Veritats, mentides, falòrnies, en la mort de Brian Jones (2a part i ja està)
A Hartfield, al comptat de Sussex, a una seixantena de quilòmetres al sud de Londres, hi ha la granja de Cotchford. A començaments del segle 20 va servir de residència estival per la família d’A. A. Milne. Va ser en aquesta casa on l’escriptor A. A. Milne va inventar les histories pel seu fill Christopher Robin i el seu ós de pelfa, el famós Winnie the Pooh. L’any 1968 Brian Jones va comprar aquesta casa i va instal•lar-s’hi. Va deixar així Londres, la ciutat on havia viscut fins aleshores. Els darrers temps no havíen sigut bons per Brian Jones: havia perdut la xicota, havia tingut diversos judicis per possessió de droga, no s’entenia musicalment amb els companys de grup. La resta de Stones a més començaven a tenir problemes de diners i volien sortir de gira, marxar a Amèrica. Brian Jones no s’hi veia amb cor. En canvi va marxar al Marroc. Amb un ingenier de sò i amb la noia amb qui anava aleshores. Volia que Brion Gysin, un artista beatnik amic de Paul Bowles, que vivia a Tànger l’acompanyés a les muntanyes del Riff per gravar a músics marroquins. Va ser el seu últim projecte músical perquè en el disc que es van posar a gravar els Rollig Stones deprés del Beggars Banquet, el Let it Bleed, Brian Jones només va participar en un parell de temes posant en un l’harmònica i en l’altre una de les percussions marroquines que ara l’obsedien. No es presentava mai al l’estudi, s’havia instal•lat definitivament a la granja de Cotchford on havia començat a fer obres. El paleta que li feia les obres, Frank Thorogood, s’havia posat a viure també a la casa amb la Janet, la xicota del paleta. També vivia a la casa la nova xicota sueca de Brain Jones, l’Anna Wohlin. A Brian li provava la vida lluny de la ciutat. Els seus pares van anar a veure’l. Mentrestant els Stones seguien gravant el disc i començaven a sospesar la possibilitat de expulsar Brian del grup. L’havien de tractar amb cotó fluix, els impedia sortir de gira, i a més Brian estava provant de muntar alguna cosa amb d'altres músics. El més de juny de 1969 Keith Richards i Mick Jagger van decidir fotre’l al carrer. El 9 de juny, Richards i Jagger van anar a visitar-lo a la granja per dir-li que ja no estava a la banda. Van quedar que de cara a la premsa seria Brian qui diria que abandonava el grup, per desavinencies musicals. I així es van escolar els dies fins la nit del 2 de juliol en què Brian va aparèixer mort a la piscina de Cotchford.
La nit de la mort de Brian Jones eren quatre a la casa. El Thorogood i la Janet, Brian Jones i Anna Wohlin. Van sopar, van veure vi, un Blue Nun, segons el record de Anna. S’estaven banyant a la piscina i aleshores va sonar el telèfon. Va agafar-lo la Janet. Era per l’Anna. L’Anna va entrar a la casa i es va posar a parlar per telèfon i aleshores va sentir que el paleta i la Janet cridaven. Quan va sortir de la casa va veure Brian al fons de la piscina. Frank Thorogood va avisar Tom Keylock per avisar de l’accident. Tom Keylock era un home del backstage dels Stones. Ell l'havia posat en contacte amb Brian. Va ser Keylock qui es va encarregar de fer -hi anar la policia i qui va trucar els altres Stones. La mort de Brian va ser portada, lendemà, a tots els diaris. Segons el forense la mort havia sigut per ofegament, però gairebé ningú va donar per bona aquella versió. “No cola”, van dir molts tal i com Subal em va deixar en un dels comentaris a aquest blog.
És possible que morir ofegat en una piscina, sigui poca cosa. Brian Jones tenia 27 anys en morir. Com Janis Joplin, com el seu amic Jimmy Hendrix, com Jim Morrisson, que va escriure una oda a la mort de Brian Jones des de Los Angeles, com Ron Pigpen McKernan, el teclista dels Greateful Death, i com Kurt Cobain. Ell va ser el primer d’aquest grup dels rockers morts als 27. O potser podríem comptar el bluesman Robert Johnson que també va morir amb 27 anys, l’any 1938 a les ribes del Mississipi enverinat pel marit de la seva amant. “Era un nedador excel•lent”, va dir Keith Richards després de la mort, “però tampoc era de la mena de persones que t’imagines amb 70 anys”. El cas és que he estat rastrejant internet mirant de trobar la veritat o almenys alguna teoria que millori la mort a la piscina i he trobat una cosa que no explica gaire res, sobre la mort de Brian Jones, però que potser il•lumina alguna altre cosa.
