Einstein a Barcelona

Avui, tot llegint articles de Josep Maria de Sagarra, m’he trobat amb aquest que comença dient: “A Barcelona ha vingut aquests dies un gran home. La seva grandesa no la comprenen la majoria per no dir la totalitat dels barcelonins”. Més endavant de l’article diu: “Jo he vist aquests dies algunes persones cultíssimes i els he preguntat si anaven a sentir les conferències d’Einstein. Aquestes persones m’han contestat amb un somriure i m’han dit de seguida: -Jo? Quuè voleu que hi vagi a fer? No veieu que no l’entendria de res.” La resposta que li donen no sembla gens bé a Sagarra, la troba d’un “utilitarisme barroer”, li recorda, escriu, “l’altra resposta d’un pagès que cavava el seu camp i uns excursionistes li pregunten si havia pujat mai a un cim proper, i el pagès els contestà: -Jo? Què voleu que hi faci allà dalt?”.

Albert Einstein va estar a Barcelona a finals del més de febrer de 1923, convidat per la Mancomunitat de Catalunya. Hi va arribar el dijous 22 i, segons llegeixo en un amplíssim article sobre la visita que va publicar l’any 2005 la Revista de Física, ningú no el va anar a recollir a l’estació. Va allotjar-se a l’Hotel Colón. Venia de fer un cicle de conferències al Japó. A Barcelona en va fer tres a l’Institut d’Estudis Catalans, els dies 24, 26, 28 i una d’addicional el dia 27 a l’Acadèmia de les Ciències. Aquell mateix dimarts 27, Albert Einstein va sopar a casa de l’enginyer Rafael Campalans. L’article d’Emma Sallent i Antoni Roca per a la Revista de Física es centra en aquest sopar i es diu precisament Sopar a Barcelona en honor d’Albert Einstein (1923). El sopar va tenir alguns elements pintorescos i anecdòtics dels quals a la revista en treu prou de suc. El menú, escrit en un enigmàtic llatí relativista: Phasianus nycthemerus Minkowskiensis, quatriplex dimensiones i també Malum parvum cum Doppler efecto, està, per exemple, desencriptat i s’hi explica quina música que van escoltar i quins discs van endur-se Albert Einstein. Podeu llegir tot l'article aquí. Si no em traeix la fantasia i no és un record inventat, recordo haver llegit l’any 2005 a la premsa, que era l’any del centenari de la teoria de la relativitat, que aquest mateix menú va repetir-se fil per randa en un sopar en honor del sopar en honor a Einstein Barcelona.

Però Sagarra no diu res del sopar. Sagarra es centra en les conferències. Explica: “Jo he assistit a les conferències d’Einstein segur, ben segur, que no entendria un borrall de les seves explicacions, amb la mitja por i tot de fer el rídicul d’adormir-me.” I després: “Jo poc en treia del que Einstein escrivia a la pissarra; lamentava que les formes que dibuixava el guix diguessin ben poca cosa al meu cervell”. Però és precisament veient Einstein escriure a la pissarra que a Sagarra li ve aquest pensament, escriu: “És cosa molt humana conservar records dels grans homes; a Dresden vaig veure unes pantufles que n’haurien donat dos rals i eren tingudes com una relíquia perquè abrigaren un dia els peus d’Emmanuel Kant”.“Doncs bé”, diu Sagarra després d’alguns exemples més, “jo quan el professor Einstein esborrava les seves inscripcions blanques damunt de la tela negra enllustrada, el meu cor m’impulsava a dir-li: -Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altre pissarra!”. L’article ja s’acaba, en el penúltim paràgraf afegeix: “Jo hauria volgut que aquella pissarra amb el blanquinós autògraf einstenià, fos guardada en alguna banda”. I en el darrer paràgraf conclou: “Em diríeu que això és excessiu i superflu. Potser sí. Però l’excessiu i el superflu són moltes vegades la sal i la gràcia de la vida; i potser d’aquí a cent anys em donin la raó a mi.” Encara falten 16 anys perquè en faci 100, però jo ja li dono tota la raó a Sagarra.