Sant Pascal

Com que no puc evitar la mort, la misèria i la ignorància, miro de ser feliç no ocupant-me d’aquest pensaments i com que la desgràcia dels homes prové de no saber-se estar en repòs a la seva habitació, quan m’hi he d’estar m’escapo de la desgracia rellegint els pensaments de Blaise Pascal. Com avui, en el dia del seu sant que és també el dia de la meva onomàstica.

Pensa Pascal que la desgracia natural de la nostra condició dèbil i mortal és tan miserable que res ens pot consolar quan hi pensem massa. D’aquí, diu Pascal, ve que el joc i les converses de les dones, la guerra i les grans ocupacions, siguin tan preteses. Per això la presó és un suplici tan horrible, per això el plaer de la solitud és incomprensible. Ara bé, això no vol dir que la felicitat estigui, efectivament, en els entreteniments, ni en el joc, ni en la cacera. Però tampoc en els diners que el joc pugui donar-nos ni en la llebre que puguem caçar. Diu Pascal que estimem més la cacera que no pas la presa, que no compraríem encara que ens sobressin els calés la llebre que hem de caçar i també diu: “Doneu-li a un home cada matí els diners que pensi que pugui guanyar en el joc un dia, amb l’obligació que no jugui, i el fareu desgraciat. Es diria, tal vegada, que allò que ell busca és l’entreteniment del joc i no els guanys”. Però l’efectivitat de l’entreteniment per allunyar-nos de les nostres misèries no funciona tan simplement. Per Pascal la efectivitat dels entreteniments parteix de dos instints contraris i secrets: l’instint de buscar entreteniment per fugir de les misèries continues, i d’un altre que ens fa conèixer que la felicitat està en la quietud i no pas en el borrombori. Vol dir que, si en aquell home en comptes de donar-li els diners que ha de guanyar en el joc, el féssim jugar per a res, s’avorriria. “No és doncs l’entreteniment sol allò que busca. Un entreteniment lànguid i sense passió l’avorrirà. Necessita entusiasmar-se i enganyar-se a si mateix imaginant-se que seria feliç guanyant el què no voldria obtenir a condició de no jugar, perquè així es forma un objecte de passió i s’excita d’aquesta manera el seu desig, la seva còlera, el temor per aquest objecte que ell s’ha format, com els nens que s’espanten de la cara que ells mateixos han dibuixat.” Així ens passem la vida, diu Pascal, anem cap a la quietud a través de l’agitació figurant-nos que la felicitat que no tenim ens arribarà si, superant algunes dificultats que entrelluquem, podem obrir-nos camí fins al repòs. Però la quietud esdevé insuportable per el tedi que engendra. El tedi que “amb autoritat pròpia, no deixaria de sortir del fons del nostre cor, on té arrels naturals, ni d’omplir de verí el nostre esperit.” Som tan desgraciats, diu Pascal, que ens avorriríem encara que no tinguéssim motiu d’avorriment perquè aquesta és la nostra constitució. Però també la nostra constitució és tan vana que, tenint un munt de coses per les quals sentir-nos afligits i desgraciats, estan com estem plens de mil raons per el tedi i el fastigueig essencials, la cosa més petita (Pascal diu un billar i la bola que nosaltres mateixos impulsem, però deu valer també la lectura dels seus pensaments) és suficient per divertir-nos.

Un altre Pascal, el Comelade, va gravar el 1996, a Un tal Jazz, El ball de Sant Blai o sigui Le bal de Sant Blaise:

Una metafora de què.

En un moment de El meu estimat enemic, un documental que sobre la seva relació amb Klaus Kinski, va fer el director de cinema alemany Werner Herzog. Herzog es troba amb el fotògraf Beat Presser que va fotografiar molts dels rodatges que van compartir Kinski i Herzog. S’aturen davant d’una fotografia feta durant el rodatge de Fitzcarraldo, la foto que finalment va servir com a imatge pel cartell promocional. En la fotografia s’hi veu Klaus Kinski d’esquenes, i un vaixell de vapor al mig de la selva amazònica. Davant de la fotografia, Werner Herzog, diu: “És una gran metàfora, segueixo sense saber perquè és una gran metàfora, però sé que és una gran metàfora.”
L’any 1982 Werner Herzog va estrenar la pel•lícula Fitzcarraldo. La pel•lícula pren el nom d’un empresari del cautxú, Carlos Fermín Fitzcarrald López, que va viure a l’Amazonia peruana la segona meitat del segle 19. Fitzcarrald va ser un empresari apreciable que es va fer molt ric i també un explorador agosarat que va establir rutes comercials noves en la salvatge jungla amazònica. La ciutat de Iquitos, al nord oest del país, era aleshores la capital cautxera del Perú i el major port fluvial. Tenia una bona connexió amb Manaus a través del riu Amazones i per tant amb l’oceà Atlàntic i amb el mercat europeu. A la zona sud-oest del país, al departament de Madre de Dios, s’havien descobert valuosos boscos de cautxú amb el problema, però, que no hi havia ruta fluvial que connectés Madre de Dios amb Iquitos. El riu Uyacali que conflueix a Iquitos amb l’Amazones, era impracticable quan s’acostava al riu Madre de Dios. Per això, Fitzcarrald, va emprendre la cerca d’un istme, un indret on les dues conques quedarien separades amb prou feines per uns quilometres, un lloc del qual tenia notícies pels indis i on pensava construir-hi un ferrocarril o una carretera i així donar sortida al cautxú d’aquella zona.


Werner Herzog pren la recerca d’aquest istme com a excusa per filmar la seva pel•lícula. Herzog adapta el personatge de Fitzcarrald per fer-lo més cinematogràfic i el converteix en un enginyer melòman, interpretat per Klaus Kinski, fanàtic d’Enrico Caruso que vol enriquir-se per construir una òpera a Iquitos. Dóna, a l’enginyer, Claudia Cardinale com a amant, i a l’actriu italiana la posa al capdavant d’una casa de senyoretes molt pintoresca. Herzog dibuixa també alguns personatges secundaris interessants però tot el bastiment és molt dèbil o queda molt debilitat per la força de la història central d’aquesta pel•lícula.
Carlos Fermín Fitzcarrald, en la seva recerca del istme va veure’s involucrat en un episodi d’una èpica estranya: un cop va localitzar el pas que semblava unir les dues conques, l’istme, es va trobar que el terreny era massa elevat i el pendent molt pronunciat. Va preferir tornar-se’n a Iquitos a buscar finançament per fer una carretera o un ferrocarril però no va reeixir només amb les paraules com a prova. Aleshores, per demostrar que era possible connectar ambdues conques, va comprar un vaixell de vapor, la Contamana, amb el qual pretenia fer evident la viabilitat de la ruta. Per sortejar l’istme, Fitzcarrald, va tenir la pensada de fer-lo creuar per terra, gairebé transportar-lo a pes, amb l’ajuda de 1000 indis a través de deu quilometres de selva. Arribats a lloc, va fer desmuntar el vaixell, i va fer passar el buc nu sobre una estructura de troncs i taules de cedre. La gesta va durar dos mesos i va causar sensació al Perú. Va perviure prou temps en el record del peruans per arribar a orelles de Werner Herzog qui, gairebé un segle després, en va voler fer una pel•lícula.


Però encara que Werner Herzog va fer la seva pel•lícula sobre Fitzcarraldo, en cap cas diria que el què es proposava amb la pel•lícula fos explicar-nos la història, la historia d’un vaixell que sorteja una muntanya, i la d’un home que amb la bogeria i amb el coratge per fer-ho. La història té una força visual evident i és una història fascinant però és també una història que no se sap exactament què explica ni què significa, una metàfora no se sap de què. Potser per això Fitzcarraldo és una pel•lícula més coneguda pel seu rodatge que no pas per ella mateixa. Perquè per rodar aquesta pel•lícula Werner Herzog va comprar un vaixell de vapor desbaratat a Iquitos, va arranjar-lo, i va remuntar-lo per l’Uyacali i com Fitzcarrald va enredar una quantitat apreciable d’indis per fer-lo passar per damunt d’una muntanya. De manera que, mentre veiem una pel•lícula que explica l’aventura èpica d’un home, Fitzcarraldo, que per dur Caruso a Iquitos fa passar un vaixell per damunt d’una muntanya, veiem a la també la filmació de la història d’un home, Werner Herzog, que per explicar-nos una història fa passar un vaixell per sobre una muntanya. Com si Herzog no en tingués prou amb explicar la història sinó que alhora hagués volgut explicar-se-la a si mateix, revivint-la, buscant-li ell mateix el significat. Però la història de Werner Herzog és ja una altre història i una altre història que tampoc se sap què explica, de què és metàfora, la història d’aquest director de cinema que durant tres anys es va estar a les selves peruanes per filmar una pel•lícula impossible, amb canvis de repartiment a meitat del rodatge, amb incomptables entrebancs financers, meteorològics, amb una guerra entre l’Equador i el Perú.


Per perseguir el significat de la història de Werner Herzog i el vaixell que ell va fer passar també per entremig de la selva, hi ha un documental de Les Banks, Burden of dreams, la càrrega dels somnis, que és alguna cosa més que un making of: és la filmació de la filmació de Fitzcarraldo en la qual la historia filmada i la història del director que la filma són dues històries bessones. Però tampoc al documental es desvetlla el significat de la metàfora. Potser per això el documentalista va ser objecte d’un conte de Garry Kilworth, un escriptor anglès de ciència ficció que segueix, o filma, el documentalista Les Banks filmant Werner Herzog filmant Fitzcarraldo. El conte es diu Filming the Making of the Film of the Making of Fitzcarraldo, alguna cosa com Filmant com es va fer el com es va fer la pel•lícula Fitzcarraldo. Si algun director de cinema agosarat i valent com Carlos Fermín Fitzcarrald, s’aventurés a portar al cinema aquest conte amb la bogeria i el coratge de Werner Herzog, en quedaria una pel•lícula molt interessant, una metàfora brillant i estranya però una metàfora exactament de què?

Al poble del costat

“Una atractiva rossa es tira enrera el seu barret de cowboy”, escriu Chuck Palahniuk a Testy Festy, El festival del testicle.“ És per poder posar-se a la boca tota la polla d’un cowboy sense clavar-li a la panxa l’ala del barret. És en un escenari, en un bar ple de gent”.


També escriu: “ Durant aquest cap de setmana, el primer de setembre, Missoula és el centre d’aquest refotut univers”.
Missoula és una ciutat de de l’oest de Montana, als EUA. És la segona ciutat de l’estat. Uns cent mil habitants entre la ciutat i la seva connurbació. És la ciutat natal de David Lynch.
Chuck Palahinuk segueix: “Durant el concurs femení de Samarretes Molles, amb l’escenari envoltat de moters, universitaris, yuppies, camioners, cowboys desnerits i pagerols, una rossa amb talons alts que fa repiquetejar amb un so metàl•lic, fa pasar una cama sobre la barana de l’escenari i flexiona l’altre perquè el públic pugui arribar-hi amb els braços i ficar-li els dits. El públic canta: “Xona! Xona! Xona!”


“En el Rock Creek Lodge, la gent es passa el dia pujant a “L’escala del cel”, o sigui, a l’escenari a l’aire lliure, per fer, vaja... com dir-ne.”
“A l’escenari a l’aire lliure, sota el sol poderós de Montana, mentre els cotxes fan sonar la botzina i els trens fan sonar la sirena, un Trepant desapareix dintre d’una dona nua.”


“Una rossa amb els cabells curts i un piercing en els llavis de la vagina agafa la mànega de l’organitzador del concurs de samarretes molles. Pren una dutxa amb la mànega i tot seguit s’ajup a l’extrem de l’escenari per ruixar la multitud.”
“Durant el concurs masculí de Torsos Nus, el públic canta “Polla i ous! Polla i ous!”, mentre els moters borratxos i els cowboys i els estudiants de la Universitat Estatal de Monatna fan cua per despullar-se a l’escenari i fer gronxar les seves coses davant del públic.”
“Una parella vestida d’exploradors puja a l’escenari i es despulla. Copulen en diverses postures mentre el públic coreja.”
“Les dones s’ajupen sota l’estàtua a mida natural d’un toro i li fan un petó a l’escrot per que els dugui bona sort”.
Tot això escriu Palahniuk, l’autor de Club de lluita, en un llibre que es diu Stranger than fiction, més estrany que la ficció. I és que aquest festival és de veritat, té lloc anualment a Montana, aquí la pàgina web:

http://www.testyfesty.com/

Més estrany que la ficció. Abans de llegir aquest reportatge de Palahniuk, havia estat veient un documental de Rachel Grady i Heidi Ewing que es diu Jesus Camp. Un documental sobre una predicaora obesa, Becky Fisher, i sobre dos nens Rachel i Levi que participen en el seus campaments d’estiu. Són campaments evangelistes. Nens de quatre a dotze anys hi són adoctrinats en la paraula de Déu, en el creacionisme, en l’antiabortisme i en la guerra perpetua contra el pecat.


“Podem canviar el món”, diu Becky Fisher. “Els nens i les nenes poden canviar el món? Ab-so-lu-ta-ment!” “Nens, heu de canviar les coses!”. Aquí, Palahniuk no escriu res, és Becky qui parla, diu: “Aixequeu-vos. Hal-le-lu-yah.” “Em cal que us poseu molt i molt seriosos amb Déu. Digueu: Déu: he vingut aquí per entrenar-me! Sóc aquí per una educació! Em poso a disposició de Déu! Faré allò que Déu vulgui que faci, diré allò que Déu vulgui que digui. En nom de Jesús. Amén.”
“No obriu la boca!” Diu la Becky Fisher “Deixeu que l’esperit sant pugui parlar. Ara que tothom aixequi les mans. Vull que pregueu. Halleluyha, som-hi!. Socohorra alhama bi hida looooord ahamaha bluh vaha di buhtal rahammmdahh.[sic]”


Després, durant el concurs de petits predicadors amb la samarreta seca, el petit Levi, fa un sermó als companys de camp. Diu coses com: “Som d’una generació que cal que s’aixequi! Som una generació clau perquè Jesús torni. No ens podem passar el dia asseguts al sofà.” El petit Levi té fusta. Al final del documental és presentat al pastor Ted Haggard, president de l’associació nacional d’evangelistes.


Ted Haggard és qui, després de ser presentat a Levi en una macroesglésia de Colorado Springs, diu: “Els nens, ho són tot. Els hi encanta el missatge evangèlic: Déu els estima, la Bíblia és la paraula de Déu... I mentrestant a l’escola pública els hi diuen que són animals, que són producte de la selecció natural! Nosaltres els hi diem: Déu t’estima. Déu et va crear. La teva vida té un significat. Als nens els hi agrada el que diem i estem creixent tant! S’està construint una església com aquesta cada dos dies a Amèrica. El pes dels electors evangèlistes és enorme i podem decidir qualsevol elecció. És una vida fabulosa, aquesta!”


I encara, la Rachel. Imprescindible en la seva imitació dels feligresos d’aquelles esglésies en què Déu no apareix mai. Diu la petita Rachel: “Déu no va pas a totes les esglésies. Hi ha aquelles esglésies que en diem esglésies mortes. La gent va allà, cantusseja tres cançons, escolta el sermó i ... marxa! Les esglésies que a Ell li agraden, són aquelles en que la gent és activa, que crida el seu nom, vull dir: Hal-le-lu-yah! Depèn de com se’l convidi, Déu ve a l’església o no.”


Jesus Camp, el documental, contrapunta les imatges del campament evangelista d'estiu amb el discurs d' un locutor cristià, que des d’una radio local lluita desesperadament contra el fonamentalisme. Aquest locutor, recorda físicament a Jimenez Losantos, el locutor dels nostres bisbes.


El locutor, en un dels seus programes, telefona a Becky Fisher, la predicadora obesa, per fer-li veure la llum. Li diu: “Aprendre no és adoctrinar, Déu ens va donar un cervell i ens va donar el lliure arbitri per triar, i aprendre forma part d’aquest escollir”. Però és en va. A micròfon tancant, després de la conversa, havent-se tret els auriculars com si fos un signe de rendició, el locutor diu: “com més els sento, més bojos i bojos em semblen”. Ho diu desesperat, com si els evangelistes li semblessin stranger than fiction, més estranys que si fossin inventats, tan estranys com les noies amb la xona depilada de Missoula que fan petons als collons d'un toro de cartró.


El Jesus Camp, el campament, està a Devils Lake, a Dakota del Nord, en un antic territori Sioux, o Lakota, o Dakota, perquè amb aquest tres noms es refereixen els llibres a la tribu ancestral. L’estat Dakota del Nord està al costat de l’estat de Montana, Missoula. I tant Missoula com Devils Lake estan a América i tal com canta Enric Cassasses sobre el piano de Pascal Comelade: “Amèrica és al poble del costat, a qualsevol poble petit de Catalunya”. “Amèrica és al poble del costat: a Granollers, l’Atmetlla, Borges Blanques, a Mataró, Morella, Cadaqués i a Montuïri menjat xacolata!”

Aniversaris feliços

El 17 de gener de 1860, a Taganrog, un port comercial en decadència al sud de Rússia, en la caseta de la postal, al costat de la botiga d’ultramarins que regentava el seu pare, va néixer Anton Txékhov, l’escriptor. Va ser el tercer de sis germans i avui, si no s’hagués mort, celebraria el seu 147 aniversari.



No és l’únic aniversari. El vespre del 17 de gener de 1926, a Chicago, el pianista Fats Waller, que aleshores tenia 21 anys, va sortir de l’edifici on s’estava per anar fins al club en el que havia de tocar aquella nit. Quatre homes, que devien estar esperant-lo, se li van tirar al damunt i van entaforar-lo en un cotxe. A punta de pistola, van conduir-lo fins a un hotel a Cicero, Illinois.


A l’hotel l’esperava una gentada. Hi havia una festa. Van obligar-lo a seure al piano i a tocar. Era una festa d’aniversari pel gàngster Al capone, que aquell 17 de gener de 1926, complia 27 anys. En veure que la seva vida no perillava i que només l’havien segrestat per animar l’aniversari, Fats Waller es va relaxar. Va estar tocant tres dies i va deixar el Hawthorne Inn absolutament borratxo i amb les butxaques plenes de les propines que els gàngsters li havien donat. D’aquesta nit, avui se’n compleix el 81è aniversari.


Alpholse Capone, conegut com Al Capone i també com a Scarface, va néixer el 17 de gener de 1899 a Nova York. Avui, compliria, 108 anys, però Al Capone va morir jove, com Txékhov i com Fats Waller. Fats Waller va morir de pneumònia el 15 de desembre de 1943 en un tren que el duia a la costa oest, tenia 39 anys. 4 anys més tard, dies després de celebrar el seu 48è aniversari, Al Capone va morir a Florida. Era el 25 de gener de 1947, d’aquí a una setmana podrem celebrar-ne el 60è aniversari. El gàngster Al Capone, com Fats Waller, va morir de pneumònia, però Al Capone ja estava malalt. Segons sembla, la pneumònia, va ser la complicació definitiva de la sífilis que l’Scarface havia contret en la seva joventut.



La sífilis. Txékhov no va morir de sífilis com Al Capone. Tot i que en la seva època la sífilis era una malaltia molt literària. L’escriptor Guy de Maupassant, quan la hi van diagnosticar l’any 1877, quan havia celebrat 27 aniversaris, va escriure: “¡Tinc la sífilis! ¡Ja era hora! No una menyspreable gonorrea... No, no: la gran sífilis, la sífilis que va matar a Francesc I. La majestuosa sífilis.... I me’n sento orgullós, llamps i trons! Ja no m’he d’amoïnar per quan l’agafaré en un futur, i fornico amb les putes i les donotes del carrer i, després, els hi dic: ¡Tinc la sífilis!”.


Antón P. Txékhov, va morir de tuberculosi. Tal i com explica l’escriptor Raymond Carver al conte L’encàrrec, va ser el 22 de març de 1897, fa quasi 110 anys per tant, quan Txékhov, sopant amb el seu amic, i també enemic, el seu mecenes i el seu editor, Alexei Suvorin, va començar a escopir sang per la boca. Va perdre el coneixement. Txékhov, que era metge, va ser un pacient estrany. Després d’aquest primer atac va dedicar-se, els anys que van quedar-li de vida, a minimitzar la seva malaltia. “Estic molt millor” o “m’estic engreixant”, deia, encara que ell sabia que el seu diagnòstic no era favorable. Va ser en aquests anys, quan va casar-se finalment amb Olga Knipper, l’actriu, després de molts anys de marejar-la en un flirteig inacabable. Van casar-se el 25 de maig de 1901. El 17 de gener de 1904, avui fa per tant 103 anys, van assistir plegats a l’estrena de El jardí dels cirerers, l’última obra que va escriure Txékhov. Tornats a Yalta, on vivien, Olga, aconsellada per un metge alemany amic seu, va convèncer Anton P. Txékhov d’acudir a un especialista a Berlín. Però el viatge no va fer cap bé a l’escriptor rus. Va arribar a Berlín tant mancat que el doctor Ewald va escamotejar qualsevol diagnòstic. Només va aconsellar-los-hi els balnearis de Badenweiler, a la Selva Negra. Era el més de juny de 1904, el més en què el rus va escriure a sa mare: “es probable que aquesta mateixa setmana estigui del tot curat”. Txékhov va morir-hi el el 2 de juliol. El 17 de gener de 1905 hagués celebrat el seu 45è aniversari.


El darrer dia de la vida de Txékhov és molt literari, per això l’escriptor Raymond Carver va dedicar a aquest dia un conte. El conte, L’encàrrec, va apareixer en un recull de contes pòstum, Elephan. Tampoc Carver va celebrar més de 50 aniversaris. 39 Fats Waller, 43 Guy de Maupassant, 44 Txékhov, 48 Al Capone, i 50 Raymond Carver que va morir el 2 d’agost de 1988 d’un càncer de pulmó. El conte es centra en les darreres hores de Txékhov per enfocar després el personatge del mosso d’hotel que va haver d’encarregar-se de buscar la funerària que es va encarregar del cadàver. La matinada del 2 de juliol, després d’anys de dissimular la gravetat de la seva malaltia, Txékhov va demanar a Olga que avisés un metge, era la primera vegada que ho feia. Després va posar-se a delirar. El metge, el doctor Schwöwer va arribar a l’hotel a les dues de la matinada. Van intentar posar gel sobre el pit de Txékhov. Diu Carver que va dir Txékhov: “No s’ha de posar mai gel sobre un estómac buit”. La escriptora italiana Natalia Ginzburg, en el seu llibre esplèndid sobre Txékhov, diu que va dir: “Perquè cal posar gel sobre un cor buit?”. En la resta de la descripció de la nit coincideixen: El doctor va dir d’anar a buscar oxigen. “Quan arribi l’oxigen, ja seré un cadàver”. Va ser en aquest moment que el doctor va telefonar a recepció i va demanar que pugessin una ampolla de xampany. El mosso que va dur l'ampolla a l’habitació és qui s’endú el protagonisme en la part final del conte de Carver. Va pujar una ampolla de Moët Chandon, va servir-ne tres copes. Txékov va beure’n un glop i va dir: “Feia tant de temps que no bebia xampany....”, i aquestes van ser les seves darreres paraules. Carver fa seguir el conte. Natalia Ginzburg com que escriu una sort d’assaig biogràfic dóna alguna informació més, escriu:
“Es van prendre les mesures necessàries per traslladar el cos a Moscou. No se sap perquè va arribar-hi en un tren destinat també al transport d’ostres. Els amics i familiars que l’esperaven van veure arribar un tren de color verd, un dels vagons del qual duia un cartell amb la paraula “Ostres”. El taüt viatjava en aquell tren. A l’andana de l’estació una banda militar tocava una marxa fúnebre. Els amics van pensar que les autoritats havien volgut saludar Txékhov amb aquella música militar. Es va formar el seguici i tothom va seguir-lo. Però aleshores van adonar-se que no seguien el funeral de Txékhov, sinó el del general Keller , mort a Manxúria. La banda militar era pel general. Van canviar de direcció.


