28 de juliol 2006

Coses massa horribles per tenir nom


He tornat a veure alguns dels capítols de la primera temporada de Dos metres sota terra. La sèrie presenta la família Fisher propietària d’una petita funerària que ha perdut bruscament el cap de família. El pare es mor en els primers 5 minuts del primer episodi en estimbar-se contra un camió. Condueix un flamant cotxe funerari amb el qual ha sortit cap a l’aeroport per recollir el seu primogènit que torna a casa a passar el Nadal. La sèrie bascula entorn els Fisher, la mare, i els tres fills i alguns personatges afegits com els xicots, els amants i les xicotes, els companys de feina o d'institut. Cada episodi compta també amb un mort convidat, cada un dels episodis s’obre amb els moments finals de la vida dels clients de la funerària.
Al començament de l’episodi 9 un xaval està jugant a la videoconsola quan truquen a la porta. És un col·lega del Institut que ve a portar-li marihuana. Com que han de fer tractes i provar el material el xaval envia el seu germà petit de 6 anys lluny de l’habitació. Avorrida, la criatura remena a l’habitació de sa mare. Sota el llit troba una pistola embolicada. La desembolica, se li dispara i es mor.
Nate, el germà gran dels Fisher atén a la funerària la mare i el germà del nen mort. Estan tots dos destrossats, la mare sembla un espectre, un fantasma o una projecció, algú que no estigui allà. Preparen el funeral. Nate que va marxar de casa per fugir de la funerària es troba que, des de la mort del pare, ha de fer front al negoci ajudant el seu germà. La mort del nen i l’entrevista amb la família l’afecten molt i a més a més es troba que, per postres, ha de compartir el sopar a casa la seva xicota amb el Billy el germà maníac d’ella.
Durant el sopar Billy diu:
“En una tribu de Nigèria quan un infant es mor llancen el cadàver al riu perquè creuen que d’enterrar-lo ofendrien els deus de la terra que porten fertilitat i menjar. I els xinesos consideren la mort d’un nen una “mala” mort i els pares i els avis no poden anar al funeral. Les mares balineses després de la mort d’un fill s’han de mostrar contentes perquè la aflicció les faria vulnerables a les malalties i als dimonis”.
Aquests comentaris molesten Nate a qui li sembla que:
“Saber tonteries rebuscades del National Geographic et sembla que em servirà per afrontar la mort d’un nen de sis anys que s’ha disparat amb una pistola?”
“La mort d’un nen és normal a molts llocs del món” contesta Billy. “Però nosaltres no podem suportar-ho perquè és el fracàs d’una cultura que creu haver invertit l’ordre natural.”
Brenda, la xicota, intenta ser conciliadora i tancar el tema amb el comentari que segueix:
“Sabeu què trobo interessant? Si perds la teva parella t’anomenen vidu o vídua. Si ets fill i perds els pares, ets un orfe. Però quina és la paraula per un pare o una mare que ha perdut una criatura? Suposo que és una cosa massa horrible per tenir un nom.”

2 comentaris:

Jordi Soler ha dit...

Jo també em vaig quedar amb aquesta frase, i fins i tot la vaig utilitzar al meu blog ja fa força temps.

Boníssima la sèrie. Actualment estic per la segona temporada i de la primera em quedo com a moment estelar el dia en que el Nate entra a l'habitació que llogava el seu pare i comença a imaginar-se'l fent tot tipus de coses estrafolàries... genial el personatge del pare difunt. M'encanta!

Per cert, que em sembla que el final de la sèrie és força trist i molt adhient al títol de la mateixa.

bq ha dit...

Jo també he començat aquests dies a veure la segona temporada de Six feet under.
I en Sufjan Stevens ha tret una seqüela (una segona temporada com si diguéssim, o un disc de temes descartats) del seu disc Illinois. Es diu The Avalanche i és també molt bó.