28 de setembre 2006

The sweetest sound (1a Part)


Quina és la paraula més bonica de la llengua castellana? Per celebrar el dia del llibre d’enguany a la Escuela de escritores de Madrid van posar la qüestió a consideració dels internautes. Durant uns dies van poder enviar els seus vots. El resultat és molt decebedor perquè és molt previsible: amor, libertad i paz, ocupen els tres primers llocs de les votacions. Això significa, segurament, que l’eufonia i el significat són inseparables. El resultat potser engrescaria una conversa al saló de Madame de Sablé a Port-Royal, perquè podem preguntar-nos si és millor l’amor sense llibertat o la llibertat sense amor amb garanties que, en les boques de l’aristocràcia francesa, la conversa serà gràcil i enginyosa. De les paraules que ocupen els 26 primers llocs, azahar i libélula són les paraules en posicions destacades amb menys connotacions. Azahar la trobo particularment lletja, si és que hi ha paraules lletges i en conseqüència si és que hi ha paraules boniques. En qualsevol cas les bases de la votació exclouen de la tria els noms propis, com si els convocants haguessin tingut present aquella frase de Dale Carnegie, segons la qual: “a person's name is to that person the sweetest and most important sound in any language." O sigui, el nom d’una persona és per aquella persona el so més dolç i el més important en qualsevol idioma; per tant, potser, la paraula més bonica.
Dale Carnegie va néixer en una granja pelada a Maryville, Missouri. L’any 1888. Munyia cada dia les vaques a les quatre de la matinada. Acabada l’escola va començar a treballar venent cursos per correspondència als grangers, després cansalada, sabó i llard. Va resultar ser un venedor excel•lent i el seu territori va esdevenir, per l’empresa per la qual treballava, el territori líder nacional en vendes. Així les coses, Dale Carnegie va començar a dedicar-se a formar venedors. El seu llibre Com guanyar amics i influir en els altres és el primer best-seller d’aquesta matèria i el gèrmen del gènere de l’autoajuda. “Si el destí et dona una llimona” diu Carnegie, “fes llimonada”. I també “Tancaràs més negocis (o faràs més amics) en dos mesos interessant-te pels altres, que en dos anys intentant que els altres s’interessin en tu”. I també: “Explica el què vols explicar, explica-ho i després explica el què has explicat”. Dale Carnegie és doncs el pare dels llibres odiosos d’autoajuda i també el formador dels venedors insuportables que repeteixen el nostre nom en cada frase fent del só més dolç un martell implacable. Però també és el responsable que un documental, del qual parlaré en la segona part d’aquest post, no es digui The Name Game o Name Calling o The Langage of Names o A Name Like Mine o Me, My Self & I o First Person Plural o Identity Theft o Personal Crisis ni Confessions of a Namecoholic. El documental es diu The sweetest sound, perquè el documental parla sobre els noms i “a person's name is to that person the sweetest and most important sound”.

Cap comentari: