14 de juliol 2006

Barcelonada



“Es diu Bernardino”
Llegieixo a la Nueva guia secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell.
“En altres temps va ser mosso d’un hotel”

“Va descobrir el seu nou ofici una nit de 1968 quan, en passar per la Gran Via, un matrimoni noruec va cridar-lo perquè s’havia perdut i no trobaven el seu hotel. Va acompanyar-los i el matrimoni va donar-li dues-centes pessetes de propina. Poques setmanes després va quedar-se sense feina.”

“Comença després de sopar a la seva pensió, al carrer Sant Ramón. Seu a les cadires metàl·liques de la rambla de Canaletes i observa els turistes.”

“-Eh, míster! Jau ar yu?
El japonès estova el somriure i la mirada. Està content que algú el conegui, i satisfet, tot i que no sap qui pot ser aquest home vestit tan senzillament i amb el coll i les espatlles de la jaqueta plens de caspa, que li ha agafat la mà i la hi sacseja amb simpatia i violència.
-No em coneix? Soy camarero, waiter, de su hotel.
-You waiter in Hotel Balmoral?
-Mi waiter in Hotel Balmoral –exclama feliç en Bernardino, prenent nota -. El què passa es que mi, vestit així, no em coneix. Mi, traje blanco, uait, cuando estoy en servis. Ahora paisano, lliure, fri.
Bernardino s’explica amb gestos i amb les cent paraules que sap en anglès i francès. Riu molt per fer-se el simpàtic i perquè està segur de tenir a les mans la seva presa. Ara és cosa de bufar i fer ampolles. L’acompanya uns metres Rambla avall. Li clava cops de colze al ronyó mentre lloa les nits barcelonines, les dones, les geishes dels bars íntims del barri Xino perfumat. Es diria, en sentir-lo, que Brodway i la Ginza son centres de diversió provinciana comparats amb el fabulós món de llibertinatge barceloní. L’oriental l’escolta, els ulls mongòlics li brillen, però no desconfia d’aquest home tan ben pentinat i tan mal vestit.
En Bernardino li parla del Balmoral, i l’altre se sorprèn, oblidant que ha estat ell mateix qui li ho ha revelat.
A partir d’ara tot va sobre rodes. Bernardino l’acompanya a diversos cabarets i night-clubs. Entren al Barcelona de Noche , al Bagdad, a la Buena Sombra. Beuen, beuen molt, s’expliquen la vida, l’una real, l’altra imaginada.”

“El japonès paga, primer amb bitllets de mil, després de cinc mil. En Bernardino cobra les comissions de sota mà. A les tres de la matinada els dos estan completament beguts, aq la plaça Francesc Macià, agafats del braç i fent esses. El japonès canta a crits “Sakura, sakura” i en Bernardino l’acompanya picant de mans, cridant, picant de peus.
Quan volen tornar a l’hotel, el japonès ja no en recorda el nom. Bernardino rebusca en el magí però tampoc el recorda. L’Emperatriz, l’Habana, el Manila... No pot enrecordar-se’n. Que es mori ara mateix el taxista si se’n recorda del nom de l’hotel! El japonès s’ha adormit amb el cap recolzat en el seient del conductor. En Bernardino ordena baixar fins al Liceu. Quan tanca la porta del cotxe li diu molt seriós al taxista:
-Porti’l al Ritz. Jo tinc pressa.
I marxa xiulant cap al carrer Sant Ramón."