Hurbinek i la paraula secreta

És en una sobretaula de diumenge a la tarda. Dos germans s'han posat a recordar una paraula secreta que utilitzaven quan eren canalla i que només ells dos comprenien. Vull explicar una anècdota sobre una altre paraula secreta per posar cullerada en aquesta conversa que no m'incumbeix però així que començo a explicar-la m'adono que el què donava per descomptat, que la paraula i el nom del nen que la pronunciava em vindrien al cap o a la llengua així que em poses a explicar-ho, no ho hauria d'haver donar per descomptat. M'he adonat que havia oblidat els detalls substancials de la història i que sense això no pagava la pena d'explicar-la. De manera que m'he quedat a mitges i els he deixat a mitges, amoïnat més per aquest oblit que no pas per les paraules barbotejades que han quedat com una pixarada fora de test. De tornada, conduint cap a casa, he intentat recuperar el record, explicar-me almenys la història a mi però tampoc hi he reeixit. M'ha fet ràbia, com si no hagués sabut contestar una pregunta "que em sabia", però només m'ho pensava que me la sabia, en un examen. La cosa és que puc recordar que no fa gaire, una mica més d'un any, recordava bé els detalls d'aquesta anècdota que vaig llegir en fa una dotzena. Això sí que ho he recordat al cotxe, he recordat que quan vaig tornar a veure The sweetest sound per escriure'n una sèrie de posts aquí al blog, vaig pensar en aquesta història que avui se m'ha escapat. Vaig pensar de fet en explicar-la aquí i tot.

Vaig recordar aquesta anècdota, que és una anècdota que explica Primo Levi a La treva, mirant la pel·lícula d'Allan Berliner en un moment en què Allan Berliner, en aquest documental que va dedicar al seu nom i als noms en general, apareix en l'altar d'una sinagoga llegint noms de jueus assassinats als camps nazis d'extermini. És una cerimònia que es deu celebrar sovint per recordar la Soah, es llegeixen per torns els noms dels morts en veu alta com una forma d'homenatge o com una manera de prevenir l'oblit, com si, mentre els noms de les víctimes de l'extermini fossin pronunciats l'extermini no fos del tot complet.

Un cop a casa, he pogut recuperar tota la història perquè tinc el llibre a casa. Primo Levi explica que en el seu camp d'extermini i havia un nen d'uns tres anys, "un fill d'Auschwitz" com l'anomena ell, un orfe amb les cames atrofiades que no sabia parlar i que no tenia nom, o que ja no tenia nom; si n'havia tingut els qui el sabien ja no podien pronunciar-lo. Els deportats, en conseqüència i per corregir l'anomalia, l'havien batejat com a Hurbinek, un nom inventat, triat, suposa Levi, per alguna de les dones. Hurbinek: el nom que jo havia oblidat i que no vaig poder pronunciar a la sobretaula. Un dia, el minyó aquest, el "sense-nom", com l'anomena Primo Levi però que en canvi "havia estat marcat amb el tatuatge d'Auschwitz", i si que tenia, per tant, número, Hurbinek, doncs, un dia pronuncia una paraula, diu: massklo o bé matisklo. I Primo Levi escriu: "Tots l'escoltavem en silenci, ansiosos d'entendre, i hi havia entre nosaltres parlants de totes les llengües d'Europa: però la paraula de Hurbinek va romandre secreta". Ningú no va saber mai què volia dir Hurbinek quan deia massklo. Aquest nen va morir a principis de març del 1945, un cop alliberat Auschwitz. "Res no en queda, d'ell: el seu testimoni són aquestes paraules meves".

Per això m'ha fet ràbia i m'ha sabut greu no haver pogut explicar l'anècdota durant la sobretaula i adonar-me que havia oblidat el nom i la paralua secreta, Hurbinek i massklo. Com si recordar-ho i mantenir-ho present fos una forma de fer menys terrible aquesta història tan terrible.