En el quadre veiem un poeta romàntic lleçant-se des d'un precipici, deixant la ploma, el tinter i els seus papers. Segurament ningú no ha entès els seus versos, segurament el poeta com el testament de Buscarini, fa riure, però potser ens ho hauriem de prendre com un recordatori.