Basat en fets reals

En un comentari a aquest blog, la Mireia senyalava com un dels seus Somerbys favorits, o sigui, una de les seves impostures favorites, el fals “basat en fets reals” de la pel•lícula Fargo dels germans Cohen. Avui he vist una peli de Peter Weir, el director australià de Master & Commander i El club dels poetes morts. La pel•lícula, com Fargo, es presenta basada en fets reals i relata la misteriosa desaparició de tres alumnes i una professora en una excursió a Hanging Rock el dia de Sant Valentí de 1900. Peter Weir segueix les alumnes d’un internat australià fins que es perden en la muntanya volcànica de Hanging Rock i després segueix la recerca infructuosa. Sant Valentí, a l’hemisferi sud, s’escau en la nostre Mare de Déu d’agost, en plena canícula, els grills canten i les formigues arrepleguen les restes del pícnic. La muntanya on es perden les nenes sembla Montserrat. Quan la pel•lícula comença, Miranda, una de les nenes que desapareixerà deixa dit que la vida és un somni o bé un somni dintre d’un somni. La peli es diu Pícnic a Hanging Rock, i és sense cap mena de dubte un altre fals “basat en fets reals”. Com que la pel•lícula és de 1975 és la primera en aquesta col•lecció de pel•lícules que imposten ser basades en fets reals. Ja avisaré si en trobo més.

Coses massa horribles per tenir nom

He tornat a veure alguns dels capítols de la primera temporada de Dos metres sota terra. La sèrie presenta la família Fisher propietària d’una petita funerària que ha perdut bruscament el cap de família. El pare es mor en els primers 5 minuts del primer episodi en estimbar-se contra un camió. Condueix un flamant cotxe funerari amb el qual ha sortit cap a l’aeroport per recollir el seu primogènit que torna a casa a passar el Nadal. La sèrie bascula entorn els Fisher, la mare, i els tres fills i alguns personatges afegits com els xicots, els amants i les xicotes, els companys de feina o d'institut. Cada episodi compta també amb un mort convidat, cada un dels episodis s’obre amb els moments finals de la vida dels clients de la funerària.
Al començament de l’episodi 9 un xaval està jugant a la videoconsola quan truquen a la porta. És un col·lega del Institut que ve a portar-li marihuana. Com que han de fer tractes i provar el material el xaval envia el seu germà petit de 6 anys lluny de l’habitació. Avorrida, la criatura remena a l’habitació de sa mare. Sota el llit troba una pistola embolicada. La desembolica, se li dispara i es mor.
Nate, el germà gran dels Fisher atén a la funerària la mare i el germà del nen mort. Estan tots dos destrossats, la mare sembla un espectre, un fantasma o una projecció, algú que no estigui allà. Preparen el funeral. Nate que va marxar de casa per fugir de la funerària es troba que, des de la mort del pare, ha de fer front al negoci ajudant el seu germà. La mort del nen i l’entrevista amb la família l’afecten molt i a més a més es troba que, per postres, ha de compartir el sopar a casa la seva xicota amb el Billy el germà maníac d’ella.
Durant el sopar Billy diu:
“En una tribu de Nigèria quan un infant es mor llancen el cadàver al riu perquè creuen que d’enterrar-lo ofendrien els deus de la terra que porten fertilitat i menjar. I els xinesos consideren la mort d’un nen una “mala” mort i els pares i els avis no poden anar al funeral. Les mares balineses després de la mort d’un fill s’han de mostrar contentes perquè la aflicció les faria vulnerables a les malalties i als dimonis”.
Aquests comentaris molesten Nate a qui li sembla que:
“Saber tonteries rebuscades del National Geographic et sembla que em servirà per afrontar la mort d’un nen de sis anys que s’ha disparat amb una pistola?”
“La mort d’un nen és normal a molts llocs del món” contesta Billy. “Però nosaltres no podem suportar-ho perquè és el fracàs d’una cultura que creu haver invertit l’ordre natural.”
Brenda, la xicota, intenta ser conciliadora i tancar el tema amb el comentari que segueix:
“Sabeu què trobo interessant? Si perds la teva parella t’anomenen vidu o vídua. Si ets fill i perds els pares, ets un orfe. Però quina és la paraula per un pare o una mare que ha perdut una criatura? Suposo que és una cosa massa horrible per tenir un nom.”

Els suicïdes romàntics

La Sátira del romántico suicida, estarà exposada una temporada a la National Gallery de Londres com una de les peces de l’exposició Rebels i màrtirs, la imatge de l’artista al segle dinou. Al costat del quadre d’Alenza hi ha el Chatterton de Henry Wallis. En aquest quadre es veu el poeta Thomas Chatterton mort al seu llit, amb tots els seus poemes trencats a bocins al costat d’un bagul quan s’està fent clar en una mansarda del Brook Street.

