Les fotografies de Thomas Struth

En parla en Monzó, el seu article d’avui diumenge pel Magazine de La Vanguardia. Diu: “ Un amic americà m’explica que a Nova York, a la galeria Marian Goodman, han inaugurat una exposició de fotografies de Thomas Struth.” Més endavant amplia la informació i afegeix: “En aquestes fotografies es veuen persones que contemplen obres d’art en diferents museus del món. Thomas Struth és un fotògraf alemany que des de fa dues dècades recopila imatges d’aquesta mena. Ha fet fotos al mateix Museu de El Prado, a l’Hermitage de Sant Petersburg, a la Galeria de l’Acadèmia de Florència, al Louvre, a l’Institut d’Art de Chicago, a l’Antiga Pinacoteca de de Munich, al Museu Nacional de Tokio... Sempre de gent que observa obres d’art.”

A en Monzó la idea li sembla esplèndida i no només per allò que té de paradoxal el fet que els visitants dels museus acabin exposats en les parets dels museus. Monzó acaba l’article amb la idea, gairebé obligada, d’imaginar les fotografies dels visitants de museus que miren les fotografies de visitants de museus, “i així successivament”. Però a Monzó la idea li agrada per això però també perquè en els museus, “la gent adopta actituds molt interessants, molt suggestives, que indiquen clarament una manera de ser, uns interessos, unes obligacions.” L’article, que duu per títol Comportament en el museu, dissecciona les diverses actituds que les persones prenem en els museus, perquè, tal i com ens indica, si bé a qualsevol lloc és suggestiu de contemplar a la gent (a l’autobús, al restaurant, a la llibreria, al pavelló on porten els seus fills a jugar a futbito, posa com a exemples Monzó), el valor sagrat que moltes persones concedeixen a els museus fa que en aquests llocs el seu comportament sigui especialment suggeridor.

La idea de Thomas Struth, té raó Monzó, és esplèndida, i, un cop vistes algunes de les fotografies de Struth que he trobat a la xarxa, val a dir que les fotografies també en són, d’esplèndides, no només per allò que tenen de paradoxals, ni per allò de suggeridores que som les persones davant d’una obra d’art. El tractament de les fotos, el color i les composicions, produeixen efectes singulars, paradoxals i suggestius, perquè en algunes d’elles es produeix un continuum entre l’obra observada i els observadors o perquè en d’altres la imatge més dinàmica, la més viva i real, és la imatge morta i observada i no pas la viva i observadora.