Aquest general Keller, Fedor Keller, té una petita entrada a la Wikipedia. Va néixer l’any 1850, igual que Guy de Maupassant, però no sé pas quin dia celebrava l’aniversari. Va morir a Manxúria combatent contra els japonesos. Potser no està de més dir que Txékhov, segons Ginzburg i segons Carver, quan delirava a Badenweiler parlava de japonesos i potser tampoc està de més dir que m’he estat una estona fixant-me en les dates de les gravacions de Fats Waller que tinc a casa. No en tinc cap de cap 17 de gener, tampoc de cap 2 de juliol, ni del 6 de juliol aniversari de la mort (tant literaria també) de Maupassant. Hi ha una gravació d’un 2 d’agost, aniversari de la mort de Carver. Però m’estimo més penjar una gravació del 8 de maig de 1935. La canço es diu: M’asseuré i m’escriuré una carta a mi mateix, en la qual Fats Waller explica que pensa escriure’s una carta i pensa creure’s que l’ha escrit ella, que les paraules dolces i els petons són d’ella, d’ella que no l’estima i que no li felicita, per tant, l’aniversari. Una carta d'amor rídicula.

Gener

L’any 1882, el filòsof alemany Friedrich Nietzche, va publicar La gaia ciència. Va escriure el llibre a Gènova, durant els primers mesos de l’any. Nietzsche va qualificar aquell més de gener de 1882 com el més prodigiós de la seva vida i per això va dedicar-li la quarta part del llibre, Sanctus Januarius. Nietzsche, que feia dos anys que s’havia hagut de jubilar, als 36, per problemes de salut, baixa aquell més de gener de les muntanyes de Sils-Maria, per passar els mesos d’hivern en un clima més propici. Però Nietzsche se sent molt bé, escriu des de “l’embriaguesa de la guarició”, “aquella tirania del dolor superada encara per la tirania de l’orgull que rebutjava les conseqüències del dolor”, ha estat derrocada i en aquest llibre “l’agraïment s’hi vessa d’una forma contínua” i “sembla escrit en el llenguatge del vent temperat”. Nietzsche escriu el llibre ja guarit i a més l’escriu amb una joguina nova que li ha fet arribar la seva germana per Nadal, una esfera d’escriure, una peculiar màquina que va inventar el reverend danès Rasmus Hansen, segurament la primera màquina d’escriure que va comercialitzar-se.
Nietzsche comença el Sanctus Januarius amb els propòsits per l’any nou. Escriu: “Amor fati: això és el que hi ha d’haver des d’ara en el meu amor!”, o sigui amor per el destí, amor per qualsevol cosa que s’esdevingui. Nietzsche acaba l’aforisme amb una frase concloent: “Sobretot vull ser en qualsevol circumstància només un afirmador”. És també en aquesta quarta part de La gaia ciència, en el penúltim aforisme, on Nietzsche planteja el tema de l’etern retorn. És l’aforisme 341, bellament titulat L’enorme pes més gran. Escriu Nietzsche: “¿Què et passaria si un dia o una nit et perseguís un dimoni en la teva solitud més solitària i et digués: “Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altre vegada i encara incomptables vegades. I en ella no hi haurà res de nou, sinó que cada sofrença, cada plaer, cada pensament, cada sospir, tot allò que és indiciblement petit i gran de la teva vida, ha de tornar a esdevenir-se per a tu. Tot en el mateix ordre i en la mateixa successió.” I pregunta més endavant: “Et llançaries a terra cruixint de dents i maleiries el dimoni?” O bé: “Has experimentat qualque vegada un moment immens en el qual li respondries: “ets un déu i mai no havia sentit una cosa més divina!”?”. No sé si hem d’entendre l’estat de Nietzsche aquell més de gener, l’amor fati del proposit d’any nou, la voluntat de ser per sobre de tot afirmatiu, com un sí a la proposta del dimoni, un amor tal per l’esdevenidor que inclou la conformitat amb la repetició eterna. El cas és que aquest moment de puixança personal no va durar tot l’any. L’any 1882 va ser l’any en què Nietzsche va conèixer Lou Andrea Salomé, l’any en què va enamorar-se d’ella, l’any en què va demanar-li en matrimoni i l’any en què L.A. Salomé va rebutjar-lo. Al gener de 1883 va trencar tota relació amb L.A. i les migranyes van tornar a fer el niu, va cansar-se també de la joguina amb què havia escrit part de La gaia ciència. I encara pitjor: el gener de sis anys després, el 3 de gener de 1889, es va produir a Torí el col•lapse nerviós que el va dur a una clínica psiquiàtrica, aquell moment tant estrany en què Nietzsche, igual com Raskólinikov en un somni de Crim i càstig, veu com fuetegen cruelment un cavall i no pot suportar la visió i s’abraça al coll del animal i tot seguit cau desplomat. De manera que potser cal anar en compte amb el més de gener i amb els propòsits per l’any nou, amb l'amor fati i amb els moments de puixança i hem d’anar amb cura de bastir les nostres ciutats a la vora del Vesubi, com escriu Nietzsche també al Sanctus Januarius, però ell ens hi convida. O potser només cal rellegir l’aforisme 315 de La gaia ciència, De l’hora suprema, escrit també el gener de 1882: “Les tempestes constitueixen el meu perill: ¿tindré la meva tempesta en la qual periré, igual que Oliver Cromwell perí en la seva tempesta? O m’extingiré com un llum que el vent no pot apagar, sinó que s’apaga perquè està cansat i tip de si mateix, perquè és un llum consumit? O, finalemt, ¿m’apagaré jo mateix per tal de no consumir-me?”. Vist així potser cal bastir les ciutats a la vora del Vesubi i de l'únic que hem de tenir cura és de tenir sempre un cavall a prop al qual abraçar-nos abans que la lava del volcà vingui a consumir-nos.