Després de la mort de Brian Jones, Tom Keylock es va encarregar de tot. Anna Wohlin va marxar a Suècia, Janet i Frank Thorogood van abandonar la granja. La colla de manobres que treballaven per Thorogood si que van tornar-hi, hi van celebrar un aquelarre, van endur-se el què van voler, van emborratxar-se, van calar-hi foc. Els Rolling Stones van actuar a Hyde Park, Mick Jagger va recitar uns versos de l’Adonais de Percy B. Shelley, I weep for Adonais, he is dead!, l’elegia que Shelley va dedicar a la mort del poeta Keats, que va morir als 27 anys de la seva concepció però als 26 del seu naixement. Tot seguit la banda es va posar a tocar un tema de Johnny Winter i Tom Keylock, des de darrera l’escenari va deixar anar 2.000 papallones blanques, bona part d’elles moribunes i asfixiades. Era el 5 de juliol de 1969.
L’abril de 1994 , Frank Thorogood, el paleta, moria de càncer en un hospital anglès. Tom Keylock va acompanyar-lo fins l’últim moment i, segons diu Keylock, les últimes paraules del paleta van ser per confessar que ell havia ofegat Brian Jones, que ell l’havia matat. M’agrada molt que les coses vagin així però aquí hi ha diverses possiblitats. Pot ser que, efectivament, Thorogood matés Brian Jones, però pot ser també que la confessió sigui una invenció i per tant una mentida de Keylock, també pot ser que la cosa sigui una mentida de Thorogood o un deliri de Thorogood. No ho sé. Després de la confessió del paleta, la xicota sueca Anna Wohlin va publicar un llibre, The murder of Brian Jones, on confirmava l’homicidi de Thorogood. Brian Jones i el paleta s’havien discutit per calés, ella no havia vist l’assassinat perquè era al telèfon però havia sentit la discussió i mai havia cregut que Brian Jones s’ofegués tot sol. Del llibre de Wohlin se’n va fer una pel•lícula l’any passat a la que van posar el títol de Stoned.
A començaments d’aquest més, pel voltant del dia de tots sants, Javier Cercas recordava en un article al dominical de El País, uns versos de Salvador Oliva en el quals diu que els morts “els nostres morts, sempre insistint, aferrant-se a la vida”, seguia Cercas recordant la “tossuda vocació de viure que anima els morts, que s’aferren a nosaltres per no morir del tot”. Il•luminat per la llum d’aquests versos, prefereixo imaginar Thorogood mentint. Em semble menys líric imaginar Keylock o Anna Wohlin mentint, encolomant un mort per diners, i no em sembla malament la mort poc glamurosa i desafortunada de Brian Jones. En qualsevol cas em sembla molt millor imaginar Frank Thorogood moribund inventant-se la confessió de l’assassinat per aferrar-se a la vida, per ser recordat i no morir del tot. He trobat una fotografia de Thorogood. És aquesta:
La nit de la mort de Brian Jones eren quatre a la casa. El Thorogood i la Janet, Brian Jones i Anna Wohlin. Van sopar, van veure vi, un Blue Nun, segons el record de Anna. S’estaven banyant a la piscina i aleshores va sonar el telèfon. Va agafar-lo la Janet. Era per l’Anna. L’Anna va entrar a la casa i es va posar a parlar per telèfon i aleshores va sentir que el paleta i la Janet cridaven. Quan va sortir de la casa va veure Brian al fons de la piscina. Frank Thorogood va avisar Tom Keylock per avisar de l’accident. Tom Keylock era un home del backstage dels Stones. Ell l'havia posat en contacte amb Brian. Va ser Keylock qui es va encarregar de fer -hi anar la policia i qui va trucar els altres Stones. La mort de Brian va ser portada, lendemà, a tots els diaris. Segons el forense la mort havia sigut per ofegament, però gairebé ningú va donar per bona aquella versió. “No cola”, van dir molts tal i com Subal em va deixar en un dels comentaris a aquest blog.
És possible que morir ofegat en una piscina, sigui poca cosa. Brian Jones tenia 27 anys en morir. Com Janis Joplin, com el seu amic Jimmy Hendrix, com Jim Morrisson, que va escriure una oda a la mort de Brian Jones des de Los Angeles, com Ron Pigpen McKernan, el teclista dels Greateful Death, i com Kurt Cobain. Ell va ser el primer d’aquest grup dels rockers morts als 27. O potser podríem comptar el bluesman Robert Johnson que també va morir amb 27 anys, l’any 1938 a les ribes del Mississipi enverinat pel marit de la seva amant. “Era un nedador excel•lent”, va dir Keith Richards després de la mort, “però tampoc era de la mena de persones que t’imagines amb 70 anys”. El cas és que he estat rastrejant internet mirant de trobar la veritat o almenys alguna teoria que millori la mort a la piscina i he trobat una cosa que no explica gaire res, sobre la mort de Brian Jones, però que potser il•lumina alguna altre cosa.
Després de la mort de Brian Jones, Tom Keylock es va encarregar de tot. Anna Wohlin va marxar a Suècia, Janet i Frank Thorogood van abandonar la granja. La colla de manobres que treballaven per Thorogood si que van tornar-hi, hi van celebrar un aquelarre, van endur-se el què van voler, van emborratxar-se, van calar-hi foc. Els Rolling Stones van actuar a Hyde Park, Mick Jagger va recitar uns versos de l’Adonais de Percy B. Shelley, I weep for Adonais, he is dead!, l’elegia que Shelley va dedicar a la mort del poeta Keats, que va morir als 27 anys de la seva concepció però als 26 del seu naixement. Tot seguit la banda es va posar a tocar un tema de Johnny Winter i Tom Keylock, des de darrera l’escenari va deixar anar 2.000 papallones blanques, bona part d’elles moribunes i asfixiades. Era el 5 de juliol de 1969.
L’abril de 1994 , Frank Thorogood, el paleta, moria de càncer en un hospital anglès. Tom Keylock va acompanyar-lo fins l’últim moment i, segons diu Keylock, les últimes paraules del paleta van ser per confessar que ell havia ofegat Brian Jones, que ell l’havia matat. M’agrada molt que les coses vagin així però aquí hi ha diverses possiblitats. Pot ser que, efectivament, Thorogood matés Brian Jones, però pot ser també que la confessió sigui una invenció i per tant una mentida de Keylock, també pot ser que la cosa sigui una mentida de Thorogood o un deliri de Thorogood. No ho sé. Després de la confessió del paleta, la xicota sueca Anna Wohlin va publicar un llibre, The murder of Brian Jones, on confirmava l’homicidi de Thorogood. Brian Jones i el paleta s’havien discutit per calés, ella no havia vist l’assassinat perquè era al telèfon però havia sentit la discussió i mai havia cregut que Brian Jones s’ofegués tot sol. Del llibre de Wohlin se’n va fer una pel•lícula l’any passat a la que van posar el títol de Stoned.
A començaments d’aquest més, pel voltant del dia de tots sants, Javier Cercas recordava en un article al dominical de El País, uns versos de Salvador Oliva en el quals diu que els morts “els nostres morts, sempre insistint, aferrant-se a la vida”, seguia Cercas recordant la “tossuda vocació de viure que anima els morts, que s’aferren a nosaltres per no morir del tot”. Il•luminat per la llum d’aquests versos, prefereixo imaginar Thorogood mentint. Em semble menys líric imaginar Keylock o Anna Wohlin mentint, encolomant un mort per diners, i no em sembla malament la mort poc glamurosa i desafortunada de Brian Jones. En qualsevol cas em sembla molt millor imaginar Frank Thorogood moribund inventant-se la confessió de l’assassinat per aferrar-se a la vida, per ser recordat i no morir del tot. He trobat una fotografia de Thorogood. És aquesta:
2 comentaris:
interessantíssimes indagacions, senyor de Cuernavaca. M'ha frapat la llarga llista de morts de 27 anys, edat que comparteixo amb tots ells fins el maig que ve. Fins i tot Robert Johnson? Aquest no el sabia, com tampoc el de Grateful death.
Moltes gràcies!
Perdoni la supina ignmorància, eh, però oi que Paint it Black és un tema de Jones? Per a mi, un tema dels millors del Stones.
salutacions!!
Senyor Subal:
Paint it Black és un tema signat per Jaggers i Richards, Brian Jones hi aporta el Sitar. Pel què fa a Robert Johnson l'edat potser no és l'exacte perquè, del cert, ningú no sap quan va néixer.
salutacions rebudes i tornades.
Publica un comentari a l'entrada