Dos mags

El primer dels dos mags l’he trobat en una novel•la de César Aira del 2001, que es titula El mago. El mag és el protagonista de tota la novel•la, però espigolant entre les frases de les cinc primeres pàgines se’n treu un retrat esplèndid, el plantejament de la novel•la. La novel•la comença així: “El març d’aquest any el mag argentí Hans Chans (el seu nom vertader era Pedro María Gregorini) va asistir a una convenció d’il•lusionistes a Panamà”. Un altre tall: “L’anterior [convenció] havia estat a Chicago i ell no hi havia assistit. Aquest cop es proposava no sols de participar-hi sinó d’establir-se d’una vegada com El Millor Mag del Món. La idea no era descabellada ni megalomaníaca; tenia un fonament tan raonable com curiós: Hans Chans era un mag de debò. Ni ell sabia com ni perquè n’era, però n’era. Podia anular a voluntat les lleis del món físic, i fer que objectes, animals o persones, ell mateix inclòs, apareguessin o desapareguessin, es desplacessin , es transformessin, multipliquessin, flotessin en l’aire, en una paraula que fessin el que ell volgués.” Per tant, explica Aira, no era descabellada la intenció de Hans Chans de ser el millor perquè al capdavall el què els seus col•legues “aconseguien després de preparatius laboriosos, amb màquines complicades i enganys ben calculats, ell podia fer-ho sense engany, sense esforç, amb perfecte espontaneïtat”. “El què és estrany és que no ho hagués aconseguit abans. Durant vint anys havia fet una carrera normal i bastant reeixida, però seguia essent un de tants”. La estratègia de Hans Chans per dissimular uns poders que de sortir a la llum vés a saber en quina mena de malson convertirien la seva vida, havia estat la de barrejar-se entre aquells que: “millor imitaven la possessió d’aquells poders, es a dir, il•lusionistes i prestidigitadors, i, atès ell en tenia de debò, usar els poders per guanyar-se la vida d’una manera fàcil”. Però el problema de Hans Chans és que “Potser, paradoxalment, l’avantatge amb la qual contava havia jugat a la seva contra, i el condemnava a la mediocritat. Si del què es tractava era de fer aparèixer un conill d’un copalta, el feia aparèixer sense ressorts, dobles fons, miralls; no li calia parar-se a pensar, ni preparar els seus elements, ni fer assajos. El públic aplaudia, molt content, i es quedava amb la idea que hi havia un truc, ben pensat, ben executat. Que era el que ell es proposava. Al públic l’hagués deixat astorat assabentar-se que ell ignorava igual com ells quin era el truc, es a dir quin era el truc que emprava en aquell cas, i en els altres casos, un il•lusionista convencional. No tenia la més remota idea de com funcionaven aquells doble fons, els ressorts, els miralls; quan veia actuar un dels seus col•legues estava en la mateixa situació que una canalla de cinc anys: li semblava màgia. I era lògic, perquè quan ell reproduïa l’acte ho feia amb màgia de veritat, perquè podia fer-ho però també perquè no hauria pogut fer-ho sense màgia.” Per tant encara que podia realitzar els números més prodigiosos sense cap esforç, com s’ho havia de fer per saber quins eren els números més prodigiosos i mai vistos? “Aquí hi ha la clau del problema. L’espectacle de la màgia té les seves lleis.”


El segon dels mags l’he trobat en un altre llibre, a El libro de los fracasos heroicos, la traducció castellana de The (incomplete) book of failures de Stephen Pile, un llibre de 1979 que ha editat fa uns mesos l’editorial Alba. El Llibre dels fracasso heroics, és un compendi mundial de pífies i fracassos. A la pàgina 13 hi ha l’entrada per El pitjor mag. Diu Stephen Pile: “És molt possible que si els trucs de màgia de Tommy Cooper haguessin funcionat ningú no hagués sentit a parlar d’ell. Tanmateix i, afortunadament, la seva màgia va estar beneïda des del primer moment amb una ineptitud gaire bé espectacular”. Segueix Plie: “Potser és interessant conèixer com va descubrir aquest home els seus dons incomparables. Als 17 anys, mentre treballava com a aprenent, ca actuar en un festival que es celebrava a la cantina de la drassana que tenia la empresa a Hyde, Essex. Va sortir a l’escenari amb la intenció d’oferir una representació de màgia seriosa. Quan es va obrir el teló es va quedar en blanc i va oblidar tot el que havia de dir. Durant una bona estona es va quedar parat, obrint i tancant la boca. El públic estava embadalit. Vinga –va pensar. Som’hi. I va anar-hi i tot li va sortir malament. El seu gran final era el truc de l’ampolla. “Això és una ampolla plena de llet –va dir al públic fascinat-, es tapa amb un paper per sobre. Es gira l’ampolla i es treu el paper. La llet no cau”. El públic el mirava contenint la respiració. Va girar l’ampolla. Va retirar el paper. I va quedar tot xop. Tota la llet li va caure per sobre. Com si no n’hi hagués prou, el senyor Cooper va tenir tot seguit un atac de pànic escènic i va començar a obrir i tancar la boca sense emetre cap so. Aleshores, tremolant, va abandonar l’escenari suant copiosament. Entre bastidors va sentir el rugit multitudinari d’una ovació de gala. La seva glòria futura”, conclou Stephen Pine, “estava grantida”. I té raó. Tommy Cooper te una entrada destacada a la wikipedia anglesa, on se’l destaca no pas com el pitjor mag sinó com un dels grans humoristes britànics del segle passat. També va ser, segons llegeixo a la wikipedia, un alcohòlic prou reeixit. S’hi expliquen diverses anècdotes com la de un matí en que va demanar un gintònic amb cereals per esmorzar perquè ela llet tenia massa colesterol. La seva glòria també ha arribat al Youtube. Enllaço dos vídeos.

Un:


I dos:



Però el vídeo que no he trobat és el de la seva última performance. Diu la Viquipèdia anglesa que: El 15 d’abril de 1984, Tommy Cooper va patir un atac de cor davant de milions d’espectadors, enmig del seu espectacle, durant el popular programa de la ITV, Live From Her Majesty’s. La major part de l’audiència va pensar que es tractava d’una part de l’actuació i es va posar a riure fins que es va fer evident que estava seriosament malalt. En aquest punt el director del programa va manar a l’orquestra de començar a tocar per una pausa publicitària i el seu manager va estirar Tommy Cooper darrera les cortines on van provar de reanimar-lo. Per raons legals i mèdiques el cos de Cooper només podia ser retirat del escenari per infermers o policies. El programa va continuar i els altres artistes van haver d’actuar amb el cos de Cooper rera les cortines. Fins la segona pausa per els anuncis no va arribar la ambulància i quan van arribar a l’hospital de Westminster Tommy Cooper ja era mort.