Elogi del R.C.D. Espanyol

La felicitat, segons el clixé, està feta de petites coses. Conformen gairebé un gènere literari els llibres que compilen petits plaers: berenar amb l’àvia al jardí de la torre d'Arenys, l’olor de la gespa tallada, fer-se rentar el cap en una perruqueria, comprar-se un abric de segona mà, el primer glop d’una cervesa and all that Philippe Delerm kind of crap, per fer servir la fórmula de Holden Caufield. Corre, ara, un anunci amb un acudit de Groucho Marx sobre les coses petites que ens fan feliços: una fortuna petita, una mansió petita, un petit iot... Jo hi afegeixo: el petit partit decisiu del R.C.D. Espanyol de final de temporada. És, aquest, un plaer estacional, que solia arribar amb les cireres, i que, enguany, s’avançarà gairebé un més de resultes de la classificació per a la final de la copa de la UEFA que els periquitos van aconseguir dijous a la nit. En la seva formulació més tradicional la cosa es produïa el més de juny en un partit en què l’equip blanc-i-blau es jugava el descens a la segona divisió de la lliga espanyola. Però la cosa admet, com els arrossos, preparacions molt diverses: una final de copa del Rei o un partit en el qual es jugui la classificació per a les competicions europees. La qüestió rau en que el partit sigui decisiu i que sigui a final de temporada. Aquest és el partit que mai no em perdo, el que segueixo durant el pre-partit en els diaris esportius i en les pàgines esportives dels diaris generalistes i en el post-partit en les emissores de ràdio. Jo no sóc del Espanyol, vaig ser-ne, si es pot dir així, durant una temporada, durant una febrada adolescent, en aquells temps en què buscava una identitat desesperadament i sempre és més fàcil significar-se a la contra. Però no es pot canviar de colors. Es pot canviar de dona, de ciutat, de feina i de partit polític, diu un altre clixé, però no d’equip de futbol. Vull dir que sóc del Barça i que aquest petit plaer que descric és frívol i miserable i consisteix en esperar la derrota del R.C.D. Espanyol o potser, si sóc més benèvol amb mi mateix, consisteix en observar morbosament bascular l’equip que du els colors de Roger de Llúria al caire de l’abisme, entre el fracàs i l’èxit. Perquè al capdevall no celebro el resultat, les riqueses no les trobo a Ítaca sinó en el camí a Ítaca. Sé el que és sentir antipatia per un equip. La diferència entre esperar una derrota i necessitar-la. Les passions baixes que genera l’odi. Amb una samarreta blanca persones que potser admiraria o em resultarien simpàtiques em produeixen urticària i només la possibilitat d’una victòria internacional del Real Madrid em trastorna. Res d’això no em passa amb el petit partit decisiu de l’Espanyol i, per això, veure’l i esperar-lo, és molt plaent i em fa feliç en la mesura en què ens fan feliços les coses petites: perquè, com un plat de faves, la felicitat que provoca és molt més intensa que la infelicitat que provocaria l’absència del plat de faves.