Henry Wallis va pintar el quadre el 1856, Alenza la seva sàtira el 1839, Thomas Chatterton s’havia mort l’agost de 1770, als 17 anys. Chatterton, que havia nascut a Bristol, va ser un poeta precoç i també un impostor precoç: va atribuir amb èxit els seus primers poemes a un monjo imaginari del segle 15 , Thomas Rowley. Tenia només 15 anys i sabia que ningú no es prendria prou seriosament el seu talent i el seu geni però empès per l’èxit de la xarada, va marxar a buscar-se la vida a Londres com a escriptor. No se’n va sortir: el llibreters no es van interessar pels versos que escrivia sense màscara i només aconseguia publicar amb contagotes en alguns diaris. Cansat del fracàs i de la pobresa va ingerir arsènic a la mansarda on vivia un matí del més d’agost, abans de morir va fer bocins tota la seva obra.

Tot i que els dos quadres tracten el mateix tema està clar que el què en el quadre d’Alenza és motiu d’escarni en el de Wallis ho és de lloança. Els gestos en el quadre Alenza són extrafets, el poeta suïcida ocupa la diagonal superior del quadre, en la diagonal inferior hi ha el cossos d’un altre parell de suïcides, com si el suïcidi fos una plaga; Chatterton ocupa la centralitat de la pintura i s’enduu gaire bé tota la llum, tot el pes del cos del poeta de Bristol resposa solemnement al llit mentre el poeta anònim d’Alenza s’aguanta ingràvid sobre la punta dels peus. Tot i que tracten el mateix tema, tot i que els braços dels dos suïcides estan en posicions gairebé idèntiques: la mà esquerra al pit agafada a la camisa i l’esquerra lluny del cos l’una empunyant un ganivet l’altra el flascó d’arsènic, el to dels dos quadres no pot ser més diferent. No sabria dir quin dels dos quadres prefereixo, però estar junts els millora a tots dos.

S'ha mort Armando Buscarini (2a. part)

Però Armando Buscarini no va ingerir l’àcid prúsic, o sigui cianur de hidrogen, ni va penjar-se lligant-se una corda al coll. Armando Buscarini va viure encara uns quants anys, va ser traslladat del manicomi de Valladolid al de Logronyo on va morir finalment víctima de la sífilis i pres per l’esquizofrènia. La nota, però, que Armando adreça al rei, em sembla exemplar, exemplar a la manera de Cervantes i les seves novel•les exemplars en el sentit que mostra perfectament un arquetipus. En una entrevista a la televisió xilena, i que està penjada a you-tube (el llibreter la regalava als seus lectors fa unes setmanes), Roberto Bolaño es refereix al seu conte Henri Simon Leprince, com un conte exemplar “en el sentit de novel•la exemplar de Cervantes que no és exemplar però és posar un arquetipus i mostrar-lo en totes les seves conseqüències”. Henri Simon Leprince és el retrat d’un fals escriptor francès, una mica abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial. Leprince és un escriptor fracassat a qui “els mals poetes troben dolent i els bons poetes ni tan sols llegeixen”. Durant l’ocupació nazi, Leprince té l’oportunitat d’ascendir literàriament col•laborant amb el règim de Vichy, però el mal poeta és una bona persona i es decideix per la resistència. La decisió li fa perdre la feina, però el fa entrar en contacte amb els cercles d'escriptors. Hi és acceptat com a resistent, però no pas com a poeta. Acabada la guerra, Leprince accepta la seva condició de mal escriptor a la vegada que comprèn que els bons escriptors necessiten dels escriptors dolents com a lectors o com a escuders. Es fa un lloc en la societat literària, alguns bons escriptors llegeixen fins i tot algun dels seus versos. Bolaño acaba el contefent notar que la presència de l’escriptor fracassat “a alguns els serveix de recordatori”. A l’entrevista amplia aquest recordatori, diu: “Aquí trobem una cosa terrible de la literatura: què és un escriptor major i què és un escriptor menor. D’aquí a quatre, deu milions d’anys desapareixerà l’escriptor més miserable de Santiago de Xile però també desapareixerà Shakespeare. Tots estem condemnats a l’oblit. No hi ha immortalitat i això és una paradoxa que els escriptors coneixen de prop i que pateixen. Hi ha escriptors que s’ho juguen tot pel reconeixement i la immortalitat.” En el Gran futur, diu Roberto Bolaño, Shakespeare i Armando Buscarini (Bolaño diu Menganito) són el mateix, no són res.
Juan Manuel de Prada, en canvi, per introduir Armando Buscarini cita la pel•licula de Tim Burton sobre Ed Wood. Ed Wood va ser el pitjor director de cinema de la història. En una escena de la pel•lícula Ed Wood troba Orson Welles en un bar. “Es produeix la trobada” escriu De Prada “entre el geni reconegut per tothom i el geni abortat, l’home que ha posat tot l’entusiasme en aquell art” que s’ho ha jugat tot pel reconeixement i la immortalitat, “i que no n’ha obtingut sinó menyspreu, burles i escarni”. Ed Wood s’acosta a Orson Welles i conversen. Wells explica a Ed Wood les dificultats de finançament amb què es troba, la incomprensió dels productors, la lluita titànica que l’artista ha de mantenir amb els seus patrocinadors i també amb la societat sempre intransigent. Wood s’identifica amb Wells, es difuminen les barreres entre el geni i l’artista fracassat. De Prada troba aquest moment crucial. Llegint el testament i Orgullo d’Armando Buscarini és fàcil pensar en la Sátira del romàntico suicida, el quadre de Leonardo Alenza que ara és a la National Gallery però que habitualment és al Museo Romàntico de Madrid. En el quadre veiem un poeta romàntic lleçant-se des d'un precipici, deixant la ploma, el tinter i els seus papers. Segurament ningú no ha entès els seus versos, segurament el poeta com el testament de Buscarini, fa riure, però potser ens ho hauriem de prendre com un recordatori.

S'ha mort Armando Buscarini

Divendres 15 de juliol rebo un correu electrònic de Ediciones del 4 de Agosto, una editorial de Logronyo. És propaganda del llibre Orgullo, poesía (in)completa d’Armando Buscarini. S’avisa, en el correu, que aquest volum recull per primera vegada la pràctica totalitat de la poesia d’aquest poeta maleït. Armando Buscarini neix, com a Antonio Armando Garcia Barrios, el 1904 a Ezcaray, a La Rioja, i es mor 36 anys més tard al manicomi de Logronyo. La seva mare havia tornat a Ezcaray, el seu poble, de l’Argentina on havia anat a buscar-se la vida i d’on n’havia tornat prenyada però sense marit. Així el petit Armando neix fill de mare soltera. Quan marxen a Madrid el 1919, agafa el pseudònim d’Armando Buscarini, prenent el cognom del seu pare suposat. Amb el pseudònim publica aquell mateix any un llibre de poemes en prosa i versos sota el títol de Ensueños.
Armando Buscarini. Quan llegieixo aquest nom associat a les paraules poeta, maleït i manicomi, em poso a pensar en els noms dels poetes dels contes de Roberto Bolaño. La nota biogràfica de la wikipedia recorda una de les entrades d’aquells escriptors que conformen La literatura nazi en América. Buscarini va ser un escriptor precoç però marginal en el primer quart del segle XX, va entrar al manicomi per primer cop als 19 anys i ja no en va sortir a partir dels 25. A la web de Ediciones del 4 de Agosto, trobo un poema de Buscarini. Es diu Orgullo, és el poema que titula les obres (in)completes:

Aunque sufra del mundo los desdenes
de mi vida de artista en la carrera;
aunque pasen altivos a mi paso
los hombres de alma ruin que nunca sueñan;
aunque salgan aullando a mi camino
los famélicos lobos que me acechan
con la envidia voraz; aunque en mi lucha
hambre y frío sin límites padezca;
aunque el mundo me insulte y me desprecie
y por loco quizás también me crean;
aunque rujan tras mí ensordecedoras
tempestades de envidia; aunque me vea
harapiento y descalzo por las calles,
inspirando piedad e indiferencia;
y, en fin, aunque implacables me atormenten
las más grandes torturas, aunque vea
que a mi paso se apartan las mujeres
por ver con repugnancia mi pobreza
( pero quizás ignorando de mi alma
el tesoro de ensueño que se alberga),
nada me importará, porque yo siempre,
caminando sereno por la tierra,
con el alma latiendo por la gloria
y flotante a los vientos mi melena,
iré diciendo al mundo con voz fuerte,
¡ con voz en la que vibre mi alma entera!:
-Es verdad que yo sufro; pero oídme:
¿ qué me importa sufrir si soy poeta?

El poema m’ha fet pensar en Enoch Soames, el poeta maleït de qui vaig parlar en uns posts anteriors. M’ha fet pensar en el Soames que encara no ha perdut la fe en si mateix, al qual el reconeixement no li importa un sou. Després he llegit un text del escriptor Juan Manuel de Prada. De Prada ha dedicat a Armando Buscarini uns quants anys de la seva vida, un retrat literari a Desgarrados i excéntricos, a ell es deu en bona mesura la recuperació i l’esclariment de molta part de la biografia del poeta. De Prada va recuperar, per exemple, el peculiar testament de Buscarini. Enoch Soames va vendre l’ànima al diable per saber com el tractaria la posteritat; Armando Buscarini va intentar assegurar-se la posteritat enviant el seu testament al Rei Alfons XIII. En tradueixo alguns fragments. Escriu Buscarini des del manicomi de Valladolid:

“Senyor: Perseguit per les injustícies de la societat que em va negar el pa i la sal, el treball, l’estima i la fama; acorralat per multitud d’enemics, envejosos del meu Art, que es van acarnissar en els meus actes privats per enfonsar i exterminar la meva genialitat i aniquilar els projectes grandiosos que tenia pel futur; havent estat atropellat i assassinat en el Departament de Dements de l’Hospital Provincial, on se’m va segrestar tal dia com avui, 22 de maig, mitjançant quatre homes i la meva senyora mare que els va ajudar...”