Ilha das Flores

Ilha das Flores és un documental de 13 minuts, dirigit i escrit per Jorge Furtado l'any 1988. L'he trobat a You Tube.
És la interessant història d'una tomata.
Una tomata és el fruit d'una tomatera. Una tomatera és una planta herbàcia de la família de les solanàcies, de fulles alternes, flors grogues i fruits en baia sucosa, de figura globosa, ovoide, deprimida o piriforme.
El documental és un gènere cinematogràfic deslligat del cinema de ficció que presenta la realitat amb una finalitat bàsicament informativa.
Al començament del documental Jorge Furtado ens informa que: "Això no és un film de ficció. Existeix un lloc que s'anomena Ilha das Flores. Déu no existeix."

Primera part:


Segona part:

The Heart of a Spitted Grave

Fins aquesta tarda el llibre més car que tenia el desig de comprar-me era The Complete Uncollected Short Stories de J.D. Salinger. És, aquest, un llibre fantasma que es pot comprar en algunes llibreries de vell a internet tot i que el llibre no s’ha publicat mai. Els qui conegueu Salinger estareu el cas de les seves manies múltiples, de la seva desaparició i de com de gasiu és amb la seva obra publicada després de l’èxit enorme de El vigilant en el camp de sègol a començament dels anys 50. La seva obra la conformen quatre llibres: El vigilant, Nou contes, Franny i Zooey, i un quart llibre que conté dues novel•les curtes: Pujeu la biga mestre, fusters i Seymour, una introducció. Tots quatre publicats a la manera de Salinger, o sigui sense fotografies de l’autor ni elements decoratius a les portades, sense referència biogràfica i sense ressenya de cap mena a la contraportada.
The Uncollected Short Stories, el cinquè llibre, però llibre fantasma, és un llibre que recull 22 relats que Salinger, entre 1940 i 1965, va publicar en diaris i revistes nord-americanes i que no figuren en cap dels llibres oficials. El llibre està publicat sense permís i sense editorial, però el llibre existeix i els llibreters de vell en fan pagar al voltant dels 1000$. És un llibre rar i els devots de Salinger som nombrosos. No m’estranya, per tant, el preu del llibre. Per un llibre de culte: quan Enrique Vila-Matas, al seu llibre dedicat als escriptor bartlebys o escriptors que deixen de escriure, cita Salinger, cita i recrea una escena de The Heart of a Broken Story, un dels 22 relats del llibre fantasma, un conte que Javier Marías va traduir l’any 1987 per a la revista madrilenya Poesía, un Javier Marías que, en aquesta revista, es vanta de tenir, de poseïr diu ell, el llibre fantasma en dos volums.

La cosa és que, aquesta tarda, buscant per internet un regal dels que tinc pendents encara de comprar, quina murga, o provant de fugir d’aquesta activitat penosa, tan agradable la resta de l’any, però tan carregosa per aquestes dates, m’he entretingut en una llibreria de vell. L’altre llibre que vull i pel qual també demanen un dineral, també 1000$, és aquest:



És una primera edició de J’irai cracher sur vos tombes de Vernon Sullivan. Si us fixeu en la part inferior esquerra de la coberta veureu que hi diu: traduit de l’americain par Boris Vian.
Boris Vian va néixer un any després que Salinger, l’any 1920, a Ville-d’Abray. Si la vida, la de Salinger, que aquest 1 de gener complirà 88 anys, és una vida llarga però de la qual se’n sap poca cosa, la vida de Boris Vian va ser molt curta, va morir amb 39 anys, i en canvi en sabem massa coses: va fer la carrera d’enginyer, va escriure critiques musicals, va publicar una vintena de llibres (novel•les, contes, poesia) i una altre vintena de discs (com a trompetista i també com a cantant). L’any 1946, quan Boris Vian encara no havia publicat cap llibre va adreçar-se a l’editor Jean d’Halluin amb una proposta: volia publicar una novel•la a l’estil de les novel•les negres americanes de moda, però volia publicar-la sota pseudònim o alguna cosa més rebuscada, volia que el seu llibre es publiqués com una traducció d’una veritable novel•la negra americana i la presentarien com a traduïda per Boris Vian al francès. L’editor va acceptar i les novel•les de Vernon Sullivan van aparèixer al París de la post-guerra amb un èxit notable i no sense polèmica perquè són novel•les molt violentes. Boris Vian va trigar a fer-se veure com el responsable. La broma devia divertir-lo suficient com per fer aparèixer en aquests llibres expressions típicament americanes mal traduïdes al francès. És fàcil, ara, trobar edicions franceses de J’irai cracher sur vos tombe molt barates però la majoria van signades per Boris Vian. En castellà, jo tinc a casa dues de les novel•les de Vernon Sullivan, només en l’edició de Todos los muertos tienen la misma piel, a l’editorial Icaria, el nom de Vernon Sullivan apareix (però entre parèntesi) a la portada. En qualsevol cas, em semblen justificats els 1000$ que en demanen per una primera edició.

Una darrera cosa: per triar el seu pseudònim, Boris Vian va prendre el cognom del guitarrista del seu grup de jazz Paul Vernon, i el cognom del pianista Joe Sullivan. La cosa va de cognoms: també Salinger va manllevar dos cognoms per batejar el personatge de El vigilant en el camp de sègol del cartell d’una pel•lícula americana de 1947, Dear Ruth, la imatge del post (un regal perfecte, el cartell, si heu de fer un regal a un devot de Salinger i no us voleu gastar 1000$. Jo ja me l’he regalat).

Boris Vian canta:

Un regal pel 25 de desembre de 1997

L’any 1996 el pianista Keith Jarret, a l’edat de 51 anys, després 43 anys d’actuacions en públic, va haver de cancel·lar alguns concerts. Ho explica així. Diu:
“No podia tocar. Podia mirar el piano, però no tenia energia per aixecar-ne la tapa. Em suposava massa esforç”
El seu germà afegeix:
“Hi havia dies que no es podia aixecar del llit. Llavors tothom pensàvem que era una cosa psicosomàtica. Va tenir sort de trobar algú que va pensar que era una altre cosa. Ara sabem que aquell home tenia raó”
Diu Keith Jarret:
“Recordo que li vaig dir a la Rose Anne”, que és la seva dona. “ Em sento com si uns alienígenes haguessin envaït el meu cos. I aleshores aquell home de Nashville em va dir que era exactament això el què em passava.”

El pianista Keith Jarret no podia tocar el piano i, a més, estava convençut que no podria tornar a tocar-lo. Els seus companys de grup el telefonaven i Keith Jarret no podia aguantar converses de més de tres minuts perquè s’esgotava. Es passava els dies segut al porxo de la seva casa de New Jersey mirant com creixia l’herba perquè no podia fer una altre cosa.

Aleshores el desembre de 1997, un any després, Jarret es va posar a gravar en secret The melody at night. Diu Keith Jarret: “No podia sortir de casa i no sabia que regalar-li a la Rose Anne”.
Diu la Rose Anne: “Aquell dia de Nadal, ens vam donar els regals, un parell de caixetes. No recordo què era el meu. El seu eren un parell de DATs embolicats amb un llaç. Em vaig quedar de pedra i em vaig posar a plorar: perquè era massa, massa dolç, massa romàntic. El fet que hagués gravat tot el què era capaç de tocar, un minut o dos, em va emocionar de debò”.

Keith Jarret, afectat per una fatiga crònica encara no diagnosticada, va gravar aquell desembre una desena de standards a l’estudi de casa seva amb el seu piano, una desena de cançons d’amor per a la seva dona. Després, ECM, el seu segell discogràfic de sempre, va publicar les gravacions. Els deu temes son breus, molt lluny de les improvisacions de 40 minuts del concert de Colònia. No se sent, sota el piano, el seu canturrejar característic i els seus dits, frenètics, teclegen, en aquest disc, molt pausadament. “Estava transformant”, diu Keith Jarret, “la meva malaltia en una cançó”.

Penjo una de les preses d’aquest disc, del regal que Keith Jarret va fer a la seva dona el 25 de desembre de 1997, Be My Love.

Ha nascut un minyonet

“Se sap”, escriu Augusto Monterroso a La Oveja Negra i demás fábulas, “o s’hauria de saber, que hi ha hagut infinits Crists, abans i després de Crist. Cada vegada que se’n mor un, en neix immediatament un altre que predica sempre el mateix que el seu antecessor i es rebut d’acord amb les idees imperants en la seva arribada, i mai és comprès.”
Segueix dient l’escriptor guatemalenc: “Adopta noms diferents i pot pertànyer a qualsevol raça, país, i fins i tot religió, perquè no té religió. En totes les èpoques són rebutjats; en ocasions, les més glorioses, per la violència, ja sigui en forma de creu, de foguera, de forca o de bala. Ho consideren una benaventurança perquè escurça el temps de la seva missió i marxen segurs del valor del seu sacrifici. Al contrari, els entristeixen els temps de comprensió, en els quals res no els succeeix i passen ignorats. Prefereixen el rebuig decidit a l’acceptació passiva, i el patíbul o l’afusellament al psiquiatra o el púlpit. Allò que més temen es morir-se massa vells, sense ja predicar ni esforçar-se a ensenyar res a aquells que ni ho volen ni s’ho mereixen; aclaparats perquè saben que com ells en la seva oportunitat, algú, en algun lloc, espera ansiós l’instant de la seva mort per sortir al món i començar de bell nou.”

Més cartes d'amor portugueses

És en una de les primeres escenes de La vida secreta de les paraules, la pel•lícula de l’Isabel Coixet:
Hanna, la infermera que ha anat a la plataforma petrolera a tenir cura d’un home que ha patit un accident, és allotjada a l’habitació del malferit, la més propera a l’infermeria on descansa Tim Robbins, Josef a la pel•lícula. L’escena, doncs, és un moment abans que la Hanna conegui l’home i que la relació entre els dos personatges s’iniciï i comenci de debó la pel•lícula. Hanna xafardeja el mòbil d’ell i hi escolta un missatge. És la veu d’una dona, que diu:
“Josef... Jo... Aquí em tens, estic rellegint les cartes de la monja portuguesa. Ja ho sé, és una bajanada. Però quan llegeixo aquest llibre em sembla que estic parlant amb tu, m’acosta a tu i així no em sento tant culpable. Somnio amb tu cada nit probablement perquè cada nit, quan vaig a dormir, escolto el missatge que em vas deixar al contestador, aquell on dius que t’agrada tant enyorar-me. Josef t’estimo. Com aquella monja portuguesa, potser més, molt més. Si us plau, Josef, truca’m”.

El llibre al qual es refereix la dona, les cartes de la monja portuguesa, va publicar-les en català l’editorial Angle, de Manresa, el passat més de setembre. És un llibre molt petit, de a penes 60 pàgines. A la contraportada hi ha l’advertència: “les cartes d’amor més apassionades mai escrites”. En l’edició de Angle, el llibre es titula: Cartes d’amor de la monja portuguesa i ve signat per Mariana Alcoforado. També l’edició de El Acantilado s’atribueix a Mariana Alcoforado, però en el títol la paraula amor ha saltat. En la contraportada de la edició de El Acantilado s’hi llegeix: “Cartes portugueses” contenia les cinc missives que Mariana Alcoforado, monja portuguesa del convent de Beja, a l’Alentejo, havia escrit al comte de Chamilly, capità de la cavalleria francesa que havia participat en el setge de Ferreira. La història que els va unir no te res de particular: Mariana havia estat seduïda pel comte, i el compte se n’havia tornat a França donant per acabada l’aventura. La monja portuguesa, abnegadament enamorada, escrivia des de la seva cel•la deixant volar la seva passió entotsolada, les seves queixes i els seus deliris.”

El cas és que el llibre es va publicar l’any 1669 a París amb el títol de “Lettres portugaises traduites en français”. En 6 anys es va reeditar una vintena de vegades i va donar peu a un gènere, les cartes a la portuguesa: cartes sense resposta degudes a la ploma de dones seduïdes i abandonades pel seus amants. En la primera edició de les cartes, l’editor adverteix el lector que les cartes han estat trobades i que es desconeix el nom del gentilhome a qui van adreçades, la identitat de la monja i també la identitat del traductor. No va ser fins el 1810 que els erudits o els romàntics, van aconseguir una monja real, històrica, Mariana Alcofarado i un cavaller francès, el compte de Chamilly, com a correlats reals del llibre tan exitós. Així van començar a atribuir-se les cartes a Mariana Alcoforado, tot i que ara sembla, malgrat que els editors segueixen fent figurar la monja, que les cartes les va escriure un francès, un home, un tal Guillargues habitual dels salons del París de la època. De manera que la frase “Estimeu-me sempre”, del final de la primera carta, “ i feu-me patir encara més mals” , és un artifici. Té sentit. Si les cartes fossin d’amor de veritat serien, tal i com va deixar escrit el poeta també portuguès Pessoa, ridícules. "Totes les cartes d’amor són ridícules. No serien cartes d’amor si no fóssin ridícules". I en canvi, les cartes de la monja portuguesa, no en són en absolut, repassen diversos els estats de l’enamorament, de l’amor abnegat de la primera carta fins al ressentiment de la cinquena i la indiferència anhelada de la sisena carta no-escrita. La monja que té enveja del paper on escriu que serà, el paper sí, en mans del comte, la monja que es pregunta si el plaer d’haver estat estimada compensa el dolor d’haver estat abandonada, la monja que es pregunta si és millor que qui ens abandona ens abandoni perquè n’estima un altre o seguir estimar algú a qui només provoquem indiferència. Són cinc cartes en total. A La vida secreta de les paraules, el llibre de la monja hi té una estranya presència secreta. Apareix al missatge al mòbil del pacient que la infermera escolta, i després quan la infermera remena en l’escriptori de l’home de qui té cura troba cinc cartes per obrir, presumiblement de la mateixa dona que ha deixat el missatge. Però sabem molt poc d’aquesta dona.


Hanna, la infermera, és una dona molt hermètica i enormement silenciosa que guarda un secret callant. Tim Robbins, Josef, en canvi, amaga el seu secret parlant pels descosits. Quan els dos protagonistes es troben, ell impedit en un llit i temporalment cec i ella donant-li de beure, Josef fa moltes preguntes i ella aconsegueix no respondre’n cap. Així s’estableix la relació durant la primera meitat de la pel•lícula. Però hi ha un moment que Josef protesta i, encara que menteix, perquè no ha desvetllat el seu secret principal, li diu:
“Ja hi tornem a ser! No et canses de fer-te la dona misteriosa? Vinga jo t’he explicat
totes les meves misèries. Va explica’m alguna cosa!” I aleshores, just en el moment abans de què la Hanna silenciosa comenci a explicar el seu secret, la infermera contesta amb un pregunta: “Et van agradar Les cartes de la monja portuguesa?”. La Hanna fa trampa, perquè el pacient no sap que ella ha escoltat el missatge i Isabel Coixet, també fa trampa, col•locant aquest llibre com a eix d’una història secreta que després la pel•lícula no resol. El llibre torna a apareixer només en un falshback posterior en una escena en què, sota el fons de All the the world is green de Tom Waits, Tim Robbins i Leonor Watling intercanviaran un exemplar de les Cartes portugueses en un parc.



De manera que, de la història d’amor entre Tim Robbins i Leonor Watling, la veu del missatge al contestador, la lectora de les cinc cartes i la redactora de les cinc altres cartes, n’acabem tenint només alguns indicis, queda com una història secreta, com si Isabel Coixet hagués anat a un d’aquells tallers d’escriptura on recorden la frase de Hemingway segons la qual un conte ha de ser com un iceberg on ha de ser més important i voluminós el que no es veu, que el que es veu. En qualsevol cas amb aquest post volia només recomanar-vos el llibre, que és molt bó. Del llibre Josef, quan Hanna li pregunta si li va agradar, diu: “És un llibre molt curt. Només puc llegir llibres curts, no tinc paciència pels altres”. La brevetat d’un llibre sempre és un gran què. Però com que ara ve Nadal i és època de regals, transcric unes paraules més de Josef com a advertència. Diu: “Una vegada vaig regalar aquest llibre a una dona. Sabia que no ho havia de fer però vaig fer-ho”. Tot seguit diu: “Hi ha coses que no s’han de fer mai. Com per exemple regalar certs llibres a persones que passen molt temps soles.”

Una darrera investigació de detectiu inútil: el llibre que hi ha sota de les cartes portugueses en l’escena del parc és Birds of America de la Lorrie Moore. La la Lorrie Moore és l’escriptora americana responsable del conte en què Isabel Coixet va basar La meva vida sense mi. El conte, em sembla, no està en el recull Ocells d’Amèrica, però igualment és un llibre molt bo i, aquest si, el podeu regalar sense por a gent solitària.

All the world is green, Tom Waits


powered by ODEO