Novaiorquesos dels cinc continents

Fa uns dies, l’article setmanal que cada divendres publica Francesc Orteu a la contraportada de l’Avui venia encapçalat per la frase següent: “El món imaginari creat per Woody Allen ha fet que molts turistes sentimentals busquin sense èxit per Manhattan parelles 'pijas' per veure-les discutir de sexe amb estil i vehemència.” Ja dintre de l’article, dedicat a la pel•lícula que Woody Allen ha de filmar a Barcelona l’agost vinent, Orteu es pregunta: “¿Com retratarà Allen Barcelona? És la gran pregunta, una pregunta que només pot fer-se algú que no hagi vist la seva obra portentosa. Diu Allen que la mostrarà "de la mateixa manera que he mostrat Manhattan". És a dir, que veurem una ciutat on ningú no viatja mai en metro, per exemple, i els immigrants dels suburbis no s'hi passegen. Una ciutat tan real com la nau de Star Trek i tan agradable com els carrers de Sant Gervasi. Els protagonistes d'Allen, malgrat confessar un gran amor per Manhattan, senten un amor idèntic al que senten per les dones que els envolten.”
Ahir una frase del llibre que estic llegint, En el repòs de la trinxera, que és un recull de cartes que l’escriptor i esperantista Frederic Pujulà i Vallès va escriure des del front francès durant la primera guerra mundial, em va fer tornar a l’article de l’Orteu. Pujulà escriu: “Hi ha, escampats pels cinc continents, milers de parisencs que no han estat mai a París.” Unes línies abans Pujulà i Vallès s’ha referit a París com a la capital del món i és en aquest sentit en què he pensat en la quantitat de novaiorquesos escampats pels cinc continents que no viuen a “la menys americana de les ciutats americanes”.
Així per una banda tenim Suburbia, això que alguns anomenen la ciutat més gran del món i que s’escampa també pels cinc continents, una extensió descomunal de cases adossades i de centres comercials i de multicinemes, els americans que són al poble del costat, a Granollers i l’Atmetlla, però també a East Wyndham o a Bennington, i per l’altre tenim els novaiorquesos de Sant Gervasi i de Gràcia, del Poble Nou però també de Girona i fins i tot els novaiorquesos retirats del bullici de la capital del món a Ullastret o a Santa Pau com si fossin a Long Island o a Vermont.
No sé, però, com va Nova York de novaiorquesos; segons Orteu els turistes sentimentals els busquen sense èxit i Pujulà i Vallès diu que a París hi ha alguns parisencs però que habitualment són parisencs vinguts de fora; també explica que “a l’altra banda del Canal”, en canvi, el sastres fan fortuna venent les peces de moda parisenca, “filosòficament parlant” diu Pujulà, que confeccionen en els seus tallers de Londres.

Passejades pel costat salvatge (5a part)

6. The Coloured Girls

And the colured girls go:
Doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo.

“I les noies de color diuen: du, durú, durú, durbdurbdú, durú, durú, durbdurbdú, durú, durú, durbdurbdú, durú, durbdurbduuú”

Ho explica Herbie Flowers. Herbie Flowers és el baixista anglès responsable de la línia de baix, (de les dues línies de fet) que obren el Walk on the Wilde Side, les dues linies de baix (acustic i electric) sobreposades que són part del truc i de la màgia d’aquesta cançó. Doncs explica Herbie Flowers, diu:
“El dia següent, va venir algúi va dir: hey! Necesitem tres cantants, o dues o una i que gravi tres vegades… I algú va dir: hey! Jo conec tres cantants i les puc fer venir. Les va dur i van decidir anomenar-se les Thunderthighs que és un nom genial.”

Jo no he estat capaç de trobar cap rastre de les Thunderthighs a internet, o sigui, cap resta de les Coloured Girls.

Passejades pel costat salvatge (4a part)

5. Jackie




Jackie is just speeding away,
Thought she was James Dean for a day
Then I guess she had to crash, Valium would have helped that bash
Said: Hey babe, take a walk on the wild side,
I Said hey honey, take a walk on the wild side.