“comprenent, en definitiva, que la meva situació al món és desesperada, atès que a banda de viure amb poca vida estic privat de la llibertat, de les comoditats i del plaer, he decidit eliminar-me mitjançant l’àcid prúsic que ingeriré avui mateix; o, en el seu lloc, mitjançant una corda: és a dir penjant-me.

“ Espero de Sa majestat el Rei Alfons XIII i de la Reina Victòria Eugènia la completa rehabilitació de la meva memòria escarnida, el reconeixement absolut del meu talent i de les meves condicions formidables d’artista i cisellador de meravelles, mitjançant un gran monument que s’erigeixi en qualsevol plaça pública”

“S’ha robat una mena de Goya literari, a qui han de retre tribut tots els espanyols”

“Desitjo que dels meus poemes se’n facin edicions sobiranes amb làmines i cromos de colors; i desitjo que es divulguin els meus versos en tot el món rodó, perquè d’aquesta manera, traduïts a diversos idiomes, siguin coneguts en totes les llengües.”

“Desitjo que se’m faci un enterrament solemne i que tots els escriptors i artistes em guardin dol durant cinc anys; desitjo que se’m dediquin corones amb dedicatòries sentides i afectuoses, i que aquells a qui vaig poder ofendre deixin en l’oblit els meus greuges i s’uneixin a la cerimònia. Desitjo que la premsa de tot el món publiqui retrats meus i la noticia de la meva mort en titulars enormes: S’HA MORT ARMANDO BUSCARINI”

“Desitjo, a més a més, que se’m diguin infinitat de misses, per la completa salvació de la meva ànima, perquè l’home, com a home, va ser bastant pecador.”

John Wayne Gacy, Jr.

El seu pare era alcohòlic, abusava de la seva mare i els insultava a ell i les seves germanes. A l’edat d’onze anys un gronxador va colpejar-lo al cap, li va quedar un coàgul de sang que els metges no van detectar fins anys més tard. Va marxar de Chicago, Illinois, per ajudar el seu sogre en una franquícia del Kentucky Fried Chicken a Waterloo,Iowa. Allà va començar a córrer la brama que John Wayne Gacy Jr. assetjava els joves treballadors de la franquícia. Va tenir un judici per forçar un xaval, va sortir de la presó molt de pressa per la seva excel•lent conducta. Va tornar a Chicago, un temps a casa la mare però després va comprar-se’n una, va tornar a casar-se, va muntar una empresa de manteniment. Els veïns l’adoraven, era un xarrapeta incontinent, organitzava barbacoes per a tres centes persones, festes temàtiques en què els convidats hi anaven vestits de vaquers o de hawaians. En aquella època John Wayne Gacy Jr. es vestia de Pogo, el pallasso, per a visitar nens malalts a l’hospital. Va tornar a divorciar-se, la seva segona dona va descobrir-lo llegint revistes gays, no era mai a casa i quan hi era es tancava a feinejar al garatge. Sol una altre vegada, va afiliar-se al partit demòcrata, la seva empresa mantenia gratuïtament les seus del partit, va arribar a fer feines de tresorer. Però també durant aquells anys va matar i violar una trentena de nois, nanos que treballaven a la seva empresa, nanos als quals oferia compartir un porro de marihuana en les nits d’hivern, nanos que marxaven d’excursió amb els escoltes, nonos que practicaven kung-fu i veien películes de Bruce Lee. Els adormia amb cloroform i se’ls enduia a casa, els despullava i es despullava, els drogava amb vàlium i amb popper, amb somnífers i vasodilatadors per relaxar els seus esfínters. Els feria amb ganivets i els cremava la pell amb puntes de cigarreta. Els hi omplia la boca amb roba interior i els escanyava amb fil de niló. Es deien Johnny Butkovich o Gregory Godzik, Michael Bonnin o Robert Piest. Quan van descobrir-lo van trobar vint-i-set cadàvers enterrats sota el parquet de casa seva, els altres cadàvers van ser trobats al riu.

Sufjan Stevens en el disc Illinois li ha dedicat una cançó preciosa.

Barcelonada

“Es diu Bernardino”
Llegieixo a la Nueva guia secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell.
“En altres temps va ser mosso d’un hotel”

“Va descobrir el seu nou ofici una nit de 1968 quan, en passar per la Gran Via, un matrimoni noruec va cridar-lo perquè s’havia perdut i no trobaven el seu hotel. Va acompanyar-los i el matrimoni va donar-li dues-centes pessetes de propina. Poques setmanes després va quedar-se sense feina.”

“Comença després de sopar a la seva pensió, al carrer Sant Ramón. Seu a les cadires metàl·liques de la rambla de Canaletes i observa els turistes.”

