Gironès, el Crac de Gràcia

Uns dies després d’escriure el post sobre Panama Al Brown, l’All Brow del poema de Blai Bonet, vaig anar a la llibreria Geli a buscar un llibre. Fent les perquisicions pel post, m’havia trobat que el pintor madrileny Eduardo Arroyo n’havia escrit una biografia, del boxejador. També vaig trobar que n’ha pintat alguns quadres, com el que encapçala l’entrada d’avui. El llibre “Panama” Al Brown 1902-1951 d’Alianza Tres és de 1988, és per tant un llibre vell però és de la mena de llibres que, a vegades sona la flauta, encara està amagat en algun lloc del magatzem de la llibreria del carrer Argenteria. Per això tenia certa esperança de trobar-l’hi i endur-me', com qui diu, posat. Però no vaig tenir sort i vaig haver d’encarregar-lo, o la sort que vaig tenir va ser d'una altre mena perquè entre les piles de novetats, vaig veure, mentre esperava que m’atenguessin, una llibre de l’editorial Angle, Combat a mort, Gironès i els boxejadors perseguits pel franquisme del periodista Joaquim Roglan. M’havia trobat amb Gironès, també, en escriure el post sobre el boxejador panameny, perquè va ser Josep Gironès qui el 22 d’octubre de 1930 es va enfrontar amb Al Brown a la Monumental de Barcelona. Vaig comprar el llibre, i així no vaig marxar de la llibreria amb les mans buides. El llibre és un llibre petit, tot just de 121 pàgines, i mira de rescatar de l’oblit la boxa catalana i també qui en va ser la seva principal figura, el púgil gracienc Josep Gironès. Com que és una història de boxa segueix el lloc comú i és la història d’un ascens i d’una caiguda. La boxa catalana va ser, en els anys de la República, l’espectacle esportiu de masses més popular i, en canvi, ara és un esport proscrit pel politicocorrectisme i els seus herois han estat oblidats. Gironès va arribar a ser campió d’Europa, com Francesc Ros i Carles Flix, els seus companys de gimnàs, els tres mosqueters, els punys de Catalunya. Si la de Panama Al Brown és la història d’un boxejador i la d’un dandy, la història d’un superdotat, la de Gironès és la història del triomf de la voluntat sobre el talent natural, la de la formigueta contra les cigales. O sigui és la història d'un home disciplinat i tímid, familiar i estalviador, que arriba a campió d'Europa i que competeix per un campionat mundial. Això pel què fa a l’ascens, la caiguda, ja ho saben els afeccionats a la boxa, és més dura. La de Gironès a més a més és doble.

“L’1 de desembre de 1934” escriu Roglan, “és una altre jornada històrica. Gironès s’enfronta a l’Olympia al campió del món Freddie Miller”. Gironès, en paraules del radiofonista Joan Alavedra de radio Barcelona transcrites per Roglan, ha estat: “Campió primer de Catalunya. Campió, després, indiscutible, d’Espanya. Combats i victòries sobre els millors homes d’Europa. I finalment, d’una manera rotunda, categòrica, aquell xicot de Gràcia arriba a campió d’Europa, i es consolida com a campió indiscutible d’Europa una colla d’anys. Aquest és l’home.” Aquest és el català que ha de disputar el títol mundial. Però el combat no surt bé: sona la campana i Miller noqueja a Gironès. Escriu Roglan: “La Monumental passa de ser un gran clamor a un silenci atònit i sepulcral. Caçat en fred, al cap de dos minuts de combat, el Crac de Gràcia pateix el primer i últim KO de la seva carrera.” Aquesta és la primera caiguda, però la segona caiguda, la no estrictament pugilistica, encara n'ha de ser més, de dura. Ara, que ja tinc el llibre d’Eduardo Arroyo sobre Panama Al Brown, en transcric un fragment: “El destí terrible dels tres boxejadors més dotats del gimnàs d’Àngel Artero, l’apoderat de Gironès, el professor més competent que hi ha hagut a Espanya en tota la seva història, és impressionant i val la pena explicar-la”. Com que les unes tenen ecos de les altres, pot ser que aquest fet faci que es tripliqui la impressió. Són tres històries molt semblants que comencen un cop esclata, el 18 de juliol del 1936, la sublevació militar contra la República. Els tres boxejadors accepten, llavors, per comptes de ser mobilitzats per l’exèrcit, d’entrar a formar part de la policia de la Generalitat. Gironès és destinat a la Guàrdia personal del president Companys. De Carles Flix, escriu Eduardo Arroyo que: “era un apassionat dels cotxes i de la velocitat." per això: "no va acceptar que el Govern de la república li requisés el flamant Ford que s’havia guanyat amb els punys. Tanmateix, ell mateix es va posar al servei de l’exèrcit amb el seu cotxe i es va convertir d’aquesta manera en oficial pagador en el front de l’Ebre.”



