Al poble del costat

“Una atractiva rossa es tira enrera el seu barret de cowboy”, escriu Chuck Palahniuk a Testy Festy, El festival del testicle.“ És per poder posar-se a la boca tota la polla d’un cowboy sense clavar-li a la panxa l’ala del barret. És en un escenari, en un bar ple de gent”.


També escriu: “ Durant aquest cap de setmana, el primer de setembre, Missoula és el centre d’aquest refotut univers”.
Missoula és una ciutat de de l’oest de Montana, als EUA. És la segona ciutat de l’estat. Uns cent mil habitants entre la ciutat i la seva connurbació. És la ciutat natal de David Lynch.
Chuck Palahinuk segueix: “Durant el concurs femení de Samarretes Molles, amb l’escenari envoltat de moters, universitaris, yuppies, camioners, cowboys desnerits i pagerols, una rossa amb talons alts que fa repiquetejar amb un so metàl•lic, fa pasar una cama sobre la barana de l’escenari i flexiona l’altre perquè el públic pugui arribar-hi amb els braços i ficar-li els dits. El públic canta: “Xona! Xona! Xona!”


“En el Rock Creek Lodge, la gent es passa el dia pujant a “L’escala del cel”, o sigui, a l’escenari a l’aire lliure, per fer, vaja... com dir-ne.”
“A l’escenari a l’aire lliure, sota el sol poderós de Montana, mentre els cotxes fan sonar la botzina i els trens fan sonar la sirena, un Trepant desapareix dintre d’una dona nua.”


“Una rossa amb els cabells curts i un piercing en els llavis de la vagina agafa la mànega de l’organitzador del concurs de samarretes molles. Pren una dutxa amb la mànega i tot seguit s’ajup a l’extrem de l’escenari per ruixar la multitud.”
“Durant el concurs masculí de Torsos Nus, el públic canta “Polla i ous! Polla i ous!”, mentre els moters borratxos i els cowboys i els estudiants de la Universitat Estatal de Monatna fan cua per despullar-se a l’escenari i fer gronxar les seves coses davant del públic.”
“Una parella vestida d’exploradors puja a l’escenari i es despulla. Copulen en diverses postures mentre el públic coreja.”
“Les dones s’ajupen sota l’estàtua a mida natural d’un toro i li fan un petó a l’escrot per que els dugui bona sort”.
Tot això escriu Palahniuk, l’autor de Club de lluita, en un llibre que es diu Stranger than fiction, més estrany que la ficció. I és que aquest festival és de veritat, té lloc anualment a Montana, aquí la pàgina web:

http://www.testyfesty.com/

Més estrany que la ficció. Abans de llegir aquest reportatge de Palahniuk, havia estat veient un documental de Rachel Grady i Heidi Ewing que es diu Jesus Camp. Un documental sobre una predicaora obesa, Becky Fisher, i sobre dos nens Rachel i Levi que participen en el seus campaments d’estiu. Són campaments evangelistes. Nens de quatre a dotze anys hi són adoctrinats en la paraula de Déu, en el creacionisme, en l’antiabortisme i en la guerra perpetua contra el pecat.


“Podem canviar el món”, diu Becky Fisher. “Els nens i les nenes poden canviar el món? Ab-so-lu-ta-ment!” “Nens, heu de canviar les coses!”. Aquí, Palahniuk no escriu res, és Becky qui parla, diu: “Aixequeu-vos. Hal-le-lu-yah.” “Em cal que us poseu molt i molt seriosos amb Déu. Digueu: Déu: he vingut aquí per entrenar-me! Sóc aquí per una educació! Em poso a disposició de Déu! Faré allò que Déu vulgui que faci, diré allò que Déu vulgui que digui. En nom de Jesús. Amén.”
“No obriu la boca!” Diu la Becky Fisher “Deixeu que l’esperit sant pugui parlar. Ara que tothom aixequi les mans. Vull que pregueu. Halleluyha, som-hi!. Socohorra alhama bi hida looooord ahamaha bluh vaha di buhtal rahammmdahh.[sic]”


Després, durant el concurs de petits predicadors amb la samarreta seca, el petit Levi, fa un sermó als companys de camp. Diu coses com: “Som d’una generació que cal que s’aixequi! Som una generació clau perquè Jesús torni. No ens podem passar el dia asseguts al sofà.” El petit Levi té fusta. Al final del documental és presentat al pastor Ted Haggard, president de l’associació nacional d’evangelistes.


Ted Haggard és qui, després de ser presentat a Levi en una macroesglésia de Colorado Springs, diu: “Els nens, ho són tot. Els hi encanta el missatge evangèlic: Déu els estima, la Bíblia és la paraula de Déu... I mentrestant a l’escola pública els hi diuen que són animals, que són producte de la selecció natural! Nosaltres els hi diem: Déu t’estima. Déu et va crear. La teva vida té un significat. Als nens els hi agrada el que diem i estem creixent tant! S’està construint una església com aquesta cada dos dies a Amèrica. El pes dels electors evangèlistes és enorme i podem decidir qualsevol elecció. És una vida fabulosa, aquesta!”


I encara, la Rachel. Imprescindible en la seva imitació dels feligresos d’aquelles esglésies en què Déu no apareix mai. Diu la petita Rachel: “Déu no va pas a totes les esglésies. Hi ha aquelles esglésies que en diem esglésies mortes. La gent va allà, cantusseja tres cançons, escolta el sermó i ... marxa! Les esglésies que a Ell li agraden, són aquelles en que la gent és activa, que crida el seu nom, vull dir: Hal-le-lu-yah! Depèn de com se’l convidi, Déu ve a l’església o no.”


Jesus Camp, el documental, contrapunta les imatges del campament evangelista d'estiu amb el discurs d' un locutor cristià, que des d’una radio local lluita desesperadament contra el fonamentalisme. Aquest locutor, recorda físicament a Jimenez Losantos, el locutor dels nostres bisbes.


El locutor, en un dels seus programes, telefona a Becky Fisher, la predicadora obesa, per fer-li veure la llum. Li diu: “Aprendre no és adoctrinar, Déu ens va donar un cervell i ens va donar el lliure arbitri per triar, i aprendre forma part d’aquest escollir”. Però és en va. A micròfon tancant, després de la conversa, havent-se tret els auriculars com si fos un signe de rendició, el locutor diu: “com més els sento, més bojos i bojos em semblen”. Ho diu desesperat, com si els evangelistes li semblessin stranger than fiction, més estranys que si fossin inventats, tan estranys com les noies amb la xona depilada de Missoula que fan petons als collons d'un toro de cartró.


El Jesus Camp, el campament, està a Devils Lake, a Dakota del Nord, en un antic territori Sioux, o Lakota, o Dakota, perquè amb aquest tres noms es refereixen els llibres a la tribu ancestral. L’estat Dakota del Nord està al costat de l’estat de Montana, Missoula. I tant Missoula com Devils Lake estan a América i tal com canta Enric Cassasses sobre el piano de Pascal Comelade: “Amèrica és al poble del costat, a qualsevol poble petit de Catalunya”. “Amèrica és al poble del costat: a Granollers, l’Atmetlla, Borges Blanques, a Mataró, Morella, Cadaqués i a Montuïri menjat xacolata!”