“-Eh, míster! Jau ar yu?
El japonès estova el somriure i la mirada. Està content que algú el conegui, i satisfet, tot i que no sap qui pot ser aquest home vestit tan senzillament i amb el coll i les espatlles de la jaqueta plens de caspa, que li ha agafat la mà i la hi sacseja amb simpatia i violència.
-No em coneix? Soy camarero, waiter, de su hotel.
-You waiter in Hotel Balmoral?
-Mi waiter in Hotel Balmoral –exclama feliç en Bernardino, prenent nota -. El què passa es que mi, vestit així, no em coneix. Mi, traje blanco, uait, cuando estoy en servis. Ahora paisano, lliure, fri.
Bernardino s’explica amb gestos i amb les cent paraules que sap en anglès i francès. Riu molt per fer-se el simpàtic i perquè està segur de tenir a les mans la seva presa. Ara és cosa de bufar i fer ampolles. L’acompanya uns metres Rambla avall. Li clava cops de colze al ronyó mentre lloa les nits barcelonines, les dones, les geishes dels bars íntims del barri Xino perfumat. Es diria, en sentir-lo, que Brodway i la Ginza son centres de diversió provinciana comparats amb el fabulós món de llibertinatge barceloní. L’oriental l’escolta, els ulls mongòlics li brillen, però no desconfia d’aquest home tan ben pentinat i tan mal vestit.
En Bernardino li parla del Balmoral, i l’altre se sorprèn, oblidant que ha estat ell mateix qui li ho ha revelat.
A partir d’ara tot va sobre rodes. Bernardino l’acompanya a diversos cabarets i night-clubs. Entren al Barcelona de Noche , al Bagdad, a la Buena Sombra. Beuen, beuen molt, s’expliquen la vida, l’una real, l’altra imaginada.”

“El japonès paga, primer amb bitllets de mil, després de cinc mil. En Bernardino cobra les comissions de sota mà. A les tres de la matinada els dos estan completament beguts, aq la plaça Francesc Macià, agafats del braç i fent esses. El japonès canta a crits “Sakura, sakura” i en Bernardino l’acompanya picant de mans, cridant, picant de peus.
Quan volen tornar a l’hotel, el japonès ja no en recorda el nom. Bernardino rebusca en el magí però tampoc el recorda. L’Emperatriz, l’Habana, el Manila... No pot enrecordar-se’n. Que es mori ara mateix el taxista si se’n recorda del nom de l’hotel! El japonès s’ha adormit amb el cap recolzat en el seient del conductor. En Bernardino ordena baixar fins al Liceu. Quan tanca la porta del cotxe li diu molt seriós al taxista:
-Porti’l al Ritz. Jo tinc pressa.
I marxa xiulant cap al carrer Sant Ramón."

Iruñeko entzierroa desentzierroa hemen

L’encierro de Pamplona, és aquí un desencierro, canta Fermín Muguruza, amb la seva banda d’aleshores, Kortatu, en la cançó Sarri, Sarri. Canta als fets ocorreguts el dia del seu sant, San Fermín, el 7 de juliol de 1985 a la presó guipuscoana de Martutene. Alquell matí el cantant Imanol hi havia fet un concert i dos presos etarres: Iñaki Picabea i Joseba Sarrionandia van aprofitar els bafles que el cantautor havia utilitzat en el concert per amagar-se i fugir de la presó. Sarri, Sarri al·ludeix al sobrenom de Joseba Sarrionandia, "Sarri" i celebra la fugida dels dos presos: “No sé què passa últimament, la gent es posa a ballar alegrement amb freqüència, alguna cosa hi deu tenir a veure que faltin dos presos en el recompte general”. És una cançó molt balladora, jo em posava a ballar-la amb freqüència quan era un xaval, a vegades no feia falta que la cançó estigués sonant, ens la cantàvem nosaltres mateixos i organitzàvem un pogo de camí al carrer Tallers on anàvem a beure sangria. Aleshores no sabia a què cantava la cançó, ni qui era Joseba Sarrionandia, vaig saber-ho uns quants anys més tard, segurament en llegir Aquells cels, una novel·la de Bernardo Atxaga que duu un poema de Sarrionandia com a epigrama. “L’ànima d’aquell que ha estat pres, retorna sempre a la presó” començava aquell poema. Vaig trobar després un llibre de narracions, alguns poemes més en una antologia de poesia basca i un dietari de presó No sóc d’aquí, que és un dietari escrit a la presó però que conté molt poques pinzellades de la vida penitenciària, és un dietari sobretot literari.
Sarrionandia ha estat publicant regularment des de la seva fugida de Martutene, però a banda de la seva obra no se sap gaire res més de Sarri que viu en la clandestinitat i a l’exili des d’aleshores. L’última fotografia pública és la que va anar en les portades dels diaris del 8 de juliol del 1985, una foto policial on Sarrionaindia té 27 anys i ara en deu tenir 48. En la fira del llibre de Durango d'aquest any, al poble natal de l’escriptor, Fermín Muguruza expressava el desig i la convicció que molt aviat, veurien Sarrionandia signant llibres a la fira del seu poble. Està clar que la treva permanent de ETA i el procés polític que la treva ha obert, han de resoldre la situació de la diàspora basca, han de legalitzar l’esquerra abertzale, però també la situació de il·legalitat en què viu el poeta Sarrionaindia. Quan els exiliats, qui sap si també els presos, tornin al País Basc i les fotografies antigues de les Herriko Tabernas puguin ser substituïdes per fotografies noves, potser fins i tot arrencades i llençades alegrement a la paperera perquè els màrtirs i els herois ja seran innecessaris, és gaire bé segur que molta gent al País Basc es posarà a ballar amb freqüència i amb alegria. En canvi no em sé imaginar a Joseba Sarrionaindia ballant, potser perquè tinc molt presents alguns dels seus versos:

Per exemple:
L’ànima d’aquell que ha estat pres
Retorna sempre a la presó
Al carrer es creua amb jutges, fiscals i advocats
I els policies, encara que no el reconeguin,
El miren més que a un altre,
Perquè les seves passes no són assossegades o bé
Perquè les seves passes són en extrem assossegades.
En el seu cor hi habita,
Per sempre, un condemnat.

Però sobretot penso en els versos en què Sarrionaindia fa tornar a Ulises a Ítaca, escriu:
Estás arribant, Ulises, a Ítaca
I mires casa teva amb ansietat
Però ja saps què hi trobaràs?

I més endavant:
Qui t’ha dit que t’esperen?
Mira els vaixells embarrancats a la sorra
I l’olor de vi i de fregit a les finestres.
Això és el què t’espera, un cop a casa:
L’honor de ser noble, camises perfumades,
Cada dia els mateixos noms i les mateixes veus,
Les moixaines tendres dels familiars i els parents,
All, farina d’ordi i vi aigualit.
I amb el cabell blanc fer-te avi
I morir quan les línies de la mà se t’esborrin.
Perquè tornar a Ítaca, Ulises?

I al final:

Estàs esgotat? Potser és que et plauen les llàgrimes de les ploradores?

No dubto que els anys d’exili hagin esgotat Sarrionaindia, i que trobaria plaents i confortants els homenatges i la vida pública, les moixaines i les llàgrimes. En la darrera treva d’ETA, la del pacte de Lizarra-Garatzi, Sarrionaindia va escriure al diari Egunkaria una escena de l’exili basc on una nena de set anys preguntava els seus pares d’on era ella. És possible que aquella estampa fos autobiogràfica i per tant la nena ha crescut en aquests 8 anys i ara és una adolescent i les preguntes al seu pare deuen ser cada cop més difícils i més esgotadores.
Les idees de viatge i de retorn són molt presents en tot la poesia de Sarrionaindia. Viatgers cansats de viatjar que no recorden la data de sortida ni el motiu de la sortida. Viatgers que es pengen amb els cordons d’unes sabates vermelles. Viatgers que marxen darrera els cants de les sirenes i que quan tornen esgotats a casa es troben que en el pany de casa seva ja no els hi entra la clau, que la fusta de la porta tampoc és la que era. Segons el poema de Kavafis, el viatge cap a Ítaca és un regal, Ítaca no ens donarà més que el que ens haurà donat el viatge fins a Ítaca. Però diria que en els poemes de Sarrionandia ni el viatge, ni Ítaca valen gaire, l’únic que va valer va ser la força misteriosa que ens va empènyer cap al viatge. Sarrionaindia ha escrit:

Jo ja no tinc forces per sortir a la mar
Però encara m’acosto fins el port
Per observar els que s’embarquen cap a destins llunyans
Els ajudo a lligar o desfer les amarres
I em resulta increïble, des de la meva fatiga,
Que els altres marxin i, encara més,
Que alguns aconsegueixin de tornar aquí.
Voldria recordar la misteriosa força
Que els empeny.

L’ànima del que ha estat pres, retorna sempre a la presó. Llegint els versos de Sarrionaindia no puc imaginar-me’l ballant amb freqüència i alegria quan, si la situació al País Basc es normalitza, torni a sentir l’olor de vi a les finestres i l’olor de les camises perfumades, l'olor del pà i la mel de Durango. L’imagino més aviat presoner de la nostàlgia, potser intentant recordar amb Picabea l’alegria i la força misteriosa que els obligava a reprimir les ganes de ballar quan a Martutene planejaven la fugida, o sigui intentant retornar amb l'ànima a la presó, retornar als moments abans d'empendre el viatge, abans de comprendre, doncs, què signifiquen totes les Ítaques.

El vídeo-clip

Pérec i la desaparició

“Córrer. Córrer sobre la cendra, córrer pels pantans, córrer pel fang. Córrer, saltar, llençar el pes. Arrossegar-se. Ajupir-se, tornar-se a aixecar. Tornar-se a aixecar, ajupir-se. Molt de pressa, cada cop més de pressa”. Així va descriure la vida de l'atleta George Pérec a W o el record de la infància, l’any 1974. No podia estar pensant en Marie José Pérec, l’atleta que aleshores era una nena a Guadalupe, a les antilles franceses. Tampoc la novel•la La disparition, que va publicar George Pérec l’any 1969, es podia referir a la desaparició de Marie José Pérec de la vila olímpica durant els jocs olímpics de Sydney de l’any 2000.

