Un conte d'estiu

1. El Vèlit.
És el primer dissabte d’Agost, en un pantà del Pallars, el “lago”, com en diuen aquí. Hi hem baixat amb el meu pare i amb els meus dos fills. Jo he conduït tot el matí a través de l’Eix Transversal per portar els nanos a passar uns dies amb el seu avi. Com que quan hem arribat encara faltaven un bon parell d’hores per dinar, ens hem escapat per refrescar-nos. L’aigua del pantà està molt calenta i sota els arbres de la riba tampoc s’hi està gaire bé. El meu pare i jo ens assequem asseguts en unes cadiretes de càmping mentre els nanos, que també han sortit ja de l’aigua, juguen pels voltants. Tornen al cap d’uns minuts carregats de pals que han recollit dels marges del pantà. Volen que l’avi els faci unes fletxes i ja han triat els pals amb els quals, un cop a dalt a casa del meu pare, es faran l’arc. Mon pare treu una navalleta i comença a fer punta a una de les fustes que els meus fills han triat i, perquè tal i com entenc més tard aquest gest de fer punta el transporta a la infantesa, em comença a parlar del Vèlit.

El Vèlit, m’explica mon pare, era un joc del que s’havia fet farts de jugar quan era petit. Em diu: “Fèiem punta a un bastonet d’un pam, pels dos costats. El deixàvem a terra i es tractava de picar-lo amb un bastó més llarg per una de les puntes, de fer-lo enlairar i, aleshores, de caçar-lo al vol amb el bastó llarg i llençar-lo com més lluny millor.” Durant l’explicació, que s’allarga amb consideracions diverses mentre comencem a tornar cap al cotxe, el meu pare corregeix i amplia algunes de les observacions. Jo només sóc testimoni del què explica però m’adono que pel seu cap passen un fotimer de coses. Si en un conte ha de pesar el què no es diu sobre allò que es diu, la part més pesant d’aquest conte d’estiu, ha de ser el què no em va voler i/o no em va poder dir el meu pare, els records sobrevinguts de la seva infància empordanesa quan jugava al Vèlit a Castelló d’Empúries. “Vèlit? Vòlit!”, se li escapa dintre el cotxe quan refem el camí cap a la casa on diu mon pare que es vol retirar.

Quan dinem, el Vèlit torna a sortir. Dinem amb alguns parents pallaresos de la companya de mon pare però cap d’ells recorda haver jugat a aquest joc quan ells eren petits que és, més o menys, quan mon pare era menut, o sigui, a començaments dels anys cinquanta. “És que és un joc del temps dels romans, o dels grecs!”, senyala el meu pare amb una punta d’orgull emporità en front dels bàrbars montaresos. “Era com una mena de beisbol, es jugava amb dos equips i el que tirava preguntava: Vèlit? I l’equip que, com si diguéssim, restava, contestava: Vòlit!. O sigui: la vols? La vull! Perquè si un cop llençat el vèlit (la fusta petita) l’altre equip la tornava al vol amb els seus bastons, aleshores es canviava la torna i sacaven ells.” “Vèlit-Vòlit”, apunta el meu pare, “és pur llatí”. “O és llatí o és allò que Voltaire deia de l’etimologia”. Qui diu això últim sóc jo. Pretenc que el meu pare remati, llençant aquesta observació enmig del dinar familiar, perquè així els empordanesos quedarem la mar de bé, la llenço com si fos un vèlit perquè mon pare la caci al vol perquè al capdevall és d’ell de qui jo he après aquesta cita. Però el meu pare no la remata perquè o bé no m’escolta o bé l’ha trobat fora de lloc. La frase que mon pare no vol rematar diu: “L’etimologia és una ciència en la qual les vocals no compten gaire, i les consonants tampoc”.

2. El Bèlit.
Igual com faig amb els meus fills quan em pregunten una cosa que no sé i al vespre, quan dormen, faig anar Google i els preparo una resposta, quan torno a Girona havent deixat els nanos amb el meu pare, em poso a navegar buscant el Vèlit. Escrit així: amb accent obert a la e i amb b baixa, la primera resposta que trobo és la d’una revista empordanesa que deu el nom a aquest joc i que en la seva pàgina a internet en du una descripció prou completa. Allà trobo les primeres pistes que del vèlit em porten al bèlit amb be alta, i del bèlit al bòlit, del anar de bòlit. Trobo que el joc, com apreciava mon pare, és antiquíssim potser més antic fins i tot del què ell es pensava, és un joc que es juga també a l’Índia. Trobo que s’ha celebrat un campionat del món d’aquest joc al costat de casa meva, a Girona, trobo un blog, vadebelit.blogspot.com, que ho explica. Imprimeixo un munt de fulls que m’emporto quan baixo a Barcelona on, un parell de setmanes després, el meu pare ha tornat amb els meus fills. Però no sé si al meu pare, al revés que els meus fills, li fa gaire gràcia el meu gest. Sopant li explico les meves pesquises, li dic que he trobat bèlit a l’Alcover-Moll, això de la revista empordanesa i de l’explicació de les regles del joc i els fulls que duc perquè se’ls miri. “Ja me’ls miraré”, em diu sense mirar-se els fulls, doblegant el piló per la meitat i tot seguit fent pressió amb el dit polze sobre el plec. I, com si en aquest conte el més pesat hagués de ser el què es diu per sobre del què no es diu, plegats els fulls que li he portat, el meu pare sentencia: “Ja me’ls miraré: així recordaré com es jugava al Bèlit, o així oblidaré definitivament tal com jo recordava el joc del Vèlit”.