Meme

El senyor de la Periferia em passa en forma de meme l’Examen de les PAU de literatura catalana: he de llegir aquest text i fer-ne un breu comentari. (300 paraules aprox.)
El text correspon a Els ventres de la terra, la primera novel·la de la trilogia De Fems i de marbres de Francesc Serés. M’hi poso:

El transeünt de Serés, l’home sol, deu haver llegit aquell conte de Poe: L’home de les multituds. És aquell conte en el qual el narrador s’asseu en un cafè de Londres i es distreu mirant els transeünts fins que un home d’uns seixanta o setanta anys atrau la seva atenció per la “absoluta idiosincràsia de la seva expressió”. El narrador es posa a perseguir l’home i el persegueix durant gairebé 24 hores durant les quals l’home de les multituds no fa res més que vagarejar entre la gent pels bulevards i per les avingudes. El narrador del conte de Poe conclou que aquest vell “es nega a estar sol”, però es diria que el transeünt de Serés ha entès alguna cosa més d’aquest home, d’aquest artista de la dissolució que ha aconseguit ser un transeünt per a si mateix, ell mateix com un dels desconeguts amb els qui es creua al carrer. Quan el transeünt de Serés vagareja per la ciutat i intenta que el seu caminar sigui una mena de dilució, de disgregació entre els diversos trajectes dels vianants, “com si una boira baixa pogués fer desaparèixer el seu rastre i confondre’l amb el dels altres”, l’home sol vol arribar a ignorar-se a si mateix convertir-se en un artista de la dissolució. Però que passarà un cop ho aconsegueixi? Un altre home sol, L’home que dorm de Pérec, després de diluir-se en la indiferència i la solitud es diu: “No has après res, només que la solitud no ensenya res, que la indiferència no ensenya res: era un engany, una il·lusió fascinant i traïdora.” També es diu: “No ha passat res: cap miracle, cap explosió”. La dissolució en aquest cas és un altre forma del fracàs. Així podem dir al transeünt que potser no va valer la pena marxar del poble. “Aniré a una altre terra, a un altre mar i una ciutat millor trobaré amb certesa”, diu Kavafis que diu un en un poema. “Però la ciutat és sempre la mateixa. No en busquis una altre, perquè no n’hi ha una altre. La vida que vas malgastar aquí l’has destruït a tota la terra.” O sigui: la vida que el transeünt va esgotar al poble, l’ha esgotada a tota la terra, res no farà tornar les il·lusions fascinants, traïdores però ja definitivament perdudes.