Marie José Pérec va desaparèixer de la vila olímpica moments abans de la final dels 400 metres llisos. La gasela, tal i com era coneguda l’atleta antillana, havia donat dues medalles d’or a França en les olimpíades del 1992, sent la primera sprinter en guanyar les curses de 200 i 400 metres llisos. Però l’any 2000 no era la favorita de la premsa ni tampoc del públic que havia vibrat en les series classificatòries amb la australiana i aborigen Cathy Freeman que finalment va guanyar l’or. Es va interpretar la fugida de Pérec com un gest d’immaduresa, una falta de resistència de la pressió. No era la primera vegada que Pérec fugia abans d’una final, havia fet el mateix en els campionats del món en pista coberta de Bercy uns anys abans.

La gasela, segons el meu diccionari de símbols, apareix en totes les representacions des de l’antiguitat fins al període romàntic en l'acte de fugir. Així, Marie José Pérec, més que una artista de la desaparició és una artista de la fuga. Mesos després de Sidney, en una entrevista al diari esportiu L’Equip, Marie José Pérec va explicar que no va ser la por a perdre el què va fer-la marxar, sinó una insuportable crisi agorafòbica que no li permetia ni entrar en un supermercat. No tenia por de Freeman, tenia por de tothom, va dir. En qualsevol cas, jo recordo les imatges de televisió en el moment en que els periodistes la van trobar a l’aeroport de Singapur, dies després de desaparèixer de Sidney. El seu company Anthuan Maybank apartava els periodistes a mastegots, mentre la gasela cridava que “Every human has rights”. Penso en aquesta declaració sovint, en els dies en què jo també vull desaparèixer o potser només fugir, els dies en que tinc por de tot i de tothom. És casi segur que quan va dir que tots els humans tenim drets, Pérec es referia al dret a la intimitat, al dret a no ser atacada pels lleons de la premsa. Però igualment jo he entès sempre que es referia al dret que tenim tots els humans de fugir i de desaparèixer, al dret de no arriscar-nos a perdre, el dret que tenim tots a fugir davant l’amenaça dels lleons, el dret en definitiva a ser com les ovelles i també com les gaseles i fugir i creure, en la fugida, que el llop i el lleó estan del cantó del mal perquè se’ns volen menjar, mentre que nosaltres estem del cantó del bé perquè no es mengen els llops, ni els lleons.

Dos Sebasitans de Rosario

Prenc una cervesa en una plaça de Girona. És una festa major de barri. Ha fet molta calor durant el dia. No sé quan fa que toca la orquestra, però la plaça està moderadament animada. El músic dels teclats, fa de director i presentador i en algunes cançons canta, però la majoria de cançons se les reparteixen dues noies, una de rossa i una de morena. Ara una d’elles ha cantat El talisman de la Rosana, i sense transició els músics han començat a tocar una música que encara no reconec. El dels teclats balla amb les dues noies i comença a presentar la banda. Quan arriba el moment de presentar un dels guitarristes crida: “Des de Rosario, Argentina, Seeebaaastiiaan!”.

Vaig conèixer un Sebastián, de Rosario, Argentina, fa una pila d’anys. He demanat una altre cervesa i he mirat de fixar de manera precisa com i quan el vaig conèixer. El meu pare aleshores militava al Partit dels Comunistes de Catalunya, la seu del districte de Gràcia estava al carrer de La Perla. El pare vivia a dos carrers, els caps de setmana que passava amb ell si no el trobava a casa m’acostava a la seu del partit a esperar-lo. Parlo de la primera meitat dels 80, jo era un nen però no era l’únic nen que feia temps mort allà mentre els nostres progenitors feien política i feien vida social. Diria que allà vaig conèixer en Sebastián, però el recordo més nítidament en una festa d’Avant, la festa del PCC, al parc de la Ciutadella. El recordo amb el seu pare, amb la diàspora sud-americana, majoritàriament xilena. Vaig dinar amb ells escoltant com si fossin màgiques els noms de ciutats com Valparaíso, Managua o Leipzig, paraules com junta militar o camp d’entrenament. No sé quan temps va passar, la memòria no em prement determinar-ho, però és possible que fos durant aquella festa que el meu pare, o el seu pare, convencessin el Sebastián de venir amb el meu agrupament escolta de campaments aquell estiu, però pot ser que fos el següent. El cas és que va venir a uns campaments, es de suposar que algú va pensar que jo li facilitaria les coses, però al contrari em vaig dedicar a putejar-lo. No crec que ell fos tímid, però va entrar en un any en què el grup de raiers, de nens de 9 a 13 anys, estàvem tots a punt de passar a pioners, era un grup cohesionat on els veterans ens sabíem totes les argúcies de la ridiculització i aquell nen desnerit, que parlava un català insegur i un castellà amb un accent que el singularitzava massa va ser una víctima propiciatòria. De manera que ho va passar fatal. Era recent un anunci en què algú cridava “Sebastián, tráeeme un flan” i això era una de les coses què li cridàvem per fer-li la punyeta. Recordo al final dels campaments la imatge del Sebastián parlant només amb els caps, i recordo en mi el sentiment de culpa. Però potser és un sentiment de culpa retrospectiva, perquè aleshores encara no sabia la seva història.

Vaig saber-la temps després en una excursió de cap de setmana, potser ens la va introduir un cap per frenar la nostra tírria i la va acabar el propi Sebastián. És una història argentina, de l’exili polític argentí d’aleshores. Una història terriblel que em va quedar gravada i no se m’ha esborrat. En Sebastián va amb la seva mare cap el seu col•legi de Rosario i apareix darrera seu una furgoneta. En baixa un grup de militars que s’enduen la seva mare, a ell l’encaminen cap a l’escola i a mig matí es presenta el pare que el recull. Han de marxar del país pitant, no poden o no gosen passar per casa seva, de manera que fugen amb allò que porten. Arriben a Barcelona. No veu més la seva mare, a qui dona per morta, no veu mai més casa seva.
La història va canviar el seu encaix al grup. Es van barrejar la compassió i l’enveja. Diria que aleshores vaig convertir-me en amic seu, va començar a venir a dormir a casa, jo a anar a casa d’ell. He oblidat el seu cognom, no sé per tant si era un cognom jueu, en qualsevol cas la seva habitació estava folrada de posters d’avions de guerra israelians. Vaig escoltar, assegut al seu llit, una explicació fil per randa de la guerra dels sis dies. Com si fos una partida de Risk, m’explicava l’eficàcia israeliana amb admiració científica, l’estratègia militar com una de les belles arts, com David havia liquidat la forces aèries del Goliat àrab perdent només una vintena d’avions i destruint-ne més de quatre-cents. Vam fer junts algunes maquetes. Jugàvem amb un ordinador de 64kb a un joc que es deia 1942, on es tractava de bombardejar vaixells i esquivar els caces enemics. La música va arribar més endavant.

Tinc al pàrquing una caixa amb cintes de casset que han sobreviscut els avenços tecnològics o bé que no han sobreviscut la força de la nostàlgia. Entre les més antigues conservo una cinta de King Crimson que em va gravar en Sebastián, la caràtula és una còpia amb rotuladors de la portada del disc: s’hi veu una cara desfigurada amb la boca molt oberta, segurament cridant. En Sebastián, quan vam començar l’institut, va canviar els posters d’avions de guerra per posters de grups de rock, per retalls de la revista Popular 1, vaig aprendre d’ell la paraula glam, amb els seus discos de Kiss i de Twisted Sister. Ell anava a l’institut de la Sedeta, ens torbàvem a la plaça del davant els dies que jo corria per Gràcia, tots dos havíem deixat l’agrupament escolta. Vaig ser amb ell el dia que vam pujar al seu pis una guitarra elèctrica i un amplificador que li havia aconseguit el seu pare. Però aleshores jo vaig tenir la primera xicota. Van ser potser dos mesos, segurament no tant. Però d’alguna manera el Sebastián es va convertir en mesos en un amic del passat, d’abans de l’institut, les nòvies i les colles, els amics, duraven un tres i no res i pràcticament no vaig el tornar a veure. Recordo haver-lo trobat en una botiga de discos: va senyalar-me el tercer disc dels Hombres G i va dir-me rient que per fi s’havien atrevit a posar en David Summers a la portada. Després durant una nit a la Plaça del Sol un amic comú de la Sedeta va dir-me que en Sebastián estava molt passat i que tocava la guitarra amb un grup punk. No he tornat a saber d’ell, perquè de cap de les maneres crec que el Sebastián que presenten aquesta nit en el ball de festa major sigui ell. És cert que és guitarrista, argentí i de Rosario, que voreja els trenta anys. És cert que es pot haver engreixat en aquests anys, que em pot semblar baixet perquè potser no era alt aleshores, només més avançatque jo en el creixement. És igual. D’alguna manera en recordar-lo m’he adonat que tinc una imatge mental molt clara d’ell que ha crescut durant els anys que no l’he vist i que s’ha fet adulta, una imatge que de poder confrontar-la amb la real em permetria reconèixer-lo sense cap dubte i no em casa gens amb aquest guitarrista que tinc davant. L’he vist moure’s i no em quadra. És clar que el Sebastián que vaig conèixer pot ser que hagi construït també una imatge adulta sobre el meu record que tampoc li quadri, que tampoc s’assembli gens a això, o en aquest, en què jo m’he convertit. M'he acabat la segona cervesa i he marxat cap a casa.