All Brow

Escriu Blai Bonet
-Què seria de l’home sense les bèsties?
-Si, en un moment, se n’anessin de la terra
Totes les bèsties de la terra,
L’home cauria en una gran depressió...
-Recordo el dia en què ell ho digué
però recordant-ho. Semblava
que feia la cita d’un gran autor...
No hi havia res que el tragués
tant del clot i que l’encengués tant
com el fet de sentir anomenar
les bèsties com a éssers inferiors. L’enutjava
sentir parlar de bestialitat
en fets i accions que atenyen la persona,
sobretot les persones que tenien la pegada
contundent, com els cops del campió de boxa
All Brow. Quan en parlava
el seu comentari sovint era
que en la literatura i en la boxa
s’empra el mateix llenguatge: l’estil.
N’All Brow es veia en claror amb abril
que el caràcter de l’art era la mentida,
una raça d’amor mesclat amb l’horror
perquè ser boxejador, negre i homoeròtic,
és una situació en la qual
el pitjor que hom pot fer és penedir-se...
Això més o menys devia brunzir
dins el cap i en els sentiments d’All Brow,
quan Jean Cocteau s’enamorà apassionadament
d’ell i sense aturall va fer passes
fins que aconseguí que Cocó Xanel
els arreglés una cita a l’Hotel de Castilla
on Cocteau no aconseguí res perquè n’All
era un dandy, enviava les camises
a planxar a Londres, li agradava
col•leccionar cavalls pura sang,
però volia que l’amor fos amb la bèstia
d’un garrit jovenet de barriada.
Si hagués quedat sense les bèsties, n’All Brow
també haguera caigut en una gran depressió
molt, molt, molt, semblant a la cultura....

El poema és All Brow, del poemari Nova York de l’escriptor de Santanyí. Lou Reed, va llegir-lo a Nova York (Reed, que té també un disc que porta Nova York per títol i que es pot llegir com un poemari: Caught between the twisted stars, the plotted lines, the faulty map that brought Columbus to New York) en aquest acte en el qual amb Laurie Anderson i Patti Smith van llegir poetes catalans la setmana passada. Lou Reed havia dit, els dies abans de l’espectacle, que havia gaudit especialment del poema de Blai Bonet, un poema que utilitzaré per aquest post tal com he aprofitat la lletra de Walk on the wilde side de Lou Reed per la colla posts que han ocupat el blog en aquest més de març.



All Brow, és, concretament, Panama Al Brown, el primer boxejador llatinoamericà que va guanyar un títol mundial. Va néixer amb el nom d’Alfonso Teófilo Brown el 5 de juliol de 1902 a Panamà. El seu pare, un esclau alliberat, havia anat a treballar-hi en les obres del canal. Ell, l’All Brow del poema, va posar-se a treballar també al canal que controlaven els mariners dels EUA, i allà va començar a mirar-se’ls boxejar i va ser després que va començar a practicar la boxa. El dia de Sant Josep de 1922 va tenir el seu primer combat i, al cap de set combats, va fer-se amb el campionat de Panamà derrotant, precisament, a un soldat americà destacat al canal. Van fixar-se en ell els representats: era molt prim, un pes mosca, però molt llarguerut (1’74 i amb prou feines 54 quilos) , i se’l van endur a Nova York (sense fer autostop, sense depilar-se les celles). A la ciutat del Hudson, Al Brown, va guanyar el campionat mundial a Vidal Gregorio però la vida no li era fàcil: confinat a Harlem, en una Nova York molt racista que encara no païa bé els boxejadors negres. Nova York no era aleshores la capital del món i en canvi a París, que era la Nova York d’aleshores, els negres hi eren molt benvinguts. Un ex-motorista francès, Villepontoux, que tenia un restaurant a NY, així ho va entendre i va endur-se’l a París l’any 1926. Va passejar-se per Montmartre, Panama Al Brown, vestit amb una gorra de quadres, amb un vestit beige clar i unes sabates d’ant que van causar sensació. El seu manager francès el va fer combatre fins a la extenuació, però All Brow va tenir temps d’agafar la sífilis i de drogar-se amb opi i cocaïna i d’enxampanyar-se després dels combats. Va defensar el títol mundial contra Vidal Gregorio l’any 29. L’any 1930, Al Brown, va estar a Barcelona, un 22 d’octubre, per lluitar conta el campió europeu Josep Gironès. Va guanyar el panameny per punts, en un arbitratge discutible segons la crònica que F. Ors va fer a La Vanguardia. Les fotos són de Josep Maria Sagarra i Plana:





Però no va ser a Barcelona, sinó a València, l’1 de juny de 1935, quan, en un combat estrany, Al Brown va perdre el títol mundial (que havia defensat fins a 10 cops!) en front de Baltazar Sangchili (Baltasar Berenguer era el seu nom de naixement). Aleshores va aparèixer Jean Cocteau, l’escriptor, el del poema de Blai Bonet, el cineasta, l’assagista, l’opiòmen, l’homosexual, l’esteta.

Jean Cocteau, Jean Maurice Eugène Clément Cocteau, igual que Al Brown, havia nascut un 5 de juliol, ell l’any 1889. Havia vist boxejar moltes vegades a l’Al Brown i n’estava, segurament, com diu Blai Bonet, apassionadament enamorat. Però després de perdre contra Sangchili, Al Brown va dedicar-se a fer de frontman en una orquestra per la Costa Blava, ballava i cantava, i aleshores, suposo, va intercedir Cocó Xanel i es van conèixer i Jean Cocteau el va convèncer per tornar a entrenar-se al gimnàs. Va ser així que, a París, el 4 de març de l’any 1938, Al Brown va reptar i va guanyar Sangchili (Baltasar Berenguer) i va revalidar el títol mundial. Va ser aleshores, essent amant de Jean Cocteau, que Al Brown es va queixar, en la frase famosa: “Hi ha dret a ser campió del món, als 35 anys, estar xampanitzat, tenir indicis de sífilis, ser opiòmen, jugador, músic, homosexual, i a sobre negre?”. Eren els dies en què enviava a planxar les seves camises a Londres. Després, però, Jean Cocteau va deixar-lo, salvat per Jean Marais de l’opi i de la mala vida (he de parlar en aquest blog del dia que vaig trobar-me a Jean Marais a París). També va venir la guerra, la segona, i Al Brown va tornar a Amèrica, primer a Nova York, on encara va combatre, i després a Panamà on va estar combatent fins l’any 42. Però encara va tornar a Nova York, arruïnat del tot, on va passar els darrers anys de la seva vida. Va morir-hi l’11 d’abril de 1951, als 49 anys, a l’hospital de Staten Island. Jean Cocteau va viure fins el 1963. Les restes del boxejador van ser enterrades primer als EUA, i, anys després, van ser traslladades al seu país natal. El 6 de juliol de 1979, un dia després del seu natalici i del de Jean Cocteau, segons resolució de l’Instituto Nacional de Deportes de Panamà es van reconèixer els mèrits de Panama Al Brown, i es va donar el seu nom al principal ring de boxa del país, fins aleshores Coliseo Colón, avui conegut com a Arena Teófilo Al Brown.
No tinc imatges de Lou Reed recitant el poema. Però en canvi, gràcies al recomenable blog la llumenera de NY, hi ha imatges de Lou Reed, recitant Cassasses: Amèrica és al poble del costat: