Impostura i tristesa

Va ser pels votants de l'aniversari de l'atemptat de l'11S a Nova York que el diari The New York Times va revelar que, la que fins aleshores era la presidenta de la Xarxa de Supervivents del World Trade Center, una dona que es feia dir Tania Head, era una falsa víctima, una impostora. Després, durant setmanes, La Vanguardia va estar desgranant la història perquè la tal Tania Head era, en realitat, una dona catalana, de Barcelona, el nom real de la qual era: Alicia Esteve Head. Una impostora que ni tan sols havia estat a Nova York el dia de la tragèdia però que, tot i així, va inventar una història de supervivència i un xicot mort al pis 78 de la torre sur amb qui s'havia de casar, però el xicot, el mort, era real, era inventat només que es coneguessin i que estiguessin enamorats. No vaig seguir gaire la notícia. Em va semblar una impostura molt tonta, una història poc reveladora. La impostura a vegades provoca fascinació, d'altres provoca una tristor incòmoda. Si ara la recordo és perquè m'ha estat inevitable de pensar-hi quan he llegit un article de John Olson al Los Angeles Weekly: The Life and Death of Jesse James, an internet love mistery. Si seguiu l'enllaç podreu llegir la història sencera, que està escrita com si fos un conte. Jo en faré un resum.



"Vaig conèixer l'Audrey en els anys naixents de la internet, quan tots dos estàvem a AOL, en un fòrum sobre escriptura de guions". Així comença l'article. John Olson és un guionista de Hollywood, l'autor, per exemple de Una història de violència de David Cronemberg. Audrey és el nom canviat de la protagonista de la història. Es coneixen amb l'Olson en el fòrum d'internet, es cauen bé, els dos son fans de l'escriptor Harlan Ellison, es desvirtualitzen i l'amistat, fora de la xarxa, es consolida i creix. L'Audrey segueix remenant en diversos fòrums i és en un fòrum sobre la sèrie de televisió Deadwood on coneix la Janna SaintJames, una dona de Chicago que treballa, diu, per l'Associated Press. S'intercanvien les adreces de correu-e, s'escriuen, intimen, es revelen alguns secrets. La Janna coneix, li diu en un correu, un home que li sembla que s'entendria bé amb l'Audrey. És així com presenta,on-line, en Jesse a l'Audrey. "Jesse", escriu Olson, "és un paio especial: un bomber voluntari, un cowboy, un poeta torturat, un home amb una història. Té una ex-dona de la qual parla amb afecte, i un fill. Viu en un ranxo, on hi té llames. Pateix un desordre d'stress posttraumatic de resultes d'haver estat a Nova York l'11S. Coneixia algun dels bombers que van morir-hi, o alguna cosa així. És un home extraordinari. Ell i l'Audrey senzillament connecten d'aquella manera especial que tots esperem connectar alguna vegada".

S'intercanvien fotos. Després comencen a parlar per telèfon i s'enamoren. Hi ha una trobada de fans de la sèrie Deadwood, planegen de trobar-s'hi però finalment en Jesse durant els dies de la trobada, ha de estar apagant un incendi en uns boscos. L'Audrey ho entén i a la vegada comença a considerar de deixar en Simon, la seva parella. La deixa i es prepara per anar a viure a Colorado amb el Jesse. L'Audrey obre un blog per celebrar el seu amor. "Ja l'has llegit?", li pregunta l'Audrey a John Olson un dia que es troben, però aleshores, abans que la Audrey es traslladi al ranxo, el Jesse es dispara un tret a la panxa. És un home amb una història: va quedar catatònic quan, en anar a ajudar les víctimes de l'huracà Katrina a Nova Orleans li van sobrevenir els records dels seus amics bombers morts durant l'11S. I a més: els camells del seu pare abusaven d'ell quan era una criatura; i a més pateix un càncer de fetge a causa del qual finalment es mor. Entre la convalescència per el tret i la mort final a causa del càncer, l'Audrey manté el contacte amb el Jesse a través de la Janna SaintJames i de l'Alice, la germana, que l'està cuidant.

Fins aquí el primer pinyol de la història, que és la història de una impostura. L'Audrey queda destrossada després de la mort del Jesse. Per rematar-ho, escriu Olson, se li mor el gos. Però uns amics de l'Audrey, que també són amics de John Olson, remenen per la xarxa i així comproven i descobreixen que el tal Jesse no ha existit mai. A pesar de les fotografies, dels correus-e i de les trucades telefòniques tot ha estat una invenció. De qui? De la Janna SaintJames que, com averigüen els amics de l'Audrey, no és el primer cop que utilitza internet per inventar una personalitat falsa. En la segona meitat de conte, John Olson, explica el moment en què els seus amics trien per revelar-li aquesta veritat horrible a la seva amiga Audrey. El conte acaba malament, o potser només m'ho sembla a mi. Aprofiten uns dies en què Janna és a Los Angeles on ha anat a visitar l'Audrey. Està, de fet, vivint a casa seva. John Olson ha avançat molt des dels anys en què es van conèixer amb l'Audrey en aquell fòrum per a guionistes. Ara ell és un guionista reputat i, aquell escriptor que tots dos admiraven, el Harlan Ellison, l'ha cridat per treballar en un projecte plegats. De manera que Olson utilitza Harlan Ellison, que telefona l'Audrey, per treure-la de casa i així, ell i uns amics van a casa l'Audrey a fer-ne fora la impostora. Li diuen que ho saben tot i que fot-hi el camp, després en parlaran amb l'Audrey. Perquè en quedi constància, perquè la Janna no pugui denunciar-los o per ensenyar-li-ho després a la seva amiga, filmen tota l'escena en vídeo. L'article acaba amb unes consideracions psicològiques sobre la Janna i amb una fotografia de la impostora, aquesta:


És per la fotografia que dic que el conte, o l'article, acaba malament. No només perquè no em va agradar a mi trobar-me amb la persona real, amb una imatge de la impostora, al final de l'article. La Janna és com una versió envellida de la impostora catalana de l'11S i la seva tampoc és una impostura enginyosa, és una història igualment sòrdida i trista. Diu Olson en un moment de l'article que: "la bèstia té múltiples peus" i jo esperava pel final un altre pas de rosca: no tan sols la tristesa que m'incomoda si em poso a imaginar aquella escena de la Alicia Esteve sopant amb els pares del bomber mort que ella va dir que va salvar-la. Però també em va entristir i em va semblar venjatiu en excés que el John Olson pengés la fotografia. O m'ho va semblar més i massa després de descobrir al Youtube, el vídeo que va gravar el dia en què van anar a buscar la Janna per dir-li que el pastís estava descobert i que fes el favor de marxar de casa de l'Audrey:



"No he querido saber", escriu Javier Marías al començament de Corazón tan blanco, "pero he sabido". He trobat un bolg: Piece of Fakey en el qual la dona que John Olson anomena Audrey repassa l'engany del qual va ser víctima. Hi ha les fotografies que "Jesse" li enviava, cartes manuscrites, e-mails. El blog, sembla, l'utilitza com a teràpia. L'autora ha pres, per escriure'l, el nom de NoneOYerBusiness. Alguna cosa com: no t'importa. I, si vaig ser intel·ligent no furgant gaire en la història de Alicia Esteve, hauria d'haver fet cas a aquest nickname i no ficar-me on no em demanen, no preocupar-me del què no m'importa: no furgar en un lloc on només hi ha tristesa. No em feia cap falta saber-ho, però ho he sabut.