29 de gener 2007

Una metafora de què.


En un moment de El meu estimat enemic, un documental que sobre la seva relació amb Klaus Kinski, va fer el director de cinema alemany Werner Herzog. Herzog es troba amb el fotògraf Beat Presser que va fotografiar molts dels rodatges que van compartir Kinski i Herzog. S’aturen davant d’una fotografia feta durant el rodatge de Fitzcarraldo, la foto que finalment va servir com a imatge pel cartell promocional. En la fotografia s’hi veu Klaus Kinski d’esquenes, i un vaixell de vapor al mig de la selva amazònica. Davant de la fotografia, Werner Herzog, diu: “És una gran metàfora, segueixo sense saber perquè és una gran metàfora, però sé que és una gran metàfora.”
L’any 1982 Werner Herzog va estrenar la pel•lícula Fitzcarraldo. La pel•lícula pren el nom d’un empresari del cautxú, Carlos Fermín Fitzcarrald López, que va viure a l’Amazonia peruana la segona meitat del segle 19. Fitzcarrald va ser un empresari apreciable que es va fer molt ric i també un explorador agosarat que va establir rutes comercials noves en la salvatge jungla amazònica. La ciutat de Iquitos, al nord oest del país, era aleshores la capital cautxera del Perú i el major port fluvial. Tenia una bona connexió amb Manaus a través del riu Amazones i per tant amb l’oceà Atlàntic i amb el mercat europeu. A la zona sud-oest del país, al departament de Madre de Dios, s’havien descobert valuosos boscos de cautxú amb el problema, però, que no hi havia ruta fluvial que connectés Madre de Dios amb Iquitos. El riu Uyacali que conflueix a Iquitos amb l’Amazones, era impracticable quan s’acostava al riu Madre de Dios. Per això, Fitzcarrald, va emprendre la cerca d’un istme, un indret on les dues conques quedarien separades amb prou feines per uns quilometres, un lloc del qual tenia notícies pels indis i on pensava construir-hi un ferrocarril o una carretera i així donar sortida al cautxú d’aquella zona.


Werner Herzog pren la recerca d’aquest istme com a excusa per filmar la seva pel•lícula. Herzog adapta el personatge de Fitzcarrald per fer-lo més cinematogràfic i el converteix en un enginyer melòman, interpretat per Klaus Kinski, fanàtic d’Enrico Caruso que vol enriquir-se per construir una òpera a Iquitos. Dóna, a l’enginyer, Claudia Cardinale com a amant, i a l’actriu italiana la posa al capdavant d’una casa de senyoretes molt pintoresca. Herzog dibuixa també alguns personatges secundaris interessants però tot el bastiment és molt dèbil o queda molt debilitat per la força de la història central d’aquesta pel•lícula.
Carlos Fermín Fitzcarrald, en la seva recerca del istme va veure’s involucrat en un episodi d’una èpica estranya: un cop va localitzar el pas que semblava unir les dues conques, l’istme, es va trobar que el terreny era massa elevat i el pendent molt pronunciat. Va preferir tornar-se’n a Iquitos a buscar finançament per fer una carretera o un ferrocarril però no va reeixir només amb les paraules com a prova. Aleshores, per demostrar que era possible connectar ambdues conques, va comprar un vaixell de vapor, la Contamana, amb el qual pretenia fer evident la viabilitat de la ruta. Per sortejar l’istme, Fitzcarrald, va tenir la pensada de fer-lo creuar per terra, gairebé transportar-lo a pes, amb l’ajuda de 1000 indis a través de deu quilometres de selva. Arribats a lloc, va fer desmuntar el vaixell, i va fer passar el buc nu sobre una estructura de troncs i taules de cedre. La gesta va durar dos mesos i va causar sensació al Perú. Va perviure prou temps en el record del peruans per arribar a orelles de Werner Herzog qui, gairebé un segle després, en va voler fer una pel•lícula.


Però encara que Werner Herzog va fer la seva pel•lícula sobre Fitzcarraldo, en cap cas diria que el què es proposava amb la pel•lícula fos explicar-nos la història, la historia d’un vaixell que sorteja una muntanya, i la d’un home que amb la bogeria i amb el coratge per fer-ho. La història té una força visual evident i és una història fascinant però és també una història que no se sap exactament què explica ni què significa, una metàfora no se sap de què. Potser per això Fitzcarraldo és una pel•lícula més coneguda pel seu rodatge que no pas per ella mateixa. Perquè per rodar aquesta pel•lícula Werner Herzog va comprar un vaixell de vapor desbaratat a Iquitos, va arranjar-lo, i va remuntar-lo per l’Uyacali i com Fitzcarrald va enredar una quantitat apreciable d’indis per fer-lo passar per damunt d’una muntanya. De manera que, mentre veiem una pel•lícula que explica l’aventura èpica d’un home, Fitzcarraldo, que per dur Caruso a Iquitos fa passar un vaixell per damunt d’una muntanya, veiem a la també la filmació de la història d’un home, Werner Herzog, que per explicar-nos una història fa passar un vaixell per sobre una muntanya. Com si Herzog no en tingués prou amb explicar la història sinó que alhora hagués volgut explicar-se-la a si mateix, revivint-la, buscant-li ell mateix el significat. Però la història de Werner Herzog és ja una altre història i una altre història que tampoc se sap què explica, de què és metàfora, la història d’aquest director de cinema que durant tres anys es va estar a les selves peruanes per filmar una pel•lícula impossible, amb canvis de repartiment a meitat del rodatge, amb incomptables entrebancs financers, meteorològics, amb una guerra entre l’Equador i el Perú.


Per perseguir el significat de la història de Werner Herzog i el vaixell que ell va fer passar també per entremig de la selva, hi ha un documental de Les Banks, Burden of dreams, la càrrega dels somnis, que és alguna cosa més que un making of: és la filmació de la filmació de Fitzcarraldo en la qual la historia filmada i la història del director que la filma són dues històries bessones. Però tampoc al documental es desvetlla el significat de la metàfora. Potser per això el documentalista va ser objecte d’un conte de Garry Kilworth, un escriptor anglès de ciència ficció que segueix, o filma, el documentalista Les Banks filmant Werner Herzog filmant Fitzcarraldo. El conte es diu Filming the Making of the Film of the Making of Fitzcarraldo, alguna cosa com Filmant com es va fer el com es va fer la pel•lícula Fitzcarraldo. Si algun director de cinema agosarat i valent com Carlos Fermín Fitzcarrald, s’aventurés a portar al cinema aquest conte amb la bogeria i el coratge de Werner Herzog, en quedaria una pel•lícula molt interessant, una metàfora brillant i estranya però una metàfora exactament de què?

2 comentaris:

El llegidor pecador ha dit...

No ho sé.

L'Intelectual ha dit...

Però... ¿que no és potser tot l'Art una gran metàfora misteriosa? Ai las!