Una darrera passejada pel costat salvatge

Lou Reed parlant de la composició de Walk on the wild side, diu: “Havia llegit el llibre. És un llibre apreciable, com a mínim”. Es refereix a un llibre de Nelson Algren titulat també Walk on the wild side. Nelson Algren, és un escriptor nord-americà que va publicar als anys 50 algunes novel•les amb un èxit notable: L’home del braç d’or, per exemple va ser portada el cinema per Otto Preminger, és aquella pel•lícula en que Frank Sinatra fa el paper d’un bateria de jazz addicte a la heroïna. La novel•la Walk on the wild side, també va arribar al cinema en una pel•lícula que va dirigir Edward Dmytryk amb guió de John Fante, sí, aquell escriptor oblidat, i coetani de Algren, que va recuperar a començaments dels 80 Charles Bukowski, i que des de fa alguns anys està recuperant, en castellà, la editorial Anagrama. No ha tingut tanta sort Algren, jo he aconseguit una copia en castellà de Walk on the wild side, que està editada l’any 71 per Luis Caralt i no s’ha reeditat des d’aleshores. N’he llegit un centenar de pàgines i potser és just, malgrat els elogis de Lou Reed i també els de Hemingway de la coberta, que no es reediti. El cas és que parlant del llibre Lou Reed segueix: “Treballàvem amb uns paios per tal de dur-lo al teatre. Jo havia d’escriure les cançons, miràvem si a tal escena podia anar-n’hi una i si a tal escena una altre, calia també una cançó pel títol. Jo em vaig posar a escriure-la però aleshores a ells els va arribar una oferta per fer Mahogany”. (Mahogany va ser una pel•lícula produïda per la Motown, mahogany és el nom anglès per una fusta que nosaltres coneixem com a caoba cubana amb la qual es fabrica la reputada guitarra elèctrica Gibson Les Paul, això d’estirar fils és malaltís). Segueix Lou Reed: “Els va arribar una oferta per fer Mahogany i ho vam deixar estar. Però jo ja tenia la cançó del títol i va ser així que vaig rescriure Walk on the wilde side posant-hi personatges de la Factory.”

Com a la cançó de Lou Reed, la novel•la de Nelson està habitada per personatges marginals que han arribat a la ciutat perseguint un somni, però la ciutat, en comptes de Nova York, és Nova Orleans i, enlloc dels anys 60, són els anys 30 de la depressió econòmica. A la pel•lícula (que en castellà van titular La gata negra, perquè obra i tanca la pel•lícula el passeig d’una gata negra que, com si caminés per sobre del tall d’una navalla, camina sobre la línia que separa unes llambordes) els personatges són exactament cinc com en la cançó de Lou Reed: Holly, Candy, Little Joe, Sugar Plum Fairy i Jackie, són aquí Dove Linkhorn, Hallie Gerard, Kitty Twist, Teresina Vidaverri i Jo Courtney. La pel•lícula comença amb la trobada de Dove i de Kitty Twist (Jane Fonda joveníssima i molt guapa en la seva segona pel•lícula) fent autostop (Hitch-hiking their way across the U.S.A.) per arribar a Nova Orleans. Kitty fa temps que es busca la vida com una rodamón i Dove acaba d’abandonar Texas. “Quina religió practiques?” li pregunta Kitty a Dove Linkhorn. “La meva religió és una dona”, contesta ell categòric. Dove va a Nova Olreans a cercar-hi un antic amor, l’amor d’una nit d’estiu, la Hallie Gerard, una noia del seu mateix poblet texà que va escapar-se del poble per buscar-se la vida com a artista. Als afores de la ciutat on els deixa el camioner que els ha arreplegat, Dove i Kitty entren a una cantina (looking a place to eat). Hi mengen i Kitty roba a la cantinera d’estranquis. Per això es barallen amb el Dove i Dove torna a la cantina per disculpar-se i tornar el rosari que la Kitty ha pispat a la propietària. Dove acaba per trobant feina a la cantina. La cantinera, Teresina, és una mexicana que va emigrar a Nova Orleans amb el seu marit, van sortir-se’n, van aconseguir obrir-hi un negoci però aleshores el marit se li va morir. Teresina s’enamora de Dove però tot i així l’ajuda a buscar l'amor d'ell, la Hallie Gerard. Hallie Gerard, com els personatges de la cançó de Lou Reed, abans d’anar a Nova Orleans, havia provat sort a Nova York, però la ciutat se l’havia menjada, hi malvivia i no venia ni un quadre, en els moments de desesperança recordava el seu poblet texà i escrivia al Dove cartes on recordava la seva nit d’amor. Hallie li escriu 12 cartes (les cartes d’amor ridícules que empenyen Dove fins a la capital de Lousiana), o li envia 12 cartes perquè la tretzena, la de la mala sort no té valor d’enviar-la: un dia una dona li compra un quadre: és Jo Courtney (Barbara Stanwyk). Jo és una dona sofisticada de Nova Orleans de vacances a NYC i és també la madame d’un prostíbul de Nova Orleans on Hallie acabarà fent de puta (i d’amant de la mestressa) i on cultivarà el desengany i el cinisme. Com que Kitty camina pel costat més bèstia de la vida acaba també treballant al prostíbul de Jo Courtney i és sobre aquesta situació sobre la que es basteix la tragèdia de la pel•lícula. Quan Dmytryk va filmar-la (l’any 1962) va encarregar a Elmer Bernstein la banda sonora. També ells devien de discutir quina mena de música anava bé per tal escena, quina mena per tal altre. La música dels títols de crèdit, es diu com la pel·lícula, Walk on the wilde side, en algun moment devien decidir fer-ne una tema cantat i van demanar a Mack David una lletra. La cançó sona, amb la veu de Brook Benton, en el puticlub de Jo que es diu La casa de les nines. Si Walk on the wild side de Lou Reed és una invitació a passejar-se pel costat salvatge, Walk on the wild side segons Bernstein i David és, en canvi, una advertència. Diu:

Sinner, hear what I'm sayin'
Sinner, you've been swingin', not prayin'
One day of prayin' and six nights of fun
The odds against goin' to heaven, six-to-one

“Pecador”, canta Brook Benton, “escolta què et dic. Pecador, has estat fent el pendó i no pregant. Un dia de pregaria i sis dies de gresca. Les apostes estan 6 contra 1 que no arribaràs al cel.”

La cançó segueix:

You walk on the wild side, the Devil is waitin'
He's waitin' to take your hand
You walk on the wild side, you're walkin' with Satan
Away from the Promised Land
One day of prayin' and six nights of fun
The odds against going to heaven, six-to-one

“Vas pel costat salvatge i el Diable t’espera, s’espera per prendre’t de la mà. Vas pel costat salvatge, camines amb Satanàs i t’allunyes de la Terra Promesa. Un dia de pregaria i sis de gresca. Les apostes estan 6 contra 1 que no arribaràs al cel.”

Podeu escoltar tota la cançó aquí.