“La Jackie va massa accelerada (o bé va passada de speed, o sigui de alpha-methyl-phenethylamine, o sigui d’anfetamines) Es va pensar que era en James Dean per un dia. Després em sembla que se la va fotre (o bé va tenir un baixada). El Valium (o bé benzodiazepina) l’hagués ajudat en aquest tràngol”.

Jackie, és Jackie Curtis, nasuct el 19 de febrer de 1947 com a John Holder Jr, morta el 15 de maig de 1985 per una sobredosi (però no pas d'speed sinó de) heroïna (hidroclorit de diacetylmprphina). De tots els personatges de la cançó és segurament el més interessant, alguna cosa més que una drag-queen o un transvestit, no exactament un transsexual ni un transformista, però tot això també. Solia actuar disfressada de James Dean o disfressat de dona. Va escriure poesies i també obres de teatre. Va treballar amb Holly Woodlawn, amb Joe Dalessandro i amb Candy Darling en les pel•lícules de Paul Morrissey i Warhol. Després va estrenar les seves obres pròpies, el Cabaret in the sky, per exemple. N’han fet un documental d’ella, i n’han editat alguns discos, d’ell. Alexis del Lago diu, en un dels retalls del documental que he trobat, que Jackie no era ni un home ni una dona, que era una forma de viure. Es pot trobar força cosa de Jackie al youtube. Jo em quedo amb la versió que fa de My Lucky Star de Cantant sota la pluja.

Passejades pel costat salvatge (3a part)

4. Sugar Plum Fairy



Sugar Plum Fairy came and hit the streets
Lookin' for soul food and a place to eat
Went to the Apollo
You should've seen 'em go go go
They said, Hey sugar
Take a walk on the wild side
I Said, Hey babe
Take a walk on the wild side
All right, huh!

"En Sugar Plum Fairy va arribar i va sortir al carrer, buscant aliment per l’ànima (però Soul-food és també una manera de referir-se a les menges típiques dels afroamericans del sud dels EUA) i un lloc per menjar. Va anar a la discoteca Apolo i hauries d’haver vist com hi anava la gent, deien: hey Sugar, fes un volt pel costat salvatge, i jo deia, Hey babe, fes un volt pel costat salvatge.”

Dels cinc personatges de la cançó, Sugar Plum Fairy és l’únic que no té entrada pròpia a la wikipedia, l’únic que no té una correspondència inequívoca amb un personatge real. Sugar Plum Fairy, la fada llaminadura, és un dels personatges del Trencanous del de Txaikovski, però als 60 també era una forma col•loquial per a referir-se als camells, als subministradors de drogues. És en aquest sentit que John Lennon, al començament d’una de les preses (però no la que va acabar en el Sgt. Peppers) de A day in the Life, utilitza el sugar-plum-fairy-sugar-plum-fairy en comptes del one-two-three-one-two-three. Holly Woodlawn i Joe Dalessandro identifiquen Sugar Plum Fairy amb un camell que de fet no recorden i Lou Reed només recorda la eufonia del malnom. Tot i així en una de les pel•lícules que va filmar Andy Warhol apareix un personatge que duu el nom de Sugar Plum Fairy i que va ser interpretat per Joe Campbell. És així que es fa correspondre el Sugar Plum Fairy de la cançó de Lou Reed, amb Joe Campbell, un personatge del qual no n’he pogut saber massa cosa, tret que va néixer el 1937 i que encara és viu i que als dinou anys va ser amant de Harvey Milk el que seria, després, el primer càrrec electe a declarar-se gay obertament als EUA, a l’ajuntament de Sant Francisco. El seu amant (però ja no n’eren), Harvey Milk, va ser assassinat junt amb l’alcalde de Sant Francisco el novembre del 78 per un altre regidor del govern de la ciutat i Joe Campbell, molts anys després, va fer donació de les cartes d’amor (i si hi havia amor suposo que ridícules) que Harvey li havia enviat, va donar-les a una associació de gays i lesbianes i avui dia son guardades, i es poden consultar, a la biblioteca de Sant Francisco.



En qualsevol cas Sugar Plum Fairy, correspondria, en la versió que de Walk on the wild side, va fer Albert Plà, a l’Aurelio, aquell pagerol pallús, que va a la ciutat a menjar-se el món i qui l’ha vist ara a la discoteca (vinga, vinga, vinga) ballant per el costat més bèstia de la vida.

Passejades pel costat salvatge (2a part)

3. Little Joe





Little Joe never once gave it away
Everybody had to pay and pay
A hustle here and a hustle there
New york city is the place where they said
Hey babe, take a walk on the wild side
I said hey joe, take a walk on the wild side

“En Little Joe mai no regalava res, tothom havia de pagar, un clau per aquí, un clau per allà, Nova York és la ciutat on es diu: hey babe, fes un volt pel costat salvatge. I jo dic, hey Joe, fes un volt pel costat salvatge”

Little Joe és Joe Dalessandro, ho du tatuat als tríceps del braç dret. Nascut a Florida el 1948, va buscar-se la vida a Nova York de ben jovenet fent cinema porno gay, prostituint-se i fent de model. Tot i això, en la sèrie de documentals Classic Albums dedicat al Transformer, Dalessandro assegura que Lou Reed es va inspirar, no pas en ell, sinó en els papers que feia a les pel·lícules d’Andy Warhol. El 1967 l’havia conegut i va ser, segurament, la més popular de les superestrelles undergrounds de la Factory. És el paquet de Joe Dalessandro el de la portada del disc Stiky Fingers que Warhol va fer per els Rolling Stones (també una imatge seva va servir a The Smiths per una altre portada). Va fer molt de cinema amb Warhol i Paul Morrissey i a meitat dels 70 va establir-se a Europa on va seguir treballant en el cinema francès i italià. Va fer una pel·lícula amb Serge Gainsbourg i Jane Birkin, Je t’amie moi non plus, que seria fabulós trobar. A la seva pàgina web hi ha anunciat un documental de la seva vida, en producció el 2005. No hi ha els versos de Walk on the wilde side. En canvi hi ha unes paraules elogioses del director de cinema John Waters on assegura que Dalessandro és un actor meravellós i que va canviar la imatge sexual dels mascles en el cinema.

Un altre Joe, el gran Joe Strummer dels The Clash, versiona la cançó de Lou Reed en el següent vídeo.

Passejades pel costat salvatge (1a part)

1. Holly




Holly came from miami f.l.a.
Hitch-hiked her way across the u.s.a.
Plucked her eyebrows on the way
Shaved her leg and then he was a she
She says, hey babe, take a walk on the wild side
Said, hey honey, take a walk on the wild side

“La Holly va arribar de Miami, Florida”. Lou Reed ho canta sobre una línea de baix que ha s’ha fet inconfusible. És al començament de la cançó Walk on the wild side. “ Va travessar els EUA", segueix "fent autostop. Es va depilar les celles durant el viatge. Es va afaitar les cames i aleshores ell va ser ella. Diu: Hey babe, fes un volt pel costat salvatge.”

Holly , és Holly Woodlawn. Quan ella era ell, ell era Haroldo Santiago Franceschi Rodríguez Danhakl. Com els altres quatre protagonistes de la cançó, Candy, Little Joe, Sugar Fun Fairy i Jackie, Holly va arribar a Nova York a finals dels anys 60 i va formar part del submón de la Factory d’Andy Warhol. Va fer un parell de pel·lícules amb ell. La seva pàgina oficial www.hollywoodlawn.com la presideixen els versos de Lou Reed i a dintre hi ha un munt de fotografies i una entrevista de l’any 2000 on explica que té el projecte de dur la seva autobiografia al cinema, que Lou Reed està predisposat a fer-li la banda sonora, a regravar Walk on the wild side amb alguns versos nous dedicats a ella. Però no he sabut trobar a la Internet Movie Data Base cap referència a aquest projecte.

