11 de gener 2008

Justo, Claire i Russell, Sam i Scott




Es fan anuncis bons però com passa amb els acudits, encara que siguin memorables, s'obliden ràpidament. Aquest anunci d'Aquarius deu tenir dos o tres anys i formava part d'una campanya ben pensada d'aquesta beguda isotònica. Si la memòria no em falla aquest que he enllaçat venia precedit per uns altres anuncis on els publicistes jugaven amb l'adveniment de l'era de la fi del màrqueting i de la publicitat. Aquest element paradoxal, ceci n'est pas un spot, es manté en aquest anunci: pren la forma d'un fals documental o d'un fals reportatge sobre el nou protagonista de l'anunci d'Aquarius: Justo Gallego, un home de 80 anys que construeix una catedral amb les seves pròpies mans és protagonista d'aquest anunci perquè és el protagonista d'aquest anunci. L'espot és enginyós i juganer i, en l'època que el passaven per la tele, vaig rebre un correu electrònic d'un amic que em remetia a algun lloc de la xarxa on la història estava ampliada. "El paio existeix!", m'avisava en el correu. "La història és certa". No vaig tenir clar, en el moment, si el fet de ser una història real millorava l'anunci o si hagués estat millor si la cosa hagués estat falsa de totes totes, si la història de la catedral i el Justo Gallego fossin inventats i un muntatge, per tant, si el documental fos fals no només perquè era un anunci i no un documental.



A la tercera temporada de Six Feet Under, la Claire, la filla petita de Fisher&Sons, la funerària sobre la qual gira la sèrie de la HBO, comença a estudiar Belles Arts en una universitat de Los Angeles. L'escola d'art on fa els seus estudis és una escola inventada i, no cal dir-ho, la Claire Fisher, interpretada per Lauren Ambrose, és un personatge igualment fictici. Però moltes de les trames que afecten la Claire a partir d'aquesta temporada tenen a veure amb la seva creativitat i amb els seus treballs per a l'escola, amb les seves creacions artístiques: dibuixos, pintures, fotografies, obres d'art que pertanyen a la ficció televisiva però que a la vegada pertanyen a la realitat en la mesura que els espectadors de la sèrie les podem veure perquè estan filmades, en ocasions està filmada la pròpia realització de la peça. No tan sols les peces d'art de la Claire sinó també les dels amics artistes amb els quals ella comença a relacionar-se. És d'aquesta manera que es produeix un estrany diàleg entre el que és real o autèntic i el què es fals, del què té i no té valor en art. L'autenticitat i el valor de les coses que fa la Claire és tema per a la ficció televisiva, però el tema es duplica perquè aquelles peces es poden mirar de forma autònoma. No només jo devia mirar-me la sèrie fascinat per l'estranyesa de l'efecte que les falses peces d'art de la Claire em produïen perquè, a la pàgina web de la sèrie, hi ha tota una secció dedicada a l'art work de la Claire on ens expliquen com i qui, en realitat, va realitzar-les.


En el quart capítol d'aquesta tercera temporada, la Claire i un seu company de facultat, el Russell, es passegen per Los Angeles de matinada. Surten de prendre una copa amb un dels seus professors de l'escola i un artista convidat que els hi ha fet una xerrada. O sigui: surten de posar la poteta en els ambients artístics on, a més a més, han estat presentats com a diamants en brut. Estan contents, plens d'esperances i, a la vegada, plens de dubtes, per què: com se sap què és un artista i com sap un mateix que és o està en camí de ser un artista? Com se sap si s' és autèntic i de veritat? Com si es té talent del de debò o només una mica de traça? Russell, l'amic de la Claire, la porta fins a un solar on hi ha una construcció peculiar en la qual destaquen dues torres prou altes i li explica: "Es deia Simon Rodia i va estar 33 anys treballant-hi. Quan li va semblar que les havia acabades va donar les escriptures del terreny a un veí, va fer les maletes i va tocar el dos. Hi va posar de tot, qualsevol cosa que trobés en el camí d'anada o de tornada de la feina: barres d'acer, petxines, llaunes, vidre, sabatots, panotxes de blat de moro. Era un paleta però era un artista de debò". En aquestes paraules de Russell ressonen les paraules que inicien l'anunci d'Aquarius: "Justo Gallego, construeix una catedral amb les seves pròpies mans des de fa quaranta anys sense cap recolzament oficial" i algunes de les que es poden llegir sobre impressionades en la pantalla: "recicla llaunes, botes, maons fets malbé, rodes de bicicleta". Russell està parlant de les Watts Tower. Buscant una mica a la xarxa vaig trobar-me que sí, que aquesta construcció també era de debò, que el paio existia i aquesta història també era real. En el capítol de Six Feet Under, la construcció es veu de nit però en les fotografies de dia que he trobat es veu encara millor la raresa d'aquestes estructures. Son disset torres en total. Va construir-les, aquest immigrant napolità, Simon Rodia, tot sol entre els anys 1921 i 1954. La forma de les torres recorda Gaudí i Rodia utilitza també el trencadís a la seva manera.





