Els xinesos que no es moren mai

“Eren els xinesos que no es moren mai. Els xinesos eterns que es passen la documentació els uns als altres. Vet aquí on havien anat a parar. Aquells cossos que alguna llegenda urbana suposa cuits als fogons dels restaurants, soterrats als voltants de les fàbriques o llançats a la boca del Vesubi.”

Qui se’ls troba és Roberto Saviano, ho explica al primer paràgraf de Gomorra, un reportatge sobre la Camorra napolitana que ha publicat Empúries. El llibre comença al port de Nàpols, així:

“El contenidor es gronxava penjat a la grua que el carregava al mercant. Com si estigués surant en l’aire, l’sprider, el mecanisme que adhereix el contenidor a la grua, no aconseguia domar el balanceig. De cop, les portes metàl·liques mal tancades es van obrir i van començar a ploure cossos a grapats. Semblaven maniquins. Però en petar a contra terra els caps s’esberlaven com si fossin cranis autèntics, I ho eren. Queien homes i dones, i algun noi jove. Morts. Congelats, amuntegats l’un damunt de l’altre. En fileres, com si fossin anxoves. Eren els xinesos que no es moren mai. Els xinesos eterns que es passen la documentació els uns als altres. Vet aquí on havien anat a parar. Aquells cossos que alguna llegenda urbana suposa cuits als fogons dels restaurants, soterrats als voltants de les fàbriques o llançats a la boca del Vesubi. Eren allà. En queien a dotzenes, del contenidor, cada un amb el seu nom escrit en un cartronet lligat a un cordill al voltant del coll. Tots havien estalviat prou per fer-se enterrar a les seves localitats natals, a la Xina. Se’ls quedaven una part del sou a canvi del viatge de tornada quan serien morts. Un bitllet per al contenidor i un clot en un trosset de terra xinesa.”

Doncs ja està. Vet-ho aquí on van els xinesos de la llegenda urbana