Lou Reed cantant Walk on the Wild Side l’any 1982:

2. Candy



Candy came from out on the island
In the backroom she was everybodys darling
But she never lost her head
Even when she was given head
She says, hey babe, take a walk on the wild side
Said, hey babe, take a walk on the wild side
And the coloured girls go
Doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo, doo

“La Candy va arribar de Island. A l’habitació del darrera era l’amant de tothom. Però ella mai va perdre el cap, ni tan sols quan estava fent una mamada. Diu: Hey babe, fes un volt pel costat salvatge.”
La Candy, és Candy Darling, un altre transexual de la Factory. Nascuda James Lawrence Slattery, va passar la infantesa a Long Island imitant la Kim Novak. Un cop a Nova York va ser primer la Hope Slattery i després la Hope Stansbury. Va començar a visitar un metge de la Cinquena Avinguda per injectar-se hormones i va ser encara la Hope Dahl, i la Candy Dahl, i la Candy Cane, abans de ser definitivament la Candy Darling. L’any 1968 va aparèixer a Flesh, una peli d’Andy Warhol on també hi apareixien el Little Joe i Jakie de Walk on the wild side. Va ser també aleshores, l’any 68, quan Lou Reed va dedicar-li una altre cançó, però aquesta per ella sola, amb la Velvet Underground, Candy says.

La Candy Darling va morir l’any 1974 a Nova York de leucèmia. Hi ha una fotografia, Candy al seu llit de mort, de Peter Hujar, que el cantant Antony ha fet servir per la portada del seu disc I’m a Bird now. Antony també va arribar a Nova York, ell des de Chichester, Anglaterra. No sé si es va depilar les celles, ni què fa als quartos foscos. En una de les cançons del disc canta: “Un dia creixeré i seré una dona”. Antony no és un transsexual, tampoc exactament un transvestit, sinó alguna cosa que en diuen un tansgender. Lou Reed l'acompanya en una cançó del seu disc, A Fistful of love (un grapat d’amor), o bé A Fist Full of love (un puny ple d'amor).

Una cançó per enterrar la sardina

Podría haver servit la vuitena de las cançons beneites de Bernardo Atxaga, aquella que en la seva tornada diu: “Em moriré, dubidubí / Em moriré, dubidubà /És possible, dubidubí / Gairebé segur, dubidubà /Però qui em matarà” En la qual especula si serà el dilluns o el dimecres qui li donarà mort, el 18 o el 24, el març o el novembre. Però és més senzilla aquesta versió del Your Beat Kicks Back Like Death de Scout Niblett versionada per Jens Lekman on la lletra és més simple i gaire bé més curta que el títol. Diu: “Tots ens morirem. No sabem com i no sabem quan”. La cançó ens ho recorda una trentena de vegades perquè venim de la cendra i en cendra ens hem de tornar.

Noms

Darrerament he rebut correus electrònics de Chylan Nicolai, de Joycentn Khan, i de Bailey Howard. També de Miss Garza, Deidre Evans, Deana Wiley, Brandi Thaker, Nairobi York, Pablo Wagner, Everett Joanne Eason, Blaine Sams, Menno Standley, Phyllis Reyes, Parker Thorne, Frieda F. Mayo, Rodrick Lange, Louella Schneider, Benjamin Pate, Joey Franchesca, Dallas Shields, Rodent Bowdent, Deloris X. Cain, Franky Janis, Brianna F. Garret, Gathbiyya Dahlke, Sarita Andrews, Eyre V. Amidships, Tisha X. Horne, Rocky Alonzero, Nikolette Benevides, Ladawn Sadye, Fritjof Gustafson, Rylan Mitchell, Hollis Pagan, Clare Cline, Michjo Lamontagne i Waldo Fink. De fet entre el correu brossa de la bústia del gmail, tinc més d’un miler de correus, un miler d’aquests noms inventats. El nom, es diu, és el primer regal que els pares fan als seus fills, però els pares d’aquestes criatures són segurament només programes informàtics. A vegades m’entretinc a rastrejar la xarxa, per veure si alguna d’aquestes persones suposades, d’aquests fruits de la combinatòria, té el seu correlat real, i a vegades sí, més o menys, Dallas Shields és per exemple el nom d’un personatge secundari d’una sèrie de TV que es va dir Renegade a començament dels anys 90. Però de la majoria d’aquestes persones no en trobo cap rastre, cap Brandi Thaker, ni cap Phyllis Reyes. No diré que tingui la temptació d’inventar una vida, ni que sigui petita, un croquis, per cada un d’aquests noms. Però si que, quan en veig tota la llista, tinc una sensació desagradable de malbaratament. Rocky Alonzero i Waldo Fink han de servir per alguna cosa més que per vendre’m medicaments.

La mala fe

Dimecres, a la matinada, la policia va presentar-se a una casa ocupada del barri on treballo. No venien a desallotjar-la. Pel què he llegit avui al diari, es veu que van venir a detenir una noia de 26 anys, que es diu Núria Pòrtulas, sota l’acusació de pertinença a banda armada. Li han aplicat la llei antiterrorista. Estarà 72 hores incomunicada i haurà de declarar a l’Audiència Nacional de Madrid. El barri del Pont Major, on hi ha la casa, és un barri molt petit del nord de Girona, a la riba del Ter, apartat de la ciutat. Segons la Viquipèdia, l’any 2005 hi havia només 44 veïns. La dada no és correcte, són força més, però quan els esquàters van instal•lar-s’hi, no fa gaire, potser des de finals d’any, van fer-se ràpidament visibles. Són un grup de mitja dotzena de noies, abillades totes perfectament amb l’uniforme antisistema. També hi ha un parell de gossos i algunes bicicletes i alguns paios intermitents. El dia abans de la detenció, dimarts, van entrar totes plegades al bar on jo esmorzava. Vaig estar fixant-me en elles, particularment en els seus cabells perquè en cap cas pensava que acabessin en un post. Van seure i van ajuntar dues taules, estaven enriolades, van demanar cafès amb llet i alguna cosa per menjar però tot molt desordenadament trepitjant les unes les paraules de les altres, de manera que van haver de reordenar la comanda un parell de vegades. La cambrera va prendre la nota, també riallera, amb complicitat amb el desordre, com si l’escena fos familiar. No sé quina de les noies era la Núria. No sé, de fet, si hi era, la detinguda, la noia que demà haurà de declarar davant d’un jutge perquè és la companya sentimental d’un paio a qui van detenir el setembre a istàncies de l’estat italià on, llegeixo als diaris, ha comès uns atemptats, cremat uns cotxes. El detingut es diu Sorroche, he vist cartells protestant per la seva detenció al barri i n’he retingut el cognom, si he retingut bé el cognom.
Dimecres, també, va ser el dia en que l’Oleguer Presas, el defensa de Sabadell del Barça, va publicar un article on posava en dubte la bona fe de la justícia espanyola. L’article es diu De bona fe, va publicar-lo en català Vilaweb, però la bona fe amb la qual Oleguer Presas diu que es guiarà al començament de l’article és una figura retòrica i una ironia perquè l’article prova de mostrar la mala fe amb la qual la justícia d’Espanya actua i la poca fe, per tant, i la poca confiança que suscita entre alguns administrats. L’Oleguer recorda el general Galindo d’Intxaurrondo, el Rafael Vera i el Javier de la Rosa com exemples d’indulgència els quals contraposa a la severitat aplicada a De Juana Chaos. No sé si els dos primers, el Galindo i el Vera, van ser incomunicats durant 72 hores, si a ells va els hi van aplicar aquesta llei. En canvi m’he posat ha recordar aquells informes que la premsa basca treu de tant en tant en la qual posa, en una banda, els processats per la Audiència Nacional sota la llei antiterrorista i, al costat, els absolts després sense càrrecs que sempre són un tant per cent elevadíssim.
No sé com se’n sortirà la Núria Pòrtulas. Tampoc sé si és, o de què és, culpable. Dimarts, al bar on esmorzava, després de demanar els cafès amb llet. Una de les ocupes va obrir el diari. Va obrir una roda de preguntes a les altres noies: “Tu?”, va preguntar. “Sagitari!”, va respondre la primera i “Sagitari!”, la segona, i després la tercera i així fins que les va interrogar totes. “Collons!”, va dir “¿Totes sagitari?”. Van riure i la noia va llegir en veu alta: “Uno de los suyos puede darle una sorpresa”. Els riures van multiplicar-se i les converses i els xiuxiuejos van produir més rialles. “Sooorpreeesaaaa”, deien algunes i a mi em feia gràcia veure aquelles esquàters llegint-se l’horòscop com secretàries, però em vaig aguantar el riure. La noia va continuar llegint però joja no vaig poder entendre el què deia. Ara he recuperat La Vanguardia de dimarts i pels sagitaris hi ha, tot seguit de la sorpresa, un consell que diu: “En cualquier caso, sea muy cauto”. Però no crec que la cautela li serveixi de res.

Les terres salvatges

Timohty Dexter i Chris McCandless són els protagonistes de les històries. O Timothy Treadwell i Alex Supertramp perquè tots dos es canvien de nom per a la seva aventura. La de McCandless comença l’estiu de 1990 havent-se graduat per la Universitat Emory d’Atlanta. Chris McCandless dóna tots els seus estalvis a la ONG Oxfam Amèrica, i marxa de viatge, cap a l’Oest amb el seu Datsun groc de segona mà. Timothy Dexter, després Treadwell, no arriba a graduar-se. Entra a la Universitat de Bradley amb una beca, cridat per l’equip de natació. Però a la Universitat “comença a sortir”, en paraules de sa mare, “amb gent que no li convenia”. Després es lesiona i perd la beca. Ha de tornar a casa i la convivència es fa molt difícil. De manera que, per començar de nou, es decideix a marxar a cap a l’Oest, fins a Califòrnia, on troba una feina venent souvenirs en una botiga. Es posa en mans d’un representant per a buscar-se la vida com actor i es canvia el cognom, Dexter, per Treadwell. Fa alguns castings i algunes aparicions esporàdiques a la TV i, segons la llegenda, queda en segon lloc en el casting per al paper de barman de la sèrie Cheers que finalment interpreta Woody Harrelson. El cas és que els fracassos l’aparten del somni de Hollywood i comença a beure i a consumir drogues . A finals dels anys 80, Tim Treadwell, és ingressat en un hospital per una sobredosi de heroïna i cocaïna i, un cop recuperat, un amic se’l enduu a Alaska per ajudar-lo a desconnectar. És el primer viatge i el començament d’una nova vida. Des d’aleshores hi torna cada estiu, fins l’any 2003 en què s'hi mor. Chris McCandless, o Alex, també es mor a Alaska, l’any 1992, ell, dos anys després d’abandonar-ho tot i de viure com un rodamón. Després de deixar la universitat, McCandless va conduir fins el desert d’Arizona. Allà va abandonar el seu Datsun groc i va cremar-hi els bitllets de dòlar que li quedaven. Desplaçant-se a peu o en autostop, vivint de petites feines esporàdiques, en caravanes deixades o bé al ras, es passa gairebé dos anys amunt i avall de l’Oest nord-americà: buscant la llibertat màxima, amb una manera de viatjar extrema, en una batalla per destruir el seu jo fals. En algun moment del viatge (però el viatge ja és una forma de vida) es decideix a enfilar-se més al nord i arribar fins a Alaska. Té la intenció de viure al bosc sense res més que allò que pugui aconseguir de la natura. El maig de 1992, després que un camioner l’acosti cap a les terres salvatges, Alex, s’encamina cap a la Senda de l’Estampida amb una motxilla amb uns quants llibres, cinc quilos d’arròs, i un rifle de petit calibre.

Jo també he arribat a les terres salvatges d’Alaska. Hi he arribat seguint els camins del Timothy i de l’Alex, seguint un llibre i una pel•lícula. La peli és el documental Grizzly Man de Werner Herzog, el llibre és Cap a terres salvatges de Jon Krakauer. Les dues històries s’assemblen massa perquè no m’hagin quedat definitivament casades més enllà que pel fet que hagi vist el documental i llegit el llibre gairebé en paral•lel.

Grizzly Man, el documental de Herzog, parteix de les més de cent hores de gravacions que Timothy Treadwell va enregistrar en els darrers cinc estius que va passar entre els óssos a Alaska. En el viatge amb el seu amic, Treadwell, va descobrir els óssos grizzlie. Va anar al parc nacional de Kenali en excursions guiades diverses vegades, fins que va començar a anar-hi sol. Després va passar-hi mesos sencers instal•lat entre els óssos que van esdevenir la seva nova vida, gairebé la seva nova addicció. Va passar estius filmant-los, vivint entre ells i va dedicar els hiverns a recórrer les escoles explicant a la mainada la necessitat de protegir-los. Va convertir-se en una celebritat a Amèrica. A finals d’estiu del 2003 un ós va cruspir-se’l. A ell i a la seva xicota que aleshores l’acompanyava. A En terres Salvatges, Jon Krakauer, parteix dels diaris de McCandless, que cobreixen el primer any de viatge i també les peripècies dels tres mesos a Alaska: els dies de vida i cacera en un autobús abandonat com a refugi per a caçadors i també el procés de debilitament i mort per la desnutrició i per una intoxicació desafortunada a causa d’unes llavors de patata silvestre. El llibre i el documental parteixen de les dues morts accidentals i un punt absurdes per reconstruir les vides d’aquests dos homes sobre els quals plana l’ombra de la bogeria i també de l’heroisme. Tots dos moren enmig de la natura i víctimes d’una natura que havien idealitzat, a la qual havien fugit i en la qual havien trobat una mena de salvació. Les històries, les que expliquen Herzog i Krakauer coincideixen però també en la forma: a partir de la mort, Herzog i Krakauer, busquen en entrevistes el testimoni dels familiars i els amics a la vegada que van avançant, cap el desenllaç, a través dels diaris o del material filmat. De manera que, a mida que anem coneixent i comprenent els personatges, tots dos avancen cap a la mort sense que puguem advertir-los ni salvar-los: com en les tragèdies gregues, el públic sap alguna cosa que l’heroi ignora. Com el públic de les tragèdies gregues sentim pietat cap a l’heroi i terror perquè alguna cosa en la seva aventura ens incumbeix.

El llibre no té banda sonora, el documental sí. El guitarrista Richard Thompson va composar un seguit de passatges instrumentals. Al final de la pel•lícula hi ha una cançó cantada, un clàssic de la música country que es diu Coyotes. És la història d’un cowboy del sud de Texas que recorda els vells temps, els temps d’abans de l’asfalt i l’acer, el temps en què la terra era salvatge i ell s’estirava a mirar les estrelles i escoltar els udols dels coiots. Un dia el vaquer desapareix sense deixar ni una nota. La cançó comença a sonar al final del documental quan veiem unes imatges de Tim Treadwell endinsar-se amb una motxilla a l’esquena cap al territori salvatge dels óssos. Tot seguit veiem el pilot que solia dur a Treadwell al seu campament d’Alaska, marxant amb Werner Herzog, que ja ha acabat el seu documental. A la cançó canten: “Els comanxes ja no hi són, els bandits ja no hi són, en Geronimo ja no hi és.” i el pilot canta però en un moment canvia el llop roig, que tampoc ja no hi és, per Tim Treadwell. “Tim Tradwell is gone”, canta des de la seva avioneta. I, perquè aquestes dues històries estan definitivament lligades, el darrer passatge del llibre de Jon Krakauer s’esdevé a l’interior d’un helicòpter, quasi bé una avioneta, on l’escriptor s’envola per marxar d'aquell indret d'Alaska on va morir el protagonista del seu llibre. Jo imagino Krakauer cantant: "Chris McCandless is gone”.

La cançó: