Zizek i els ous Kinder

Els Kinder Sorpresa són aquells ous de xocolata que amaguen una miniatura de plàstic a dintre, la sorpresa, que és una joguina o un joc de peces per muntar-la. En el llibre Arriesgar lo imposible, el filòsof Slavoj Zizek explica que aquests ous de xocolata de la casa Kinder estan prohibits als EUA. Estan prohibits, diu Zizek, perquè et forcen a comprar una cosa que no és la que està anunciada, tot i que també he llegit, en algun altra banda, que la prohibició es deu al perill que pels menuts suposa la possibilitat d’empassar-se la miniatura. El cas és que a causa de la prohibició els Kinder arriben als EUA Kinders de contraban des de Canadà, tres vegades més cars.

Zizek parla de la joguina dels Kinder en referència al concepte lacanià de objet petit a i fa la següent reflexió, es pregunta: “¿No és la joguina l’objet petit a en estat pur, un objecte petit que omple un buit central, el secret amagat, l’agalma, en el centre?” I afegeix: “Els nens que compren l’ou de xocolata tot sovint el desemboliquen i trenquen l’ou sense menjar-se’l, preocupant-se només de la joguina al centre.” Per tornar-se a preguntar: “No són aquests amants de la xocolata casos perfectes del lema de Lacan: “t’estimo, però, sense poder explicar-ho, estimo alguna cosa en tu més que a tu i, en conseqüència, et destrueixo?””. Diu Zizek que aquest buit material en el centre equival al buit estructural a causa del qual cap producte és realment el que és, cap producte està a l’alçada de les expectatives que desperta.

L’objet petit a (o objecte alfa) s’insereix dintre de la teoria lacaniana del desig. Si els instints tenen un objecte de desig definit i identificable, l’objecte de desig de les pulsions no és res fix i és més aviat percebut com una falta de, una mancança. Per això Zizek es recrea en la enumeració de mercaderies que prometen més: compri un reproductor de DVD i li regalem 5 pelis, compri aquesta pasta de dents i emporti-se’n un 25% més de franc, miri dins el tap de la Coca-cola i podrà guanyar nosequè. “La funció d’aquest més”, diu Zizek “és omplir la falta d’un menys, compensar el fet que per definició, una mercaderia mai compleix la seva promesa (fantasmàtica)”. Ni les mercaderies ni els objectes de desig. Zizek creu que els ous Kinder exhibeixen massa obertament la estructura inherent de les mercaderies i que aquesta és la raó per la qual els han prohibit als EUA.

A mi em sembla més raonable la idea dels ennuagaments perquè a anant comprar amb els meus fills em trobo amb incomptables “ouskinder”, gairebé tots els productes adreçats als nens porten una sorpresa ad-hoc. És paradigmàtic el cas del Happy Meal, el menú infantil de McDonald’s que duu també una joguina sorpresa en el seu interior i que fa uns anys per anunciar-se presentava la fotografia de la cara d’un nen amb els ulls oberts de bat a bat i un somriure d’orella a orella, la cara il·luminada des de sota com si acabés de desembolicar un regal que brillés amb llum pròpia. El lema de la publicitat deia: “li acaben de dir que dinarà a McDonalds”, no pas “acaba de dinar a McDonald’s”, ni tant sols “acaba d’obrir el seu Happy Meal, de descobrir la sorpresa en el seu interior”. Vaig trobar torbador, el primer cop que vaig veure l’anunci, amb quina franquesa l’empresa de menjar ràpid, i amb quin realisme, anunciava no ja la mercaderia, sinó directament les expectatives.

Durant un temps vaig provar, amb els meus fills, de contraeducar-los. Cada parell de mesos omplíem una bossa per llençar amb les joguines de merda, els stacks i les col·leccions de cromos començades. Era una bossa plena d’euros, els deia, mireu el què podríeu tenir a la guardiola, mitja PSP. Després, més directament, vaig provar de posar-los la alternativa davant dels morros, en el supermercat mateix: una teula de xocolata a 1’10 euros més 90 cèntims per vosaltres i 90 d’extres que n’hi afeigeixo jo o els dos ous Kinder per 2 euros. El doble (o més) de xocolata i el doble de calés, però vaig fracassar en aquesta maniobra, em demàven els 90 cèntims extres i els dos ous Kinder. De manera que m’he resignat i ara s’estan fent grans i els comença a passar una cosa que a mi em diverteix i a ells els fa enrabiar molt i és que mengen cereals a una velocitat superior a les promocions dels cereals, de manera que fa dies que, per exemple, han avorrit les promocions de Spiderman que en canvi, segueixen vigents s al supermercat, i per tant quan ja tenen totes les figuretes i les demos de jocs d’ordinador es veuen obligats a triar en funció dels seus gustos.

Però voldria tornar a Zizek. No em sembla, com a ell, que els motius de la prohibició dels Kinder als EUA siguin perquè mostren massa a la tremenda la trampa o el truc de les mercaderies, i els desigs. En canvi hi ha unes altres paraules de Zizek que, des del meu punt de vista, aporten llum sobre el tema dels Kinder Sorpresa. Són les paraules que precedeixen un documental seu: Una guia de cinema per a perversos, una pel·lícula extraordinària on es deconstrueixen en clau psicoanalítica els ocells de Hitchcock, les dues pastilles de Matrix, els tres pisos de la casa de Norman Bates, El Club de la lluita, la nena de L’Exorcista, escenes de Mulholland Drive de Lynch, El gran dictador o El Testament del Doctor Mabuse. Les seves paraules es refereixen a l’art del cinema, però potser serveixen també pels Ous Kinder Sorpresa, diu Zizek: “El nostre problema no és si satisfem o no els nostres desigs. El problema és com sabem què desitgem. No hi ha res d’espontani, res de natural en els desigs humans. Els nostres desigs són artificials. Hem de ser ensenyats a desitjar. El cinema és la més perversa de les arts: no ens dóna el què desitgem, sinó que ens diu com hem de desitjar.” Així penso jo dels Ous Kinders, no pas en artefactes per satisfer els desigs dels nostres fills mimats, sinó com a recursos educatius perversos “to tell us how to desire”.