Quan va arribar la derrota Francesc Ros va desaparèixer en un camp de concentració i Carles Flix va marxar cap a la frontera però abans de creuar-la va tenir, diu, Arroyo: “ingènuament un moment de vacil·lació”. Com que no tenia res de què penedir-se, va fer mitja volta i va tornar a casa seva a Barcelona. Per la ràdio va sentir que el buscaven per haver participat en tortures a les txeques. Convençut de la falsedat de la acusació i de la possibilitat de provar la seva inocència, l’endemà ell mateix es va presentar a comissaria. El van detenir, el van torturar i el van condemnar a mort sense judici. "Ningú no el va veure morir", diu Arroyo, “avui”, segueix, “ alguns diuen que van afusellar un cos sense vida a causa dels cops que li havien propinat.” Els franquistes acusaven Carles Flix d’estar al servei de les txeques que es van formar a Barcelona com a encarregat dels interrogatoris on aprofitava les seves qualitats físiques per torturar els presoners, una acusació en la qual també incloïen a Gironès. “No és difícil d’imaginar”, diu Arroyo, “ el plaer que deurien experimentar els seus botxins en colpejar un campió d’Europa indefens”. Juli Lorente, historiador de la boxa i un dels pilars amb els quals Roglan ha bastit el seu llibre, insinua, que, en el cas de Flix, la difamació provenia d’un falangista que s’entenia amb la dona de Flix. Josep Gironès, en canvi, no va vacil·lar a la frontera i la va creuar. Escriu Roglan: “La mateixa calúmnia que li costa la vida a Carles Flix persegueix Josep Gironès a l’exili. Els franquistes fan córrer la llegenda que ha torturat presoners en una comissaria de Sabadell. Després de l’ocupació de Barcelona, els falangistes van a buscar la seva dona a casa i la tanquen a la presó durant set mesos. Fins i tot els diaris francesos publiquen que mataran la dona del campió català perquè ha estat un torturador. En llegir això durant el seu exili a França, Gironès vol tornar a Barcelona per donar la cara i fer que alliberin la seva esposa, però els amics el convencen que no ho faci, perquè l’afusellaran com al seu amic Flix.”

Després de França, Gironès s’exilia a Mèxic. D’allà estant aconsegueix retirar del banc els seus estalvis per a la seva dona i la seva filla sense que els hi confisquin els franquistes. Ell no podia tornar, però la seva família no va voler o no va poder reunir-se amb ell a Mèxic, on el campió es va posar a treballar en una fàbrica de galetes. Pot ser que tinguessin confiança en que el panorama s'aclarís de pressa, però els anys es van anar escolant i ni quan Franco va morir-se al llit, Gironès va voler tornar a Catalunya. Havia passat molt temps, segurament massa, i Gironès ja no escrivia mai a Barcelona. Els primers anys enviava moltes cartes a la seva filla, però quan la nena, la Dolors, es va prometre, va escriure-li una carta on li deia: "Ara ja no em necessites". Josep Gironès va morir l’any 1982, són més de 40 anys, per tant, en els quals no se sap pràcticament res del boxejador exiliat. El 1969, apareix per Girona algú que prova de suplantar-lo, un impostor que diu que ell és Gironès, el boxejador campió d'Europa. Algú apunta que aquest fatxenda podria ser, aquest sí, l’home que apallissava presoners a Sabadell, i es demana a Samaranch, delegat nacional d’esports, que reobri l’expedient per tal que Gironès pugui tornar a Catalunya, però Samaranch es fa el sord.

Fins aquí la segona caiguda. La història de com la història de Gironès es recupera, té gràcia, i també val la pena explicar-la encara que allargui, encara més, aquesta entrada al blog. L’any 1982, l’any en que Gironès mor, Juan Marsé publica la seva novel·la Un día volveré en la qual apareix Gironès en una conversa al bar Trola. Joan de Sagarra, el fill del poeta, que és amic de Marsé llegeix la novel·la i en trobar-hi el passatge que es refereix al Crac de Gràcia recorda les coses que el seu pare li havia explicat. De manera que li va preguntar a Marsé d’on havia tret la referència a Gironès. Diu Sagarra: “em va dir que havia sentit del Canari", Canari era el sobrenom de Gironès, "al taller de joieria on treballava quan era jovenet. Els grans parlaven de Gironès amb respecte i deien que era el millor boxejador català d’abans de la guerra”, em va dir Marsé. És aleshores quan se m’acut consultar la Gran Enciclopèdia Catalana per tal de veure què hi deia de Gironès. Però no hi havia cap Josep Gironès.” A partir d’aquí Joan de Sagarra comença a fer les seves perquisicions sobre el boxejador català, coneix Juli Lorente l’autor de la Història de la boxa catalana, i publica uns quants articles sobre el tema a El País i La Vanguardia. Arrel d’aquests articles la filla de Gironès, al Dolors, es posa en contacte amb ells. Combat a mort, el llibre de Joaquim Roglan que a publicat Angle, és el final d’aquesta peripècia per recuperar la història Gironès, i la dels boxejadors catalans. Un homenatge per uns homes que, com diu Roglan per acabar el seu llibre, encara no n’han rebut cap del país pel qual van combatre.

(per cert, els de Transports Ciberians, han penjat el vídeo de Lou Reed recitant All Brow de Blai Bonet)