He trobat molt poca informació biogràfica de Simon Rodia: que va néixer prop de Nàpols l'any 1879 i que va arribar als EUA amb 15 anys i que després d'una temporada a Pennsilvània va anar a petar a Califòrnia on va viure fins l'any 1965, que es va morir. He confirmat el que n'explica Russell: acabades les torres va marxar i no va tornar-hi més. N'he trobat, també, algun retrat i he llegit que el seu nom italià era Sabato i que no està gaire clar que ningú l'anomenés mai Simon, el nom amb el qual ha passat a la posteritat, que els seus amics li deien Sam. Justo Gallego va començar a construir la seva catedral després d'abandonar un monestir trapenc malalt de tuberculosi. La construcció de la catedral de Mejorada es pot comprendre com una continuació de la seva vocació monacal. Però no he trobat enlloc res que expliqués què va moure la voluntat de Sam Rodia, més misteriosa i inexplicable igual que la seva fugida un cop acabada la feina.



El dia que em mirava aquest capítol de Six Feet Under, igual com a vegades et ve un acudit al cap que no sabies on ni que guardaves, vaig recordar l'anunci d'Aquarius i és així com aquestes dues construccions, que tenen vinculacions evidents per se, van quedar vinculades per me. Després, quan buscava referències de Sam Rodia a la xarxa, però, en lloc de posar-me a pensar en els dos homes i en la misteriosa força de voluntat que els va empènyer, el cert és que pensava en si el món seria millor, o el meu món, si la història de Sam Rodia no l'hagués trobat referenciada enlloc si es tractés d'una obra d'art inventada com ho són les obres de la Claire i els seus amics.


La Claire i en Russell, explicava abans, arriben a les Watts Towers després de prendre un copa amb el seu professor i un artista convidat que els hi ha fet una conferència. L'artista convidat és un artista inventat que es diu Scott Philip Smith. La conferència que dicta porta per títol: "La responsabilitat en l'art". En el fragment de la conferència que apareix en la sèrie ben bé del que es parla més aviat és de la consciència social de l'artista. Explica l'Scott Philip Smith: "Eren els anys del reaganisme. S'havien reduït gairebé a zero els pressupostos per a la sanitat i això havia deixat milers de pacients dels manicomis pels carrers de Nova York. Aleshores vaig agafar una bandera americana i vaig sortir al carrer a buscar tots aquells bojos rebutjats per la política republicana i els vaig demanar que s'eixuguessin el cul amb la bandera. Quan vaig exposar-la a la galeria van presentar-se una colla d'ultradretans, van arrencar la bandera de la paret i van cremar-la enmig del carrer. Per a mi aconseguir que uns republicans enrabiats cremessin la bandera americana va ser la culminació perfecta de l'obra." La bandera amb les marques dels culs bruts dels malalts mentals nord-americans apareix en una diapositiva en el capítol de Six Feet Under, però és una obra d'art inventada. El relat de l'obra fa riure els alumnes que assisteixen a la conferència, però són actors, potser només és un truc dels guionistes per colar un acudit perquè qui rigui sigui la audiència. En qualsevol cas l'obra de Scott Philip coincideix amb la obra de Justo Gallego i la de Sam Rodia en la mesura que permet un relat plausible de l'obra al marge de l'obra, no s'acabaria de perdre tot si només fossin relats. Però, mentre que no puc deixar de pensar que passaria si les obres reals de Justo i de Sam fossin inventades, amb l'obra inventada de Scott Philip amb passa ben bé a l'inrevés: en veure la diapositiva el cap se me'n va cap a l'estrafolària poesia de la imatge d'uns guionistes preparant la falsa bandera embrutida, eixugant-s'hi ells mateixos el cul com si fossin dements en els lavabos de la oficina.

3 comentaris:

subal ha dit...

Extraordinari meta-post, senyor Bq. Precisament el diumenge passat vaig llogar aquest capítol de la série, però mai a la vida hauria pogut desplegar les seves teoríes metartístiques, postelevisives.

El seu blog és un autèntic encant, per si no ho sabia.

salut!

bq ha dit...

Salut i gràcies pels elogis.

Pau ha dit...

Com sempre els elogis sonen a poc.... sort i ànims per seguir aquesta deliciosa aventura!