Sant Pascal

Com que no puc evitar la mort, la misèria i la ignorància, miro de ser feliç no ocupant-me d’aquest pensaments i com que la desgràcia dels homes prové de no saber-se estar en repòs a la seva habitació, quan m’hi he d’estar m’escapo de la desgracia rellegint els pensaments de Blaise Pascal. Com avui, en el dia del seu sant que és també el dia de la meva onomàstica.

Pensa Pascal que la desgracia natural de la nostra condició dèbil i mortal és tan miserable que res ens pot consolar quan hi pensem massa. D’aquí, diu Pascal, ve que el joc i les converses de les dones, la guerra i les grans ocupacions, siguin tan preteses. Per això la presó és un suplici tan horrible, per això el plaer de la solitud és incomprensible. Ara bé, això no vol dir que la felicitat estigui, efectivament, en els entreteniments, ni en el joc, ni en la cacera. Però tampoc en els diners que el joc pugui donar-nos ni en la llebre que puguem caçar. Diu Pascal que estimem més la cacera que no pas la presa, que no compraríem encara que ens sobressin els calés la llebre que hem de caçar i també diu: “Doneu-li a un home cada matí els diners que pensi que pugui guanyar en el joc un dia, amb l’obligació que no jugui, i el fareu desgraciat. Es diria, tal vegada, que allò que ell busca és l’entreteniment del joc i no els guanys”. Però l’efectivitat de l’entreteniment per allunyar-nos de les nostres misèries no funciona tan simplement. Per Pascal la efectivitat dels entreteniments parteix de dos instints contraris i secrets: l’instint de buscar entreteniment per fugir de les misèries continues, i d’un altre que ens fa conèixer que la felicitat està en la quietud i no pas en el borrombori. Vol dir que, si en aquell home en comptes de donar-li els diners que ha de guanyar en el joc, el féssim jugar per a res, s’avorriria. “No és doncs l’entreteniment sol allò que busca. Un entreteniment lànguid i sense passió l’avorrirà. Necessita entusiasmar-se i enganyar-se a si mateix imaginant-se que seria feliç guanyant el què no voldria obtenir a condició de no jugar, perquè així es forma un objecte de passió i s’excita d’aquesta manera el seu desig, la seva còlera, el temor per aquest objecte que ell s’ha format, com els nens que s’espanten de la cara que ells mateixos han dibuixat.” Així ens passem la vida, diu Pascal, anem cap a la quietud a través de l’agitació figurant-nos que la felicitat que no tenim ens arribarà si, superant algunes dificultats que entrelluquem, podem obrir-nos camí fins al repòs. Però la quietud esdevé insuportable per el tedi que engendra. El tedi que “amb autoritat pròpia, no deixaria de sortir del fons del nostre cor, on té arrels naturals, ni d’omplir de verí el nostre esperit.” Som tan desgraciats, diu Pascal, que ens avorriríem encara que no tinguéssim motiu d’avorriment perquè aquesta és la nostra constitució. Però també la nostra constitució és tan vana que, tenint un munt de coses per les quals sentir-nos afligits i desgraciats, estan com estem plens de mil raons per el tedi i el fastigueig essencials, la cosa més petita (Pascal diu un billar i la bola que nosaltres mateixos impulsem, però deu valer també la lectura dels seus pensaments) és suficient per divertir-nos.

Un altre Pascal, el Comelade, va gravar el 1996, a Un tal Jazz, El ball de Sant Blai o sigui Le bal de Sant Blaise: