30 de setembre 2006

The sweetest sound (2a Part)

Diu Alan Berliner, el director, al començament del documental The Sweetest Sound: “Estic fart que em confonguin amb altres persones. Estic cansat de tenir un correu electrònic amb un número després del meu nom; fart que gent que no conec em demani fotografies de Frank Sinatra o d’Elizabeth Taylor. No sóc fotògraf! Mai no he volgut que m’acusessin de cobrar un xec de 956 dòlars d’una altre persona que es diu com jo. Per acabar-ho de rematar, fa uns anys, un paio que es diu com jo va fer una pel•lícula que es diu Ma vie en rose. A la crítica li va encantar. A mi també. Tothom va celebrar el meu debut com a director de ficció. Ningú no em va preguntar què m’havia agafat per fer pel•lícules en francès. Potser algú de vosaltres penseu que aquesta pel•lícula és seva. O que jo sóc ell. O que ell és jo.”
El nom d’una persona és per aquella persona el so més dolç i el més important en qualsevol idioma. Aquest documental d’Alan Berliner parteix de la paradoxa de que aquest so tan dolç pugui ser compartit. Alan Berliner decideix buscar arreu del món tots els Alan Berliner i reunir-los en un sopar a casa seva, a Nova York. En la pel•lícula es filma la recerca dels Alan Berliner i el sopar amb els dotze que localitza, entrevistes amb els seus pares per esclarir perquè van posar-li Alan, amb sa germana per saber perquè ha posat els noms que ha posat a les seves filles, indagacions sobre l’origen del cognom Berliner. Barreja l’humor i la nostàlgia o la màgia evocadora dels noms i dels cognoms, un assumpte que ens concerneix a tots. És un documental fantàstic, amb un ritme hipnòtic. Vint Jim Smith es presenten davant la càmera en una visita que Alan Berliner fa a una convenció de la Jim Smith Society. “No em dic John Smith, ho sento”, diu el director prenent el micròfon en el sopar de la convenció, “sóc un director de cine de Nova York que estic filmant una pel•lícula sobre els noms.” En l’escena següent els Jim Smith juguen un partit de beisbol. Un speaker, Jim Smith, retransmet el partit: “Jim Smith està a la 3a base, Jim Smith bateja, el catcher Jim Smith....”. Ells ho troben molt divertit. És clar que no és el mateix Jim Smith que Alan Berliner. Cada any pel Pilar es reuneixen a Saragossa centenars de Pilars en una trobada anual. Sergi Pàmies va escriure un conte sobre una reunió de Nogués al Delta de l’Ebre. Vull dir que hi ha noms de combinació més fàcil: Garcia o Soler amb Marc o Laura. Fins on jo sé el meu nom i el meu cognom són massa infreqüents tots dos perquè es combinin en una altre persona i encara que Alan Berliner expressa el desig de ser l’únic o almenys de ser el veritable Alan Berliner, també és inquietant i angoixa no compartir el nom amb ningú. On no arribés jo sempre podria arribar l’altre. L’altre pot haver esdevingut l’advocat que ton pare volia que fossis o, al revés, viure la vida motxilera que tu no t’has arriscat a viure. És clar que mai se sap. Fa un anys el meu amic Vadim Nuñez (una combinació ben exòtica fruit d’una guerra civil i un exili a Rússia per una banda i per l’altre banda fruït d’uns altres exilis durant la revolució bolxevic) va trobar-se, navegant per internet, amb el seu homònim. Feia ego-surfing, així diu Alan Berliner que se’n diu de buscar-se a un mateix a internet, i va trobar una pàgina on un Vadim recopilava tots els Vadim de la xarxa. Allà va trobar llistat l’altre Vadim Nuñez, algú de Venezuela, que amb un punt d’orgull anunciava en la llista que segurament era l’únic Vadim Nuñez possible. Com que hi havia el correu electrònic el meu amic V. va enviar-li un correu per desmentir-lo, per presentar-se. Va donar-se la casualitat que, aleshores, tots dos vivien a França, separats només per cinc hores de tren. Van parlar de trobar-se, de sopar, potser van arribar a discutir de dates, però el meu Vadim va començar a penedir-se’n, va deixar de fer-li gràcia perquè va veure despertar-se-li l’instint d’eliminar l’altre Vadim Nuñez o de trencar-li la cara, a l’altre, a l’imitador o a l'impostor. El meu amic és molt civilitzat, o sigui que és capaç de sobreposar-se a aquests instints, almenys a aquests, però igualment els dos Vadim Nuñez no es van trobar mai: una cosa és patir per partir la cara a algú i l’altre patir perquè te la parteixin, suposo.

Cap comentari: